LA ISLA
GIANI STUPARICH
Traducció de J.Á.González Sáinz.
Barcelona, Minúscula.
1ª edició: març 2008.




Mirada lúcida a la mort

Publicada per primer cop el 1942, La isla és una narració independent que, tanmateix, per la seva estructura i també pel ritme que el seu autor hi imprimeix, bé podria constituir el darrer capítol d’una novel·la, com una mena de teló final a un entramat més ambiciós i complex.

Ara bé, el relat de Stuparich posseeix una arquitectura interna harmònica, cohesionada, de mesura justa, que avança amb precisió gràcies a una prosa nítida i dominant en tot moment les regnes de la contenció dramàtica. Perquè el retrobament del pare ara greument malalt i el seu fill –en la plenitud de la vida- en l’illa natal que el va veure créixer, podria adoptar en més d’un moment un to llastimós o excessivament sentimental i, en canvi, és narrat aquí amb una sobrietat admirable. L’alè tràgic i alhora decadent que impregna la relació entre els dos personatges esdevé l’eix vertebrador del relat, i Stuparich el sap copsar i transcriure amb una senzillesa exemplar.

Però l’escriptor triestí (Trieste, 1981 – Roma, 1961) recorre al paisatge de l’illa, a l’entorn geogràfic i humà dels protagonistes, com a escenari dotat d’una poderosa influència dramàtica. I aquest element acaba revelant-se com a cabdal i del tot imprescindible per a la identitat del relat. Stuparich descriu la força atàvica d’uns paratges agrestos (que podrien semblar inhòspits per al visitant ocasional però no per als qui s’hi han criat) amb un to que barreja la malenconia i la inexorabilitat del destí. Ara més que mai, en aquest tram final de l’existència del pare, l’illa es converteix en un marc més real i palpable, que penetra en els dos éssers adolorits amb les seves canviants lluminositats i amb l’omnipresent fortor del salobre.

L’illa, que és ara punt de trobada i també de comiat, esdevé també en el relat de Stuparich una clara metàfora del declivi de la joventut i de la vida, sotmès a l’arbitri implacable de la mort. Claudio Magris, prestigiós escriptor i intel·lectual també triestí com Stuparich, defineix La isla en el postfaci d’aquesta edició com “un relat admirable de vida i de mort, no conjurada sinó mirada sense pietat cara a cara i resumida èpicament en el fluir de la vida”. Aquesta mirada lúcida i valenta a la mort que s’acosta –tal com ens la descriu l’autor de El Danubi o de la més recent El viatjar infinit- imprimeix més valor i transcendència a les coses petites, als records, al sentit de la felicitat, i fa el temps d’ara entre pare i fill més tangible, més intens que mai. I en el fluir estrany de les hores que s’escolen cap a l’esperat desenllaç, l’essencial de tota una vida es revela ara amb rotunda simplicitat.

En aquest sentit, l’escenari bell i alhora decrèpit de l’illa ens pot fer pensar en la Venècia esclatant de vida però també mortuòria de la magnífica novel·la de Thomas Mann, malgrat les diferències entre ambdues obres. Els horitzons literaris de Stuparich no són tan ambiciosos com els de l’escriptor alemany, però hi ha una voluntat de reflexió encoratjada i profunda al voltant de la mort i de la inexorable decadència que acompanya el ser humà que tots dos escriptors comparteixen.

Josep Gras

Giani StuparichLa isla

L'ESTRANYA
SÁNDOR MÁRAI
Traducció de Sabina Galí.
Barcelona, Empúries / Salamandra.
1ª edició: abril 2008.

Apartar-se del bon camí

Fins al 1999, any de la publicació de L’ultima trobada (1942), Sándor Márai era gairebé un desconegut al nostre país. La crítica, i també el públic lector, hi respongueren amb una admiració unànime. Els elogis generalitzats van situar el nom d’aquest escriptor hongarès a les primeres pàgines de la secció de llibres de tots els diaris i revistes especialitzades, i la novel·la va meréixer el reconeixement dels llibreters catalans que el van destacar com a millor llibre editat aquell any. Des de llavors, l’obra narrativa de Márai ha tingut una presència regular al nostre mercat editorial: sis novel·les –en els dos idiomes- i dos volums autobiogràfics –aquests només en castellà-, tots ells editats pels segells Empúries i Salamandra.

L’últim títol aparegut és L’estranya (abril 2008, per les mateixes editorials esmentades), una novel·la que conté interessants vincles comuns amb La germana (1946), publicada aquí l’any passat, i de fet també amb les altres obres de Márai que ja hem pogut llegir. Els protagonistes acostumen a ser individus que, malgrat la primera impressió d’harmonia i d’estabilitat en què semblen instal·lades les seves vides, aviat descobrim que viuen trasbalsats, angoixats a causa d’alguna raó que encara no coneixem. Es pot dir que ni ells mateixos, aquests éssers profundament insatisfets amb l’existència que duen i amb el seu entorn més proper, saben identificar amb certesa els motius del seu desconsòl i del seu estat d’ara notòriament anòmal i fins i tot malaltís. Viktor Askenasi, el professor universitari de L’estranya que emprèn un intens i peculiar viatge interior en el decurs d’una travessia en vaixell cap a paratges més exòtics, un bon dia s’adona que no és feliç i que a a la seva vida actual hi manca, doncs, l’essencial. Immers en una crisi personal –els valors que sempre havien governat el seu comportament ara ja no li serveixen- cada cop més profunda, Askenasi abandona la família, la feina a la universitat i, en definitiva, tot el que configura la seva posició social i s’embarca en un trajecte d’incert retorn. És a través d’aquesta exploració en els territoris més recòndits del jo que el personatge en qüestió assoleix nivells de lucidesa més alts. I, paradoxalment, a mesura que la introspecció del subjecte en les seves pors i en els seus desigs creix, també es desdibuixa el fràgil llindar que separa el seny de la follia en la ment humana. Askenasi travessa aquest llindar, pel que sembla de manera irreversible. A La germana, Z. - inicial amb què l’autor identifica en tot moment el pianista que protagonitza el relat-, també duu a terme aquesta mena d’autoconeixement però aquí propiciat per la irrupció de la malaltia –amb tots els seus efectes físics i somàtics- i el despotisme del dolor. Tant en un cas com en l’altre l’autor senyala la infelicitat que subjau sota les màscares socials d’ambdós personatges com a principal causa dels seus respectius declivis.

La incapacitat de ser feliç

Però convé no oblidar un altre element fonamental present gairebé a totes les novel·les de Márai: el fracàs en les relacions sentimentals i la constatació, no mancada de ressentiment, que els protagonistes en fan per mitjà de llargues i exhaustives confessions, narrades generalment en primera persona. Aquesta no és precisament la fòrmula que trobem a L’estranya (el narrador omniscient es manté al llarg de tot el relat), però al capdavall es tracta d’un dens monòleg, servit des de la volguda distància de l’escriptor, a través del qual assistim a la inexorable davallada de Victor Askenasi.

Com aquest professor universitari i bon burgès fins fa poc, altres personatges de l’univers de Márai proclamen en la seva nuesa la incapacitat d’estimar o de ser feliços. La dona abandonada de L’herència d’Eszter (1939), o el doctor Imre Greiner de Divorci a Buda, que se sent traït per un antic amic, o els tres protagonistes del triangle amorós de La dona justa (1941): tres exemples representatius, no pas els únics, de les preocupacions literàries d’aquest escriptor hongarès a qui la posteritat ha rescabalat dels honors que no se li van dispensar en vida.

En les històries de Sándor Márai (Kassa -avui població eslovaca- 1900, Califòrnia 1989) hi trobem també una crítica als valors i al sistema de vida burgès que el mateix autor va conéixer en la seva infància i, de manera més conscient, en la seva joventut i el que en podríem dir primera maduresa, fins a finals dels anys trenta. Després vindria l’esclat de la segona gran guerra del segle i, posteriorment, el 1948 el definitiu exili de la família Márai. De fet, el primer dels seus dos volums autobiogràfics, Confesiones de un burgués (1934), narra extensament aquells anys d’aprenentatge i d’adquisició d’unllegat familiar sustentat en els principis i conviccions morals de la burgesia hongaresa de l’època. Amb la mirada penetrant i una lucidesa amarga que no abandona mai, Márai evoca els seus origens no pas penedint-se’n ni abaixant el cap, però sí des d’un cert distanciament que el fa qüestionar tota una colla de convencionalismes estrictes que van influir en el seu comportament social i fins i tot en la seva vida privada. Els mateixos antiherois de les novel·les de Márai són un bon reflex de les cavil·lacions de l’escriptor. Askenasi, sense anar més lluny, reconeix en més d’un moment al llarg de la història que l’antic ordre moral i intel·lectual sobre el que ha bastit la seva existència ara s’enfonsa irremisiblement. “A poc a poc va comprendre... –el narrador parla en tercera persona d’Askenasi- que el seu entorn –la família, els parents i amics- i també les il·lustres figures a les quals la seva professió el vinculava /.../, en realitat no el defensaven a ell, ni la seva esposa, ni la seva felicitat conjugal /.../, sinó un conveni tàcit acceptat i assumit per tothom, que no havia de ser violat, i encara menys per aquells que pertanyien a l’estirp dels fundadors i custodis de la cultura”. El sentit de pertinença a un estament social, o de caire ideològic, o a través de l’afiliació política, exigeix fidelitat i aquesta és, precisament, la condició que aquest professor universitari i filòleg ha incomplert de manera clara i rotunda.

Anys enormement productius

L’estranya, publicada per primer cop el 1934, s’inscriu en la que va ser l’etapa més fèrtil de Sándor Márai com a creador literari. Havent tornat del seu primer exili –aquest voluntari- que el duu a Praga, Viena, també a diferents ciutats alemanyes i finalment a París –on hi viurà el darrer període més intens-, l’escriptor torna a Budapest el 1928. Els anys següents Márai desenvolupa una activitat enormement productiva tant en el vessant literari com en el periodístic (com a columnista en la publicació més destacada de la ciutat, Pesti Hirlap). Curiosament, tot i el bon moment pel que passava el Márai escriptor i també l’home feliçment casat en aquells moments, L’estranya és una novel·la que conté considerables dosis de nihilisme que, en més d’un moment, ens fan pensar en part dels postulats narratius d’Albert Camus (1913-1960) –un referent que pot semblar certament llunyà al de l’escriptor hongarès, però que ofereix punts de contacte realment interessants-. Hem de veure en aquesta novel·la una eloqüent premonició dels vents convulsos que s’acosten i que acabaran estroncant inexorablement en un futur pròxim –el 1948 Márai abandona definitivament Hongria en el seu segon i obligat exili- una obra i una trajectòria literàries indubtablement prometedores.

L’estranya, tot i ser una bona novel·la, escrita amb la prosa singularment pulcra i diàfana que ja és habitual trobar-hi en les pàgines de Márai,no és una obra tan rodona i ben travada com altres títols de l’autor, sobretot aquests dos: L’última trobada (1942) –probablement la millor novel·la de l’escriptor, de les editades al nostre país- i La dona justa (1941). La primera d’aquestes dues obres ementades és simplement un exercici magistral d’escriptura literària: la narració d’un reencontre llargament esperat d’una densitat tan abassegadora i plaent que deixa una empremta inesborrable en el lector. I en el cas de la segona, La dona justa, Márai se’ns mostra com un veritable mestre en el domini del punt de vista com a valuós recurs no tan sols formal en l’art de la novel·la; un relat prodigiosament cohesionat, incisiu i penetrant com la punta d’un bisturí.
Tanmateix, hem de celebrar la publicació d’una altra novel·la de Sándor Márai com una nova oportunitat per acostar-nos i conèixer una mica més el fascinant univers literari d’aquest escriptor centreeuropeu, cada cop més restituït de l’oblit injust que va patir durant bona part de la segona meitat del segle passat.

Josep Gras

Sándor MáraiL'estranya

Vida i miracles de l’erudit Martí de Riquer

JOSEP GRAS
___________

El passat 26 de març es va celebrar al Palau de la Música Catalana un emotiu acte públic d’homenatge a un dels pocs erudits encara vius que hi ha a Catalunya: Martí de Riquer. Als seus noranta-tres anys, aquest eminent filòleg i historiador de la literatura, reconegut expert en l’obra de Cervantes i estudiós del Quixot, fou l’indiscutible protagonista al llarg d’una cerimònia centrada en la presentació del llibre Martí de Riquer. Viure la literatura (La Magrana), un completíssim recorregut biogràfic per la figura d’aquest prestigiós medievalista que ha significat per a les seves autores, Cristina Gatell i Glòria Soler, la concessió del Premi Gaziel de Biografies i Memòries en l’edició d’enguany.

De la vasta producció bibliogràfica de Riquer, sempre ha destacat la seva contribució a l’estudi i difusió de la literatura cavalleresca: els amplis coneixements sobre el Tirant lo Blanc i sobre l’obra cabdal de Cervantes, que segons ell inaugura la modernitat en la literatura, han estat reconeguts internacionalment en multitud d’ocasions.

El 2003, amb motiu de la publicació del seu llibre Para leer a Cervantes (Acantilado), Riquer ens va concedir una entrevista que, pocs dies després, apareixia publicada a les pàgines del suplement “Idees” del diari Regió-7 i que ara ens ha semblat oportú de tornar a reproduir aquí.

feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista

A LA PLATJA DE CHESIL
IAN McEWAN
Traducció d'Albert Torrescasana
Anagrama / Empúries, Barcelona
1ª edició: febrer 2008

La fràgil placidesa dels estranys

Manllevant el títol d’una de les seves primeres novel·les, El confort dels estranys (1981), podem dir que també els dos protagonistes d’aquest relat semblen instal·lats a l’inici de la narració, abans que la tempesta es desfermi definitivament, en una mena de confort plàcid, certament enganyós i de futurs efectes devastadors, tal com es veurà en el desenvolupament –minuciós, com no podria ser d’altra manera tractant-se de McEwan- de la història. Edward i Florence, acabats de casar, compartint el sopar-preàmbul de la tan esperada nit de noces –anys 60: aleshores encara ho era per a moltes parelles-, a l’hotel situat al costat de l’anglesa platja de Chesil, ignoren en aquests moments que l’un per l’altre són dos estranys i que sota la màscara de felicitat que tots dos exhibeixen s’hi amaga un recel profund que, en les properes hores, acabarà provocant l’inevitable conflicte.

Ian McEwan (Aldershot, Anglaterra, 1948), sens dubte un dels valors més sòlids de la narrativa anglosaxona actual –un dels bastions destacats de la que es va anomenar durant les dècades dels vuitanta i noranta l’Armada Invencible, composta també d’escriptors de la talla de Julian Barnes, Martin Amis, Kazuo Ishiguro...-, és un mestre absolut en l’exploració dels sentiments ocults que subjauen sovint en les relacions humanes, i que acaben enterbolint-les i abocant-les a extrems de ruptura irreversible.

McEwan sap quin és el punt final d’arribada, i a tal fi s’hi encamina ja des de les primeres pàgines però, això sí, sense presses ni cops d’efecte innecessaris al llarg del camí. I, vistos els resultats, el lector no pot fer altra cosa que acabar agraïnt rotundament l’actitud de l’escriptor britànic. L’autor de la celebrada Expiació (2002) –recentment adaptada al cinema, com ja se sap-, dilata el temps de la narració al seu gust, però no obeïnt un mer caprici esteticista, sinó en funció de la densitat que vol aconseguir. McEwan descriu meticulosament, sempre al servei de l'evolució dels fets, l’inexorable viatge interior que emprenen els seus personatges novel·lescs. I prop de les vides d’aquests éssers que han estat desposseïts d’una placidesa si més no fràgil, hi plana sempre un alè més aviat tràgic, que predisposa al desassossec i que mena a un refugi final de solitud amarga. Potser és el preu que aquests homes i dones valents han de pagar per haver recuperat la individualitat i una dolorosa llibertat emocional.

Una prosa intel·ligent, atenta al detall

A A la platja de Chesil, la mà del narrador omniscient guia les evolucions dels dos amants ara immersos en un despit mutu cap a un desenllaç que es preveu incert, però fent incursions retrospectives en el passat d’ambdós personatges, que contribueixen a perfilar-ne un retrat sòlid i a comprendre amb més precisió les motivacions dels seus comportaments. I, en aquest sentit, resulta prou determinant la ubicació temporal en què l’autor ha situat aquest desencontre amorós: els anys 60. Una època en què les relacions sentimentals i aquells aspectes més específicament d’índole sexual en el món de la parella estaven regits per uns patrons certament diferents als actuals. Aquest element contextual esdevé rellevant perquè el lector acabi comprenent les reaccions dels dos protagonistes, no podent evitar sentir per ells una lleugera compassió.

La història, estroncada prematurament, entre l’Edward i la Florence podria acabar essent una més de tantes, si no fos per la saviesa i la sensibilitat amb què Ian McEwan duu les regnes del relat, fent gala en tot moment d’una prosa intel·ligent, atenta al detall, experta en la recreació d’atmosferes que embolcallen els personatges, no exempta d’una subtil ironia. L’escriptor anglès s’ha revelat, amb els anys, com un mestre en la difícil habilitat de centrar la mirada en un moment determinat de la vida d’algú i ser capaç de sublimar-lo, de dotar-lo d’una importància singular que acaba convertint-lo en emblemàtic i perdurable per a existències alienes.

S’ha dit que A la platja de Chesil no té l’ambició de mires que s’hi troba en altres títols de l’autor com ara l’abans citada Expiació, o fins i tot Dissabte (2007), però de cap manera no hauríem de qualificar-la d’obra menor dins del conjunt de la trajectòria de Ian McEwan. Aquest ha tornat a demostrar que el bon ofici no ha d’anar necessàriament lligat a plantejaments novel·lístics de, aparentement, més alta volada conceptual.

A la platja de Chesil constitueix un encert més a afegir a una narrativa ja plenament consolidada i madura, però que de segur encara ens pot obsequiar en el futur amb altres petites joies com aquesta.

Josep Gras

Ian McEwanA la platja de Chesil

LAS DOS AMIGAS Y EL ENVENENAMIENTO
ALFRED DÖBLIN
Traducció de Joan Fontcuberta
Editorial Acantilado, Barcelona
1ª edició: octubre 2007.

Crònica d’una venjança en clau literària

A començaments dels anys 20 del segle passat, a Berlín, saltà a les primeres pàgines dels diaris –un dels que més se n’ocupà fou el Deustche Allgemeine Zeitung, prestigiós rotatiu de l’època- la notícia d’un destacat cas d’homicidi. Aquest fou el veredicte final del jurat al termini del procés judicial que se celebrà la primavera de 1923 contra una dona que havia enverinat el seu marit, amb la complicitat sembla ser que per encobriment d’una amiga íntima de l’assassina. El llibre que ara ens ocupa, escrit per l’alemany Alfred Döblin (1878-1957), escriptor conegut sobretot per la novel·la Berlin Alexanderplatz (1930), està basat en aquell cas real i en ell l’autor hi reconstrueix la història del succés, essent en tot moment fidel a la naturalesa dels fets i a les circumstàncies que concorregueren en el desafortunat esdeveniment. Las dos amigas y el envenenamiento, publicada per primer cop el 1924, gairebé un any després d’haver-se conegut el contingut de la sentència, és una novel·la breu on Döblin hi narra la progressió d'aquesta història, des de l'inici de la relació sentimental entre una dona i l’aleshores promès seu fins al desenllaç final en què es produeix l’acte homicida. Escrita amb una prosa literària depurada i concisa i administrant intel·ligentment recursos propis de la ficció en benefici del vigor del relat, el particular descens als inferns d'aquests éssers trasbalsats aconsegueix esfereïr-nos en més d'una ocasió.

Ara bé: Las dos amigas y el envenenamiento –títol que corrobora aquesta voluntat literària del seu autor- no és una narració corrent sinó que, tenint en compte l’estil amb què són descrits els fets i tenint en compte també l'ús que fa l'autor de certs codis característics del reportatge periodístic o de la crònica de successos dels diaris, podem afirmar que el present treball d'Alfred Döblin constitueix i de manera notòria una magnífica crònica negra. Hi ajuda, en aquesta consideració, el fet que el text presenta un caràcter informatiu molt marcat i seguint un ordre cronològic en l'exposició dels fets. Recursos tots ells procedents d’un periodisme d’investigació modern i rigorós que en aquells anys s'anava instaurant ja en la premsa del vell continent.

Döblin imprimeix a la narració d’aquesta sinistra història un ritme certament àgil i trepidant, no aturant-se més de l’estrictament necessari ni en la descripció dels personatges principals i del curs evolutiu dels seus estats d’ànim, ni en la reconstrucció detallada de les diferents situacions que s'esdevenen. Convençut dels principis que defensava, Döblin acostumava a dir, tant a través dels diaris on col·laborava com en els seus assaigs, que l’objectivitat havia de ser una de les virtuts principals de tota novel·la; la potestat de “jutjar”, d’opinar, deia, pertany al lector i no pas a l’escriptor. Consideració aquesta que a primera vista pot semblar contradictòria, però que al llarg d'aquestes pàgines s’hi troba efectivament reflectida.

Crònica veraç i narració literària

En l'obra que ens ocupa hi trobem, doncs, dues voluntats per part de l'autor clarament agermanades: la d’oferir una crònica veraç i objectiva dels fets sense renunciar, d'altra banda, a presentar-la en forma de narració literària amb les degudes exigències estilístiques i estructurals. No és d'estranyar, doncs, que en el relat de Las dos amigas y el envenenamiento hi hagi fondària i una indiscutible empremta autoral.

El cas que ens explica Döblin és realment esfereïdor: Elli -nom fictici, com tots els altres de la història-, després d’anys de patir maltractaments i abusos sexuals reiterats a mans del seu marit i, davant la impossibilitat de posar fi a aquesta situació vexatòria, desemparada per la legislació, decideix dur a terme de manera planificada l’assassinat de la seva parella, en aquest cas mitjançant la progressiva i sistemàtica administració de petites dosis de verí convenientment mesclades amb el menjar.

Alfred Döblin, abans que escriptor fou un conegut psiquiatra i, malgrat que el 1911 deixà de costat la professió per dedicar-se a l'escriptura, fou sempre un indiscutible defensor dels postulats del mestre del psicoanàlisi Sigmund Freud. I aquest vessant decissiu en la formació de l'escriptor alemany es nota i es palpa en la seva obra. Només cal llegir les vint primeres pàgines de Las dos amigas y el envenenamiento per comprovar de quina manera els amplis coneixements científics de Döblin sobre la psique humana i els seus intricats mecanismes contribueixen a perfeccionar la dissecció d’aquestes ànimes turmentades: Elli, la dona maltractada, o l’agressor Link, o fins i tot Margarete, l’amiga i amant d’Elli. Per això, no és estrany que el mateix Döblin, quan en el breu epíleg que acompanya la present edició parla d’aquest cas, remarqui la conveniència de relativitzar i fins i tot de qüestionar tot allò que se n’ha escrit i publicat, malgrat les proves, les confessions i les declaracions dels testimonis en les sessions judicials.

Crònica i novel·la: podem llegir aquesta peça singular com totes dues coses. És sabut que Döblin, quan la va escriure, ho feia no totalment per iniciativa seva sinó a instàncies de l'editor Rudolf Leonhard, que volia inaugurar una nova col·lecció a la seva editorial Die Schmiede dedicada a aquest tipus d’històries, sota el nom de Marginados de la sociedad. En qualsevol cas, el rigor expositiu i l’anàlisi exhaustiva d’uns comportaments humans en situacions extremes són dues qualitats que el text de Döblin conté i que, a més, posen l’èmfasi en un tema malauradament avui tan vigent com vuitanta anys enrera.

Josep Gras

---

Alfred DöblinLas dos amigas y el envenenamiento

CRÓNICAS BERLINESAS
JOSEPH ROTH
Traducció de Juan de Sola Llovet
Editorial Minúscula. Barcelona.
1º edició: maig 2006




El rostre del temps segons Roth

Joseph Roth (1894-1939) pertany sens dubte a aquell selecte estol d’escriptors centreuropeus, la lucidesa i el talent dels quals ha perdurat més enllà de les tendències i de les ideologies, arribant als nostres dies amb la mateixa pàtina d’excel·lència gairebé intacta. Austríac, coetani d’un altre dels grans, Robert Musil –a qui potser la posteritat ha rendit més honors que al seu col·lega- Roth desenvolupà al llarg del seu breu periple vital una important trajectòria com a periodista, que ara tenim l’oportunitat de conèixer parcialment gràcies a aquesta encertada edició de les cròniques que va escriure al Berlín d’entreguerres, i que Minúscula ha recuperat per a la seva col·lecció de paisatges narrats.

Els textos que apareixen en el present volum van ser escrits entre 1920 i 1933, i van ser publicats als diferents diaris berlinesos de l’època: Berliner Börsen-Courier, Frankfurter Zeitung, Münchner Neueste Nanchrichten i, sobretot, al Neue Berliner Zeitung. Abans d’arribar a la gran metròpoli alemanya, Roth ja havia estat exercint de periodista a Viena, ciutat on hi va cursar estudis de filologia alemanya. El cronista es troba davant d’una urbs febrosa i, alhora, com suspesa en una aparentment plàcida letargia. Berlín es mostra a la mirada perspicaç i incisiva de Roth com un petit però dens univers poblat d’ombres, on la intel·ligència i la clarividència intel·lectual caminen de bracet amb la mesquinesa més esperpèntica. Uns anys aquells, durant el mandat de la república de Weimar, en què es respira un clima d’oberturisme polític i d’enaltiment dels ideals humanistes, però amb una societat cada cop més deprimida econòmicament.

Dibuixar el rostre del temps

En aquestes cròniques Roth penetra en els teixits més recòndits de la ciutat, no limitant-se a mostrar-nos la fesomia més superficial dels seus ambients i dels individus que hi habiten. El periodista observa i descriu minuciosament l’objecte del seu estudi, entretenint-se sovint en el detall pintoresc. Roth creu que els qui practiquen el seu ofici no s’han d’acontentar només a informar, sinó que han d’implicar-s’hi fins al punt d’arribar a copsar la naturalesa més pregona dels fets i de les circumstàncies que els envolten. Per això, Roth sempre deia que ell no era un mer cronista i que el que realment feia era “dibuixar el rostre del temps”, recollir-ne l’esperit, contradictori, punyent, però al capdavall sempre fascinant.

En els seus articles, l’escriptor i periodista d’origen jueu –que acabaria com tants d’altres fugint de la barbàrie nazi, estroncant-se així una fèrtil trajectòria literària i vital-, passeja la seva mirada crítica, no exempta d’una certa sornegueria i un bon punt escèptica, pel centre neuràlgic de la que ell qualifica com a indústria berlinesa de l’entreteniment. També s’interessa per l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat, criticant certs aspectes i formes de l’anomenat progrés que ell considera simplement fallits. Però allà on la prosa del Roth periodista resplandeix amb més vivacitat és en les seves incursions en els refugis de molt diversa naturalesa, escampats per la vasta metròpoli. Roth s’asseu al costat dels indigents en un alberg que hi ha a la Fröbelstrasse i els acompanya en els seus records feixucs, compartint durant unes hores la seva vida d’ara austera i més disciplinada. Unes pàgines més enllà el contrast és prou revelador de la mirada diversificada i curiosa de Roth: el cronista ens submergeix ara en els adustos vapors dels Banys Turcs de l’Admiralspalast, on individus de procedències ben diferents, transeünts erràtics en la nit berlinesa i tota mena de viatgers de pas comparteixen una efímera però daurada provisionalitat, allunyada de les cabòries quotidianes, en aquest modest santuari dedicat a la cura del cos i al benestar personal.

Evocació d’un temps i d’uns ideals

Però Roth no és un mestre només en la descripció dels ambients i d’indrets peculiars. Els seus retrats de personatges singulars d’aquella societat són magistrals. En alguns casos, ens recorden clarament els Retrats de passaport de Josep Pla (1897-1981): amb quatre pinzellades l’escriptor i periodista austríac traça un esbòs prou complet del personatge, que més endavant acabarà de matisar i perfilar. El to amb què Roth s’acosta als mons de tots ells recorda la figura del nostre malenguanyat Josep Mª Planes (1907-1936) i d’aquell periodisme mundà que tan bé conreà en les seves cròniques dels locals nocturns de Barcelona.

Roth ens presenta personatges com Richard el Roig, el carismàtic cambrer del Café des Westens, en el cor de la bohèmia i de la intel·lectualitat berlinesa del moment, que era l’encarregat de rebre cada matí a primera hora la premsa local i internacional i d’administrar-la als clients. Richard, ens explica Roth amb aquella seva particular elegància, significava molt més que un simple cambrer repartidor de diaris: encarnava el ciutadà europeu que creia en la força de la cultura i en aquells valors occidentals més perennes. Amb naturalitat no mancada de tristesa Richard el Roig s’aferrava a un món civilitzat que s’esfondrava irremissiblement. La premsa, baluard indiscutible de la defensa de les llibertats i del progrés en una societat lliure, representava aquest humanisme amenaçat que el vell Richard encarnava a la perfecció.

Com ell i tants d’altres, el seu món, el món que Roth descriu en cadascuna d’aquestes peces d’orfebreria que són els seus articles, ja fa molt de temps que ha deixat d’existir, però el seu llegat perdura i encara és vigent en els temps actuals.

En el seu segon i definitiu exili a París, l’any 1933 –el primer havia estat el 1925, quan ja es covava l’ou del monstre-, Joseph Roth publica un article a Cahiers-Juifs, “El auto de fe del espíritu” , on denuncia amb vehemència la postergació i la misèria existencial a què l’ha sotmès la barbàrie nazi, a ell i a molts altres escriptors, intel·lectuals i artistes del seu mateix tarannà. Sis anys més tard, Roth moriria i no pas en l’opulència en un París ja doblegat al jou del totalitarisme.

Josep Gras

Crónicas BerlinesasJoseph Roth