Dos-cents anys del naixement d’Edgar Allan Poe (Boston, 1809 – Baltimore, 1849): una efemèride que no pot passar per alt i que El baluard vol celebrar de manera especial. Serveixi aquesta ressenya informativa com a avantsala de l’atenció més àmplia i detallada que dedicarem en properes edicions al cèlebre escriptor, sens dubte indiscutible precursor de gèneres com la novel·la policíaca i de misteri i probablement el més destacat creador en la narrativa fantàstica de l’era moderna. Font d’inspiració i model per a molts posteriors conreadors d’aquestes literatures, Poe ennoblí amb el seu mestratge la novel·la gòtica i tot el gènere de terror en general. Els seus contes i narracions constitueixen un valuós llegat, el classicisme del qual esdevé indispensable per resseguir l’evolució del gènere durant tots aquests anys.
Qualsevol d’aquestes peces és una petita joia que encara avui podem assaborir amb autèntica fruïció: El pou i el pèndol(1842) o Els assassinats del carrer Morgue(1841) -per citar només dos exemples representatius de la seva diversitat de registres- són algunes de les històries enormement inquietants que aquest escriptor de vida tan turmentada com els seus relats ens va deixar. L’existència de Poe fou, en efecte, tan sinistra i sòrdida com el seu univers de ficció: dominada per la malaltia, constantment atenallada per la pobresa i la beguda, la vida de l’autor de La caiguda de la casa Usher (1843) arribà a ser un veritable infern.
Poe indagà en els abismes de la por i del subconscient humà amb una determinació sorprenent. Molts dels seus personatges són víctimes de paoroses al·lucinacions; sovint travessen el límit fronterer amb la follia i acaben esdevenint perversos fins i tot a contracor. Però, malgrat aquests obscurs designis amb què semblen governades les vides de tots ells, hi ha un poderós alè poètic que recorre els seus dissortats periples. I aquesta és la grandesa d’Edgar Allan Poe, el seu triomf pòstum definitiu. ¿Hi pot habitar la bellesa, enmig de la tenebra? ¿Una vida dominada pel fracàs pot albergar la imperiositat del talent?
Pioner, precursor unànimement reconegut, Poe és avui més que un autor de culte. La seva obra hauria de ser de lectura prescriptiva. Per això, des de les pàgines de El baluard recomanem (i encara més, en aquestes dates de Sant Jordi, en què llegir sembla obligat o, si més no, comprar un llibre) la lectura de la seva narrativa breu. D’entre les diverses edicions existents, destaquem l’edició de Columna en dos volums: Contes (2002), completa i molt acurada. Bon viatge d’anada, doncs, al cor de la tenebra (amb permís de Conrad).
Publicada el 1953, dos anys abans de la mort de l’escriptor, L’enganyada recrea de nou el tema de l’amor idealitzat, condemnat ja des de l’inici a ser incomprès i fins i tot blasmat pels altres i abocat al capdavall al fracàs, que l’autor ja havia tractat a La mort a Venècia (1912). En la ciutat de les gòndoles, el malencònic von Aschenbach trobava el seu ideal de bellesa humana en l’adolescent Tadzio, de qui s’enamorava follament i per qui sentia (malgrat els esforços per reprimir-la) una irrefrenable atracció física. Aquí, en un escenari menys poètic (la ciutat alemanya de Düsseldorf de principis del segle XX), la senyora Rosalie von Tümmler sucumbeix, en plena maduresa, als poderosos arravataments del desig: la seva feminitat, que ja semblava marcida –segons diu la mateixa Rosalie en diferents ocasions- experimenta una insòlita revifalla, esperonada per la contemplació del cos bell i esvelt del jove nord-americà Ken Keaton. El llenguatge dels instints, que es manifesta ara amb urgència i arrauxament, troba oposició en la veu de la raó, encarnada aquí per l’Anna, la filla. El combat interior que s’esdevé en l’ànima de la senyora Tümmler o en l’esperit culte i turmentat d’Aschenbach, és també el que l’escriptor va mantenir al llarg de la seva vida: un esforç no exempt de sofriment per reprimir els seus gustos homosexuals.
Un miratge enganyós
A L’enganyada, igual que a La mort a Venècia, la presència de la mort (una presència de primer només intuïda) es fa sentir des del principi del relat. La seva indiscutible autoritat regna, per dir-ho així, damunt totes les coses; fins i tot, en els assumptes amorosos. L’amor, que és font de vida il·limitada i de ressurrecció, també duu de vegades l’empremta inconfusible de la mort. Així és com es manifesta la implacable dama negra en aquestes dues tràgiques històries: als nostres enamorats tardans els arriba l’hora del comiat definitiu quan menys ho esperen, en la plenitud –o així ho creuen ells, si més no- del seu fervor, lliurats en cos i ànima a una nova oportunitat que els brinda la natura. I aquí rau justament l’engany de què serà víctima la senyora Tümmler: aquella, la font inesgotable d’on brolla incessantment la vida i la il·lusió, l’ha traïda, torbant-la i engavanyant-la amb un fals miratge. I ara el joc, l’ensonyament, s’ha acabat. Rosalie, però, a diferència d’Aschenbach, s’hi resigna i mostra fins i tot gratitud per la que ella anomena la seva mare. Així, en el seu jaç mortuori, diu a la filla compungida: “Anna, no parlis d’engany i de cruel sarcasme per part de la natura”. I encara, en el seu darrer xiuxiueig: ”la natura... sempre l’he estimada... i ha demostrat el seu amor a la seva filla”. L’actitud d’acceptació del destí, de l’inevitable, que adopta la Rosalie en uns moments de la seva vida especialment intensos (ella mateixa diu també en un altre passatge que “se’n va a contracor”) té molt a veure amb la visió de l’escriptor en aquest tram final del seu recorregut existencial.
Últims anys en la vida de Thomas Mann (Lübeck, 1875-Zuric, 1955), en què el reconeixement internacional a la seva persona i a la seva obra és unànime (conferències, lectures públiques...). Alemanya el rep per fi amb tots els honors; és nomenat fill predilecte de Lübeck, la seva ciutat natal i escenari de la novel·la que el catapultà als cims més alts del prestigi literari, Els Buddenbrook (1901), culminant el 1929 amb la concessió del Premi Nobel. Un any abans de la seva mort, després de L’enganyada com a última obra de ficció publicada en vida de l’escriptor, apareix Confessions de l’estafador Felix Krull (1954, represa després d’haver-ne conclòs la primera part el 1919), que els estudiosos de l’obra de Thomas Mann han vist sempre com una mena de memòries en clau novel·lada del mateix autor, però volgudament distorsionades per la ficció i narrades a través d’aquest alter ego tan enigmàtic com fascinant, amb qui construeix un peculiar joc de miralls.
Com Fèlix Krull, Mann també estafà, en certa manera, la natura; o burlà de manera prou reeixida els seus designis, però havent-ne rebut, com diu la Rosalie von Tümmler, el do de la vida, d’una generosa fecunditat.
ELEGIA PER UN AMERICÀ SIRI HUSTVEDT Traducció de Ferran Ràfols
Empúries / Anagrama, Barcelona
1ª edició: gener 2009
356 pàgs.
Voluntat de cohesió
La memòria, com els sentiments o els records de què es nodreix, pot arribar a ser en ocasions fràgil i vulnerable, però el seu pes i la influència que exerceix en el present són sempre indefugibles. Així ho constaten, no sense una certa perplexitat, els personatges d’Elegia per un americà, la darrera novel·la de l’escriptora Siri Hustvedt, nord-americana d’orígens familiars noruecs, que viu en l’actualitat a Brooklyn amb el també escriptor Paul Auster.
Narrada en primera persona per l’Erik Davidsen (psicoanalista que viu sol després d’una relació sentimental fallida, amb consultori propi al mateix barri de Brooklyn), la novel·la avança entrellaçant tres línies argumentals que en més d’un moment es troben i es complementen, i que al final acabaran confluïnt en un desenllaç obert però havent resolt els principals enigmes plantejats. Un final que, sigui dit ara de passada, és d’una bellesa majúscula, rotunda. En aquestes últimes pàgines, la prosa pulcra i sòbria (massa disciplinada en ocasions) de Hustvedt es fa mereixedora del cum laude. Continguda, profunda, la mirada literària de l’escriptora és d’aquelles que perdura.
Tres grans eixos argumentals
Com déiem, el relat de l’Erik es desenvolupa sobre la base de tres grans eixos que compartiran el protagonisme al llarg d’aquestes més de tres-centes pàgines. Per una banda, la crònica de la vida actual de l’Erik, força rutinària fins al moment que la Miranda, una dona jamaicana, i la seva filla Englantine lloguen una de les dues plantes de la casa de l’Erik, donant pas així a una creixent atracció del psicoanalista cap a la nova llogatera. L’existència de l’Erik seria solitària i monòtona si no fos per la relació amistosa que s’establirà entre ell i la Miranda, i encara més pels lligams estrets i afectuosos que l’uneixen a la seva germana Inga i a la Sonia, la neboda. Al seu torn, la Miranda té motius de pes per mostrar-se cautelosa i distant amb el seu veí perquè la seva vida no és tan plàcida com sembla aparentment.
D’altra banda, la figura del pare (mort recentment) ocuparà una part molt important –potser la que més- en la vida actual de l’Erik. Aquest, i també la seva germana, evoca al llarg de tot el seu relat records i fragments del passat viscuts amb ell, Lars Davidsen, i la mare encara viva. Aquesta constant rememoració del passat familiar pren cos en la inclusió dins del cos narratiu de la novel·la de fragments epistolars escrits pel pare i que ara, pòstumament, adquireixen una especial significació en el context de la història. Si la presència de la figura paterna es fa tan insistent en la quotidianitat de l’Erik és perquè justament ara, després de la seva desaparició, unes ombres enfosqueixen la nitidesa del seu record; la troballa d’un document autobiogràfic (una mena de diari personal escrit per Lars Davidsen) treu a la llum l’existència del que sembla un important secret ocultat en vida. Aquesta incertesa serveix com a magnífic pretext als dos fills per revisitar aspectes de la personalitat del pare que havien passat desapercebuts. L’evocació del passat personal i familiar, però, es completa amb el viatge físic, tangible, als orígens: Minnessota, la granja, els anys abans de la Gran Depressió, l’obstinació del pare, l’amor per la terra. És aquest vessant argumental el que confereix més legitimitat al to elegíac que recorre tota la novel·la i que ja s’anuncia en el seu títol. Els records ara rememorats per l’Erik (i compartits amb l’Inga, la germana) són revestits d’una serena melangia; hi ha una mena de plany pels espais menys il·luminats del propi bagatge existencial, pels greuges emocionals i afectius encara no resolts, per les petites frustracions acumulades. I és aquí on l’escriptora convenç més, amb austeritat narrativa, sense ornaments, possiblement massa mesurada, però eficaç al capdavall.
I un tercer flux narratiu ens arrossega en aquesta permanent exploració de les interioritats de la família Davidsen: l’Inga, que ha perdut el seu marit fa poc temps, descobreix ara que la vida compartida amb en Max els darrers anys apareix enfosquida per espesses ombres. En Max Blaustein, el cèlebre escriptor, el petit déu venerat per la seva muller, havia mantingut una relació intensa amb amb una actriu en declivi, de la qual va néixer un nen, avui ja adolescent, convertit en germà no conegut de la Sonia. La indagació obstinada de l’Inga per arribar al fons de l’assumpte no està exempta de sofriment. Un cop més, l’escriptora sotmet el seu personatge a un dur exercici d’introspecció, que no serà en va, i del qual en sortirà al final més reconstruït interiorment. Perquè si hi ha un repte prioritari en les vides actuals de tots ells, no explicitat verbalment però poderosament present, és el de voler cohesionar el passat, el més personal i també el familiar. Aquesta voluntat de no deixar caps solts, de revisar els forats de la memòria –com diu l’Erik al principi del relat- i d’intentar omplir les llacunes els manté vius i tensos fins al final.
Intens exercici d’exploració psicològica
Siri Hustvedt duu a terme un elaborat exercici d’exploració psicològica, servint-se de les tècniques i dels mètodes de la psicoanálisi –disciplina que ella coneix molt bé- i mostrant també un bon coneixement del món del subconscient i d’unes determinades teories filosòfiques (Kiekeergard, per exemple, és esmentat més d’una vegada). Les confessions dels pacients en les sessions de psicoteràpia, les seves particulars obsessions i tot un devessall de poderoses imatges oníriques que assetgen sovint la intimitat de l’Erik es barregen constantment al llarg de la novel·la: una contínua intromissió dels dominis més recòndits del ‘jo’ en el comportament extern de l’individu. Només al final, quan sembla que les coses recuperen relativament l’harmonia perduda, es produeix una certa treva. “... em va semblar un d’aquells moments en què la frontera entre el que és interior i el que és exterior es relaxa...”, diu l’Erik a les darreres pàgines mentre contempla els flocs de neu que cauen sobre l’asfalt il·luminat de la ciutat. Fent gala d’una admirable capacitat de síntesi, la prosa intel·ligent de l’escriptora ens mostra ara un Erik Davidsen més reflexiu i lúcid, reconciliat amb les seves pors, més predisposat a acceptar les imperfeccions de la seva vida. Sembla que tot encaixa, per fi, una mica més.
Siri Hustvedt, de qui se n’ha publicat recentment Allò que vaig estimar (Angle, 2009) –novel·la escrita amb anterioritat a la que aquí ens ocupa, publicada el 2004 per Circe i Anagrama- aconsegueix captivar-nos, perquè sap penetrar en aquells territoris íntims que semblen romandre en una profunda letargia i ella els desperta i hi passa comptes. La personalitat literària de Siri Husvedt és robusta, incisiva, com la seva mirada. Ens interroga. Ens sedueix.
L'INFORME DE BRODECK PHILIPPE CLAUDEL
Traducció de Lourdes Bigorra
La Magrana, Barcelona.
1ª edició: octubre 2008.
303 pàgs.
Memòria de la vexació
A Les ànimes grises (La Magrana, 2005), Philippe Claudel ens mostrava un petit món rural, un microcosmos humà espès i dens, devastat pels estralls de la guerra i pel sofriment que aquesta va causar. Molts dels individus d’aquella geografia desolada (que Claudel va caracteritzar amb una gran contundència) exhalaven un persistent alè de podriment interior, de decrepitud anímica, d’infinita solitud. La mateixa fortor que podem sentir i que ho envaeix tot, quan recorrem les pàgines de l’última novel·la de l’escriptor francès.
L’informe de Brodeck (2008) també ens presenta una comunitat reclosa en ella mateixa, que es regeix per uns codis i normes podríem dir que no escrits ni regulats oficialment per cap llei ni ordenança municipal, però que tothom coneix i fa prevaldre per damunt de qualsevol altra consideració ètica o moral. Tothom –puntualitzem-que en forma part, bé sigui per descendència familiar o bé per una ja llarga vinculació a la vida del poble, i que s’hi ha integrat sense qüestionar l’ordre establert de les coses. Brodeck (una mena de funcionari de l’administració que, a la pràctica, exerceix de cronista, de notari oficiós en certa manera, dels fets que s’esdevenen a la vila), viu dins dels contorns geogràfics d’aquesta però voluntàriament separat del ramat, crític vers les autoritats, especialment amb el batlle Orschwir. Brodeck, assenyalat amb el dit per uns i malvist pels altres, sempre en el punt de mira dels capitostos més influents, serà l’encarregat de redactar un informe exhaustiu sobre els tràgics successos que acaben d’ocórrer a la vila. Una curiosa combinació d’inspector, reporter d’investigació i cronista, a la qual Brodeck s’hi lliura en cos i ànima. Explicar la veritat: tal és l’objectiu que el conscienciós redactor s’ha proposat; un repte no gens fàcil tenint en compte el grau de degeneració moral que impera al poble.
Doble testimoniatge
Aquest és el punt de partida inicial i, fidel a aquest plantejament, així transcorre el curs de la novel·la pel primer tram. Però ben aviat el que indubtablement és l’eix principal d’aquesta història, el que conté el cabdal més abundant de matèria argumental, incorpora un nou mitjà d’abastament que ja no abandonarà fins al desenllaç final. Brodeck compleix en aquest commovedor relat la funció d’un doble testimoniatge: per una banda, i en temps present, Brodeck ha de deixar constància escrita d’un terrible acte que s’ha comès al poble i que té, segons sembla, una autoria col·lectiva; d’altra banda, però, la càrrega del passat que Brodeck sempre ha de dur, corcant-li l’ànima, obligant-lo a recordar els episodis de dolor i de vexació soferts en pròpia pell, encara és més feixuga. Brodeck va sobreviure a l’internament en un camp de concentració –a la novel·la no s’hi especifica en cap moment ni la procedència ni la ubicació, però el lector no haurà de fer gaires esforços per identificar-los-, i la memòria adolorida del seu particular infern l’acompanya sempre, a qualsevol hora del dia o de la nit. Les evocacions que fa Brodeck d’aquell calvari durant tota la narració, servint-li en molts moments per il·lustrar la depauperació que ha sofert la seva existència actual (salvada, malgrat tot, pel suport de la seva reduïda família) no deixen de ser, pel fet d’haver estat llegides o sentides ja mil vegades, absolutament esfereïdores. Així, memòria (una memòria plena de nafres impossibles de cicatritzar) i present cohabiten no sense dificultats en la narració subjectiva de Brodeck al llarg d’aquest desolador relat. I és que L’informe de Brodeck no deixa ni la més petita escletxa oberta a cap mena de redempció possible, ni a una possibilitat, per remota que sigui, de renovar la fe perduda en la condició humana. Quan la impunitat i la depravació creixent (ens diu l’autor) s’han gangrenat en el sí d’un teixit social, infectant-lo de cap a cap, només hi ha una dràstica solució, una única sortida.
Les històries de Philipe Claudel ( Nancy, 1962) ens parlen sempre d’una humanitat corrompuda i insensible al patiment dels altres. En uns temps en què la paraula solidaritat salta amb una enorme facilitat de l’àmbit públic al privat i viceversa, les novel·les de Claudel no ens mostren precisament aquesta virtut com a gaire present en el comportament dels éssers humans. L’opinió de l’autor de La néta del senyor Linh (La Magrana, 2006) –una obra no tan reeixida com les altres dues aquí comentades, amb la figura del refugiat com a tema principal- no és gaire esperançadora al respecte. La majoria dels personatges de les seves novel·les són víctimes de la insensibilitat dels altres (dels que conformen una majoria estable i poderosa) i fins i tot del menyspreu més taxatiu que sovint s’amaga sota una màscara d’aparent correcció política o de mal anomenada eficiència administrativa.
I, encara, una última reflexió a propòsit d’aquesta seva darrera novel·la, L’informe de Brodeck: els temps passen, la història de les comunitats i dels individus no es detura mai, evoluciona; però existeix (ens diu Claudel) l’obligació moral i ètica, indefugible, de mantenir viva la memòria, de donar compte a les generacions futures de les atrocitats que s’han inflingit, de la ignomínia (allà on s’hagi esdevingut) perpetrada. I la humanitat futura té el deure irrenunciable de conèixer aquest llegat i de servar-lo amb zel extrem.
“Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica” : amb aquesta frase certament premonitòria l’autor de La llegenda del sant bevedor (1939) posa el punt i final a les desventures d’Andreas Kartak, l’entranyable captaire i bevedor empedreït que vivia sota els ponts del Sena i que, finalment, cau desplomat al terra d’una de les tavernes que sovint freqüentava. El mateix any en què es publicava aquesta petita meravella de novel·la (gairebé una faula moral), precisa i diàfana com la prosa de l’escriptor vienès, Joseph Roth (Brody, antiga Galítzia austríaca, avui territori ucraïnès, 1894) moria també alcoholitzat i pobre en un hospital parisenc.
La llegenda del sant bevedor és una novel·la breu, sense grans ambicions temàtiques, amb un desplegament argumental simple i lineal i amb una estructura senzilla i eficaç. El traç dels diferents personatges que en un moment o altre del relat es creuen amb l’Andreas –llevat d’aquest- és elemental, i l’escriptor no s’entreté en perfilar-ne matisos; els atorga un rol merament funcional. Però, tanmateix, la seva presència oportunament inserida dins de la narració confereix a la peculiar odissea del nostre ebri protagonista una destacada dimensió moral. L’Andreas, que viu sumit en la pobresa, sol, sense sostre, gairebé sempre borratxo, no és, però, un trinxeraire més: les adversitats d’una vida malenguanyada, marcada per la fatalitat, no han aconseguit que l’home ara vençut hagi perdut el sentit de l’honor o que estigui disposat a incomplir la paraula donada. Resignat a la vida miserable que duu, brut i espellifat en el seu aspecte extern, però conservant interiorment la humanitat d’antany, l’Andreas tornarà a recuperar la fe (no únicament divina) després de tenir un encontre decissiu amb un extravagant senyor.
Els miracles potser no existeixen, però Roth ens hi fa creure. Amb la naturalitat impregnada d’ironia també present en el Roth periodista, l’autor de La marxa Radetzky (1932) –una de les seves obres cabdals- ens diu que la vida, malgrat les desil·lusions que sovint genera, bé es mereix una segona oportunitat, un recomençar de nou, encara que aquest molts cops no meni enlloc. La felicitat, ens diu Roth per mitjà de l’Andreas, és un estat de l’ànim, una sensació de plenitud tan intensa com fugissera, una actitud que perd força si es projecta més enllà del moment present i que acaba adulterant-se irremissiblement. L’autor sap de què parla perquè el seu declivi personal, durant els darrers anys viscuts a París (entre 1934 i 1939), després de fugir del Berlín nazi (Roth era d’origen jueu), fou imparable, malmetent-se així una brillant trajectòria literària i periodística.
Ànima d’escriptor, l’afany del periodista
Els personatges de Roth, com ara l’Andreas Kartak d’aquesta novel·la o l’Anselm Eibenschütz, l’inspector de pesos i mesures de El pes fals (1937) – magnífic conte moral clarament emparentable amb La llegenda...- intenten mantenir, malgrat totes les adversitats, unes conviccions ètiques i un sentit de l’equitat inalterables que sovint els enfronten amb l’entorn. Potser al final acabaran claudicant, o es mostraran incapaços de redreçar el rumb equivocat de les seves vides, però hauran estat fidels als seus principis i a la seva particular visió de la societat i de les relacions humanes.
El llegat periodístic de Roth ens descobreix l’ànima de l’escriptor majúscul que batega en els seus articles i en les cròniques del moment polític que li ha tocat viure. Entre 1920 i 1933, Roth viu a Berlín; observador perspicaç i incisiu dels ambients, dels teixits socials i culturals de la ciutat, la ploma del columnista en fa un retrat viu i enèrgic, amarat de la sensibilitat i de la ironia culta del periodista mundà. I justament aquest mateix afany per transcriure la realitat en carn de rotatiu, maldant per copsar-ne sempre l’essencial sense descuidar, però, l’anècdota significativa, és present en tot moment en la creació literària de l’escriptor. Per això mateix, no passen inadvertits els ressons autobiogràfics que conté la seva obra de ficció, i La llegenda del sant bevedor n’és un bon exemple.
Joseph Roth, a qui el reconeixement li arribà més tard que a compatriotes seus com Musil o Zweig, posseïa el do innat (que no s’aprèn en tallers d’escriptura creativa) de narrar. Amb la mateixa minuciositat i tossuderia de l’home bandejat però immensament lliure.
EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA PATRICK MODIANO
Traduc. de Joan Casas
Proa, Barcelona 1ª edició: setembre 2008
“Bonjourtristesse ...”
Breu, suggerent, enormement significatiu: no hi pot haver pòrtic més eloqüent per a una ressenya com aquesta que el títol de la cèlebre novel·la de Françoise Sagan (1935-2004), publicada el 1954, i que ara manllevem amb el respecte més escrupulós per endinsar-nos en les pàgines d’un altre escriptor francès també llegendari.
Una de les virtuts que conté la darrera novel·la de Patrick Modiano (Boulonge-Billancourt, 1945) rau en la rotunda declaració d’amor que l’escriptor fa a la ciutat de París. Modiano, que aquí es converteix gairebé en cronista d’aquesta urbs que perdura, més enllà dels temps canviants i per sobre de les modes o de les tendències, on passat i present conviuen en una estranya però immarcescible harmonia, sap entrellaçar magistralment els periples existencials d’uns personatges peculiars i irrepetibles amb el testimoniatge aparentment imparcial d’una geografia sentimental amarada de vida. Els carrers, les avingudes, els boulevards, els pendents costeruts caps als barris més apartats del centre, el Sena i les seves dues ribes (que generen adhesions intel·lectuals i emotives diferents) ... París es mostra als nostres ulls, guiats per la ploma de Modiano, més fascinant que mai: al costat dels sers singulars i fràgils d’aquesta novel·la, el lector descobreix el París íntim i immortal però també impertorbable que descrivia L.F.Céline a Voyage au bout de la nuit (1932).
Els personatges de En el cafè de la joventut perduda, al capdavant dels quals hi ha la Louki (la protagonista principal d’aquesta història),esdevenen també del tot parisencs: característiques tradicionalment atribuïdes a un cert caràcter o manera de ser franceses, com ara el cèlebre flanêur a que es referia Baudelaire, apareixen en el comportament d’alguns personatges. Una tendra i significativa indolència mou els fils d’unes vides tan erràtiques i mancades de futur com intenses i intel·lectualment febrils. I aquest és un altre dels encerts d’aquesta novel·la: Modiano, com un observador atent i perspicaç de la societat parisenca d’aquells convulsos i fascinants anys 60, transmet l’esperit bohemi i atemporal que domina els itineraris quotidians de la Louki o el Roland, aquest últim el seu amant clandestí.
Però no estem parlant de cap crònica a l’ús, ni tan sols d’una novel·la estructurada en base a l’acceptada convenció canònica dels tres estadis de desenvolupament narratiu. Modiano no ens explica la història d’una joventut estroncada o en cerca permanent d’un sentit a la vida (que encarna el personatge de la Louki); si més no, no ho fa des de la perspectiva del narrador omniscient. És a través del relat de quatre testimonis –entre ells el de la pròpia Louki- que el lector pot reconstruir la història d’aquesta jove en una època decissiva de la seva vida. I, de fet, no és solament la peripècia de la Louki el que ens interessa –i així ens ho fa saber l’autor ja des de les primeres pàgines- sinó també i de manera molt especial l’existència de l’emblemàtic cafè Condé, punt neuràlgic de trobada d’una més que pintoresca fauna humana per a qui el curs del temps transcorria de manera diferent a la resta de mortals. Individus alguns d’ells (segons la interessant teoria de Roland) que havien ancorat en zones neutres de la gran ciutat, situant-se així voluntàriament al marge. El mateix Roland, en la seva evocació de la relació que va mantenir amb la Louki, ho explica: “hi havia a París zones intermediàries, ‘no man’s lands’ on et trobaves al límit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S’hi gaudia d’una certa immunitat”. Immunitat potser als agents externs, però no pas a la pròpia infelicitat, com acaba demostrant-nos la Louki.
Retrat d’uns anys tenyits de tristesa i malenconia
En el cafè de la joventut perduda és una novel·la curta però densa, en el sentit que posseeix un cos narratiu farcit de múltiples suggerències i reflexions. L’autor hi concentra presumiblement bona part del seu saber com a escriptor veterà i amb una llarga trajectòria -més de vint títols de narrativa, entre ells Rue des boutiques obscures (1978), que fou distingit amb el premi Goncourt-, i ens presenta una petita joia que destil·la sensibilitat i una dolça, malgrat tot, melangia. Patrick Modiano va viure una infància poc idíl·lica (els seus pares eren sovint fora de la llar per motius de negocis, i el seu únic germà va morir als deu anys), que el condicionà indubtablement en la seva vida adulta. Per això l’autor de Un pedigrí (Anagrama, 2007) sap de què parla quan ens ofereix aquest peculiar retrat d’uns anys i d’una joventut certament tenyits de tristesa i d’una omnipresent malenconia que, tanmateix, esdevé fèrtil i productiva.
La darrera novel·la de Modiano confirma de nou el mestratge d’aquest escriptor que, gràcies a l’apadrinament literari de Raymond Queneau (Le Havre, 1903-1976) –un dels grans de les lletres franceses- quan Modiano era només un estudiant de liceu, avui és un referent indiscutible de la narrativa en llengua francesa, hereu d’un dels moviments culturals més importants de la segona meitat del segle XX, l’encara fascinant en molts aspectes Nouvelle vague (una de les incursions més significatives de Modiano en el cinema la constitueix la seva participació en l’escriptura del guió de la pel·lícula Lacombe Lucien , de Louis Malle). Però n’hi ha prou amb deixar-se endur per la lassitud gairebé poètica dels clients del Condé per gaudir plenament d’aquesta novel·la.
El passat 9 d’octubre es feia pública la notícia de la concessió del Nobel de Literatura a l’escriptor en llengua francesa Jean Marie Gustave Le Clézio. Nascut a Niça el 1940, però cosmopolita de vocació i al llarg de tota la seva trajectòria, aquest escriptor féu ben aviat de l’illa de l’índic Maurici la seva segona pàtria. Als vuit anys es va haver de traslladar a Nigèria amb la seva família i des de llavors Clézio ha viscut en indrets tan diferents com Mèxic o Tailàndia, o fins i tot a Bristol, Londres i Aix-le-Provence, on hi impartí classes de literatura. Niça, Alburquerque –Nou Mèxic- i illa Maurici completen en l’actualitat la topografia existencial de l’escriptor.
L’Acadèmia Sueca justificava l’elecció de Clézio dient que aquest representa “l’escriptor de la ruptura, de l’aventura poètica i de la sensibilitat extasiada”. Clézio encarna, en paraules del comitè d’experts que l’han premiat, la figura de “l’explorador d’una humanitat més enllà i per sobre de la civilització dominant”. El conjunt de la seva obra –no exempta d’una notòria empremta autobiogràfica- emfasitza aquest caràcter evocador de cultures i de mons llunyans i aliens, sense deixar mai d’enaltir els valors del viatge ni de reivindicar la dignificació del concepte d’estrangeria.
Des de Le Procès-verbal (1963), que aconseguí el prestigiós Prix Renaudot –traduïda aquí amb el nom de El atestado (Seix-Barral, 1964)-, l’obra de J. M. G. Le Clézio no ha parat de créixer: quaranta títols de ficció, entre novel·les, contes, narracions, a banda d’algunes peces d’assaig.
A l’espera de la propera publicació al nostre país de la seva última obra, Ritournelle de la faim (Gallimard, París, 2008), les declaracions de Clézio sobre la conveniència de continuar llegint novel·les per comprendre millor el complex món actual, constitueixen una immillorable carta de presentació per al futur lector. L’escriptor francès, que pren així el relleu del seu compatriota Claude Simon (que obtingué el preuat guardó el 1985), no ha deixat de subratllar aquests últims dies en infinitat de compareixences públiques el caràcter personal i autobiogràfic de la seva escriptura: “Escric novel·les”, ha dit, “perquè no em veig capaç d’escriure les meves memòries” ; o bé en aquesta entrevista al diari xilè El Mercurio –en la seva edició ‘on-line’-: “Els meus llibres són el que més s’assemblen a mí”.
En el moment de cloure la redacció d’aquesta notícia, és possible que L’Àfricain (2004) sigui ja a les llibreries en la que seria la seva primera traducció al català.
Edgar Allan Poe
