LA MARCA DE L'AIGUA

JOSEPH BRODSKY

Traducció de Marcel Riera.

Barcelona: Viena, 2011 (1ªedic., novembre)

104 pàgs. 16 euros.

La llàgrima i la bellesa

La marca de de l’aigua, que va ser publicada per primer cop a Nova York el 1992 (Watermark, Farrar, Straus i Giroux editors) constitueix un elogi rotund del seu autor a Venècia. Brodsky hi féu estances més o menys llargues (en funció dels seus interessos d’escriptor, no com a turista) al llarg de la seva vida: disset hiverns, diu ell mateix en un fragment del llibre. La marca a la que fa referència el títol és l’empremta contínua que l’aigua dels canals deixa en l’arquitectura i la topografia laberíntica d’aquesta ciutat. Majestuosa, decadent, enigmàtica: adjectius potser ja massa recurrents però encara vigents per qualificar la que il·luminà els llenços de Tiepolo. Impertorbable, Venècia acull la vida i la mort sense retrets, sempre orgullosa de ser l’escollida. Brodsky morí a Nova York però, tal com havia deixat dit, fou enterrat al cementiri d’Isola di San Michele; com el professor Gustav von Aschenbach de Mort a Venècia (1912), la cèlebre novel·la de Thomas Mann.

Cant d’amor a Venècia

Joseph Brodsky (Leningrad, avui Sant Petersburg, 1940 – Nova York, 1996) va ser guardonat el 1987 amb el Nobel de Literatura sobretot per la seva obra poètica, escrita en rus i d’una extraordinària qualitat: “per a una escriptura que tot ho abasta, impregnada de claredat de pensament i d’intensitat poètica”, sentenciava l’acadèmia sueca. La seva producció prosística, menys ambiciosa i escrita en anglès, se centrà sobretot en la traducció i en l’assaig. Però si hem de jutjar pel títol que ara ens ocupa, la força poètica impregna la prosa d’aquest escriptor i transcendeix l’observació puntual o la crònica de viatge.

La marca de l’aigua és un cant d’amor a Venècia, a la bellesa incontestable de la ciutat immortal. Reflexions poètiques, escrites amb sensibilitat però també tenyides d’un cert desencant i d’una subtil ironia, en què Brodsky parla de l’ull, de la vista, com el sentit que preval en el viatger i en l’hoste feliçment arribats. L’ull i la llàgrima, diu el poeta, adquireixen aquí un protagonisme inevitable, es vulgui o no. La bellesa roman en la visió i perdura més enllà de la nostra presència: “Perquè nosaltres passem i la bellesa es queda. Perquè nosaltres ens adrecem al futur mentre que la bellesa és el present etern. La llàgrima és un intent de romandre, de quedar-se enrera, de fondre’s amb la ciutat”.

El pas inexorable del temps i el desgast que aquest provoca en totes les coses: aquesta és una de les preocupacions literàries més rellevants en l’obra de Joseph Brodsky. Potser per això sempre tornava a la ciutat segons ell atemporal. A Venècia, diu el poeta, hi va ser feliç i també infeliç, gairebé a parts iguals.

Per a Brodsky, només el llenguatge, la força i la intensitat de la paraula poden resistir l’embat del temps. El seu poder evocador és enorme. La literatura està per sobre, doncs, de les societats sempre canviants. El mot, el poema, com l’aigua que escrostona i alenteix el curs de les hores a la ciutat carnavalesca, és constant i perseverant.

Un heroi de Virgili a la ciutat atemporal

A La marca de l’aigua Brodsky parla del seu temps passat a Venècia, i en recrea moments i impressions recollides al llarg dels anys. Podria afirmar-se que, en certa manera, és una guia molt particular d’aspectes i indrets que agraden especialment l’autor, però també és un assaig eminentment literari amb pinzellades de crònica de viatge i diari personal. Una ombra d’escepticisme i, fins i tot, de solitud (volguda, assumida) recorre aquestes pàgines breus però intenses.

També intensa fou la vida de Brodsky, un heroi de Virgili predestinat a no tornar a casa, com l’anomena Bengt Jangfeldt (professor expert en literatura russa contemporània i traductor al suec de l’obra de Brodsky) en un article publicat al web oficial dels Premis Nobel. L’escriptor, que de jove va ser condemnat a treballs forçats pel règim soviètic, al cap dels anys, ja convertit en ciutadà nord-americà –el 1980 n’obtingué la nacionalitat-, mai no va voler visitar la seva Rússia natal perquè s’hi hauria sentit –deia- com un turista més i això no ho podia permetre. Probablement, Venècia tenia aquest do de preservar relativament l’anonimat i una de vegades necessària condició d’apàtrida per protegir la llibertat creativa.

Al final –tal com diu Brodsky- tot passa, tot se’n va, però la bellesa es queda, perquè és més gran. Com l’amor: “... perquè el nostre amor també és més gran que nosaltres”.■

Josep Gras

RIUS PARAL·LELS

JORDI ESTRADA

Berga: L'Albí, 2010 (1ª edició, novembre)

167 pàgs. 19 euros.

Elogi de la desharmonia

Entre 1935 i 1942 el poeta lleidatà Màrius Torres es pot dir que tingué la seva residència fixa al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja, on finalment hi morí el 30 de desembre d’aquest darrer any. Els tres últims dies –o nits, per ser més precisos- en la vida del jove literat al sanatori, acompanyat de les persones que més estimà al llarg de la seva reclusió, són el punt de partida d’aquesta novel·la.

Però Rius paral·lels -guardonada amb el premi Amat Piniella en la seva darrera edició-, tal com deixa ben clar ja el seu autor a la coberta del llibre, no vol ser en cap moment una reconstrucció biogràfica del darrer periple vital del poeta, sinó una ficció; això sí, ben documentada i  indubtablement fidel a l’esperit i al llegat de Màrius Torres, per qui el novel·lista sent –i això és més que evident- una profunda admiració en els dos vessants, humà i literari. Sense aquesta estima és obvi que no hauria sorgit una novel·la com aquesta, que esdevé en sí mateixa –més enllà de les qualitats literàries que pugui contenir- un acte d’elogi i de reconeixement vers la figura del malanguanyat escriptor.

Un poeta majúscul

Màrius Torres havia contret la tuberculosi a l’edat de vint-i-cinc anys; els imperatius de la malaltia el van retirar, doncs, ben aviat de la vida civil. ¿Fou aquesta desgraciada circumstància la que empenyé el jove lleidatà a escriure poesia de manera cada cop més intensa? N’hauria escrit igualment? Si fem cas a les paraules del doctor Obac –nom fictici que respon, segons sembla, a un altre doctor Saló aquest real- no en podem dubtar gaire. Parlant amb la Maria Valls (la gerent del sanatori) la nit abans del fatídic desenllaç, l’amic íntim d’en Màrius que fou, a més del seu metge particular, diu: “En Màrius sempre diu que, tot i haver escrit alguns versos quan tenia disset anys, mai no s’hauria dedicat a la poesia si no hagués estat per la malaltia”. Per al doctor Obac, tan sols aquells qui s’han allitat amb la mort, com en Màrius o un altre gran poeta, l’Alcover, són capaços d’escriure versos que enalteixen la vida amb un entusiasme tan contagiós.        

Metge de professió, tot i que gairebé no va arribar a exercir-ne, Torres acabà convertint-se en un poeta majúscul. De fet, amb el pas dels anys han estat diverses les veus, tant procedents de l’àmbit literari com del món acadèmic, que han considerat Màrius Torres un dels poetes més influents en la poesia catalana del segle XX; gràcies en bona part, tot s’ha de dir, a l’esforç que s’ha realitzat per recuperar-lo d’un oblit que ja ve essent habitual i endèmic en la història de les nostres lletres. És ben sabut que Joan Sales, amic seu que el visità sovint al sanatori, fou probablement qui més féu en aquest sentit. Així, el 1947, Sales publica a Mèxic (on hi estava exiliat) Poesies, un primer recull de poemes de Màrius Torres inèdits fins a aquell moment. Més endavant, vindrien noves edicions ja en territori català, immers el país en plena postguerra.

Presència del personatge

Però aquest no és el tema que més ens interessa destacar en aquesta ressenya. És el personatge i, encara més, la manera com l’autor ens el mostra aquí allò que reclama sobretot  la nostra atenció.

Jordi Estrada (Manresa, 1958) ha estat plenament encertat en el plantejament estructural de la novel·la i coherent amb la idea bàsica que defensa quan explica la seva intenció de no convertir aquesta obra en una reconstrucció biogràfica del personatge.

En Màrius, el poeta Màrius Torres és, evidentment, el principal protagonista d’aquesta ficció però d’una manera que no és exloent i que, per tant, possibilita que altres veus, altres personatges, esdevinguin rellevants i indispensables en l’evolució de la història. Tant és així que l’absència del Màrius, quan aquest mor al final de la que podem considerar la primera de les tres parts de la novel·la –un dels fragments més colpidors i ben escrits per a qui signa aquestes línies- continua exercint la influència motora en el relat posterior. Però és gràcies, justament, al doctor Obac, a la Mercè, i fins i tot a la Maria Valls o a l’excèntric Quirze Delofeu, entre altres, que la presència d’en Màrius continua més viva que mai.

La condició efímera de l’existència

Al llarg del primer tram de la novel·la coneixem com va començar la relació entre el doctor Obac i en Màrius, quan aquest va ingressar al sanatori, per mitjà de l’evocació fragmentària que en fa el metge en les hores prèvies a la mort del jove poeta.

El punt de vista narratiu es desplaça a continuació, en una segona part dedicada al diari d’en Màrius, el quadern blau, on aquest hi va anotar tota mena de pensaments i impressions sobre l’estada al centre i els moments viscuts amb les persones més properes. També hi ha reflexions sobre la vida, que veu com a poc a poc se li escapa de les mans, i l’arribada inexorable de la mort. Sense oblidar en cap moment el rerafons de la guerra civil i de la derrota. Un sentiment d’esperança, malgrat tot, encara recorre algunes d’aquestes pàgines sinceres.

Després del traspàs d’en Màrius, els preparatius i la celebració posterior de la nit de Cap d’Any a Puig d’Olena serveixen de pretext a l’autor per fer ara  tangibles alguns conflictes –fins ara en estat latent o, en tot cas, no emfasitzats volgudament abans- que subjauen amenaçadors en l’aparent harmonia que semblava haver-hi entre les persones properes al poeta. L’idíl·lic és ara desemmascarat en una part final que creix sense estridències i que fa un gran bé al conjunt de la història: ni els blancs del paisatge eren tan purs ni els afectes tan immaculats i innocents.

Jordi Estrada, filòleg de formació acadèmica, també traductor de l’italià, bon coneixedor de l’obra de Cesare Pavese (1908-1950), posa l’accent en la vulnerabilitat dels sentiments, en la condició efímera i, tanmateix, perdurable de les vivències més íntimes i de les paraules que fem servir per descriure-les. L’existència discorre a través d’infinitat de camins paral·lels predestinats, diu l’autor, a no convergir harmoniosament. Potser, i Màrius Torres ho sabia molt bé, només la poesia serveix de consol. “Transformar el crit del dolor en un cant poètic de primer ordre”, en paraules del metge i amic: vet aquí el seu gran triomf.■

Josep Gras

ELS ONZE
Pierre Michon

Traducció de David Ilig
Barcelona: Club Editor, 2010 (1ª edició, setembre)
121 pàgs. 14,50 euros.

D’homes i monstres

“Saps pintar els déus i els herois, ciutadà pintor? És una assemblea d’herois que et demanem. Pinta’ls com a déus o com a monstres, o fins i tot com a homes, si et ve de gust”, aquestes són les paraules amb què Proli, un dels onze membres del temut Comitè de Salut Pública, li fa l’encàrrec a François-Élie Corentin (l’anomenat “Tiepolo del Terror”) de pintar el quadre que immortalitzarà el Gran Comitè de l’any II, els gestors de la gran Revolució.

¿Uns tirans, uns veritables herois, o mercenaris d’unes idees que transformarien radicalment la societat i les relacions entre els homes? Tant s’hi val, diu el revolucionari que confia al pintor un pla tan agosarat en un dels passatges més intensos i bells d’aquesta novel·la. L’autor aconsegueix que nosaltres els lectors hi assistim també, estupefactes i admirats alhora com el mateix Corentin.

Retrat revelador per a la Història

Pierre Michon (La Creuse, 1945) recrea aquest transcendental episodi –un prodigi de la seva imaginació, exhaustivament documentada per a l’ocasió- i el converteix en el fet vertebrador d’Els Onze. I ell mateix, el novel·lista, cedeix la veu narrativa a una mena de cronista o de guia museístic que ens menarà fins a l’indret exacte del Louvre on hi és exposat el revelador llenç.

En la companyia d’aquest amatent majordom el lector coneixerà els escenaris d’aquella època anomenada amb raó el Terror, en què les paraules eloqüents i la sang corrien a dojo de manera sovint indiscriminada entre la població. I François-Élie Corentin -pintor inexistent, però inspirat en Théodore Géricault (1791-1824) o fins i tot en Jacques-Louis David (1748-1825)-, serà l’elegit per retratar els onze homes que duien aleshores les regnes polítiques del país.

Robespierre

Corentin, anomenat el “Tiepolo” d’aquells anys tan convulsos, per l’afinitat amb el pintor venecià Gianbattista Tiepolo (1696-1770) en el contingut al·legòric de les seves obres, captura la tensió i el capteniment d’unes figures humanes endutes febrilment per la voràgine d’uns esdeveniments d’abast imprevisible. El seu traç recrea fins a l’extenuació el més petit detall en la indumentària i en el posat. Billaud, Carnot, els germans Prieur o Robespierre –el més conegut de tots ells-, entre altres d’aquells homes implacables, junts en una estranya compareixença davant la Història.

Inspirat en l’esbós a l’oli que Géricault pintà realment, titulat Corentin rep l’ordre de pintar els Onze el mes de ventós i que el cronista històric Jules Michelet esmenta en el capítol III del llibre setzè de l’Histoire de la Revolution Française, aquest fet tan fascinant com difícil de creure és ficcionat per Pierre Michon, després de documentar-se en les corresponents fonts bibliogràfiques, de manera excel·lent.             

Una escriptura voraç i poderosa

L’autor de l’elogiada Vides minúscules (1984) i de la més recentment publicada al nostre país El orígen del mundo (2012), imprimeix al relat un ritme narratiu enèrgic i vigorós, buscant sempre l’adhesió del lector. La seva prosa posseeix una enorme força descriptiva i un talent peculiar per a la plasmació gairebé pictòrica, plàstica, de determinades situacions, obtenint-ne així una rotunda bellesa: “El foc s’havia consumit, sols la llum de la gran llanterna quadrada queia aplomada sobre l’or escampat al lloc exacte on abans reposaven els vells ossos. Les cares romanien dins la penombra”.

Potser un punt massa arrauxat en alguns moments de la narració, el lector pot sentir-se puntualment incòmode en alguns salts del relat, però ben aviat és seduït irremisiblement per la passió arravatadora d’una escriptura voraç i poderosa com la vida mateixa.

El prestigi de Pierre Michon és, doncs, ben merescut i la comparació amb un dels grans com Julien Gracq (1910-2007) sembla del tot justificada.■

Josep Gras

Dickens: el gran teatre de la vida

Josep Gras

Dickens dream, de Robert William Buss

Charles Dickens (Landport, Hampshire, 1812 – Gadshill Place, Kent, 1870) continua essent avui dia un dels escriptors cabdals de la literatura. Que sigui conegut el seu nom no significa que ho sigui també la seva obra: gairebé tothom coneix alguns dels seus títols més populars com David Copperfield (1849-1850) o Oliver Twist (1837-1839) –potser els més adaptats al cinema-, però segurament pocs han llegit senceres aquestes i altres novel·les absolutament magistrals de l’escriptor anglès. Per això i per altres raons de pes, sempre és un bon moment per reivindicar la seva obra i la seva contribució a una merescuda entronització de la novel·la com a gènere suprem.
Abans que escriptor, Dickens fou un periodista tenaç. Els seus primers articles publicats als diaris de l’època, signats amb el pseudònim de Boz, donen fe de l’agudesa d’observació del jove reporter. Sketches by Boz, Illlustrative of Every-day Life and Every-day People, publicats entre 1833 i 1836, descriuen amb minuciositat i una exquisida ironia escenes de la vida quotidiana en el Londres victorià. L’activitat febril als carrers, les discussions a les tavernes o la visita habitual de ciutadans a alguns establiments característics com les licoreries o les cases d’empenyorament, són alguns dels aspectes que Dickens hi retrata amb una ja prodigiosa capacitat fabuladora. Hi ha d’aquesta mateixa obra una edició en castellà, Escenas de la vida de Londres por “Boz”, a càrrec del professor Miguel Ángel Martínez-Cabeza (Madrid, Abada editores, 2009) del tot recomanable, amb les extraordinàries il·lustracions de George Cruikshank (1792-1878) que aquest ja havia realitzat per a l’edició original: gravats que reprodueixen amb fidelitat la sordidesa en les condicions de vida de la gent més desvalguda.

Inesgotable creador de personatges
Un dels llocs que Dickens va conèixer de primera mà van ser els tribunals de justícia, com a reporter taquígraf entre 1829 i 1831 i més endavant com a cronista parlamentari per als diaris True Sun i Morning Chronicle. La desolació pel mal funcionament de les institucions judicials va ser tractada amb tota la seva cruesa i un esmolat sarcasme en novel·les com Bleak House (1852-1853), en català El Casalot, en una magnífica traducció de Xavier Pàmies el 2008 a Destino: una experiència, la lectura d’aquesta novel·la d’un miler de pàgines, del tot beneficiosa per a l’ànima ultratjada per la crisi actual.
Dickens va ser un gran creador de personatges: tots ells perduren encara avui en l’imaginari individual i col·lectiu. No són fruit només de la genialitat de l’escriptor, de la seva formidable imaginació i talent narratiu, sinó que en bona part responen –tal com el mateix autor de la inacabada El misteri d’Edwin Drood digué en persona en més d’una ocasió- a un treball d’observació exhaustiu del natural: la societat londinenca que ell va conèixer n’estava plena, dels individus (homes i dones al llindar de la misèria, nens orfes abandonats i malalts, usurers sense escrúpols...) que poblen les seves novel·les. Un prolífic catàleg que configurava el gran teatre de la vida, l’espectacle on totes les misèries i grandeses humanes hi tenen cabuda.

El teló que dóna pas a la tragicomèdia humana
La teatralitat és, sens dubte, un dels elements presents en la vida i en l’obra de Dickens. Fervent admirador de Shakespeare, en qui hi tenia una font contínua d’inspiració, l’escriptor féu esporàdiques incursions en la interpretació teatral i també fou amic i conseller, entre altres, de l’actor William Charles Macready. El professor universitari Paul Schlicke, també president de la Dickens Society of America, cita en el seu llibre Conversaciones con Charles Dickens (una documentada entrevista imaginària a l’escriptor anglès, editada per Oniro el 2008 )les paraules del crític d’art John Ruskin (1819-1900) quan deia que tot el que Dickens escrivia estava il·luminat per un “cercle de foc escènic”: les llums de gas del prosceni del teatre victorià.
Als dos-cents anys del naixement del gran novel·lista, el teló dels actes de celebració i d’homenatge ja és del tot obert i ens convida més que mai al coneixement de la seva obra. El plaer hi està garantit, només cal lliurar-s’hi.
Llegir-lo és, sens dubte, el més just reconeixement que li podem fer. Però també és, manllevant les paraules autobiogràfiques de David Copperfield, “el nostre constant i únic consol”.■