El passat 26 de març es va celebrar al Palau de la Música Catalana un emotiu acte públic d’homenatge a un dels pocs erudits encara vius que hi ha a Catalunya: Martí de Riquer. Als seus noranta-tres anys, aquest eminent filòleg i historiador de la literatura, reconegut expert en l’obra de Cervantes i estudiós del Quixot, fou l’indiscutible protagonista al llarg d’una cerimònia centrada en la presentació del llibre Martí de Riquer. Viure la literatura (La Magrana), un completíssim recorregut biogràfic per la figura d’aquest prestigiós medievalista que ha significat per a les seves autores, Cristina Gatell i Glòria Soler, la concessió del Premi Gaziel de Biografies i Memòries en l’edició d’enguany.
De la vasta producció bibliogràfica de Riquer, sempre ha destacat la seva contribució a l’estudi i difusió de la literatura cavalleresca: els amplis coneixements sobre el Tirant lo Blanc i sobre l’obra cabdal de Cervantes, que segons ell inaugura la modernitat en la literatura, han estat reconeguts internacionalment en multitud d’ocasions.
El 2003, amb motiu de la publicació del seu llibre Para leer a Cervantes (Acantilado), Riquer ens va concedir una entrevista que, pocs dies després, apareixia publicada a les pàgines del suplement “Idees” del diari Regió-7 i que ara ens ha semblat oportú de tornar a reproduir aquí.
feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista
6 d’abr. 2008
A LA PLATJA DE CHESIL IAN McEWAN
Traducció d'Albert Torrescasana
Anagrama / Empúries, Barcelona
1ª edició: febrer 2008
La fràgil placidesa dels estranys
Manllevant el títol d’una de les seves primeres novel·les, El confort dels estranys (1981), podem dir que també els dos protagonistes d’aquest relat semblen instal·lats a l’inici de la narració, abans que la tempesta es desfermi definitivament, en una mena de confort plàcid, certament enganyós i de futurs efectes devastadors, tal com es veurà en el desenvolupament –minuciós, com no podria ser d’altra manera tractant-se de McEwan- de la història. Edward i Florence, acabats de casar, compartint el sopar-preàmbul de la tan esperada nit de noces –anys 60: aleshores encara ho era per a moltes parelles-, a l’hotel situat al costat de l’anglesa platja de Chesil, ignoren en aquests moments que l’un per l’altre són dos estranys i que sota la màscara de felicitat que tots dos exhibeixen s’hi amaga un recel profund que, en les properes hores, acabarà provocant l’inevitable conflicte.
Ian McEwan (Aldershot, Anglaterra, 1948), sens dubte un dels valors més sòlids de la narrativa anglosaxona actual –un dels bastions destacats de la que es va anomenar durant les dècades dels vuitanta i noranta l’Armada Invencible, composta també d’escriptors de la talla de Julian Barnes, Martin Amis, Kazuo Ishiguro...-, és un mestre absolut en l’exploració dels sentiments ocults que subjauen sovint en les relacions humanes, i que acaben enterbolint-les i abocant-les a extrems de ruptura irreversible.
McEwan sap quin és el punt final d’arribada, i a tal fi s’hi encamina ja des de les primeres pàgines però, això sí, sense presses ni cops d’efecte innecessaris al llarg del camí. I, vistos els resultats, el lector no pot fer altra cosa que acabar agraïnt rotundament l’actitud de l’escriptor britànic. L’autor de la celebrada Expiació (2002) –recentment adaptada al cinema, com ja se sap-, dilata el temps de la narració al seu gust, però no obeïnt un mer caprici esteticista, sinó en funció de la densitat que vol aconseguir. McEwan descriu meticulosament, sempre al servei de l'evolució dels fets, l’inexorable viatge interior que emprenen els seus personatges novel·lescs. I prop de les vides d’aquests éssers que han estat desposseïts d’una placidesa si més no fràgil, hi plana sempre un alè més aviat tràgic, que predisposa al desassossec i que mena a un refugi final de solitud amarga. Potser és el preu que aquests homes i dones valents han de pagar per haver recuperat la individualitat i una dolorosa llibertat emocional.
Una prosa intel·ligent, atenta al detall
A A la platja de Chesil, la mà del narrador omniscient guia les evolucions dels dos amants ara immersos en un despit mutu cap a un desenllaç que es preveu incert, però fent incursions retrospectives en el passat d’ambdós personatges, que contribueixen a perfilar-ne un retrat sòlid i a comprendre amb més precisió les motivacions dels seus comportaments. I, en aquest sentit, resulta prou determinant la ubicació temporal en què l’autor ha situat aquest desencontre amorós: els anys 60. Una època en què les relacions sentimentals i aquells aspectes més específicament d’índole sexual en el món de la parella estaven regits per uns patrons certament diferents als actuals. Aquest element contextual esdevé rellevant perquè el lector acabi comprenent les reaccions dels dos protagonistes, no podent evitar sentir per ells una lleugera compassió.
La història, estroncada prematurament, entre l’Edward i la Florence podria acabar essent una més de tantes, si no fos per la saviesa i la sensibilitat amb què Ian McEwan duu les regnes del relat, fent gala en tot moment d’una prosa intel·ligent, atenta al detall, experta en la recreació d’atmosferes que embolcallen els personatges, no exempta d’una subtil ironia. L’escriptor anglès s’ha revelat, amb els anys, com un mestre en la difícil habilitat de centrar la mirada en un moment determinat de la vida d’algú i ser capaç de sublimar-lo, de dotar-lo d’una importància singular que acaba convertint-lo en emblemàtic i perdurable per a existències alienes.
S’ha dit que A la platja de Chesil no té l’ambició de mires que s’hi troba en altres títols de l’autor com ara l’abans citada Expiació, o fins i tot Dissabte (2007), però de cap manera no hauríem de qualificar-la d’obra menor dins del conjunt de la trajectòria de Ian McEwan. Aquest ha tornat a demostrar que el bon ofici no ha d’anar necessàriament lligat a plantejaments novel·lístics de, aparentement, més alta volada conceptual.
A la platja de Chesil constitueix un encert més a afegir a una narrativa ja plenament consolidada i madura, però que de segur encara ens pot obsequiar en el futur amb altres petites joies com aquesta.
LAS DOS AMIGAS Y EL ENVENENAMIENTO ALFRED DÖBLIN
Traducció de Joan Fontcuberta
Editorial Acantilado, Barcelona
1ª edició: octubre 2007.
Crònica d’una venjança en clau literària
A començaments dels anys 20 del segle passat, a Berlín, saltà a les primeres pàgines dels diaris –un dels que més se n’ocupà fou el Deustche Allgemeine Zeitung, prestigiós rotatiu de l’època- la notícia d’un destacat cas d’homicidi. Aquest fou el veredicte final del jurat al termini del procés judicial que se celebrà la primavera de 1923 contra una dona que havia enverinat el seu marit, amb la complicitat sembla ser que per encobriment d’una amiga íntima de l’assassina. El llibre que ara ens ocupa, escrit per l’alemany Alfred Döblin (1878-1957), escriptor conegut sobretot per la novel·la Berlin Alexanderplatz(1930), està basat en aquell cas real i en ell l’autor hi reconstrueix la història del succés, essent en tot moment fidel a la naturalesa dels fets i a les circumstàncies que concorregueren en el desafortunat esdeveniment. Las dos amigas y el envenenamiento, publicada per primer cop el 1924, gairebé un any després d’haver-se conegut el contingut de la sentència, és una novel·la breu on Döblin hi narra la progressió d'aquesta història, des de l'inici de la relació sentimental entre una dona i l’aleshores promès seu fins al desenllaç final en què es produeix l’acte homicida. Escrita amb una prosa literària depurada i concisa i administrant intel·ligentment recursos propis de la ficció en benefici del vigor del relat, el particular descens als inferns d'aquests éssers trasbalsats aconsegueix esfereïr-nos en més d'una ocasió.
Ara bé: Las dos amigas y el envenenamiento –títol que corrobora aquesta voluntat literària del seu autor- no és una narració corrent sinó que, tenint en compte l’estil amb què són descrits els fets i tenint en compte també l'ús que fa l'autor de certs codis característics del reportatge periodístic o de la crònica de successos dels diaris, podem afirmar que el present treball d'Alfred Döblin constitueix i de manera notòria una magnífica crònica negra. Hi ajuda, en aquesta consideració, el fet que el text presenta un caràcter informatiu molt marcat i seguint un ordre cronològic en l'exposició dels fets. Recursos tots ells procedents d’un periodisme d’investigació modern i rigorós que en aquells anys s'anava instaurant ja en la premsa del vell continent.
Döblin imprimeix a la narració d’aquesta sinistra història un ritme certament àgil i trepidant, no aturant-se més de l’estrictament necessari ni en la descripció dels personatges principals i del curs evolutiu dels seus estats d’ànim, ni en la reconstrucció detallada de les diferents situacions que s'esdevenen. Convençut dels principis que defensava, Döblin acostumava a dir, tant a través dels diaris on col·laborava com en els seus assaigs, que l’objectivitat havia de ser una de les virtuts principals de tota novel·la; la potestat de “jutjar”, d’opinar, deia, pertany al lector i no pas a l’escriptor. Consideració aquesta que a primera vista pot semblar contradictòria, però que al llarg d'aquestes pàgines s’hi troba efectivament reflectida.
Crònica veraç i narració literària
En l'obra que ens ocupa hi trobem, doncs, dues voluntats per part de l'autor clarament agermanades: la d’oferir una crònica veraç i objectiva dels fets sense renunciar, d'altra banda, a presentar-la en forma de narració literària amb les degudes exigències estilístiques i estructurals. No és d'estranyar, doncs, que en el relat de Las dos amigas y el envenenamiento hi hagi fondària i una indiscutible empremta autoral.
El cas que ens explica Döblin és realment esfereïdor: Elli -nom fictici, com tots els altres de la història-, després d’anys de patir maltractaments i abusos sexuals reiterats a mans del seu marit i, davant la impossibilitat de posar fi a aquesta situació vexatòria, desemparada per la legislació, decideix dur a terme de manera planificada l’assassinat de la seva parella, en aquest cas mitjançant la progressiva i sistemàtica administració de petites dosis de verí convenientment mesclades amb el menjar.
Alfred Döblin, abans que escriptor fou un conegut psiquiatra i, malgrat que el 1911 deixà de costat la professió per dedicar-se a l'escriptura, fou sempre un indiscutible defensor dels postulats del mestre del psicoanàlisi Sigmund Freud. I aquest vessant decissiu en la formació de l'escriptor alemany es nota i es palpa en la seva obra. Només cal llegir les vint primeres pàgines de Las dos amigas y el envenenamiento per comprovar de quina manera els amplis coneixements científics de Döblin sobre la psique humana i els seus intricats mecanismes contribueixen a perfeccionar la dissecció d’aquestes ànimes turmentades: Elli, la dona maltractada, o l’agressor Link, o fins i tot Margarete, l’amiga i amant d’Elli. Per això, no és estrany que el mateix Döblin, quan en el breu epíleg que acompanya la present edició parla d’aquest cas, remarqui la conveniència de relativitzar i fins i tot de qüestionar tot allò que se n’ha escrit i publicat, malgrat les proves, les confessions i les declaracions dels testimonis en les sessions judicials.
Crònica i novel·la: podem llegir aquesta peça singular com totes dues coses. És sabut que Döblin, quan la va escriure, ho feia no totalment per iniciativa seva sinó a instàncies de l'editor Rudolf Leonhard, que volia inaugurar una nova col·lecció a la seva editorial Die Schmiede dedicada a aquest tipus d’històries, sota el nom de Marginados de la sociedad. En qualsevol cas, el rigor expositiu i l’anàlisi exhaustiva d’uns comportaments humans en situacions extremes són dues qualitats que el text de Döblin conté i que, a més, posen l’èmfasi en un tema malauradament avui tan vigent com vuitanta anys enrera.
