L'HOME DEL SALT
DON DELILLO
Traducció de Josefina Caball
Edicions 62, Barcelona.
1ª edició: setembre 2009.
254 pàgs.

Els efectes de la devastació

L’atemptat a les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001 –sens dubte un molt nefast inici de nou segle- és el punt de partida de la darrera novel·la de Don DeLillo. Però aquest esdeveniment enorme, incommensurable, també serveix per concloure el present relat i, de fet, la seva influència no abandona mai aquestes pàgines. En la gestió de l’horror viscut en pròpia carn pels herois a contracor que ens presenta DeLillo no hi ha treva possible.

L’escriptor de pares italians immigrants, nascut a Nova York el 1936, autor d’una quinzena de títols, d’entre els quals els més coneguts al nostre país Cosmòpolis (Edic.62, 2003) i Submón (Edic.62, 2005), ens mostra aquí l’abast de l’enorme devastació que segueix als moments de la tragèdia i que es dilatarà en el temps que ha de venir, en unes vides difícilment capacitades per reaccionar. Keith Neudecker acaba de sobreviure al pitjor malson; ensangonat, brut i cobert de pols torna erràticament al domicili de la seva ex-parella, on hi viu també el fill d’ambdós, Justin. A partir d’aquí, i potser guiats més per l’instint que no pas per un convenciment sòlid, en Keith i la Lianne intentaran reconstruir una relació de parella fracassada temps enrera. Enmig de la destrucció massiva de vides humanes i de l’esfondrament, en definitiva, d’una identitat col·lectiva que, malgrat les imperfeccions, els servia per continuar sentint-s’hi vinculats, ells dos malden per recuperar el diàleg interromput.

Tanmateix, cadascun d’aquests éssers trasbalsats i profundament commocionats pel que acaben de viure segueix el seu propi trajecte, tortuós, incert, amb no poques dificultats. Se senten massa fràgils en el fons per poder compartir projectes i il·lusions comunes. Els efectes de la devastació es fan visibles tothora i són presents de manera abassegadora en la quotidianitat d’aquestes persones que se senten indefenses, al capdavall, davant les urpades inesperades del destí. No tan sols en Keith, testimoni privilegiat de l’infern; la Lianne assisteix al declivi senil de la seva mare, i també en l’àmbit professional al deteriorament imparable d’uns malalts d’Alzheimer amb qui fa sessions de psicoteràpia. Jack, el seu pare, es va disparar un tret a la cara quan va percebre els primers indicis de la malaltia: una càrrega que encara ara se li fa feixuga. També en Justin, el fill, que jugant amb els dos amics bessons de veïnatge miren el cel i inventen un nom per al gran instigador de la massacre. I encara un personatge inquietant i enormement esfereïdor en la seva peculiar performance: David Janiak, conegut com ‘l’home del salt’, precipitant-se al buit només subjectat per un arnès de seguretat. Alguna cosa més que exhibicionisme temerari: l’anomenat ‘home del salt’ representa el record permanent del terror; ell mateix contemplant la seva fi violenta per acabar salvant ‘in extremis’ la vida, renaixent com el fènix mitològic.

Una prosa precisa i depurada

Per a tots ells hi ha un ‘moment zero’, l’actual després de la catàstrofe, impregnat de pors i també d’una mena d’ira continguda. DeLillo mostra l’essencial d’uns comportaments i de les actituds d’aquests personatges, transcendint les capes més superficials de la seva personalitat, despullant la narració i els diàlegs d’artificis innecessaris, defugint expressament l’ampul·lositat.

La prosa d’aquest escriptor guardonat amb el National Book Award el 1985 per la seva novel·la White noise (Soroll de fons) és precisa i volgudament depurada, gairebé hipnòtica en ocasions. Fixem-nos només en aquest petit fragment: “El món era això ara. Fum i cendra que rodolaven pels carrers, giraven a les cantonades i apareixien de sobte als xamfrans; onades sísmiques de fum amb flaixos de paper d’oficina...”. O en aquest altre, lacònic, rotund: “Portava vestit i corbata i duia una cartera. Als cabells i a la cara hi tenia vidres, càpsules marmòries de sang i de llum”. És aquesta nuesa esmolada, oferta sense efectismes, la que decididament penetra en el lector i té la capacitat de perdurar. DeLillo s’adreça així a l’interlocutor despert i intel·ligent a qui van destinades les seves pàgines, exigint-li atenció –els diàlegs en són una bona mostra, gairebé sempre sense identificar-ne l’emissor de bon principi- i també un determinat esforç suplementari de complicitat, no de condescendència. La seva veu narrativa aconsegueix, més que no pas algunes cròniques periodístiques farcides d’informació sobre els detalls de la conspiració o sobre la magnitud de la matança, esgarrifar-nos i fer-nos reflexionar. Profundament.

I aquest és, sens dubte, un mèrit més que lloable d’aquest escriptor que amb tota justícia és alineat al costat d’altres “grans” com són Raymond Carver (1939-1988), Cormac McCarthy (1933- ) o Philip Roth (1933- ), per posar només tres exemples. Mestres indiscutibles tots ells en capturar la perplexitat humana allí on es produeix i en mostrar-nos-la en estat pur, sense concessions, amb la força i la bellesa descarnada de la seva prosa. ■

Josep Gras

Don DeLilloL'home del salt

Nocturn venecià

Segons Harold Bloom (Nova York, 1930), el reputat professor, crític i estudiós de la literatura, autor del polèmic El cànon occidental (1994), Henry James és “el més subtil dels mestres novel·lístics després de Proust”. Una afirmació categòrica –una més de les moltes d’aquest gran admirador de Shakespeare-, però que en aquest cas podem compartir gairebé del tot.

En efecte, pocs escriptors com Henry James (Nova York, 1843 – Londres, 1916) arriben a copsar amb tanta precisió i intensitat l’ambigüitat moral i la complexitat anímica d’uns personatges que, poc o molt, viuen sempre pendents d’un deute contret amb el passat. Tant és així que, com a conseqüència d’aquesta mena de llast en ocasions força feixuc que es veuen obligats a arrossegar, l’exploració (més o menys diàfana, mitjançant estratègies de vegades subtils, altres no exemptes de crueltat) d’aquest passat enigmàtic o amb algun assumpte fosc encara no aclarit constitueix un dels eixos argumentals més importants de tota la narració, si no el que més. L’absència d’una persona o d’un objecte fortament cobejat, o fins i tot l’existència d’un litigi antic no resolt, condicionen enormement el transcórrer del present.

Aquest element destacat en tota la narrativa d’Henry James el trobem també aquí, a Los papeles de Aspern (1888), considerada una nouvelle –gènere en el qual l’escriptor excel·lí- magnífica; no pas més, però, que altres peces seves com ara Dins la gàbia (1898) o La bèstia en la jungla (1903), per citar només dos exemples. La que ara ens ocupa és una història amb una base argumental simple, però que a les mans de James esdevé un veritable estudi de la complexitat de les relacions humanes, una incursió decidida en el territori sovint inexpugnable dels sentiments.

Una estranya i fascinant relació

Un editor nord-americà, admirador del qui fou insigne poeta Jeffrey Aspern, s’assabenta anys després de la seva mort que uns papers amb interessants revelacions sobre la vida i l’obra d’aquest, totalment inèdits fins al moment actual i, per tant, de gran valor des del punt de vista professional, són en possessió de l’anciana senyoreta Bordereau, que de jove mantingué una intensa relació sentimental amb Aspern. Juliana, l’esmentada musa en vida del poeta, viu en l’actualitat amb la seva neboda en un grandiós palazzo venecià, totalment recloses i allunyades del món de fora. El nostre home –de qui mai se’n diu el nom- es presentarà davant de les estrafolàries dames amb una falsa identitat, amagant les seves veritables intencions i oferint-se com a inquilí, amb un pla traçat d’avantmà l’objectiu últim del qual és apropiar-se dels preuats papers. S’estableix aleshores entre l’hoste i les seves enigmàtiques amfitriones una estranya i alhora fascinant relació, que Henry James descriu de manera senzillament magistral. El desenllaç, desconcertant però també en certa manera previsible, acaba essent gairebé el menys important de tota la història; l’essencial s’ha dit ja a les pàgines anteriors, bé sigui a través dels exquisits diàlegs que nodreixen la narració, o bé en les observacions sovint subtils que ens fa el mateix escriptor sobre les absorvents atmosferes que embolcallen els personatges i fins i tot disseccionant les intricades geografies íntimes d’aquests.

Henry James fou un mestre en aquestes habilitats: pocs escriptors com ell demostren un domini tan rotund del monòleg interior, o quan es tracta d’integrar en el curs present del relat les contínues evocacions d’accions o de temps passats. El lector, a instàncies del mateix James, però també veient el gran interès de l’editor de la història per aconseguir els papers d’Aspern i el zel amb què Juliana, l’obscura anciana d’esguard impenetrable, vol preservar-los de la cobdícia de l’hoste, se sent cada cop més interessat per conèixer ni que sigui parcialment les claus d’aquest passat que l’esmentada senyora va viure al costat d’Aspern; de la mateixa manera que també voldria saber més coses de la vida i de l’obra del cèlebre poeta. Aquest és, sens dubte, un dels triomfs de l’autor de novel·les tan emblemàtiques com Retrat d’una dama (1881) o La copa daurada (1904): hi ha la convicció que només l’esbrinament d’aquest assumpte –l’ombra del qual plana en tot moment sobre el comportament dels personatges- podrà restituir la normalitat perduda o enyorada en l’existència actual de tots ells. Relat explícit i relat implícit caminen, doncs, de costat al llarg de tota la narració.

La solitud com a refugi

Però a Los papeles de Aspern –també en català dins del recull La lliçó del mestre i altres narracions, Destino, 1995- hi trobem un altre element tan important com els anteriorment descrits i que forma part de manera destacada de tota la narrativa d’Henry James: l’enorme dificultat que molts d’aquests personatges experimenten a l’hora de mostrar-se als altres amb franquesa, intentant alliberar les emocions llargament reprimides, frisosos en el fons de poder confiar a l’altre els propis temors i les il·lusions ara ja gairebé esmorteïdes. Aquests éssers, profundament infeliços al capdavall, han acceptat de manera gairebé estoica la solitud en què viuen, amb una esgarrifosa naturalitat i convertint-la en el seu refugi enfront de la vida i de les inseguretats del món de fora. Però en el més pregon dels seus furs interns no hi ha res que més desitgin que fer saber -comptant que el seu prec és escoltat- que estan disposats a compartir tot el seu patrimoni a canvi d’un afecte sincer. Com la senyoreta Tina d’aquest relat, la neboda de la venerada anciana, el comportament de la qual acaba essent patètic a causa de la callada desesperació que l’oprimeix. Ella, com la protagonista de Dins la gàbia (1898), espera que es produeixi el miracle que canviarà rotundament la seva vida, però aquest no arribarà mai.

L’autèntic miracle per a qui signa aquestes línies és que avui, al segle XXI, en una època on triomfen les novel·les farcides d’assassinats i de nissagues familiars on la pederàstia és gairebé una tradició, amb individus perversos i corruptes a gran escala que tenen infinites connexions amb el món de la política i de les finances, on no deixen de succeir esdeveniments delictius de fort impacte visual, etc., el miracle és, com dèiem, que una peça com aquesta, breu però intensa, allunyada a anys-llum de les trames que avui triomfen, sigui capaç de mantenir l’atenció del lector de manera ininterrompuda des de l’inici fins al seu desenllaç. Sense efectismes ni recargolats girs argumentals. Saviesa en l’ofici, hem de suposar, quan el d’escriure era un ofici carregat de vocació i d’autoexigència.■

Josep Gras

Henry JamesLos papeles de Aspern

L'ÚLTIM DICKENS

MATTHEW PEARL

Traducció de Núria Parés Sellarés

Columna, Barcelona.

1ª edició: agost 2009

494 pàgs.

El consol de llegir Dickens

Quan el 9 de juny de 1870 Charles Dickens va morir a causa d’un vessament cerebral a la seva casa de Gadshill (al comtat anglès de Kent), va deixar una novel·la inacabada, en la qual hi havia estat treballant conscienciosament els darrers dies, titulada El misteri d’Edwin Drood. Dickens havia escrit en vida els sis primers capítols d’un total de dotze que segons sembla tenia planejats l’escriptor. Tenint en compte que qualsevol obra del reputat literat que estigués a punt de sortir publicada despertava sempre una enorme expectació entre el seu fervorós públic (que el venerava), els possibles finals per a aquesta novel·la interrompuda que Dickens tenia pensats esdevingué un tema que generà no poques especulacions, tant al món editorial de l’època (no pas menys ferotge i competitiu que l’actual) com entre els fidels i soferts lectors que es desvivien per conèixer-ne el desenllaç. El misteri d’Edwin Drood va publicar-se a finals de 1870 a Londres per Chapman & Hall i gairebé simultàniament a Boston, edició aquesta última de la que en tingué cura l’editorial Fields, Osgood & Co; però el final d’aquesta història que descriu amb gran fidelitat el món tèrbol del consum d’opi entre els conciutadans de l’escriptor roman fins al present com un autèntic enigma literari.

Aquest és justament el tema central de la novel·la de Matthew Pearl (Nova York, 1975): la laboriosa i també arriscada investigació que James R. Osgood (l’editor nord-americà amb els drets de publicació de l’obra de Dickens amb seu a Boston, personatge aquest present en la ficció però de procedència real) durà a terme en terres angleses a la cerca dels manuscrits amb els capítols finals del Drood ; o, si més no, mirant de trobar la informació precisa que contribueixi a esbrinar el cobejat secret. Osgood –de qui Pearl en fa un retrat eloqüent-, acompanyat de la seva tenaç secretària Rebecca Sand, no dubtarà a introduir-se en els ambients més sòrdids de Londres, coneixent en aquest seu rocambolesc periple una galeria de personatges enormement peculiars però alhora fascinants, tal com ho foren sens dubte tots aquells que Dickens immortalitzà en les seves obres: éssers desvalguts a qui la vida nega les més elementals satisfaccions, individus en aparença bondadosos però profundament perversos, i també altres a qui només la providència podria posar enmig del camí en el moment oportú i en el lloc adequat. Oliver Twist (1937-1939), David Copperfield (1849-18599) o El casalot (1852-1853) –de la qual en va aparéixer l’any passat una excel·lent traducció de Xavier Pàmies a Destino- en són una mostra ben representativa.

Tres nivells narratius

Tornant a la novel·la de Pearl, la tossuderia de l’eficient Osgood en voler recuperar el darrer llegat pòstum del Mestre i les tribulacions que aquesta ambiciosa missió li comportarà, constitueixen l’eix narratiu principal de la trama encara que no l’únic. Alternant-se amb el desenvolupament d’aquest, hi trobem dos altres nivells que complementen el desplegament argumental d’aquest jove però valuós escriptor graduat a Harvard: d’una banda, els avatars de la segona gira per terres nord-americanes –Boston, Nova York, Washington...- que Dickens va emprendre entre 1867 i 1868, on s'hi celebraren nombroses lectures públiques de fragments de les seves obres que aconseguiren una forta adhesió popular; i en un tercer pla més secundari, però igualment intercalat en l’entramat, l’autor ens trasllada a Bengala, a l’Índia colonial anglesa d’aquells anys, on coneixem les diligències que Frank Dickens –un dels fills del cèlebre escriptor- hi duu a terme com a cap policial en la lluita aferrissada contra el contraban d’opi. Probablement sense aquest darrer estrat narratiu la novel·la no se n’hauria ressentit en absolut, ans al contrari: hauria guanyat en cohesió.

Matthew Pearl, escriptor que ja havia mostrat anteriorment la seva predilecció per recrear els entorns vitals d’escriptors clàssics considerats canònics, com ara Dante Alighieri (El Club Dante, Columna 2004) i el sempre inquietant Edgar A. Poe –de qui enguany es compleixen els dos-cents anys del seu naixement- a L’ombra de Poe (Columna 2006), aconsegueix amb aquesta novel·la allò que sens dubte constitueix un mèrit de primer ordre: fer créixer en el lector, a mesura que avança el relat, el desig de llegir i de conèixer "de primera mà" l’univers literari de Dickens; és a dir, capbussant -se directament en les pàgines del gran novel·lista. En efecte, Pearl assoleix plenament el seu objectiu, amb la qual cosa la credibilitat i el rigor de la seva trajectòria en surten reforçats.

Rotund homenatge a Dickens

L’últim Dickens és per damunt de tot un rotund homenatge a la figura i a l’obra de qui és potser el novel·lista més important de tots els temps o, si més no, el més popular i estimat. Pearl hi recrea l’època de Dickens, els ambients i els paisatges humans que l’escriptor va conèixer, les atmosferes sòrdides i opressives en què malvivien molts dels seus coetanis. A través d’uns diàlegs ben construïts, que reflecteixen amb encert els tarannàs d’uns personatges inscrits per a bé i per a mal en l’ideari victorià de l’època, el relat discorre sense presses, amatent en tot moment a la precisió i a la minuciositat descriptiva –magnífica feina de documentació de l’autor- i defugint la fàcil temptació d’implicar el lector pel costat més sinistre dels esdeveniments que es produeixen. En aquest sentit, L’últim Dickens és una novel·la que podem situar-la dins del gènere negre –dit altrament d’anticipació, terme aquest en desús encara que més afortunat al meu entendre-, però que sobrepassa notòriament aquesta limitació d’encasellament i l’acosta sense complexos a l’anomenada novel·la històrica o, per ser més precisos, a la que podríem qualificar aquí com a novel·la de base biogràfica o de recreació biogràfica.

L’encert de Pearl es veu reforçat a més a més pel fet que, al llarg de més de quatre-centes pàgines, l’interès per seguir les perquisicions d’Osgood i la seva lleial secretària no monopolitza l’atenció del lector, perquè tant o més captivadora que aquestes resulta la narració d’aspectes cabdals en els darrers tres anys de vida de Dickens. Coneixem l’enorme celebritat de l’escriptor entre la gent quan aquest visita ciutats nord-americanes en el decurs de la seva gira, el reconeixement unànime de la població i de la premsa. Però també veiem un home cada cop més afeblit de salut –és cosa sabuda que aquesta empitjorà arran de l’accident ferroviari de 1865 en què Dickens s’hi trobà implicat-, a estones melangiós i trist (la desintegració de la seva família, amb l’origen en la separació de la seva dona Catherine el 1858, és una realitat ja del tot consolidada) i fins i tot més taciturn del que era habitual en ell. Resulta especialment elogiosa en la novel·la de Pearl la naturalitat amb què el jove escriptor ens mostra la íntima relació que sempre va existir entre els personatges ficticis de l’autor d'obres com Els papers pòstums del club Pickwick (1836-1837) i els éssers del seu entorn real en què es va inspirar, així com els mecanismes d’indagació i d’escriptura que Dickens va fer servir en el seu procés creatiu.

El final de la novel·la de Pearl vol ser, doncs, un inici. Una solemne obertura de teló que ens convida a penetrar en el fascinant univers literari d’aquest mestre de la novel·la. Fent nostres les commovedores paraules de David Copperfield, clarament autobiogràfiques (és d’ell mateix de qui parla Dickens), quan diu que durant la seva infantesa “llegir fou el meu únic i constant consol”, podem afirmar - i Matthew Pearl potser hi estaria d'acord - que avui dia llegir Dickens no és que hagi de ser una obligació –sense comentaris-, sinó que esdevé un dels més grans consols per a l’ànima desassossegada.■

Josep Gras

Matthew PearlL'últim Dickens

Herta Müller: el triomf de la perseverança

JOSEP GRAS

______________

“Jo no em sento guanyadora de res, ho són els meus llibres que són obres tancades... Crec que aquesta és la millor manera d’afrontar tot el que m’està passant”. Amb aquestes paraules l’escriptora romanesa d’origen alemany Herta Müller (Nitzkydorf, a la regió romanesa de parla alemanya de Banat, 1953) compareixia el passat dia 8 d'octubre davant dels mitjans de comunicació a Berlín, quatre hores més tard de conèixer-se que havia guanyat el premi Nobel. L’Acadèmia sueca reconeix així la trajectòria d’una escriptora que fou censurada i perseguida pel règim comunista de Ceaucescu, fortament compromesa en la denúncia de les dures condicions de vida dels seus compatriotes sota el jou totalitari, així com de l’exili forçós de molts d’ells a la Unió Soviètica un cop acabada la guerra. L’experiència personal de la seva mare, que fou un dels desterrats i passà quatre anys en un camp de treball soviètic, ha servit justament a Herta Müller per relatar aquell infern en la seva última novel·la Atemschaukel (2009), no publicada encara aquí. De fet, com ja és habitual els últims anys (Le Clézio, Coetzee, Elfriede Jelinek...), tret d’algunes excepcions com per exemple Doris Lessing, també enguany el nom d’Herta Müller era del tot desconegut al nostre país fins a la concessió del Nobel. En aquests moments només podem trobar a les llibreries dos títols de l’escriptora en llengua alemanya, publicats per Siruela: En tierras bajas, primera edició de 1990, i El hombre es un gran faisán en el mundo, 1992.

Herta Müller, que viu a Berlín des del 1987 –any en què abandonà Romania juntament amb el seu marit Richard Wagner, també escriptor-, veu avui reconeguda la seva voluntat infranquejable de no col·laborar amb un sistema regit per la por i la repressió i la seva perseverança en denunciar-lo sense acovardir-se. Així ho ha manifestat l’Acadèmia en fer pública la seva decissió, destacant la figura d’Herta Müller de qui diu que “amb la concentració de la seva poesia i la franquesa de la seva prosa, ha dibuixat amb encert els paisatges dels desposseïts, dels desemparats”.

Herta Müller, tal com algun periodista li ha recordat aquests dies, arriba així a l’envejat olimp dels escollits, engrossint el llegat d’altres escriptors en llengua alemanya anteriorment guardonats com Thomas Mann, Heinrich Böll, o els més recents Günter Grass i l’austríaca Elfriede Jelinek.

Ara només cal esperar la traducció dels seus llibres.

Herta Müller

ELS REBELS
SÁNDOR MÁRAI
Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó
Empúries, Barcelona.
1ª edició: abril 2009.
234 pàgs.

L’ocàs de la innocència

Tal i com s’explica en el pròleg d’aquesta edició, Els rebels (Zendülök, en hongarès) publicada per primer cop el 1930, forma part d’un cicle novel·lístic de cinc volums (concebut originàriament així per l’autor), que van aparéixer a Budapest entre 1930 i 1948, el primer dels quals és aquest que aquí comentem. No fa gaire que ens ocupàvem també d’un altre títol de Sándor Márai (L’estranya, Salamandra / Empúries 2008, en castellà i català respectivament / originàriament del 1934), cosa que sembla confirmar l’existència al nostre país d’un públic lector fidel a l’obra de l’escriptor hongarès, descobert aquí per primer cop arran de l’aparició de L’última trobada (Empúries, 1999 / versió original del 1942). Amb aquest són set ja els títols publicats de Sándor Márai (Kassa, antiga Kaschau hongaresa, avui localitat eslovaca, 1900 – Califòrnia, 1989) entre nosaltres.

Els rebels és probablement la que conté més elements autobiogràfics de les novel·les que coneixem fins ara editades al nostre país. Molts dels fets que s’hi narren estan inspirats, si més no, en els anys d’adolescència del jove Márai, en els records de la vida d’estudiant i en els problemes que va tenir als diferents centres escolars on va assistir. Les impressions d’un jove burgès, o d’un jove que havia crescut al sí d’una família burgesa i segons els preceptes i els ideals d’aquesta, han estat també traslladades a la ficció convenientment abillades per a l’ocasió. Resulta sorprenent la destresa amb què el jove escriptor Márai, que encara no ha complert els trenta anys i que ha vist com s’esfondrava un món fet a la mida de les seves ambicions (culte, civilitzat, cridat a ser pioner i emprenedor) i ara en pateix els efectes devastadors (ens referim al final de la primera guerra mundial), és capaç de convertir en matèria literària de primer ordre el seu lògic desconcert. I el resultat d’una escriptura encara precoç i massa tendra però ja enormement captivadora no podia ser altra cosa que desconcertant. Ja en el tram final de la novel·la (que creix en intensitat i ens mostra el Sándor Márai de les properes novel·les que vindran) el desconcert deixa lloc al dessassossec i aquest, al seu torn, ens avisa de la desesperança que inevitablement presideix el present i que perdurarà en el futur més immediat.

Un món volgudament transgressor

El peculiar món que aquesta colla de joves s’ha esforçat a bastir, tancat, regit per unes normes estranyes i rígides dictades per ells mateixos, acaba esdevenint grotesc, inhabitable, com el cap de la trepa acaba reconeixent. La transgressió de certs límits que són vigents en el món de fora dels adults era un dels principals senyals d’identitat del grup. Així doncs, el furt, l’apropiació de béns aliens de manera il·lícita o l’empenyorament del patrimoni familiar d’amagat dels progenitors eren pràctiques habituals entre els seus membres. En Tibor, l’Àbel (podria molt ben ser l’alter ego del mateix Márai), l’Erno o els germans Prockauer, es rebel·len d’aquesta manera contra una societat i un sistema de valors imposats per aquells mateixos que han provocat la catàstrofe de la guerra i que han enviat els seus pares al front (la novel·la transcorre a Kaschau en l’apogeu de la primera guerra mundial). La farsa fins a extrems patètics i l’embriaguesa compulsiva són els detonants d’una profunda i malaltissa frustració crònica que els rosega a tots ells per dins. Aquest sentiment d’infelicitat que obsessiona i turmenta l’individu però que alhora el fa més lúcid, serà present en bona part de les novel·les posteriors de Sándor Márai: L’estranya (1934), un bon exemple, i també La germana (1946), o la magnífica La dona justa (1941) donen fe de la presència d’aquest tret d’identitat a la seva escriptura. La vida de tots aquests joves sembla condemnada abans de projectar-se cap a un hipotètic futur. Els abismes a què es veuen abocats, envoltats com estan de solitud, són inescrutables, com un destí ja traçat d’avantmà i irrevocable i només fan presagiar el pitjor. Tant és així que en la darrera part de la novel·la (magnífica la caracterització de l’usurer Havas, com també resulta senzillament magistral, al més genuí estil Márai, el dens monòleg d’aquest davant els joves Tibor i Àbel), assistim a la claudicació de la colla escenificada en un estrany però bell ritual d’expiació i de mort.

La rebel·lió d’aquests joves utòpics acaba, doncs, fracassant i deixant pas al realisme brut de l’edat adulta que inexorablement s’acosta. La constatació del fracàs que l’Àbel i en Tíbor fan en el relat la podem considerar, en certa manera, com l’ocàs de la innocència que el jove Márai va experimentar en uns anys que serien l’avantsala de l’exili. El seu ideal de vida burgès, un més que prometedor futur com a escriptor, tot plegat s’estronca com també ho fa el món il·lús d’uns adolescents ressentits.

Tot i que no posseeix encara la cohesió interna ni el pols narratiu de les novel·les posteriors de Sándor Márai –no ens cansarem de recomanar L’última trobada per a aquells qui encara no l’hagin llegida-, ni la intensitat dramàtica amb què es despullen els seus personatges, el cert és que Els rebels és una obra absolutament necessària per endinsar-se i comprendre el particular univers d’aquest gran escriptor centreeuropeu descobert i valorat tardanament, però a qui la posteritat finalment ha fet justícia.■

Josep Gras

Sándor MáraiEls Rebels

LA LITERATURA EN PERILL
TZVETAN TODOROV
Traducció d'Isabel Margelí Bailo.
Cercle de Lectors, Galàxia Gütenberg. Barcelona, 2007.
101 pàgs.

Vigència de la literatura

Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) és un d’aquells intel·lectuals reconeguts a bastament a qui el “rang” o l’status que acabem d’esmentar no li va balder ni necessita gaires justificacions. El seu prestigi és internacional, corroborat en el món universitari (encara que les seves opinions no siguin sempre compartides) i també per part de les institucions de signe honorífic en l’àmbit del coneixement. El juny del 2008, sense anar més lluny, fou guardonat amb el Príncep d’Astúries de Ciències Socials perquè Todorov, en paraules del comitè, “representa en aquest moment l’esperit de la unitat d’Europa, de l’est i de l’oest, i el compromís amb els ideals de llibertat, igualtat, integració i justícia”.

Francès d’adopció des del 1973, Todorov arriba a París deu anys abans de la seva nacionalització amb la intenció d’ampliar els seus estudis de filosofia del llenguatge. Aviat col·laborarà amb Gérard Genette –una figura clau de la semiòtica- i el 1968 inicia la seva activitat de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), emblemàtica institució francesa de la que es farà càrrec com a director a partir del 1987.

L’abast de l’activitat de Todorov és enorme i clarament multidisciplinari: historiador, filòsof, semiòleg –sobretot en els seus orígens-, però també amb notòries incursions en el camp dels estudis literaris i l’assaig sociològic. És difícil circumscriure algunes de les seves obres a un àmbit estricte del saber, com ara Memoria del mal, tentación del bien (Península, 2002), on hi fa la seva particular aportació al tema de l’experiència concentracionària des de la reflexió filosòfica; o, per posar un altre exemple, la més recent El espíritu de la Ilustración (Galàxia Gütenberg, 2006), en què combina aproximació històrica i filosofia política.

Però ens fixem ara en aquest darrer treball de Tzvetan Todorov, La literatura en perill (2007), que malgrat el to pamfletari del títol, constitueix un interessant assaig digne de ser tingut en compte i de ser examinat de prop. Todorov hi aboca les seves reflexions, fruit de no pocs anys d’experiència acadèmica i d’investigació, sobre la situació d’empobriment i de desídia a què es veu sotmesa la literatura en la societat actual. No tan sols la societat francesa –a la que ell es refereix primordialment, perquè és la que coneix més bé, quan exposa les seves tesis-, sinó per extensió –afegiríem nosaltres- les dels països veïns i, és clar, la nostra mateixa. A nivell acadèmic, la postergació que han anat patint els estudis de literatura (programes, ensenyaments, crèdits, com els vulguem anomenar) en els ensenyaments secundari i universitari és preocupant. Segons l’autor, impera entre un sector considerable del professorat encarregat d’impartir-ne els continguts una concepció alarmantment reduccionista de la literatura i de tot el que aquesta representa, actitud que relega a un segon pla allò que hauria de ser (Todorov ho ha tingut sempre molt clar) l’objectiu primordial de qualsevol aproximació a l’estudi i al coneixement d’aquesta disciplina: el de comprendre el sentit d’una obra en tota la seva plenitud contextualitzant-la degudament i, per tant, coneixent l’autor i el seu món i també el moment històric en què ha existit; no dedicant-se exclusivament a l’estudi dels elements interns de l’obra. Només així, continua dient Todorov, és possible transmetre a les noves generacions el gust per la literatura i el seu immens llegat.

Revaloritzar la literatura

Però l’estat de depauperació a què es veu sotmesa aquesta branca del saber humà no es limita al món acadèmic. Segons l’intel·lectual francès, en àmbits com el de la crítica especialitzada i en el món editorial també hi és present aquesta línia de pensament, reforçada per corrents de caire nihilista i solipsista cada cop més influents que hi donen suport. El missatge d’alerta de Todorov, respecte a aquesta situació, és ben clar. L’autor argumenta al llarg d’un centenar de pàgines la necessitat de revaloritzar la literatura com a modalitat imprescindible del coneixement i com a eina valuosíssima per regenerar les actuals societats, massa sotmeses al jou de l’economia i del progrés tecnològic. Todorov emplaça els governs i les institucions pertinents a què potenciïn decididament el seu status dins del món de l’ensenyament, remarcant-ne la importància i l’obligarietat del seu estudi i el necessari coneixement del seu llegat històric.

El discurs de Todorov és coherent de cap a cap, articulat sobre la base del propi convenciment i d’una meritòria trajectòria personal, però no conté –potser perquè no era aquesta la intenció- propostes concretes d’actuació. Hem d’interpretar el seu breu assaig com una contribució a la reflexió; fins i tot com una confessió lúcida i apassionada, no per això mancada de rigor, més que no pas com un estudi amb noves recomanacions. Venint de qui vénen, les opinions de Todorov constitueixen per sí mateixes un salconduit indiscutible d’honestedat moral, d’exigència intel·lectual. La seva és una defensa, gairebé amb connotacions preceptives, de les propietats terapèutiques de la literatura, de la poderosa contribució que aquesta fa al coneixement de l’existència humana. Les grans obres literàries, els escriptors, ens ajuden a comprendre el món en què vivim.

Estimar la literatura: potser és aquest, al capdavall, el missatge essencial de Todorov en aquest llibre. Ell mateix diu en un fragment del pròleg: “Si avui dia em pregunto per què estimo la literatura, la resposta que em ve al cap de manera espontània és: perquè m’ajuda a viure”. I encara, en un altre tram de la seva argumentació, hi afegeix que gràcies a la literatura el món real esdevé més bell i carregat de sentit. Una mostra d’eloqüència que no ens pot passar per alt. ■

Josep Gras

Tzvetan TodorovLa literatura en perill

Baltasar Porcel

Amb la mort de Baltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009) el passat dia 1 de juliol, les lletres catalanes perden un dels seus representants més destacats dels últims cinquanta anys. Deixeble avantatjat de dos grans mestres, Llorenç Villalonga i Josep Pla, el seu llegat literari és sòlid i enormement productiu. En la trajectòria de Porcel periodisme i narrativa han esdevingut companys inseparables de viatge. Un dels molts valors que conté la seva obra és la capacitat de recrear mons locals, geografies humanes tancades i dotar-los d’una universalitat que transcendeix el seu àmbit estricte.

Des d’El baluard hem volgut afegir-nos al reconeixement unànime d’aquests dies cap a la figura de Baltasar Porcel recordant les seves opinions, el seu tarannà dialogant i reflexiu, el seu cosmopolitisme vocacional. El 2003, arran de la publicació de Les maniobres de l’amor (Destino, 2002), una acurada mostra de la seva narrativa breu, l’escriptor va concedir-nos aquesta entrevista, que va ser publicada a les pàgines del suplement idees del diari Regió7 i que avui volem recuperar per al públic lector.

feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista