LA HUMILIACIÓ
PHILIP ROTH
Traducció de Xavier Pàmies.
La Magrana, Barcelona.
1ª edició: febrer 2010.
120 pàgs.

Patètica interpretació final

El títol d’aquesta última novel·la de Philip Roth publicada al nostre país no pot ser més clar ni explícit respecte al seu contingut: en poc més de cent pàgines assistim al declivi definitiu de Simon Axler, un veterà actor de reconegut prestigi que es troba al cim de l’èxit professional, ben plantat i encara atractiu per a les dones als seus seixanta anys, que de manera incomprensible i sense que hi hagi, almenys aparentment, cap causa coneguda, es veu abocat a una profunda depressió. Axler, que havia interpretat els més grans de l’escena de tots els temps com Shakespeare o Txèkhov, per citar només dos exemples, i que havia rebut lloances unànimes de la crítica pel seu treball, ara s’adona inexplicablement que ja no se sent segur als escenaris i que es veu incapaç d’encarnar cap personatge. Creu que ha perdut definitivament el talent i es considera un actor fracassat.

Aquesta autoconsciència de la seva davallada professional propicia també l’ensorrament de la vida familiar: la Victoria, la seva muller, incapaç de continuar al costat d’un home que ha perdut del tot l’autoestima, l’abandona. Axler ingressa aleshores en una clínica psiquiàtrica, d’on en sortirà al cap d’un any molt millorat. Arraconat definitivament el teatre, Axler cau ara en un nou parany del que li serà encara més difícil sortir-se’n: s’enamora de la Pegeen, una professora universitària lesbiana vint anys més jove que ell, filla d’uns antics amics de joventut de l’Axler. El drama, per no dir la tragèdia, està servit.

Philip Roth (1933), sens dubte un dels grans novel·listes nord-americans dels últims cinquanta anys, com Cormac McCarthy, Don DeLillo, Thomas Pynchon –per posar només uns exemples- ha creat de nou un personatge que reflecteix les seves pròpies preocupacions i una mirada despietada i escèptica cap a la normalitat que impera en les relacions socials i que és acceptada per la comunitat o pels col·lectius organitzats (bé sigui en l’àmbit educatiu o en el món de l’escena, com és el cas present). Roth detesta aquest sentit de la correcció a qualsevol nivell: polític, institucional o en el manteniment dels rols socials. Així, Axler, que se situa voluntàriament al marge de les convencions (es retira del món dels triomfadors, manté una relació sentimental i d’alt voltatge sexual amb una dona que podria ser la seva filla), es converteix progressivament en un individu fracassat i absolutament patètic. Allunyar-se de la correcció té el seu preu i aquest acaba pagant-se. Recordem el cas del professor universitari de La taca humana (2000), una de les novel·les en aquest sentit més potents de Roth.

Una rebel·lia fracassada

Hi ha un altre aspecte interessant i clau, segons el parer de crítics i seguidors de la seva obra, en les novel·les de Roth d’aquests darrers anys i que també trobem aquí. L’escriptor de Manhattan no veu precisament amb condescendència el fet inevitable d’envellir i els efectes nefastos –al seu entendre- que aquest provoca en la persona: de renúncia, de rebel·lia contra la decadència imparable del cos, de resignació forçosa davant el paper secundari que la societat li atorga en l’edat senil. Elegia (2006) o Indignació (2009) en són uns exemples prou il·lustratius. Per això, aquests mateixos individus tenen segons Roth tot el dret del món, gairebé l’obligació i tot, de rebel·lar-s’hi i de no fer cap concessió a unes suposades lleis de la natura ni encara menys a uns imperatius morals establerts per la societat. Però aquesta gosadia que els encoratja i que els converteix en peces que no encaixen en l’engranatge, descol·locades en els seus propis entorns, no eviten que el fracàs o la humiliació acabin finalment desdibuixant la seva identitat o, simplement, anihilant-los com a persones. És el cas de Simon Axler: no està disposat a acceptar segons quines regles i, a més, està convençut que la superioritat que li atorga automàticament la seva edat madura, la seva considerable experiència de vida, el protegeixen de qualsevol error que pugui cometre. S’equivoca, és clar, i la caiguda és ara completa i irreversible. Però no sense una última demostració del seu talent actoral, momentàniament recuperat, en el que és un tràgic homenatge al mestre Txèkhov.

Amb el seu habitual estil directe i eloqüent, Roth ens ofereix amb aquesta novel·la curta una altra mostra del seu mestratge narratiu, a aquestes alçades ja inqüestionable, que ha desplegat al llarg d’una extensa trajectòria farcida de títols i dels premis més prestigiosos (el Pulitzer el 1997 amb Pastoral americana, dos cops el National Book Award i tres el PEN, per citar-ne només alguns). “Etern” candidat al Nobel d’ençà fa ja alguns anys, el cert és que Roth és un d’aquells savis de l’escriptura a qui hem de recórrer inevitablement si volem comprendre els fantasmes i les pors de la societat nord-americana contemporània. Com Saul Bellow (1915-2005), a qui Roth admirava com a amic i com a escriptor, amb qui comparteix aquesta mirada als humans irònica però enormement lúcida.■

Josep Gras

Philip RothLa humiliació

LA BÈSTIA DEL COR
HERTA MÜLLER
Traducció de Josep Franco i Laura Almiñana
Bromera, Alzira.
1ª edició: novembre 2009.
211 pp.





L'HOME ÉS UN GRAN FAISÀ EN EL MÓN
HERTA MÜLLER
Traducció de Ramon Monton
Bromera, Alzira.
1ª edició: novembre 2009.
130 pp.

La grandesa de la faula

A finals de l’any passat, gairebé simultàniament a la celebració de la cerimònia dels premis Nobel, Bromera ens brindava la magnífica oportunitat de descobrir l’univers literari d’Herta Müller, l’última guanyadora del que és considerat el més alt guardó de les lletres universals, que veia així reconeguda una llarga trajectòria marcada per la perseverança i el coratge. Recordem breument, a manera d’avantsala, que Herta Müller, nascuda a Nitzkydorf (regió romanesa de parla alemanya) el 1953, va patir en pròpia pell la repressió ferotge del règim de Ceaucescu fins al 1987 (i encara després amb la llarga ombra de la Securitate trepitjant-li els talons), any en què per fi aconsegueix deixar el dissortat país i instal·lar-se a Berlín. Sota el totalitarisme comunista, Müller es va negar en repetides ocasions a col·laborar amb el sistema fins al punt que la seva vida es va convertir en un autèntic infern, sistemàticament perseguida i denigrada (acomiadada de la feina, objecte de contínues difamacions) i la seva obra censurada.

Els dos llibres de l’autora publicats recentment –els primers en català després de la concessió del Nobel- són La bèstia del cor (Herztier en l’original alemany, Verlag, 1994) i L’home és un gran faisà en el món (Der Mensch ist ein grober Fasan auf der Welt, Verlag, 1986). Tots dos prou representatius del món de Müller, escrits amb una prosa descarnada, amatent al detall, sovint esmolada i precisa fins a la nàusea però d’una bellesa brutal –en el sentit més literal de la paraula-. Si alguna cosa no és l’escriptura d’Herta Müller és precisament plaent, fàcil, convencional. Farcida de figuracions que sovint distorsionen el sentit de les coses i altres cops l’enriqueixen sorprenentment, amb contínues al·literacions i sinècdoques, la prosa d’aquesta escriptora germano-romanesa té un segell propi que la fa única i inconfusible.

Una enorme desolació

La bèstia del cor, el primer dels dos títols aquí esmentats, és una novel·la clarament autobiogràfica on l’autora explica amb aquest estil tan particular els anys de joventut en què estudiava a la ciutat (se suposa que és Bucarest, encara que no es diu mai), les amistats que va fer en aquella època, així com la seva primera incorporació al món laboral, els records de la família al poble i també alguns fets tràgics que marcarien definitivament la seva vida present i futura. En cap moment, però, el relat de totes aquestes vivències –en primera persona, tot i que molts cops l’autora adopta la tercera més impersonal del narrador extern- no resulta gens convencional ni, per descomptat, complaent. La vida d’aquella jove romanesa pertanyent a una comunitat de parla alemanya, d’arrels familiars tèrboles (el pare havia servit a les SS durant la guerra), sotmesa en tot moment a la vigilància i a la repressió del règim de Ceaucescu (personificada en la temible Securitate, la policia estatal) adquireix aquí una significació singular, colpidora, que sobrepassa la dimensió merament evocadora del propi passat per acabar convertint-se en una faula moral contundent. La uniformitat total de pensament, la fe cega en el Partit, la renúncia a la més petita espurna d’individualitat i de llibertat fora del ramat, són presents de manera abassegadora en la quotidianitat de la jove que treballa de traductora en una fàbrica de tractors, així com també ho són en les vides prematurament estroncades dels seus amics Georg i Kurt.

Herta Müller rememora aquells anys de grisor absoluta i de desolació anímica (contínuament accentuada per la desolació externa de l’entorn, d’una geografia inhòspita i abandonada), amb una voluntat literària segura de les enormes possibilitats de la ficció. La bèstia del cor és una novel·la aparentment lleugera, tant pel que fa a l’estructura com al desenvolupament de la narració –sense cenyir-se a un ordre cronològic rígid ni volent ser exhaustiva en la descripció dels moments i dels fets-, però en realitat conté un desassossec tan profund que sovint la fa densa i gairebé irrespirable. La por, la por a tot (fins i tot a menjar o a estimar si no ha estat autoritzat per l’Estat) domina tots els racons, presideix qualsevol acció de la vida diària, acaba destruint els vincles familiars i socials de l’individu, de manera que al final només queda el consol de les cançons, atàviques, torbadores, transmeses d’avis a néts, com la que travessa aquestes pàgines:

Tots tenim un amic en cada tros de núvol

com sol passar amb els amics en un món de terror

ma mare també em va dir: això és normal

els amics no fan al cas

pensa en coses més serioses.

L’exili voluntari, bé intentant fugir de manera clandestina pel mitjà que sigui o bé comptant amb el vist-i-plau de l’Estat (procés administratiu i polític que s’eternitza i que en el seu decurs no està exempt d’innombrables dificultats i paranys i havent de patir contínues humiliacions), és l’única sortida. O el suicidi, que quan es produeix és sistemàticament negat pel règim o considerat, quan el fet no es pot amagar, com una baixesa d’una absoluta immoralitat que el país i els seus dirigents no poden acceptar de cap manera. Això és el que li va passar a la Lola, explica Müller, una companya seva de la residència d’estudiants, que un dia van trobar penjada d’un cinturó a l’armari de l’habitació: les autoritats, comandades pels membres de la Securitate, ho van considerar un “deshonor” i, com a càstig, la Lola va ser expulsada pòstumament del partit, tal i com es va fer saber en un comunicat públic adreçat a tota la comunitat acadèmica.

Tots els personatges que apareixen a la novel·la són de procedència real però amb els noms canviats. Així doncs, la companya d’estudis, els seus amics Edgar, Georg i Kurt, l’amiga íntima que acaba claudicant davant el règim (Tereza a la ficció) o el capità Pjele, un implacable executor de l’estat policial romanès, tots ells i molts altres esdevenen emblemàtiques, patètiques figures humanes enmig d’un paisatge erm i desolat, brut i corromput fins a les mateixes entranyes dels individus que l’habiten. L’escriptora ha sabut captar aquest deteriorament inacabable i la desesperança total que ho envaeix tot i ho ha traslladat al paper sense fer concessions, fent gala d’un lirisme esquinçador, despietat.

El patetisme del faisà

I si a La bèstia del cor aquest lirisme que colpeja l’ànima es veu en certa manera supeditat a la voluntat narrativa de l’escriptora de relatar uns fets autobiogràfics, a la segona de les novel·les que aquí comentem, L’home és un gran faisà en el món, el batec rabiós però contingut de l’escriptura de Müller pren aquí una força inusitada i superior fins i tot a l’anterior.

Estructurada en capítols curts, mantenint en tot moment la continuïtat cronològica i argumental, però narrats com si es tractés de flaixos que capturen en instants de gran intensitat les situacions, els moments, les derives sentimentals d’uns personatges derrotats i profundament desolats, la novel·la mostra la degradació imparable en què viuen immersos els individus d’una petita comunitat rural a la Romania de Ceaucescu. Müller hi retrata uns personatges devastats per la grisor d’unes vides miserables i embrutides per la mateixa acció de l’home. Alguns d’ells, com en Windisch, el moliner que tragina sacs de farina damunt la seva bicicleta per als capitostos del llogarret, la seva muller i Amalie, la filla que ha de prostituir-se davant el policia i el rector si vol obtenir el passaport, només viuen amb l’esperança de poder finalment emigrar del país. Altres, com el vigilant nocturn del molí o el pelleter, ja fa temps que han renunciat a una vida de debò. S’han acostumat a la brutalitat i a la por i han acabat resignant-se a la seva dissort. S’han convertit, segons la simbologia antropològica romanesa, en grans faisans (l’animal que representa el fracàs, la derrota assumida en la solitud de l’home moralment vexat) i així, submisos i desposseïts de tota dignitat veuen passar els dies, les estacions, els anys.

Müller, obstinada en el detall, descriu escenes d’aquesta desídia amb una precisió i concisió alhora gairebé perverses. D’entre els molts passatges que servirien per il·lustrar això que acabem de dir en destaquem ara un, extret del capítol titulat “Deu leus” (leu, la moneda oficial romanesa d’aleshores). L’escena transcorre a la taverna del llogarret, on la beguda, els crits i les cançons grolleres es barregen en un ambient viciat i malsà: “La gitaneta s’arromanga la faldilla. L’enterramorts, dret al costat de la pala, es fica la mà a la butxaca i li dóna deu leus. La munyidora de vaques canta i vomita a la paret”.

Malgrat la duresa que hi ha a la gran majoria de situacions que Müller ens descriu en aquesta novel·la, l’escriptora en sap extreure sorprenentment un perceptible alè poètic. La crueltat present en els comportaments humans d’aquesta fauna depredadora i alhora convertida en carnatge serveix per corroborar un cop més la grandesa de la faula.

Herta Müller, de qui esperem encara la traducció de la seva última novel·la, Atemschaukel (2009), si hem de jutjar per aquestes dues obres aquí comentades certifica les paraules de l’Acadèmia quan aquesta va fer pública la seva decissió d’atorgar-li el Nobel, destacant la figura de l’escriptora germano-romanesa que “amb la concentració de la seva poesia i la franquesa de la seva prosa, ha dibuixat amb encert els paisatges dels desposseïts, dels desemparats”. Sens dubte, una merescuda incorporació a l’envejat olimp dels escollits. No crec que Thomas Mann, o Heinrich Böll, per posar només dos exemples, o altres més propers com Günter Grass o l’austríaca Elfriede Jelinek –tots ells, com Herta Müller, amb l’alemany com a llengua literària- arrufessin el nas en saber la notícia.■

Josep Gras

Herta MüllerLa bèstia del corL'home és un gran faisà

EL VIGILANT I LES COSES
PASQUAL FARRÀS
Edicions de 1984, Barcelona.
1ª edició: octubre 2009.
265 pàgs.

De l’estirp dels Bartleby

No és anecdòtic ni intranscendent que la novel·la que ara comentem es presenti al lector encapçalada amb una citació d’alta volada: un fragment brevíssim de L’home sense qualitats de Robert Musil (1881-1942), un dels cims indiscutibles de la literatura europea contemporània. Aquesta obra monumental del gran escriptor austríac (Der Mann ohne Eigenschaffer Roman, 1930-1933, en versió catalana com a L’home sense atributs, Edic.62, 1993) ha tingut una enorme influència en la narrativa posterior que ha anat produïnt-se i en no pocs escriptors, i probablement l’autor de El vigilant i les coses n’és un d’aquests fervents admiradors que li ret aquí el seu particular reconeixement.

L’últim títol de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) és, com l’obra de Musil, una novel·la d’idees, de pensament, on l’autor desenvolupa un discurs fonamentalment d’ordre filosòfic, donant cos a una llarga reflexió sobre la condició humana i sobre els intricats paranys de l’existència, però a través de la mirada de l’August, l’absolut protagonista d’aquesta ficció. De manera que no sembla agosarat afirmar que El vigilant i les coses constitueix una captivadora faula moral, fins i tot una encertada paràbola vista en la seva totalitat, més que no pas un relat novel·lesc sustentat en una sòlida base argumental. Ni l’inici ni el final del singular periple que recorre l’August en aquestes pàgines no representen necessàriament la conclusió d’un cicle, ni el desenllaç definitiu d’un conflicte llargament exposat.

Un personatge enormement fascinant

Tota la novel·la gravita a l’entorn d’aquest estrambòtic vigilant nocturn d’uns magatzems i del seu món intern. Els esdeveniments externs i aliens –pocs, comptats- al curs dels pensaments de l’August, a les seves contínues i extenuants disquisicions morals, no són importants per sí sols dins de l’entramat narratiu sinó únicament en funció del grau d’influència que aquests exerceixen en l’evolució del personatge i en el seu peculiar trajecte existencial. Les energies de Farràs, en aquest sentit, han estat esmerçades per construir un d’aquells personatges literaris memorables, de gran entitat, complex i contradictori però coherent al cap i a la fi i enormement fascinant.

Així doncs, El vigilant i les coses esdevé per damunt de tot un exhaustiu retrat d’un home estrany, sotmès a un sever però també lúcid capteniment voluntàriament autoimposat, amb una manera d’actuar certament inquietant. L’August és un individu solitari, que viu reclòs en els seus furs interns, recelós dels altres i dels més petits canvis que puguin tenir lloc en el seu entorn (a la fàbrica on treballa, o al replà del pis de sota del seu, o a la ciutat, que ell es mira sempre de lluny), observador privilegiat de les tribulacions de les altres persones. La seva condició en certa manera al marge de la vida de fora és el que el diferencia, el que l’honora. Resulta especialment significatiu aquest fragment del darrer capítol: “Aquesta era la grandesa d’August, la grandesa del vigilant. El que el salvava era una forma d’acció que no era moviment sinó un estat de consciència, una perspectiva, una mirada moral”. Aquesta probablement més que reprovable actitud que l’August ha pres davant els reptes de la vida, evitant prendre’n partit, no està exempta de pors i de dubtes que el turmenten i que sovint el sotmeten a ferotges combats interns, però és finalment el seu instint més pregon de preservar una inexpugnable harmonia íntima el que acaba prevalent.

Una calculada deserció

I és en aquest sentit que l’August, el seu calculat i minuciós equilibri sobre el trapezi de la societat que ell percep com a hostil, ens fan pensar en un altre referent literari d’indiscutible vigència, canònic –si se’ns permet la paraula- entre els canònics: l’escrivent Bartleby creat el 1853 per Herman Melville (Nova York, 1819-1891). Hi ha en aquests perfils tan singulars alguna cosa que els és comuna, més enllà de comparacions que resultarien potser temeràries, i és aquesta profunda determinació moral que subjau sota la lassitud dels seus comportaments i que representa al capdavall la renúncia a integrar-se en una societat, a creure en uns valors i en unes idees dominants, en un model de vida, assumint-ne així la seva deserció.

El vigilant i les coses conté també certes reminiscències kafkianes (l’aparentment “absurd” de la funció que desenvolupa el vigilant dins l’organització de la fàbrica, o el mateix món d’uns magatzems que no arribarem a saber mai què hi ha o què s’hi fa), que contribueixen a reforçar la cohesió dels plantejaments de l’autor. Perquè la novel·la de Pasqual Farràs –la segona després de La mort del fabulador, 1999- corre el risc en algun moment del seu desenvolupament de resultar, a ulls del lector, desproveïda d’objectius, magnífica en la composició d’aquest inquietant personatge però alhora no encaminada cap enlloc. Cal entendre-la, doncs, com a part integrant d’un projecte literari de més abast, la continuïtat del qual sembla necessària. L’August realitza així escrupolosament la funció que Farràs li ha assignat al sí de la seva pròpia dinàmica productiva, en un rol que sembla haver estat creat expressament per a ell, l’impecable vigilant.■

Josep Gras

Pasqual FarràsEl vigilant i les coses

L'HOME DEL SALT
DON DELILLO
Traducció de Josefina Caball
Edicions 62, Barcelona.
1ª edició: setembre 2009.
254 pàgs.

Els efectes de la devastació

L’atemptat a les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001 –sens dubte un molt nefast inici de nou segle- és el punt de partida de la darrera novel·la de Don DeLillo. Però aquest esdeveniment enorme, incommensurable, també serveix per concloure el present relat i, de fet, la seva influència no abandona mai aquestes pàgines. En la gestió de l’horror viscut en pròpia carn pels herois a contracor que ens presenta DeLillo no hi ha treva possible.

L’escriptor de pares italians immigrants, nascut a Nova York el 1936, autor d’una quinzena de títols, d’entre els quals els més coneguts al nostre país Cosmòpolis (Edic.62, 2003) i Submón (Edic.62, 2005), ens mostra aquí l’abast de l’enorme devastació que segueix als moments de la tragèdia i que es dilatarà en el temps que ha de venir, en unes vides difícilment capacitades per reaccionar. Keith Neudecker acaba de sobreviure al pitjor malson; ensangonat, brut i cobert de pols torna erràticament al domicili de la seva ex-parella, on hi viu també el fill d’ambdós, Justin. A partir d’aquí, i potser guiats més per l’instint que no pas per un convenciment sòlid, en Keith i la Lianne intentaran reconstruir una relació de parella fracassada temps enrera. Enmig de la destrucció massiva de vides humanes i de l’esfondrament, en definitiva, d’una identitat col·lectiva que, malgrat les imperfeccions, els servia per continuar sentint-s’hi vinculats, ells dos malden per recuperar el diàleg interromput.

Tanmateix, cadascun d’aquests éssers trasbalsats i profundament commocionats pel que acaben de viure segueix el seu propi trajecte, tortuós, incert, amb no poques dificultats. Se senten massa fràgils en el fons per poder compartir projectes i il·lusions comunes. Els efectes de la devastació es fan visibles tothora i són presents de manera abassegadora en la quotidianitat d’aquestes persones que se senten indefenses, al capdavall, davant les urpades inesperades del destí. No tan sols en Keith, testimoni privilegiat de l’infern; la Lianne assisteix al declivi senil de la seva mare, i també en l’àmbit professional al deteriorament imparable d’uns malalts d’Alzheimer amb qui fa sessions de psicoteràpia. Jack, el seu pare, es va disparar un tret a la cara quan va percebre els primers indicis de la malaltia: una càrrega que encara ara se li fa feixuga. També en Justin, el fill, que jugant amb els dos amics bessons de veïnatge miren el cel i inventen un nom per al gran instigador de la massacre. I encara un personatge inquietant i enormement esfereïdor en la seva peculiar performance: David Janiak, conegut com ‘l’home del salt’, precipitant-se al buit només subjectat per un arnès de seguretat. Alguna cosa més que exhibicionisme temerari: l’anomenat ‘home del salt’ representa el record permanent del terror; ell mateix contemplant la seva fi violenta per acabar salvant ‘in extremis’ la vida, renaixent com el fènix mitològic.

Una prosa precisa i depurada

Per a tots ells hi ha un ‘moment zero’, l’actual després de la catàstrofe, impregnat de pors i també d’una mena d’ira continguda. DeLillo mostra l’essencial d’uns comportaments i de les actituds d’aquests personatges, transcendint les capes més superficials de la seva personalitat, despullant la narració i els diàlegs d’artificis innecessaris, defugint expressament l’ampul·lositat.

La prosa d’aquest escriptor guardonat amb el National Book Award el 1985 per la seva novel·la White noise (Soroll de fons) és precisa i volgudament depurada, gairebé hipnòtica en ocasions. Fixem-nos només en aquest petit fragment: “El món era això ara. Fum i cendra que rodolaven pels carrers, giraven a les cantonades i apareixien de sobte als xamfrans; onades sísmiques de fum amb flaixos de paper d’oficina...”. O en aquest altre, lacònic, rotund: “Portava vestit i corbata i duia una cartera. Als cabells i a la cara hi tenia vidres, càpsules marmòries de sang i de llum”. És aquesta nuesa esmolada, oferta sense efectismes, la que decididament penetra en el lector i té la capacitat de perdurar. DeLillo s’adreça així a l’interlocutor despert i intel·ligent a qui van destinades les seves pàgines, exigint-li atenció –els diàlegs en són una bona mostra, gairebé sempre sense identificar-ne l’emissor de bon principi- i també un determinat esforç suplementari de complicitat, no de condescendència. La seva veu narrativa aconsegueix, més que no pas algunes cròniques periodístiques farcides d’informació sobre els detalls de la conspiració o sobre la magnitud de la matança, esgarrifar-nos i fer-nos reflexionar. Profundament.

I aquest és, sens dubte, un mèrit més que lloable d’aquest escriptor que amb tota justícia és alineat al costat d’altres “grans” com són Raymond Carver (1939-1988), Cormac McCarthy (1933- ) o Philip Roth (1933- ), per posar només tres exemples. Mestres indiscutibles tots ells en capturar la perplexitat humana allí on es produeix i en mostrar-nos-la en estat pur, sense concessions, amb la força i la bellesa descarnada de la seva prosa. ■

Josep Gras

Don DeLilloL'home del salt

Nocturn venecià

Segons Harold Bloom (Nova York, 1930), el reputat professor, crític i estudiós de la literatura, autor del polèmic El cànon occidental (1994), Henry James és “el més subtil dels mestres novel·lístics després de Proust”. Una afirmació categòrica –una més de les moltes d’aquest gran admirador de Shakespeare-, però que en aquest cas podem compartir gairebé del tot.

En efecte, pocs escriptors com Henry James (Nova York, 1843 – Londres, 1916) arriben a copsar amb tanta precisió i intensitat l’ambigüitat moral i la complexitat anímica d’uns personatges que, poc o molt, viuen sempre pendents d’un deute contret amb el passat. Tant és així que, com a conseqüència d’aquesta mena de llast en ocasions força feixuc que es veuen obligats a arrossegar, l’exploració (més o menys diàfana, mitjançant estratègies de vegades subtils, altres no exemptes de crueltat) d’aquest passat enigmàtic o amb algun assumpte fosc encara no aclarit constitueix un dels eixos argumentals més importants de tota la narració, si no el que més. L’absència d’una persona o d’un objecte fortament cobejat, o fins i tot l’existència d’un litigi antic no resolt, condicionen enormement el transcórrer del present.

Aquest element destacat en tota la narrativa d’Henry James el trobem també aquí, a Los papeles de Aspern (1888), considerada una nouvelle –gènere en el qual l’escriptor excel·lí- magnífica; no pas més, però, que altres peces seves com ara Dins la gàbia (1898) o La bèstia en la jungla (1903), per citar només dos exemples. La que ara ens ocupa és una història amb una base argumental simple, però que a les mans de James esdevé un veritable estudi de la complexitat de les relacions humanes, una incursió decidida en el territori sovint inexpugnable dels sentiments.

Una estranya i fascinant relació

Un editor nord-americà, admirador del qui fou insigne poeta Jeffrey Aspern, s’assabenta anys després de la seva mort que uns papers amb interessants revelacions sobre la vida i l’obra d’aquest, totalment inèdits fins al moment actual i, per tant, de gran valor des del punt de vista professional, són en possessió de l’anciana senyoreta Bordereau, que de jove mantingué una intensa relació sentimental amb Aspern. Juliana, l’esmentada musa en vida del poeta, viu en l’actualitat amb la seva neboda en un grandiós palazzo venecià, totalment recloses i allunyades del món de fora. El nostre home –de qui mai se’n diu el nom- es presentarà davant de les estrafolàries dames amb una falsa identitat, amagant les seves veritables intencions i oferint-se com a inquilí, amb un pla traçat d’avantmà l’objectiu últim del qual és apropiar-se dels preuats papers. S’estableix aleshores entre l’hoste i les seves enigmàtiques amfitriones una estranya i alhora fascinant relació, que Henry James descriu de manera senzillament magistral. El desenllaç, desconcertant però també en certa manera previsible, acaba essent gairebé el menys important de tota la història; l’essencial s’ha dit ja a les pàgines anteriors, bé sigui a través dels exquisits diàlegs que nodreixen la narració, o bé en les observacions sovint subtils que ens fa el mateix escriptor sobre les absorvents atmosferes que embolcallen els personatges i fins i tot disseccionant les intricades geografies íntimes d’aquests.

Henry James fou un mestre en aquestes habilitats: pocs escriptors com ell demostren un domini tan rotund del monòleg interior, o quan es tracta d’integrar en el curs present del relat les contínues evocacions d’accions o de temps passats. El lector, a instàncies del mateix James, però també veient el gran interès de l’editor de la història per aconseguir els papers d’Aspern i el zel amb què Juliana, l’obscura anciana d’esguard impenetrable, vol preservar-los de la cobdícia de l’hoste, se sent cada cop més interessat per conèixer ni que sigui parcialment les claus d’aquest passat que l’esmentada senyora va viure al costat d’Aspern; de la mateixa manera que també voldria saber més coses de la vida i de l’obra del cèlebre poeta. Aquest és, sens dubte, un dels triomfs de l’autor de novel·les tan emblemàtiques com Retrat d’una dama (1881) o La copa daurada (1904): hi ha la convicció que només l’esbrinament d’aquest assumpte –l’ombra del qual plana en tot moment sobre el comportament dels personatges- podrà restituir la normalitat perduda o enyorada en l’existència actual de tots ells. Relat explícit i relat implícit caminen, doncs, de costat al llarg de tota la narració.

La solitud com a refugi

Però a Los papeles de Aspern –també en català dins del recull La lliçó del mestre i altres narracions, Destino, 1995- hi trobem un altre element tan important com els anteriorment descrits i que forma part de manera destacada de tota la narrativa d’Henry James: l’enorme dificultat que molts d’aquests personatges experimenten a l’hora de mostrar-se als altres amb franquesa, intentant alliberar les emocions llargament reprimides, frisosos en el fons de poder confiar a l’altre els propis temors i les il·lusions ara ja gairebé esmorteïdes. Aquests éssers, profundament infeliços al capdavall, han acceptat de manera gairebé estoica la solitud en què viuen, amb una esgarrifosa naturalitat i convertint-la en el seu refugi enfront de la vida i de les inseguretats del món de fora. Però en el més pregon dels seus furs interns no hi ha res que més desitgin que fer saber -comptant que el seu prec és escoltat- que estan disposats a compartir tot el seu patrimoni a canvi d’un afecte sincer. Com la senyoreta Tina d’aquest relat, la neboda de la venerada anciana, el comportament de la qual acaba essent patètic a causa de la callada desesperació que l’oprimeix. Ella, com la protagonista de Dins la gàbia (1898), espera que es produeixi el miracle que canviarà rotundament la seva vida, però aquest no arribarà mai.

L’autèntic miracle per a qui signa aquestes línies és que avui, al segle XXI, en una època on triomfen les novel·les farcides d’assassinats i de nissagues familiars on la pederàstia és gairebé una tradició, amb individus perversos i corruptes a gran escala que tenen infinites connexions amb el món de la política i de les finances, on no deixen de succeir esdeveniments delictius de fort impacte visual, etc., el miracle és, com dèiem, que una peça com aquesta, breu però intensa, allunyada a anys-llum de les trames que avui triomfen, sigui capaç de mantenir l’atenció del lector de manera ininterrompuda des de l’inici fins al seu desenllaç. Sense efectismes ni recargolats girs argumentals. Saviesa en l’ofici, hem de suposar, quan el d’escriure era un ofici carregat de vocació i d’autoexigència.■

Josep Gras

Henry JamesLos papeles de Aspern

L'ÚLTIM DICKENS

MATTHEW PEARL

Traducció de Núria Parés Sellarés

Columna, Barcelona.

1ª edició: agost 2009

494 pàgs.

El consol de llegir Dickens

Quan el 9 de juny de 1870 Charles Dickens va morir a causa d’un vessament cerebral a la seva casa de Gadshill (al comtat anglès de Kent), va deixar una novel·la inacabada, en la qual hi havia estat treballant conscienciosament els darrers dies, titulada El misteri d’Edwin Drood. Dickens havia escrit en vida els sis primers capítols d’un total de dotze que segons sembla tenia planejats l’escriptor. Tenint en compte que qualsevol obra del reputat literat que estigués a punt de sortir publicada despertava sempre una enorme expectació entre el seu fervorós públic (que el venerava), els possibles finals per a aquesta novel·la interrompuda que Dickens tenia pensats esdevingué un tema que generà no poques especulacions, tant al món editorial de l’època (no pas menys ferotge i competitiu que l’actual) com entre els fidels i soferts lectors que es desvivien per conèixer-ne el desenllaç. El misteri d’Edwin Drood va publicar-se a finals de 1870 a Londres per Chapman & Hall i gairebé simultàniament a Boston, edició aquesta última de la que en tingué cura l’editorial Fields, Osgood & Co; però el final d’aquesta història que descriu amb gran fidelitat el món tèrbol del consum d’opi entre els conciutadans de l’escriptor roman fins al present com un autèntic enigma literari.

Aquest és justament el tema central de la novel·la de Matthew Pearl (Nova York, 1975): la laboriosa i també arriscada investigació que James R. Osgood (l’editor nord-americà amb els drets de publicació de l’obra de Dickens amb seu a Boston, personatge aquest present en la ficció però de procedència real) durà a terme en terres angleses a la cerca dels manuscrits amb els capítols finals del Drood ; o, si més no, mirant de trobar la informació precisa que contribueixi a esbrinar el cobejat secret. Osgood –de qui Pearl en fa un retrat eloqüent-, acompanyat de la seva tenaç secretària Rebecca Sand, no dubtarà a introduir-se en els ambients més sòrdids de Londres, coneixent en aquest seu rocambolesc periple una galeria de personatges enormement peculiars però alhora fascinants, tal com ho foren sens dubte tots aquells que Dickens immortalitzà en les seves obres: éssers desvalguts a qui la vida nega les més elementals satisfaccions, individus en aparença bondadosos però profundament perversos, i també altres a qui només la providència podria posar enmig del camí en el moment oportú i en el lloc adequat. Oliver Twist (1937-1939), David Copperfield (1849-18599) o El casalot (1852-1853) –de la qual en va aparéixer l’any passat una excel·lent traducció de Xavier Pàmies a Destino- en són una mostra ben representativa.

Tres nivells narratius

Tornant a la novel·la de Pearl, la tossuderia de l’eficient Osgood en voler recuperar el darrer llegat pòstum del Mestre i les tribulacions que aquesta ambiciosa missió li comportarà, constitueixen l’eix narratiu principal de la trama encara que no l’únic. Alternant-se amb el desenvolupament d’aquest, hi trobem dos altres nivells que complementen el desplegament argumental d’aquest jove però valuós escriptor graduat a Harvard: d’una banda, els avatars de la segona gira per terres nord-americanes –Boston, Nova York, Washington...- que Dickens va emprendre entre 1867 i 1868, on s'hi celebraren nombroses lectures públiques de fragments de les seves obres que aconseguiren una forta adhesió popular; i en un tercer pla més secundari, però igualment intercalat en l’entramat, l’autor ens trasllada a Bengala, a l’Índia colonial anglesa d’aquells anys, on coneixem les diligències que Frank Dickens –un dels fills del cèlebre escriptor- hi duu a terme com a cap policial en la lluita aferrissada contra el contraban d’opi. Probablement sense aquest darrer estrat narratiu la novel·la no se n’hauria ressentit en absolut, ans al contrari: hauria guanyat en cohesió.

Matthew Pearl, escriptor que ja havia mostrat anteriorment la seva predilecció per recrear els entorns vitals d’escriptors clàssics considerats canònics, com ara Dante Alighieri (El Club Dante, Columna 2004) i el sempre inquietant Edgar A. Poe –de qui enguany es compleixen els dos-cents anys del seu naixement- a L’ombra de Poe (Columna 2006), aconsegueix amb aquesta novel·la allò que sens dubte constitueix un mèrit de primer ordre: fer créixer en el lector, a mesura que avança el relat, el desig de llegir i de conèixer "de primera mà" l’univers literari de Dickens; és a dir, capbussant -se directament en les pàgines del gran novel·lista. En efecte, Pearl assoleix plenament el seu objectiu, amb la qual cosa la credibilitat i el rigor de la seva trajectòria en surten reforçats.

Rotund homenatge a Dickens

L’últim Dickens és per damunt de tot un rotund homenatge a la figura i a l’obra de qui és potser el novel·lista més important de tots els temps o, si més no, el més popular i estimat. Pearl hi recrea l’època de Dickens, els ambients i els paisatges humans que l’escriptor va conèixer, les atmosferes sòrdides i opressives en què malvivien molts dels seus coetanis. A través d’uns diàlegs ben construïts, que reflecteixen amb encert els tarannàs d’uns personatges inscrits per a bé i per a mal en l’ideari victorià de l’època, el relat discorre sense presses, amatent en tot moment a la precisió i a la minuciositat descriptiva –magnífica feina de documentació de l’autor- i defugint la fàcil temptació d’implicar el lector pel costat més sinistre dels esdeveniments que es produeixen. En aquest sentit, L’últim Dickens és una novel·la que podem situar-la dins del gènere negre –dit altrament d’anticipació, terme aquest en desús encara que més afortunat al meu entendre-, però que sobrepassa notòriament aquesta limitació d’encasellament i l’acosta sense complexos a l’anomenada novel·la històrica o, per ser més precisos, a la que podríem qualificar aquí com a novel·la de base biogràfica o de recreació biogràfica.

L’encert de Pearl es veu reforçat a més a més pel fet que, al llarg de més de quatre-centes pàgines, l’interès per seguir les perquisicions d’Osgood i la seva lleial secretària no monopolitza l’atenció del lector, perquè tant o més captivadora que aquestes resulta la narració d’aspectes cabdals en els darrers tres anys de vida de Dickens. Coneixem l’enorme celebritat de l’escriptor entre la gent quan aquest visita ciutats nord-americanes en el decurs de la seva gira, el reconeixement unànime de la població i de la premsa. Però també veiem un home cada cop més afeblit de salut –és cosa sabuda que aquesta empitjorà arran de l’accident ferroviari de 1865 en què Dickens s’hi trobà implicat-, a estones melangiós i trist (la desintegració de la seva família, amb l’origen en la separació de la seva dona Catherine el 1858, és una realitat ja del tot consolidada) i fins i tot més taciturn del que era habitual en ell. Resulta especialment elogiosa en la novel·la de Pearl la naturalitat amb què el jove escriptor ens mostra la íntima relació que sempre va existir entre els personatges ficticis de l’autor d'obres com Els papers pòstums del club Pickwick (1836-1837) i els éssers del seu entorn real en què es va inspirar, així com els mecanismes d’indagació i d’escriptura que Dickens va fer servir en el seu procés creatiu.

El final de la novel·la de Pearl vol ser, doncs, un inici. Una solemne obertura de teló que ens convida a penetrar en el fascinant univers literari d’aquest mestre de la novel·la. Fent nostres les commovedores paraules de David Copperfield, clarament autobiogràfiques (és d’ell mateix de qui parla Dickens), quan diu que durant la seva infantesa “llegir fou el meu únic i constant consol”, podem afirmar - i Matthew Pearl potser hi estaria d'acord - que avui dia llegir Dickens no és que hagi de ser una obligació –sense comentaris-, sinó que esdevé un dels més grans consols per a l’ànima desassossegada.■

Josep Gras

Matthew PearlL'últim Dickens

Herta Müller: el triomf de la perseverança

JOSEP GRAS

______________

“Jo no em sento guanyadora de res, ho són els meus llibres que són obres tancades... Crec que aquesta és la millor manera d’afrontar tot el que m’està passant”. Amb aquestes paraules l’escriptora romanesa d’origen alemany Herta Müller (Nitzkydorf, a la regió romanesa de parla alemanya de Banat, 1953) compareixia el passat dia 8 d'octubre davant dels mitjans de comunicació a Berlín, quatre hores més tard de conèixer-se que havia guanyat el premi Nobel. L’Acadèmia sueca reconeix així la trajectòria d’una escriptora que fou censurada i perseguida pel règim comunista de Ceaucescu, fortament compromesa en la denúncia de les dures condicions de vida dels seus compatriotes sota el jou totalitari, així com de l’exili forçós de molts d’ells a la Unió Soviètica un cop acabada la guerra. L’experiència personal de la seva mare, que fou un dels desterrats i passà quatre anys en un camp de treball soviètic, ha servit justament a Herta Müller per relatar aquell infern en la seva última novel·la Atemschaukel (2009), no publicada encara aquí. De fet, com ja és habitual els últims anys (Le Clézio, Coetzee, Elfriede Jelinek...), tret d’algunes excepcions com per exemple Doris Lessing, també enguany el nom d’Herta Müller era del tot desconegut al nostre país fins a la concessió del Nobel. En aquests moments només podem trobar a les llibreries dos títols de l’escriptora en llengua alemanya, publicats per Siruela: En tierras bajas, primera edició de 1990, i El hombre es un gran faisán en el mundo, 1992.

Herta Müller, que viu a Berlín des del 1987 –any en què abandonà Romania juntament amb el seu marit Richard Wagner, també escriptor-, veu avui reconeguda la seva voluntat infranquejable de no col·laborar amb un sistema regit per la por i la repressió i la seva perseverança en denunciar-lo sense acovardir-se. Així ho ha manifestat l’Acadèmia en fer pública la seva decissió, destacant la figura d’Herta Müller de qui diu que “amb la concentració de la seva poesia i la franquesa de la seva prosa, ha dibuixat amb encert els paisatges dels desposseïts, dels desemparats”.

Herta Müller, tal com algun periodista li ha recordat aquests dies, arriba així a l’envejat olimp dels escollits, engrossint el llegat d’altres escriptors en llengua alemanya anteriorment guardonats com Thomas Mann, Heinrich Böll, o els més recents Günter Grass i l’austríaca Elfriede Jelinek.

Ara només cal esperar la traducció dels seus llibres.

Herta Müller