LA SENYORA OSMOND, JOHN BANVILLE
Traducció d'Eduard Castanyo
Alzira: Bromera, 2018
360 pàgs. 20,90 euros
Rebel·lia
John
Banville (1945) és un dels millors escriptors actuals -encara que la paraula
que s’hi escau més bé és potser ‘contemporani’, si tenim en compte l’abast i la
significació de la seva obra-, i per al parer de qui signa aquesta ressenya
mereixedor indiscutible del Nobel –en franc desprestigi actualment-, abans fins
i tot que Ishiguro, sens dubte digne premiat.
L’escriptor
irlandès ha estat ambiciós en la seva trajectòria, tot i que sempre l’ha
defensada amb un sentit de la humilitat i una prudència envejables. Bon
conversador a les entrevistes, afable, desprèn l’aureola d’escriptor rigorós i
lliurat en cos i ànima a l’ofici, qualitat que es fa més que palesa a les seves
novel·les.
Un exemple
d’aquesta capacitat creativa el tenim en la seva doble personalitat com a
autor: Banville és també Benjamin Black quan escriu novel·la negra o policíaca
(El secret de Christine Falls, A la recerca de l’April, El Lèmur..., tots ells editats també per
Bromera, són només alguns dels seus treballs en aquest gènere).
L’altre
Banville, l’autèntic com si diguéssim, el que ha donat vida a l’heterònim
immers en trames fosques, autor d’obres magnífiques com El mar (2006, premi Man Booker 2005, ressenyada en aquest blog), Llum antiga (2012), La guitarra blava (2016) i tantes altres, ens ha sorprès ara
enfrontant-se a un repte majúscul i sortint-ne sa i estalvi, i de manera prou
reeixida: entrar dins de l’univers particularment complex d’Henry James (Nova
York, 1843- Londres, 1916) i donar continuïtat al que és un dels grans títols
de l’escriptor cosmopolita, Retrat d’una
dama (1881).
A La senyora Osmond Banville recupera la
figura protagonista de la Isabel Archer –personatge femení que James dotà d’una
forta personalitat, intel·ligent, valenta i perseverant més enllà de l’estretor
de moviments que li ofereix la vida de matrimoni, i rebel al rol de
subordinació vers el marit que li és assignat-. Per si això no fos suficient,
la determinació de la Isabel a esmenar o capgirar una vida de fracàs i d’engany
que ha suportat fins ara serà poderosa i de conseqüències previsiblement
irreversibles.
Un cop
descobert l’adulteri del seu marit, Gilbert Osmond, la Isabel Archer necessita
allunyar-se també físicament –el distanciament sentimental ja fa temps que és ben
palpable- d’un entorn viciat i hostil que ja no reconeix com a seu. L’empeny un
sentiment urgent de “fugida”, però alhora la voluntat d’encarar-se a una
situació a la qual s’hi havia en certa manera acomodat perquè s’hi sentia
enganyosament feliç, però que ara és del tot insostenible.
Un procés dificultós
El periple
d’aquesta dama coratjosa –el personatge creat per James i, segons sembla,
inspirat en la seva cosina Minnie Temple morta prematurament, encarna les
qualitats de la dona actual emancipada o de la que lluita per uns valors
d’igualtat i llibertat reals- per les grans ciutats del moment com Londres,
París, Roma... esdevé també un procés d’introspecció i de depuració internes enormement
dificultós, al capdavall del qual la Isabel hi espera trobar una merescuda pau
que l’ajudi a recomençar.
La novel·la
de Banville és, diguem-ho sense cap dubte, d’una intel·ligència narrativa
enorme. Escrita amb una prosa bellíssima, tot i que sovint recargolada i densa
–a l’estil del mestre- que fa que la lectura sigui en alguns passatges lenta i feixuga,
l’autor dissecciona minuciosament els comportaments i la manera de pensar dels
personatges principals, sobretot la Isabel Archer, i en descobreix els seus
ressorts més íntims. La capacitat descriptiva del seu estil aconsegueix
extreure fins els matisos més ocults o aparentment insignificants del material
narrat. James, probablement, aprovaria amb escreix el treball de l’escriptor irlandès.
O no. Perquè
potser ens hem de fer un plantejament de base, i preguntar-nos si és realment
viable, fins i tot desitjable, “imitar” –no és una bona paraula, però- o, dit
de manera més generosa, voler “recuperar” un estil d’escriptura i un món
novel·lesc que ja va assolir un cim en el seu moment i que actualment no està
clar que pugui encaixar amb comoditat en un context literari absolutament
diferent, enormement distant del que imperava al segle XIX.
Una opinió
al respecte, segurament no prou madurada encara, és que de Henry James –com també
seria el cas d’altres escriptors immortals- només n’hi ha hagut un; per una
qüestió de confluències històriques, d’evolució del pensament i de la
literatura, de les arts, etc. Acostar-s’hi volent entomar un cert relleu a la
ficció primigènia tal vegada és massa agosarat.
Comptat i
debatut, però, estem convençuts que La
senyora Osmond és una de les grans novel·les dels darrers anys. John
Banville és un pas més a prop de l’olimp dels escollits.
Josep Gras
