L'ÚLTIM DICKENS
MATTHEW PEARL
Traducció de Núria Parés Sellarés
Columna, Barcelona.
1ª edició: agost 2009
494 pàgs.
El consol de llegir Dickens
Quan el 9 de juny de 1870 Charles Dickens va morir a causa d’un vessament cerebral a la seva casa de Gadshill (al comtat anglès de Kent), va deixar una novel·la inacabada, en la qual hi havia estat treballant conscienciosament els darrers dies, titulada El misteri d’Edwin Drood. Dickens havia escrit en vida els sis primers capítols d’un total de dotze que segons sembla tenia planejats l’escriptor. Tenint en compte que qualsevol obra del reputat literat que estigués a punt de sortir publicada despertava sempre una enorme expectació entre el seu fervorós públic (que el venerava), els possibles finals per a aquesta novel·la interrompuda que Dickens tenia pensats esdevingué un tema que generà no poques especulacions, tant al món editorial de l’època (no pas menys ferotge i competitiu que l’actual) com entre els fidels i soferts lectors que es desvivien per conèixer-ne el desenllaç. El misteri d’Edwin Drood va publicar-se a finals de 1870 a Londres per Chapman & Hall i gairebé simultàniament a Boston, edició aquesta última de la que en tingué cura l’editorial Fields, Osgood & Co; però el final d’aquesta història que descriu amb gran fidelitat el món tèrbol del consum d’opi entre els conciutadans de l’escriptor roman fins al present com un autèntic enigma literari.
Aquest és justament el tema central de la novel·la de Matthew Pearl (Nova York, 1975): la laboriosa i també arriscada investigació que James R. Osgood (l’editor nord-americà amb els drets de publicació de l’obra de Dickens amb seu a Boston, personatge aquest present en la ficció però de procedència real) durà a terme en terres angleses a la cerca dels manuscrits amb els capítols finals del Drood ; o, si més no, mirant de trobar la informació precisa que contribueixi a esbrinar el cobejat secret. Osgood –de qui Pearl en fa un retrat eloqüent-, acompanyat de la seva tenaç secretària Rebecca Sand, no dubtarà a introduir-se en els ambients més sòrdids de Londres, coneixent en aquest seu rocambolesc periple una galeria de personatges enormement peculiars però alhora fascinants, tal com ho foren sens dubte tots aquells que Dickens immortalitzà en les seves obres: éssers desvalguts a qui la vida nega les més elementals satisfaccions, individus en aparença bondadosos però profundament perversos, i també altres a qui només la providència podria posar enmig del camí en el moment oportú i en el lloc adequat. Oliver Twist (1937-1939), David Copperfield (1849-18599) o El casalot (1852-1853) –de la qual en va aparéixer l’any passat una excel·lent traducció de Xavier Pàmies a Destino- en són una mostra ben representativa.
Tres nivells narratius
Tornant a la novel·la de Pearl, la tossuderia de l’eficient Osgood en voler recuperar el darrer llegat pòstum del Mestre i les tribulacions que aquesta ambiciosa missió li comportarà, constitueixen l’eix narratiu principal de la trama encara que no l’únic. Alternant-se amb el desenvolupament d’aquest, hi trobem dos altres nivells que complementen el desplegament argumental d’aquest jove però valuós escriptor graduat a Harvard: d’una banda, els avatars de la segona gira per terres nord-americanes –Boston, Nova York, Washington...- que Dickens va emprendre entre 1867 i 1868, on s'hi celebraren nombroses lectures públiques de fragments de les seves obres que aconseguiren una forta adhesió popular; i en un tercer pla més secundari, però igualment intercalat en l’entramat, l’autor ens trasllada a Bengala, a l’Índia colonial anglesa d’aquells anys, on coneixem les diligències que Frank Dickens –un dels fills del cèlebre escriptor- hi duu a terme com a cap policial en la lluita aferrissada contra el contraban d’opi. Probablement sense aquest darrer estrat narratiu la novel·la no se n’hauria ressentit en absolut, ans al contrari: hauria guanyat en cohesió.
Matthew Pearl, escriptor que ja havia mostrat anteriorment la seva predilecció per recrear els entorns vitals d’escriptors clàssics considerats canònics, com ara Dante Alighieri (El Club Dante, Columna 2004) i el sempre inquietant Edgar A. Poe –de qui enguany es compleixen els dos-cents anys del seu naixement- a L’ombra de Poe (Columna 2006), aconsegueix amb aquesta novel·la allò que sens dubte constitueix un mèrit de primer ordre: fer créixer en el lector, a mesura que avança el relat, el desig de llegir i de conèixer "de primera mà" l’univers literari de Dickens; és a dir, capbussant -se directament en les pàgines del gran novel·lista. En efecte, Pearl assoleix plenament el seu objectiu, amb la qual cosa la credibilitat i el rigor de la seva trajectòria en surten reforçats.
Rotund homenatge a Dickens
L’últim Dickens és per damunt de tot un rotund homenatge a la figura i a l’obra de qui és potser el novel·lista més important de tots els temps o, si més no, el més popular i estimat. Pearl hi recrea l’època de Dickens, els ambients i els paisatges humans que l’escriptor va conèixer, les atmosferes sòrdides i opressives en què malvivien molts dels seus coetanis. A través d’uns diàlegs ben construïts, que reflecteixen amb encert els tarannàs d’uns personatges inscrits per a bé i per a mal en l’ideari victorià de l’època, el relat discorre sense presses, amatent en tot moment a la precisió i a la minuciositat descriptiva –magnífica feina de documentació de l’autor- i defugint la fàcil temptació d’implicar el lector pel costat més sinistre dels esdeveniments que es produeixen. En aquest sentit, L’últim Dickens és una novel·la que podem situar-la dins del gènere negre –dit altrament d’anticipació, terme aquest en desús encara que més afortunat al meu entendre-, però que sobrepassa notòriament aquesta limitació d’encasellament i l’acosta sense complexos a l’anomenada novel·la històrica o, per ser més precisos, a la que podríem qualificar aquí com a novel·la de base biogràfica o de recreació biogràfica.
L’encert de Pearl es veu reforçat a més a més pel fet que, al llarg de més de quatre-centes pàgines, l’interès per seguir les perquisicions d’Osgood i la seva lleial secretària no monopolitza l’atenció del lector, perquè tant o més captivadora que aquestes resulta la narració d’aspectes cabdals en els darrers tres anys de vida de Dickens. Coneixem l’enorme celebritat de l’escriptor entre la gent quan aquest visita ciutats nord-americanes en el decurs de la seva gira, el reconeixement unànime de la població i de la premsa. Però també veiem un home cada cop més afeblit de salut –és cosa sabuda que aquesta empitjorà arran de l’accident ferroviari de 1865 en què Dickens s’hi trobà implicat-, a estones melangiós i trist (la desintegració de la seva família, amb l’origen en la separació de la seva dona Catherine el 1858, és una realitat ja del tot consolidada) i fins i tot més taciturn del que era habitual en ell. Resulta especialment elogiosa en la novel·la de Pearl la naturalitat amb què el jove escriptor ens mostra la íntima relació que sempre va existir entre els personatges ficticis de l’autor d'obres com Els papers pòstums del club Pickwick (1836-1837) i els éssers del seu entorn real en què es va inspirar, així com els mecanismes d’indagació i d’escriptura que Dickens va fer servir en el seu procés creatiu.
El final de la novel·la de Pearl vol ser, doncs, un inici. Una solemne obertura de teló que ens convida a penetrar en el fascinant univers literari d’aquest mestre de la novel·la. Fent nostres les commovedores paraules de David Copperfield, clarament autobiogràfiques (és d’ell mateix de qui parla Dickens), quan diu que durant la seva infantesa “llegir fou el meu únic i constant consol”, podem afirmar - i Matthew Pearl potser hi estaria d'acord - que avui dia llegir Dickens no és que hagi de ser una obligació –sense comentaris-, sinó que esdevé un dels més grans consols per a l’ànima desassossegada.■
Josep Gras
Matthew Pearl
L'últim Dickens
