Recentment guardonada amb el Nobel de Literatura en la seva última edició, l'escriptora britànica Doris Lessing (Pèrsia -l'actual Iran-, 1919) concedia aquesta entrevista el maig de 1999 al diari Regió-7 en la seva breu visita a Barcelona, després d'haver estat distingida amb el Premi Internacional Catalunya, que li atorgà l'Institut Català de la Mediterrània. Vuit anys més tard, les seves paraules d'aleshores continuen avui tan vigents com sempre. Reproduïm aquí íntegra l'entrevista amb Doris Lessing, tal com va aparèixer publicada al suplement 'Idees' de Regió-7 el 26 de maig de 1999.
Feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista
4 de nov. 2007
LA CARRETERA, CORMAC McCARTHY
Traducció de Rosa Borràs
Les millors obres de la literatura universal
Edic. 62, Barcelona. 1º edició: setembre 2007
L'infern
Cada cop són més els crítics que hi veuen en la narrativa de Cormac McCarthy l’empremta profunda d’un dels grans de les lletres nord-americanes, William Faulkner, distingit amb el Nobel el 1949. No disposant en aquests moments de prou elements de judici per subscriure aquesta magnífica asseveració, sí podem dir que McCarthy –present els últims anys en totes les travesses de candidats a rebre el màxim guardó literari-, hereu o no de l’autor d’obres com El soroll i la fúria (1929), és indiscutiblement un escriptor majúscul. I aquesta seva última obra publicada aquí constitueix per mèrits propis una de les novel·les més commovedores dels temps actuals.
Els qui proclamen que en el món de McCarthy hi ha vestigis prou evidents de l’esperit de Faulkner, és molt probable que es refereixin –entre altres virtuts- a la força dels personatges mccarthyans. En efecte, els individus que trobem a les seves pàgines posseeixen una entitat forta, singular, poderosa malgrat la fragilitat i la intensa vulnerabilitat a què estan sotmeses les seves vides.
Els personatges que ens dibuixa aquest escriptor no gaire procliu als actes públics no s’obliden fàcilment; com el pare i el fill d’aquesta història, que mostren una enorme capacitat per encarar el tràgic destí que els pren, a cada nova envestida, el poc alè de vida que encara els queda. En l’actitud d’aquests éssers tan devastats interiorment com deteriorats es veuen els seus cossos, hi sobreviu una voluntat de superació que, més enllà de la destrucció quotidiana, de la desfeta omnipresent amb que es troben a cada pas, enalteix la dignitat humana i la fe –mai no abandonada del tot- en la humanitat i en la seva encara possible redempció. Els personatges de McCarthy (i els d’aquesta novel·la en són un exemple ben clar) són conscients de l’extrema precarietat en què es mouen, però l’assumeixen amb una serenitat gairebé més pròpia dels déus que no pas d’homes de carn i óssos. L’escriptor aconsegueix així transcendir l’esfera estrictament humana de la història i dotar-la d’una dimensió filosòfica i fins i tot mística en ocasions, però sense apartar-se mai del camí narratiu traçat.
Una novel·la corprenedora
La carretera, distingida amb el premi Pulitzer en l’edició d’aquest any 2007, és una novel·la corprenedora de cap a cap. McCarthy ens situa en un món de fesomia apocalíptica, completament devastat i anihilat després d’haver sofert –intueix el lector, perquè l’autor no ho diu mai- una catàstrofe d’índole nuclear o bacteriològica, o d’alguna altra mena de característiques semblants. Sense aliments, sense medecines, sense poder arrecerar-se del fred o de la pluja en cap lloc segur, un pare i el seu fill vaguen permanentment errants, caminant sempre, vivint prop de l’asfalt i dels contorns que el voregen, acompanyats només d’una pistola i d’un carretó on hi transporten els pocs queviures enllaunats que van trobant a les cases deshabitades i els quatre estris rudimentaris que els ajuden a subsistir; com l’encerat que els protegeix de les inclemències del temps i que, finalment, acaba convertint-se en un objecte carregat d’una forta significació simbòlica. Supervivents enmig de l’infern que és ara la Terra, sempre a l’aguait de no topar-se en el seu camí amb altres humans dolents (com els acostuma a anomenar el nen), el periple desesperat i incert d’aquests dos fugitius acaba revestint un caràcter gairebé epopeic, redimits per un desenllaç tràgic –com no podia ser d’altra manera- però alhora esperançador.
L’autor, amb una prosa absolutament sòbria, precisa en extrem i dotada d’una austera i intensa bellesa, ens ofereix amb aquesta novel·la una crònica esfereïdora del precipici al que es veu abocat l’espècie humana si no corregeix aviat el rumb de la seva existència. Sense cap escletxa per on s’esmunyi ni el més petit raig de complaença o de condescendència cap al lector, el relat de La carretera avança impecable en el seu ritme intern i en la progressió argumental, sòlid, contingut, amb un to narratiu quasi hipnòtic en alguns passatges. Una prosa depurada i precisa, que tan sols els anys acumulats de bon ofici poden fer germinar i prosperar.
Després de la celebrada No country for old men ( No es país para viejos, Mondadori 2005), Cormac McCarthy sorprèn novament amb aquesta sens dubte superba novel·la. Imprescindible.
Traducció d'Albert Torrescasana i Joan Puntí Angle editorial, Barcelona. 1ª edició: gener 2007
Arthur Conan Doyle, defensor de causes perdudes
Julian Barnes (Leicester, 1946) és un escriptor exigent i meticulós amb el material que manipula, bon sabedor com és que de la justa combinació i dosificació dels diferents elements que el componen en depèn l’èxit o el fracàs del producte resultant final. Perquè una bona ficció, tal com ell diu i com acaba confirmant aquesta novel·la, es nodreix també d’ingredients substancials manllevats d’altres gèneres com ara el de la biografia o la crònica històrica. Administrats intel·ligentment, sense perdre mai de vista que el que es té entre mans és per damunt de tot una novel·la, tots aquests recursos arriben a configurar un argument sòlid, ben ordit, equilibrat en la seva progressió, precís. Això és el que trobem a les pàgines d’Arthur i George, servit amb la prosa serena i sòbria de l’escriptor anglès. El relat de la singular amistat sorgida entre sir Arthur Conan Doyle i l’advocat d’origen hindú George Edalji, en plena societat victoriana de principis del segle XX, discorre amb rigor, sense estridències, mantenint l’interès del lector fins i tot en els moments en què la tensió narrativa decau. Però aquest element (el de la intensa relació personal entre ambdós personatges) no és pas l’eix primordial de la història que se’ns explica aquí. El cas verídic de la injustícia que es va cometre contra Edalji, que s’ha equiparat en més d’un aspecte al conegut afer Dreyfus francès, constitueix el fil conductor a l’entorn del qual s’articula tota la novel·la. L'autor de la celebrada El lloro de Flaubert (1984) no s’aconforma, però, amb aquest plantejament aparentment simple i de previsible desenvolupament lineal, i se serveix d’aquesta premissa argumental per oferir-nos un retrat poderós i polièdric del creador literari del famós detectiu Sherlock Holmes: un home políticament valent, coratjós, defensor incansable de causes perdudes i també precursor, en certa manera, d’un periodisme de denúncia i d’investigació que acabaria consolidant-se a la premsa continental. Descobrim també l’altra cara d’aquest personatge fascinant, aquella més subjecta a algunes idees retrògrades del règim polític i social imperant en el seu temps, com ara l’oposició al vot de les dones o la seva fervent adhesió a les creences i pràctiques espiritistes del moment. Arthur i George és una novel·la que satisfà qualsevol exigència de minuciositat i de rigor narratiu, malgrat que la cautela de l'autor per no caure en excessos inconvenients o per evitar inexactituds i falsejaments, resta ímpetu a certs trams del relat i l’apaivaga innecessàriament.Sens dubte, però, una altra demostració de bon ofici del mestre Barnes.
LOS INOCENTES, HERMANN BROCH Traducció de María Angeles Grau. De Bolsillo, Random House Mondadori. Barcelona. 1ª edició: febrer 2007.
Depravació i impunitat
Sota aquest títol genèric s’apleguen la sèrie de relats que componen el present llibre, escrits i publicats tots ells entre el 1930 i el 1949, i no disposats aquí segons un ordre cronològic estricte. Estructurats dins de tres grans apartats, i encapçalat cada un dels tres per un poema llarg del mateix autor, el cert és que totes aquestes narracions –exloent-ne un parell o tres- mantenen un vincle temàtic i argumental comú que les cohesiona inequívocament, i que fa que poguem afirmar perfectament que el que tenim a les mans és, ras i curt, una novel·la. Una novel·la fragmentada i que no segueix una progressió espacial ni temporal convencional, però que compta amb uns personatges i unes situacions tractats amb coherència i profunditat de visió. Els personatges que l’autor ens presenta en aquesta peculiar, hermètica aproximació a la societat alemanya dels anys d’entreguerres, en un moment de forta crisi econòmica i social en què es va covant l’adveniment del nazisme, no responen a estereotipus fàcils d’identificar, d’aquells que de seguida desperten complicitat o rebuig en el lector. En absolut, i aquesta és una de les virtuts de la novel·la de Broch: les contradiccions, punyents i enormement reveladores de l’amenaça de l’abisme que s’acosta, que governen els comportaments de la baronessa W., o de la seva filla Hildegard (torbadora criatura femenina que encarna amb encert el clima de creixent depravació moral que impera), les contradiccions de tots aquests estrafolaris personatges subratllen el caràcter “anòmal” i malsà de les situacions i dels ambients que Broch ens descriu. En el cas de Zeline, la vella criada que sempre ha treballat al servei de la família, la seva natural perversitat no és pas més inofensiva que la de la filla gran de la baronessa: veiem que amb les seves maneres maternals és capaç d’acabar d’empènyer Andreas, l’enigmàtic nou hoste de la casa, daltabaix del precipici i no mostrar, en acabat, ni el més lleuger remordiment. Andreas esdevé així, finalment, víctima d’una situació hostil i degenerada que ell mateix ha contribuït a crear, i que ara l'arrossega cap a una imperiosa necessitat d’expiar la seva aparentment inofensiva culpabilitat. Al costat d’aquests inquietants personatges hi trobem també Melitta, la jove que representa, ella sí, la innocència i la vulnerabilitat que els altres, en un entorn cada cop més inhòspit, desaproven i castiguen, convençuts que la feblesa sentimental o moral no té cabuda en el nou ordre social. Justament és aquest humanisme que els innocents de Broch consideren caduc i innoble, i que encara perviu en la figura del pare de la desafortunada Melitta, el que actua com a veu de la consciència en el darrer moment, precipitant un desenllaç marcat per la tragèdia i pel triomf final de la impunitat. L’autor és clar en el seu missatge final: no hi ha lloc per a falses il·lusions ni cap camí planer per a una desitjada redempció. El mateix Hermann Broch (Viena 1886–1951), d’origen familiar jueu, va estar a punt de caure en els abismes del nazisme, però se’n va salvar gràcies a la intermediació de celebritats com ara James Joyce. El dimoni té molts rostres, com se sol dir, i no tots pas tètrics a primera vista: aquesta és una de les lliçons que ens vol ensenyar Broch. Tot i la complexitat de la seva prosa, carregada de contínues digressions d’ordre filosòfic i fins i tot metafísic -la qual cosa entorpeix la fluïdesa de la narració-, l'escriptor aconsegueix transmetre'ns el seu profund pessimisme. L’autor vienès en llengua alemanya, també destacat per la seva obra assagística, ens ofereix aquí una novel·la de tesi més que no pas una novel·la en el sentit convencional del terme. Això sí: inquietant i estranyament persuasiva.
Josep Gras
14 d’oct. 2007
EL MAR, JOHN BANVILLE Traducció d'Eduard Castanyo Edic.Bromera. Alzira, 2006.
Naturalesa imperfecta dels records
John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) és un dels escriptors en llengua anglesa més prestigiosos actualment. "Un gran estilista", en paraules de George Steiner. I, en fecte, aquesta valuosa qualitat es veu del tot confirmada en la seva darrera novel·la. El lector que s’endinsi en les pàgines de El mar no hi reconeixerà -si més no, no pas immediatament- el Banville de Imposturas (Anagrama, 2005) o de L’intocable (Anagrama-Empúries, 1999), per citar dues obres significatives. I és que la novel·la que ara ens ocupa, guanyadora del reputat premi Man Booker –després d'haver superat adversaris de la talla de Ian McEwan o Kazuo Ishiguro- no se sosté sobre una trama convencional. El mar indaga amb prodigiosa precisió en la naturalesa imperfecta dels records, immergint-se en les inacabables topografies del dolor i revelant-ne alguns dels seus contorns més costeruts. Banville, a través de la mirada subjectiva de Max Morden i de la seva evocació no exempta de recança d’uns anys aparentment feliços, reflexiona sobre l’impacte de la mort de la persona estimada i les sempre traumàtiques seqüeles que aquesta deixa en l’altre. I és aquí on, un cop més, l’elegància i la bellesa continguda de la prosa de Banville es manifesten amb rotunditat i marquen la diferència. El mar no es distingeix precisament per la seva originalitat temàtica. Alguns dels episodis de l’adolescència de Max, evocats per l’adult d’ara, poden resultar fins i tot poc substanciosos, irrellevants; però és la profunditat de la introspecció que realitza el protagonista-narrador, i sobretot l'extremada minuciositat amb què Banville reconstrueix aquests fragments ara rememorades de dos passats (l’un llunyà als paratges dels Cedres i l’altre més recent al costat de l’Anne fins a la seva mort) el que confereix a aquestes pàgines la propietat de ser matèria literària de gran densitat, impermeable a l’erosió de les modes passatgeres. En definitiva, un exercici auster però brillant i enormement revelador, el que Banville ens ofereix en aquesta obra.
Tan sols un coneixement profund, fruit d’una àrdua i meticulosa feina d’investigació, i sobretot una adhesió entusiasta al personatge i al seu univers vital i literari, poden donar com a resultat l’extensa i apassionada reconstrucció biogràfica de l’escriptora suïssa Annemarie Schwarzenbach, magníficament novel·lada, que tenim ara al davant. La descripció de situacions, el retrat d’aquest ‘àngel blanc’ ambigu però enormement fascinant, la narració dels successius episodis que conformen el breu però intens periple vital de l’Schwarzenbach, tots aquests elements compleixen aquí amb escreix els rols que les exigències de la ficció els ha assignat i contribueixen a cohesionar el relat. És precisament aquesta inequívoca voluntat fabuladora que guia en tot moment l’obra, la clau principal de l’encert de Melania G,Mazzucco (Roma, 1966): no se’ns presenta en cap moment una biografia convencional, ni tampoc una aproximació de caire assagístic, sinó una obra plena de vida que ens permet un acostament més íntim i probablement també més exhaustiu a aquesta controvertida i polièdrica figura de les lletres suïsses. Annemarie Schwarzenbach passà gairebé desapercebuda en el seu temps (1908 -1942) i, de fet, fou més coneguda per la seva forta amistat amb Erika i Klaus, els dos fills bessons del reputat escriptor alemany Thomas Mann, que no pas pels seus mèrits propis.
Feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista
