LA SENYORA OSMOND, JOHN BANVILLE
Traducció d'Eduard Castanyo
Alzira: Bromera, 2018
360 pàgs. 20,90 euros

Rebel·lia

John Banville (1945) és un dels millors escriptors actuals -encara que la paraula que s’hi escau més bé és potser ‘contemporani’, si tenim en compte l’abast i la significació de la seva obra-, i per al parer de qui signa aquesta ressenya mereixedor indiscutible del Nobel –en franc desprestigi actualment-, abans fins i tot que Ishiguro, sens dubte digne premiat.

L’escriptor irlandès ha estat ambiciós en la seva trajectòria, tot i que sempre l’ha defensada amb un sentit de la humilitat i una prudència envejables. Bon conversador a les entrevistes, afable, desprèn l’aureola d’escriptor rigorós i lliurat en cos i ànima a l’ofici, qualitat que es fa més que palesa a les seves novel·les.

Un exemple d’aquesta capacitat creativa el tenim en la seva doble personalitat com a autor: Banville és també Benjamin Black quan escriu novel·la negra o policíaca (El secret de Christine Falls, A la recerca de l’April, El Lèmur..., tots ells editats també per Bromera, són només alguns dels seus treballs en aquest gènere).

L’altre Banville, l’autèntic com si diguéssim, el que ha donat vida a l’heterònim immers en trames fosques, autor d’obres magnífiques com El mar (2006, premi Man Booker 2005, ressenyada en aquest blog), Llum antiga (2012), La guitarra blava (2016) i tantes altres, ens ha sorprès ara enfrontant-se a un repte majúscul i sortint-ne sa i estalvi, i de manera prou reeixida: entrar dins de l’univers particularment complex d’Henry James (Nova York, 1843- Londres, 1916) i donar continuïtat al que és un dels grans títols de l’escriptor cosmopolita, Retrat d’una dama (1881).

A La senyora Osmond Banville recupera la figura protagonista de la Isabel Archer –personatge femení que James dotà d’una forta personalitat, intel·ligent, valenta i perseverant més enllà de l’estretor de moviments que li ofereix la vida de matrimoni, i rebel al rol de subordinació vers el marit que li és assignat-. Per si això no fos suficient, la determinació de la Isabel a esmenar o capgirar una vida de fracàs i d’engany que ha suportat fins ara serà poderosa i de conseqüències previsiblement irreversibles.

Un cop descobert l’adulteri del seu marit, Gilbert Osmond, la Isabel Archer necessita allunyar-se també físicament –el distanciament sentimental ja fa temps que és ben palpable- d’un entorn viciat i hostil que ja no reconeix com a seu. L’empeny un sentiment urgent de “fugida”, però alhora la voluntat d’encarar-se a una situació a la qual s’hi havia en certa manera acomodat perquè s’hi sentia enganyosament feliç, però que ara és del tot insostenible.

Un procés dificultós

El periple d’aquesta dama coratjosa –el personatge creat per James i, segons sembla, inspirat en la seva cosina Minnie Temple morta prematurament, encarna les qualitats de la dona actual emancipada o de la que lluita per uns valors d’igualtat i llibertat reals- per les grans ciutats del moment com Londres, París, Roma... esdevé també un procés d’introspecció i de depuració internes enormement dificultós, al capdavall del qual la Isabel hi espera trobar una merescuda pau que l’ajudi a recomençar.

La novel·la de Banville és, diguem-ho sense cap dubte, d’una intel·ligència narrativa enorme. Escrita amb una prosa bellíssima, tot i que sovint recargolada i densa –a l’estil del mestre- que fa que la lectura sigui en alguns passatges lenta i feixuga, l’autor dissecciona minuciosament els comportaments i la manera de pensar dels personatges principals, sobretot la Isabel Archer, i en descobreix els seus ressorts més íntims. La capacitat descriptiva del seu estil aconsegueix extreure fins els matisos més ocults o aparentment insignificants del material narrat. James, probablement, aprovaria amb escreix el treball de l’escriptor irlandès.

O no. Perquè potser ens hem de fer un plantejament de base, i preguntar-nos si és realment viable, fins i tot desitjable, “imitar” –no és una bona paraula, però- o, dit de manera més generosa, voler “recuperar” un estil d’escriptura i un món novel·lesc que ja va assolir un cim en el seu moment i que actualment no està clar que pugui encaixar amb comoditat en un context literari absolutament diferent, enormement distant del que imperava al segle XIX.

Una opinió al respecte, segurament no prou madurada encara, és que de Henry James –com també seria el cas d’altres escriptors immortals- només n’hi ha hagut un; per una qüestió de confluències històriques, d’evolució del pensament i de la literatura, de les arts, etc. Acostar-s’hi volent entomar un cert relleu a la ficció primigènia tal vegada és massa agosarat.

Comptat i debatut, però, estem convençuts que La senyora Osmond és una de les grans novel·les dels darrers anys. John Banville és un pas més a prop de l’olimp dels escollits.  

Josep Gras

LA MIRADA DE PEDRA, ÀLEX BROCH
Barcelona: Proa, 2013 (1a edició, març)
205 pàgs. 19 euros

Empremtes, ombres al capdavall

Recuperem aquest títol que en el seu moment passà més aviat inadvertit, el qual ens mostra el vessant de narrador d’Àlex Broch (Barcelona, 1947), més conegut pels seus treballs com a crític literari, assagista o editor.

Hi ha dos eixos principals que l’escriptor ha volgut fer present en aquestes deu narracions, malgrat la seva diversitat temàtica i estilística: per una banda, un homenatge a la ficció literària com a gènere i a l’enorme capacitat fabuladora dels seus creadors, en especial de qui fou amic seu i destacat conreador del fantàstic a casa nostra, Joan Perucho; i l’altre, el reconeixement literari a una geografia propera sentimentalment a l’autor, que són les terres pirinenques. 

Una de les peces que componen La mirada de pedra (2013) duu de manera explícita l’empremta del record al poeta Perucho, tal com ell mateix es definia sovint: Cita al balneari de Pandicosa, on el món del sobrenatural hi té un protagonisme destacat. Com ja s’ha dit infinitat de vegades, ficció i realitat s’interfereixen sovint, tant en els llibres com en la nostra quotidianitat, tot i que normalment no ens n’adonem. El món literari de Perucho és ple d’aquesta “màgia” del que escapa a la nostra habitual percepció de l’entorn i, fins i tot, al raciocini humà. Broch el recorda admirat, retrobant-se amb l’autor d’Els balnearis a l’hotel d’aquesta localitat. Una atmosfera estranya i enigmàtica marca l’encontre entre els dos literats: “Crec que la cosa més misteriosa que hi ha al món és la mateixa realitat”, deia Perucho en una entrevista, per a qui l’existència dels fantasmes és un fet indubtable, com el d’Albinyana d’aquesta narració.

En una altra narració, La visita del doctor Stockmann, Broch “cau” en la temptació d’endinsar-se en una obra emblemàtica d’un autor clàssic –tendència pel que sembla a l’alça en i practicada per considerables escriptors actuals; John Banville, per posar un exemple significatiu, “s’atreveix” amb el mestre Henry James (1843-1916) i la seva lloada novel·la Retrat d’una dama (1881) a La senyora Osmond (Bromera 2018)- i convoca el personatge principal de l’obra de teatre Un enemic del poble (1882), del gran dramaturg Henrik Ibsen (1828-1906), al seu particular plantejament narratiu. Broch hi fa cohabitar l’insubornable metge fictici amb el seu autor: de nou, es tracta d’un homenatge al poder immortal de la literatura per fer perdurar al llarg dels anys un llegat insubstituïble, malgrat les veus que en aquest temps aclaparadorament tecnològic en qüestionen la seva “utilitat”.

Tal com dèiem al començament, el paisatge pirinenc –el seu ‘imaginari literari’ en paraules de l’autor al final del llibre- serveix per emmarcar aquests contes, alguns amb referències geogràfiques precises, dibuixant així un itinerari sempre vinculat a la influència ancestral del territori i dels seus contorns. Com a casa, La noia d’Alós o Aigües d’enlloc en són uns exemples clars, en què les accions dels protagonistes no poden sostreure’s de l’escenari natural que els alberga. 

   Josep Gras  

L'ORDRE DEL DIA, ÉRIC VUILLARD
Traducció de Jordi Martín Lloret
Barcelona: Edicions 62, 2018 (2a. edició, abril)
144 pàgs. 17 euros

La perversió

El poder polític, a través dels seus complexos entramats organitzatius i d’inacabables influències soterrades, sempre escenifica els acords i les grans decisions que es prenen, encara que la majoria de cops només es veu allò que es vol ensenyar. Entre bambolines, per entendre’ns, és on bateguen els motius i les intencions ocultes que desembocaran després en l’esclat dramatúrgic.

Tramoistes conscients de l’indispensable de la seva feina, mouen les bastides amb gairebé mi·limètrica precisió seguint les instruccions dels caps. Gràcies a aquest zel abnegat, el pervers vodevil en què personatges volgudament histriònics governen els destins de milions de persones està servit, sempre vertiginós i imprevisible.

Éric Vuillard (Lyon, 1968) s’ha endinsat en aquests escenaris ocults on es van covar algunes de les més nefastes accions polítiques els anys previs a la generalització de la segona guerra mundial, impulsades pel règim de Hitler en col·laboració o amb el vist-i-plau de mandataris europeus del moment: el canceller austríac Kurt von Schuschnigg, després substituït pel ministre de l’Interior Arthur Seyss-Inquart, tots dos humiliats pel führer abans i durant l’annexió d’Àustria per l’Alemanya nazi; els mesells primers ministres britànic i francès, Chamberlain i Daladier respectivament, doblegant-se a les exigències expansionistes de Hitler cap a Txecoslovàquia sota el solemne salamó del gran vestíbul a Munic (1938), i tants altres.

Benvinguts al grand guignol

L’ordre del dia, que ha merescut el darrer premi Goncourt de les lletres franceses, és una obra breu però trepidant, excel·lentment escrita, que captura la voràgine d’uns episodis transcendentals en la història d’Europa i la mostra a través d’instantànies eloqüents i vigoroses, en una síntesi superba d’allò essencial i de detalls significatius com gestos, mirades extraviades, posats tensos o acotacions de posada en escena, “de sobte les portes grinyolen, la fusta del terra cruix; a l’avantcambra enraonen”.

Vuillard ha fet un treball de documentació important, basant-se en notes biogràfiques o extretes d’obres memorialístiques dels mateixos protagonistes, cròniques de la premsa escrita i cinematogràfica de l’època, etc., i amb aquesta matèria sensible ha reconstruït de manera novel·lada instants crucials.

Magnific és, en aquest sentit, el que descriu la reunió que van celebrar amb Hitler i l’aleshores president del Reichstag Hermann Goering destacats empresaris i homes de finances alemanys, com Gustav Krupp, Wilhem von Opel, Georg von Schnitzler, Wolfgang Reuter i fins a un total de vint-i-quatre homes que, al final de la trobada, van fer donació de grans quantitats de marcs al partit amb la vista posada en les properes eleccions.

Un únic punt a l’ordre del dia, si més no el que coneixen els convidats a aquest grand guignol de l’alta política i dels seus lacais adinerats, que es repeteix un cop i un altre al llarg dels anys enmig de sumptuoses escenificacions i d’inacabables jocs de màscares.

Però tard o d’hora, ens diu Vuillard, les farses s’acaben – i en algun altre lloc i temps en comencen de noves- i arriba el moment de retre comptes. Per això, abans de caure el teló d’una de les pitjors tragèdies que ha conegut el món contemporani, hi ha un altre escenari més auster: Nuremberg. També hi és en aquestes pàgines, breu, esperpèntic, terrible. Alguns dels grans botxins ara hi desfilen, i amb ells l’alè dels milions de morts que els acompanyen nit i dia.          

Com els que esmenta l’autor ja als capítols finals del llibre: “Però qui és tota aquesta gent”, es pregunta esglaiat un Gustav Krupp ja ancià, pressentint-los en l’ombra del racó.

Voraç, demolidora, poderosa, la prosa d’Èric Vuillard (també cineasta) a L’ordre del dia ens ha recordat un altre gran escriptor, Pierre Michon (La Creuse, 1945) i la seva també extraordinària novel·la Els Onze (2010).

Cronistes tots dos dels profunds abismes de la Història, el seu missatge és inquietant. Com aquestes darreres paraules de Vuillard: “L’abisme està vorejat d’alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable /.../, amb tot de rams de peònies seques com a tribut un cop l’any i, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells”.  

Josep Gras