LA VIDA PLENA, MICHAEL HAMPE
Traducció de Carles Andreu Saburit i Maria Riera Velasco
Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2010
280 pàgs. 22,30 euros
Un vigent 'carpe diem'
El títol ens
pot fer pensar a primera vista que es tracta d’un llibre més d’autoajuda –gènere
que ha anat experimentant un desprestigi creixent els darrers anys, potser
degut a una proliferació excessiva en poc temps i també a un caràcter híbrid
que presenten molts dels seus continguts-, però en realitat som davant d’un
assaig filosòfic absolutament rigorós.
Michael
Hampe ens ofereix, com diu el subtítol, quatre meditacions, quatre textos
escrits des de diferents punts de vista teòrics, sobre un tema tan difícil
d’acotar aparentment com és el de la felicitat. Una fita aquesta, i un objectiu
de recerca prou ambiciós, que demanen ser compartits per les reflexions
elaborades des d’àmbits ben diversos del pensament.
Michael Hampe
(Hannover, 1961) té una llarga trajectòria dedicada a la investigació,
l’ensenyament i la divulgació de la filosofia, que podem resumir en els
següents breus apunts. Entre 1980 i 1989 estudià Filosofia, Psicologia,
Història de la literatura alemanya i Biologia a les universitats de Heildeberg
i Cambridge: una formació pluridisciplinària que ha orientat després cap a l’aprofundiment
en l’anàlisi dels grans interrogants filosòfics, fent-se ressò de mestres tan
rellevants com Plató, Aristòtil, Spinoza o Wittgenstein, per citar només alguns
exemples. Des de 2003, després d’exercir de catedràtic a a Dublín, Kassel i
Bemberg, Hampe és professor titular de Filosofia al Departament d’Humanitats,
Ciències Socials i Polítiques de l’ETH (Escola Politècnica Federal de Zuric).
Autor d’un gran nombre de publicacions entre articles acadèmics, llibres
(propis i a manera de contribució en altres de col·lectius), conferències, etc.
Una visió polièdrica
La vida plena (editat per
primer cop el 2009, Das vollkommen Leben:
Vier Meditationen über das Glück, Verlag) planteja aquest enunciat central,
que és l’eix vertebrador de tot el contingut del llibre: “L’ésser humà pot
assolir en aquesta vida la plenitud?”, o bé “les persones poden arribar a
trobar la felicitat i, en aquest cas, quin camí han de seguir?”. Una mateixa
pregunta, en realitat, que es ramifica en múltiples matisos i interpretacions
que Hampe ha mirat aquí de concretar en quatre dissertacions filosòfiques,
volgudament seleccionades per la diferència de perspectives que representen.
L’acadèmic
alemany remarca, en aquest sentit, el valor afegit que suposa la pluralitat de
veus a l’hora de donar resposta a un tema d’aquesta magnitud. Per això els
textos que conformen els capítols centrals de l’obra estan signats per noms diversos
i parteixen de presupòsits teòrics i conceptuals diferents. Però en realitat, i
aquí rau l’originalitat del plantejament d’aquest llibre, les argumentacions
que es desenvolupen en els quatre assaigs que integren La vida plena responen a una sola autoria, la del mateix Michael
Hampe.
Amb indubtable
astúcia i enginy, Hampe ha creat un marc narratiu fictici per encabir-hi la seva visió intencionadament polièdrica d’un
assumpte tan complex: la felicitat i les seves intricades reminiscències
ètiques i socials. Els quatre suposats autors dels textos són, per tant, un de
sol: el filòsof i professor alemany que signa l’obra que tenim a les mans.
Amb aquest
peculiar mètode expositiu (el
remarcat en cursiva és del mateix autor) Hampe ha volgut mostrar “tant els
modes de vides de les persones com el model de pensament i d’investigació de
les ciències al voltant d’aquesta qüestió”. Seguint aquesta mateixa línia, dos
personatges també imaginats per l’autor, Kolk i Low, són els encarregats
d’interpretar i “aplicar” a la seva relació personal les conclusions principals
que podem extreure dels textos.
Precisament,
una d’aquestes idees bàsiques sosté que la felicitat no ha de ser un estat
ideal que cal cercar permanentment i que
hagi de figurar a la nostra agenda com una fita futura per assolir. És el
present el que cal dotar d’una rellevància significativa; cada experiència de
felicitat, de joia, que la persona viu en contextos vitals no amenaçadors,
sustentats en les pròpies afinitats afectives i en una identificació dels
nostres desitjos i de les possibilitats reals de materialitzar-los, conté un
enorme potencial que ens fa cada cop més propers a aquest benestar tan anhelat.
D’altra
banda, i tenint en compte que la conciliació entre les expectatives personals
de felicitat i les exigències del model actual de civilització sovint és molt difícil d’aconseguir,
l’individu –ens diu un dels heterònims de
Hampe- ha de construir una ètica personal basada en uns valors de bellesa,
veritat i cerca d’harmonia.
Hampe acaba
dient-nos que una excessiva teorització sobre la felicitat és, justament, del
tot contraindicada per poder experimentar-la. Intentar ser present en el món, a
través dels nostres actes quotidians, dotant-los de sentit per a nosaltres, és
el camí més encertat per acostar-nos a aquest estat de benestar ideal que
planteja el llibre. És potser allò de carpe
diem, sàvies paraules dels clàssics i que equivalen a tota una declaració
d’intencions.
Josep
Gras
