“Què he de fer?”

Anton Pàvlovitx Txèkhov (Taganrog 1860–Badenweiler 1904) va escriure aquest relat breu el 1889, quan només tenia vint-i-nou anys. Resulta sorprenent la maduresa amb què l’escriptor rus, malalt ja de tuberculosi i coneixedor, per tant, de les poc afalagadores perspectives de futur que l’esperen, ens ofereix el retrat del personatge principal: un home de seixanta-dos anys, d’esperit sensiblement envellit, desencisat gairebé de tot, conscient que s’acosta l’hora de la mort però, tanmateix, més lúcid que mai.
Una història avorrida és el relat en primera persona de Nikolai Stepànovitx, reconegut científic i metge, professor de medicina a la universitat i conseller d’Estat. Persona il·lustre i honorable, el nom de la qual no desperta altra cosa que veneració, tant al seu país com a l’estranger. La seva vida, tal com ell mateix diu a la Kàtia (gairebé una filla, de qui se’n féu càrrec en morir el pare, amic i col·lega seu) en un excel·lent monòleg, ha estat un prodigi absolut: “Si miro enrera, tota la meva vida se’m representa com una bella composició realitzada amb talent”. Però aquesta, com es veurà més endavant, és una afirmació enganyosa i complaent, que Stepànovitx acabarà reconeixent amb amargor i tristesa.
Greument malalt, cansat i fastiguejat del món acadèmic, avorrit i decebut de la seva família (la seva muller Vària és un autèntic corcó segons ell i Liza, la filla, li sembla frívola i egoista), el nostre home pateix insomni crònic i passa les nits en un estat de vigília penós, impacient perquè arribin les primeres clarors del dia. Tan sols la Kàtia (la filla esdevinguda ja una dona, que viu sola, sense cap ocupació després que hagi fracassat en la seva intenció de ser actriu de teatre) , a qui Stepanòvitx visita sovint, és capaç de donar a aquest home vell i esquerp moments de pau i de tranquil·litat. Però fins i tot les trobades amb la Kàtia s’han enrarit amb el temps i s’han tornat simplement insuportables: la presència de l’arrogant Mikhaïl Fiódorovitx, company de professió, i les seves contínues burles de tot acaben traient de polleguera el reputat metge i professor.

Una mirada lúcida i irònica

Al llarg d’aquest intens soliloqui, Nikolai Stepànovitx reflexiona sobre la seva vida, es lamenta dels errors que ha comès, però no s’està de criticar clarament la societat en què viu i els valors imperants. Les paraules d’aquest personatge –alter ego més que probable del mateix Txékhov- no han perdut vigència en el temps actual: “Tot és gris, mediocre i carregat de pretensió”. La mirada d’Stepànovitx és exquisidament lúcida i carregada d’una esmolada ironia: el teatre, els escriptors russos o el món científic són alguns dels àmbits que no escapen als dards precisos d’aquest irreverent prohom.
Profundament escèptic, Stepànovitx no amaga, però, les seves pors. Els seus pensaments estan amarats de nostàlgia, però és una nostàlgia que transcendeix la dimensió poètica i s’endinsa en un terreny on predomina un poderós dramatisme íntim, pacient però alhora enormement revelador.
Aquest dramatisme arriba a un dels seus punts culminants quan Stepànovitx parla de la mort, de la seva que ja és a prop. Stepànovitx sintetitza un cop més el pensament de Txèkhov al respecte: l’home sempre mor sol, diu l’escriptor, tant hi fa la posició social, el poderiu econòmic o el grau d’adulació dels altres. En l’acte definitiu de cloenda d’aquesta vida terrenal, l’ésser humà s’enfronta al seu destí enmig de la més absoluta solitud. Stepànovitx, sol, allotjat en un hotel de Khàrkov, una ciutat desconeguda per a ell, es pregunta de què li serveix la fama que té, el seu status de prestigi i honorabilitat, l’orgull de ser considerat un bon patriota, i la conclusió es presenta diàfana: “Totes aquestes coses, però, no impedirien que em morís en un llit estrany, trist i absolutament sol”.
Però la soledat d’Stepànovitx és interrompuda sobtadament per l’aparició del tot inesperada de Kàtia. És en aquest darrer encontre que el relat mostra de ple el que és, sens dubte, un dels principals trets de tota l’obra txekhoviana, del seu univers literari: el profund dessassossec que acompanya els personatges del gran dramaturg i contista davant la vida. Kàtia, Stepànovitx..., o qualsevol altre sorgit de la ploma de l’autor de La gavina (1896) i L’oncle Vània (1897) dubten, es troben paralitzats per la por o la indolència i són incapaços de transformar una vida gris, mediocre, mancada de perspectives, insatisfactòria.
No és en el món de fora únicament on s’han de buscar respostes, ens diu Txékhov, sinó en l’interior de la persona, en la determinació de l’esperit i del seu pensament. En els darrers moments Stepànovitx reconeix amargament que la vida que ha dut és en el fons buida, perquè no hi ha hagut una idea essencial –en paraules del personatge- que hagi guiat els seus judicis i els seus actes durant tots aquests anys. Sense una essencialitat, sense uns principis, el dessassossec i la infelicitat es fan més grans.

Descobrir la joia de viure

El títol d’aquesta narració, Una història avorrida, diu molt de Txékhov, de la seva ironia culta i exquisida, del que Thomas Mann qualifica de “modèstia peculiar i escèptica” del cèlebre escriptor rus.
El relat de Nikolai Stepànovitx no tan sols no resulta en cap moment tediós ni feixuc, sinó que ben al contrari, aviat atrapa el lector per la seva força narrativa i, sobretot, per les virtuts estilístiques de la seva escriptura.
Escrita amb la pulcritud i la precisió habituals de la prosa de Txékhov, amb un estil sobri i depurat i uns diàlegs enèrgics i brillants, Una història avorrida és, justament, una invitació a lluitar contra el tedi, la mediocritat o l’apatia i descobrir la joia de viure.
Si alguna cosa Txékhov rebutjava enormement era la vulgaritat, no només la literària o la cultural, sinó tota aquella present en les actuacions quotidianes de les persones, en les seves actituds. De la mateixa manera, el metge i escriptor rus detestava la banalització del pensament, de les relacions humanes, de l’acte d’escriure. Macsim Gorki, escriptor i amic seu, bon coneixedor de Txékhov,deia al respecte: “El seu enemic era la vulgaritat; lluità contra ella tota la vida. La ridiculitzà, la va descriure amb la seva ploma esmolada i desapassionada...(Janet Malcolm, Leyendo a Chéjov, Alba, 2001).
Fins i tot en el darrer acte de comiat d’aquest món, Txékhov va deixar-hi la seva particular i inimitable empremta. La matinada d’un 3 de juliol de 1904, al balneari alemany de Badenweiler, l’escriptor pronunciava les seves últimes paraules en alemany, “ich sterbe”(“em moro”) i a continuació es bevia una copa del millor xampany, prescrit per a l’ocasió pel mateix metge que l’acompanyà en l’agonia final.
Indubtablement, una manera no gens vulgar de morir, pròpia del mestre.
Una història avorrida, de qui Thomas Mann, en un altre fragment del seu Assaig sobre Txékhov, (escrit el 1954, publicat juntament amb altres assaigs a Ensayos sobre música, teatro y literatura, Alba, 2002) en destaca “la seva estranyesa mesurada i trista”, és una d’aquelles obres que confirmen un cop més la indispensable peremptorietat de conèixer avui el llegat dels clàssics.

Josep Gras

L'HORITZÓ
PATRICK MODIANO

Traducció d'Eulàlia Sandaran.
Proa, Barcelona.
1ª edició: setembre 2010.
154 pàgs. 15 euros.

Imperiosa necessitat de fugida

Bosmans, l’individu protagonista de L’horitzó, recorda la Louki d’En el cafè de la joventut perduda (Proa, 2008) en més d’un aspecte. La seva actitud en molts dels actes quotidians en què ambdós personatges prenen part posa de manifest que hi ha una imperiosa necessitat de fugida, de trencament amb uns anteriors vincles, sempre envoltats d’un aire enigmàtic i obscur.
Però si en Bosmans rememora un passat, episodis sobretot d’un temps compartit de manera intermitent amb la Margaret le Coz, una dona estranya i fascinant (institutriu, comptable, traductora...) que deixà una empremta inesborrable en el record ferit d’aquest home sol, és perquè busca amb deler una línia d’escapatòria entre els plecs pesants de la memòria que el projecti cap a una desconeguda existència futura. Un horitzó tan incert com desitjable.
Hi ha en la darrera novel·la de Patrick Modiano (Boulonge-Billancourt, 1945) trets que confirmen un cop més, i li atorguen coherència i solidesa, el món literari d’aquest peculiar cronista sentimental de la ciutat de París -entengui’s això de cronista sentimental en un sentit del tot allunyat a la vacuïtat ingènua del retrat de postal-. També aquí l’escriptor francès descobreix amb una altra mirada (la mirada desencisada i indagadora al mateix temps de Bosmans) paisatges urbans i indrets de la ciutat atemporal ara revestits d’una especial significació: carrers poc habitats però plens d’una rica vida interior, barris emblemàtics com el d’Auteil, l’encant de places com la de Pigalle o de l’Opèra... Tots ells constitueixen la geografia existencial d’uns personatges que, com a l’esmentada En el cafè de la joventut perduda o també a Carrer de les botigues fosques (Proa, 2010), han perdurat en el temps indestriables els uns dels altres. O això és, si més no, el que en pensa Modiano.

Una estranya singularitat

D’altra banda, i aquest és un dels postulats més interessants de la narrativa d’aquest autor, el temps posseeix una entitat vigorosa, irrefutable, inapel·lable en els seus de vegades capriciosos designis: tot és efímer i provisional, les vivències més intenses acaben esvaïnt-se inexorablement, cada vida es desenvolupa en allò més essencial dins d’un àmbit privat. Però alhora, ens diu Modiano, alguns actes realitzats en la més absoluta normalitat assoleixen una estranya singularitat que es manté inalterable i fins i tot sembla que immune a l’acció demolidora del temps. Alguns records, tot i la fragilitat del present, tenen la capacitat de perllongar la seva influència en el devenir dels anys, com si no s’acabessin de resignar al seu status. La suposada linealitat de tota vida humana és aquí trasbalsada per sotracs inesperats que n’afecten la seva evolució.
Aquest és justament el signe més visible en les existències d’en Bosmans i la Margaret: una assumida autoconsciència que el present en ells és més provisional i fugaç que en ningú altre, que els seus camins apunten sempre cap a un horitzó futur encara inaccessible on, sembla, hi trobaran una merescuda pau íntima.
La seva relació no es pot qualificar de sentimental ni d’amistosa, però és única i no corre el risc d’acabar-se deteriorant com qualsevol altra perquè tots dos saben que el moment d’estimar-se o de trobar-se a faltar encara no ha arribat. Bosmans, Modiano al capdavall –en fragments puntuals de la novel·la s’alternen les dues veus narratives- parla d’aquest caràcter provisional i discontinu dels seus encontres amb la Margaret en un passatge especialment rellevant: “... Encontres sense futur, com en un tren de nit. /.../. Sí, tinc la impressió que la Margaret i jo no hem parat d’agafar trens de nit, de manera que aquell període de les nostres vides és discontinu, caòtic, trossejat amb una quantitat de seqüències molt curtes sense un mínim lligam entre elles...”.
L’horitzó es presenta, al final de les seves pàgines, absolutament obert i sense haver resolt els principals interrogants plantejats a l’inici. Aquesta és la intenció de l’autor, pensem, cosa que reafirma el caràcter secundari que tenen aquests elements en el cos argumental de la novel·la. El que Modiano vol subratllar per sobre de tot és l’estat d’atordiment i de fugida permanent a què es veuen sotmesos els dos personatges centrals.Tanmateix, hi manca la inspiració d’altres novel·les predecessores de l’escriptor -de nou esmentem En el cafè de la joventut perduda-, i es nota un cert esgotament que fa que la part que ha de ser més decissiva i que el lector segurament espera amb més interès acabi, finalment, resultant massa insuficient i gairebé anecdòtica a tots els efectes. Suggerent sí, però massa oberta i ambígua.
Hem d’entendre, doncs, que Patrick Modiano ens en deu ara, com a mínim, una.

Josep Gras