Amb la mort de Baltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009) el passat dia 1 de juliol, les lletres catalanes perden un dels seus representants més destacats dels últims cinquanta anys. Deixeble avantatjat de dos grans mestres, Llorenç Villalonga i Josep Pla, el seu llegat literari és sòlid i enormement productiu. En la trajectòria de Porcel periodisme i narrativa han esdevingut companys inseparables de viatge. Un dels molts valors que conté la seva obra és la capacitat de recrear mons locals, geografies humanes tancades i dotar-los d’una universalitat que transcendeix el seu àmbit estricte.
Des d’El baluard hem volgut afegir-nos al reconeixement unànime d’aquests dies cap a la figura de Baltasar Porcel recordant les seves opinions, el seu tarannà dialogant i reflexiu, el seu cosmopolitisme vocacional. El 2003, arran de la publicació de Les maniobres de l’amor (Destino, 2002), una acurada mostra de la seva narrativa breu, l’escriptor va concedir-nos aquesta entrevista, que va ser publicada a les pàgines del suplement idees del diari Regió7 i que avui volem recuperar per al públic lector.
feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista
21 de juny 2009
LA MÚSICA DE LA FAM J.M.G LE CLÉZIO Traducció d'Anna Torcal i Salvador Company.
Edicions 62, Barcelona.
1ª edició Abril 2009.
197 pàgs.
El silenci després de la fúria
Després de la publicació l’any passat de L’Africà (Edic.62) –la primera obra traduïda al català de J.M.G. Le Clézio (Niça, 1940) d’ençà la concessió del Nobel-, era molt esperada pel públic lector del nostre país l’aparició de la seva darrera novel·la (Ritournelle de la faim, Gallimard, 2008). Certament, les expectatives que genera un autor que ha estat distingit amb el màxim guardó literari són enormes; circumstància aquesta que, en ocasions, pot anar a la contra dels mèrits i de les virtuts que posseeix la seva obra més enllà del reconeixement institucional. I aquest és el cas, en certa manera, que ateny la novel·la que ara tenim entre mans.
Tot i això, La música de la fam és una obra notòria, ben acabada, sòbria. Coherent de cap a cap amb el pensament de l’autor, es tracta d’una novel·la autobiogràfica, en què es narra la infància i primera joventut de l’Ethel, la mare de J.M.G. Le Clézio, durant els anys previs a l’esclat de la segona guerra mundial en una ciutat de París ja convulsionada socialment i amb brots significatius d’antisemitisme. Le Clézio explica les “heroïcitats” de la mare en una època difícil, el temps de prosperitat de la seva família i l’imparable declivi posterior d’aquesta quan s’inicia el gran conflicte bèlic. En un ambient de penúria i de desolació extrema, l’Ethel s’enfrontarà als desgraciats avatars de l’exili amb determinació, convertint la profunda tristesa que l’envaeix en coratge i fermesa per sobreviure.
Una novel·la amb un fort caràcter autobiogràfic
La darrera part de la novel·la, en què es descriu la cruesa de la postguerra i les dificultats per sortir-se’n de la família de l’Ethel, és sens dubte la més interessant i posseeix un innegable vigor poètic en alguns fragments, que confirmen l’estil de Le Clézio. Un estil mesurat, contingut, que no emfasitza especialment cap d’aquests episodis més fortament dramàtics, però conscient en tot moment de la seva implicació en el curs del relat. Per això diem que, en aquest sentit, La música de la fam és, o millor encara, vol ser una novel·la; l’autor expressa clarament aquesta voluntat en fer que la narració sigui conduïda en tercera persona. Però, així mateix, també és evident que el mateix Le Clézio reconeix des de les primeres línies el caràcter autobiogràfic dels fets que s’explicaran a continuació. L’escriptor ho ha dit en nombroses entrevistes: “Escric novel·les perquè no em veig capaç d’escriure les meves memòries”. El cert és que, més enllà d’aquest posicionament probablement massa humil, Le Clézio és un defensor infrangible de la novel·la com a gènere majúscul, del tot necessari i absolutament vigent avui dia. Cal continuar llegint novel·les, segons el Nobel francès de vocació cosmopolita, per tal de comprendre millor la complexitat del món actual. La música de la fam acompleix aquest propòsit, però com tantes altres –o potser hauríem de dir com la majoria- és una ficció que sorgeix de la memòria personal viscuda.
L’autor en parla a la introducció. El record de la fam –diu Le Clézio en un moment determinat-, de la fam diguem-ne més bàsica, la fisiològica, quan se n’ha patit és impossible d’esborrar; passen els anys i ell (el record) ha sabut instal·lar-se en un racó de la memòria de manera permanent. Però la fam del títol de la novel·la no es refereix a aquesta necessitat primària de tot ésser humà, sinó a una altra mena de “fam” tant o més imperiosa que la primera: aquella que brama incessantment dins l’interior de la persona a la cerca d’una pau i d’una felicitat íntimes que el món exterior li nega. Una fam profunda, arrelada en l’ànima, impregnada de por, acostumada a l’infortuni. L’Ethel va conèixer aquesta tenalla insadollable i, per això mateix, va lluitar per encarar la seva vida futura amb el coratge suficient per vèncer-la.
La infelicitat creixent que va viure la família de l’Ethel un cop començada la guerra i que seria ja irreversible és comparable a la progressió que experimenta el Bolero, la cèlebre composició de Ravel (almenys per a la jove heroïna d’aquesta novel·la): els darrers compassos són tensos, d’una peculiar violència que creix, arravatadora, arribant a la culminació de manera gairebé insuportable. Tan insuportable i horrible –diu el mateix Le Clézio en les pàgines finals- com el que després s’esdevé: “El silenci que en resulta, després del seu final, és terrible per als supervivents atordits”. Una música feridora, difícil d’oblidar, i que ara la paraula de J.M.G. Le Clézio ha provat de reproduir sobre el paper.
Dos-cents anys del naixement d’Edgar Allan Poe (Boston, 1809 – Baltimore, 1849): una efemèride que no pot passar per alt i que El baluard vol celebrar de manera especial. Serveixi aquesta ressenya informativa com a avantsala de l’atenció més àmplia i detallada que dedicarem en properes edicions al cèlebre escriptor, sens dubte indiscutible precursor de gèneres com la novel·la policíaca i de misteri i probablement el més destacat creador en la narrativa fantàstica de l’era moderna. Font d’inspiració i model per a molts posteriors conreadors d’aquestes literatures, Poe ennoblí amb el seu mestratge la novel·la gòtica i tot el gènere de terror en general. Els seus contes i narracions constitueixen un valuós llegat, el classicisme del qual esdevé indispensable per resseguir l’evolució del gènere durant tots aquests anys.
Qualsevol d’aquestes peces és una petita joia que encara avui podem assaborir amb autèntica fruïció: El pou i el pèndol(1842) o Els assassinats del carrer Morgue(1841) -per citar només dos exemples representatius de la seva diversitat de registres- són algunes de les històries enormement inquietants que aquest escriptor de vida tan turmentada com els seus relats ens va deixar. L’existència de Poe fou, en efecte, tan sinistra i sòrdida com el seu univers de ficció: dominada per la malaltia, constantment atenallada per la pobresa i la beguda, la vida de l’autor de La caiguda de la casa Usher (1843) arribà a ser un veritable infern.
Poe indagà en els abismes de la por i del subconscient humà amb una determinació sorprenent. Molts dels seus personatges són víctimes de paoroses al·lucinacions; sovint travessen el límit fronterer amb la follia i acaben esdevenint perversos fins i tot a contracor. Però, malgrat aquests obscurs designis amb què semblen governades les vides de tots ells, hi ha un poderós alè poètic que recorre els seus dissortats periples. I aquesta és la grandesa d’Edgar Allan Poe, el seu triomf pòstum definitiu. ¿Hi pot habitar la bellesa, enmig de la tenebra? ¿Una vida dominada pel fracàs pot albergar la imperiositat del talent?
Pioner, precursor unànimement reconegut, Poe és avui més que un autor de culte. La seva obra hauria de ser de lectura prescriptiva. Per això, des de les pàgines de El baluard recomanem (i encara més, en aquestes dates de Sant Jordi, en què llegir sembla obligat o, si més no, comprar un llibre) la lectura de la seva narrativa breu. D’entre les diverses edicions existents, destaquem l’edició de Columna en dos volums: Contes (2002), completa i molt acurada. Bon viatge d’anada, doncs, al cor de la tenebra (amb permís de Conrad).
Publicada el 1953, dos anys abans de la mort de l’escriptor, L’enganyada recrea de nou el tema de l’amor idealitzat, condemnat ja des de l’inici a ser incomprès i fins i tot blasmat pels altres i abocat al capdavall al fracàs, que l’autor ja havia tractat a La mort a Venècia (1912). En la ciutat de les gòndoles, el malencònic von Aschenbach trobava el seu ideal de bellesa humana en l’adolescent Tadzio, de qui s’enamorava follament i per qui sentia (malgrat els esforços per reprimir-la) una irrefrenable atracció física. Aquí, en un escenari menys poètic (la ciutat alemanya de Düsseldorf de principis del segle XX), la senyora Rosalie von Tümmler sucumbeix, en plena maduresa, als poderosos arravataments del desig: la seva feminitat, que ja semblava marcida –segons diu la mateixa Rosalie en diferents ocasions- experimenta una insòlita revifalla, esperonada per la contemplació del cos bell i esvelt del jove nord-americà Ken Keaton. El llenguatge dels instints, que es manifesta ara amb urgència i arrauxament, troba oposició en la veu de la raó, encarnada aquí per l’Anna, la filla. El combat interior que s’esdevé en l’ànima de la senyora Tümmler o en l’esperit culte i turmentat d’Aschenbach, és també el que l’escriptor va mantenir al llarg de la seva vida: un esforç no exempt de sofriment per reprimir els seus gustos homosexuals.
Un miratge enganyós
A L’enganyada, igual que a La mort a Venècia, la presència de la mort (una presència de primer només intuïda) es fa sentir des del principi del relat. La seva indiscutible autoritat regna, per dir-ho així, damunt totes les coses; fins i tot, en els assumptes amorosos. L’amor, que és font de vida il·limitada i de ressurrecció, també duu de vegades l’empremta inconfusible de la mort. Així és com es manifesta la implacable dama negra en aquestes dues tràgiques històries: als nostres enamorats tardans els arriba l’hora del comiat definitiu quan menys ho esperen, en la plenitud –o així ho creuen ells, si més no- del seu fervor, lliurats en cos i ànima a una nova oportunitat que els brinda la natura. I aquí rau justament l’engany de què serà víctima la senyora Tümmler: aquella, la font inesgotable d’on brolla incessantment la vida i la il·lusió, l’ha traïda, torbant-la i engavanyant-la amb un fals miratge. I ara el joc, l’ensonyament, s’ha acabat. Rosalie, però, a diferència d’Aschenbach, s’hi resigna i mostra fins i tot gratitud per la que ella anomena la seva mare. Així, en el seu jaç mortuori, diu a la filla compungida: “Anna, no parlis d’engany i de cruel sarcasme per part de la natura”. I encara, en el seu darrer xiuxiueig: ”la natura... sempre l’he estimada... i ha demostrat el seu amor a la seva filla”. L’actitud d’acceptació del destí, de l’inevitable, que adopta la Rosalie en uns moments de la seva vida especialment intensos (ella mateixa diu també en un altre passatge que “se’n va a contracor”) té molt a veure amb la visió de l’escriptor en aquest tram final del seu recorregut existencial.
Últims anys en la vida de Thomas Mann (Lübeck, 1875-Zuric, 1955), en què el reconeixement internacional a la seva persona i a la seva obra és unànime (conferències, lectures públiques...). Alemanya el rep per fi amb tots els honors; és nomenat fill predilecte de Lübeck, la seva ciutat natal i escenari de la novel·la que el catapultà als cims més alts del prestigi literari, Els Buddenbrook (1901), culminant el 1929 amb la concessió del Premi Nobel. Un any abans de la seva mort, després de L’enganyada com a última obra de ficció publicada en vida de l’escriptor, apareix Confessions de l’estafador Felix Krull (1954, represa després d’haver-ne conclòs la primera part el 1919), que els estudiosos de l’obra de Thomas Mann han vist sempre com una mena de memòries en clau novel·lada del mateix autor, però volgudament distorsionades per la ficció i narrades a través d’aquest alter ego tan enigmàtic com fascinant, amb qui construeix un peculiar joc de miralls.
Com Fèlix Krull, Mann també estafà, en certa manera, la natura; o burlà de manera prou reeixida els seus designis, però havent-ne rebut, com diu la Rosalie von Tümmler, el do de la vida, d’una generosa fecunditat.
ELEGIA PER UN AMERICÀ SIRI HUSTVEDT Traducció de Ferran Ràfols
Empúries / Anagrama, Barcelona
1ª edició: gener 2009
356 pàgs.
Voluntat de cohesió
La memòria, com els sentiments o els records de què es nodreix, pot arribar a ser en ocasions fràgil i vulnerable, però el seu pes i la influència que exerceix en el present són sempre indefugibles. Així ho constaten, no sense una certa perplexitat, els personatges d’Elegia per un americà, la darrera novel·la de l’escriptora Siri Hustvedt, nord-americana d’orígens familiars noruecs, que viu en l’actualitat a Brooklyn amb el també escriptor Paul Auster.
Narrada en primera persona per l’Erik Davidsen (psicoanalista que viu sol després d’una relació sentimental fallida, amb consultori propi al mateix barri de Brooklyn), la novel·la avança entrellaçant tres línies argumentals que en més d’un moment es troben i es complementen, i que al final acabaran confluïnt en un desenllaç obert però havent resolt els principals enigmes plantejats. Un final que, sigui dit ara de passada, és d’una bellesa majúscula, rotunda. En aquestes últimes pàgines, la prosa pulcra i sòbria (massa disciplinada en ocasions) de Hustvedt es fa mereixedora del cum laude. Continguda, profunda, la mirada literària de l’escriptora és d’aquelles que perdura.
Tres grans eixos argumentals
Com déiem, el relat de l’Erik es desenvolupa sobre la base de tres grans eixos que compartiran el protagonisme al llarg d’aquestes més de tres-centes pàgines. Per una banda, la crònica de la vida actual de l’Erik, força rutinària fins al moment que la Miranda, una dona jamaicana, i la seva filla Englantine lloguen una de les dues plantes de la casa de l’Erik, donant pas així a una creixent atracció del psicoanalista cap a la nova llogatera. L’existència de l’Erik seria solitària i monòtona si no fos per la relació amistosa que s’establirà entre ell i la Miranda, i encara més pels lligams estrets i afectuosos que l’uneixen a la seva germana Inga i a la Sonia, la neboda. Al seu torn, la Miranda té motius de pes per mostrar-se cautelosa i distant amb el seu veí perquè la seva vida no és tan plàcida com sembla aparentment.
D’altra banda, la figura del pare (mort recentment) ocuparà una part molt important –potser la que més- en la vida actual de l’Erik. Aquest, i també la seva germana, evoca al llarg de tot el seu relat records i fragments del passat viscuts amb ell, Lars Davidsen, i la mare encara viva. Aquesta constant rememoració del passat familiar pren cos en la inclusió dins del cos narratiu de la novel·la de fragments epistolars escrits pel pare i que ara, pòstumament, adquireixen una especial significació en el context de la història. Si la presència de la figura paterna es fa tan insistent en la quotidianitat de l’Erik és perquè justament ara, després de la seva desaparició, unes ombres enfosqueixen la nitidesa del seu record; la troballa d’un document autobiogràfic (una mena de diari personal escrit per Lars Davidsen) treu a la llum l’existència del que sembla un important secret ocultat en vida. Aquesta incertesa serveix com a magnífic pretext als dos fills per revisitar aspectes de la personalitat del pare que havien passat desapercebuts. L’evocació del passat personal i familiar, però, es completa amb el viatge físic, tangible, als orígens: Minnessota, la granja, els anys abans de la Gran Depressió, l’obstinació del pare, l’amor per la terra. És aquest vessant argumental el que confereix més legitimitat al to elegíac que recorre tota la novel·la i que ja s’anuncia en el seu títol. Els records ara rememorats per l’Erik (i compartits amb l’Inga, la germana) són revestits d’una serena melangia; hi ha una mena de plany pels espais menys il·luminats del propi bagatge existencial, pels greuges emocionals i afectius encara no resolts, per les petites frustracions acumulades. I és aquí on l’escriptora convenç més, amb austeritat narrativa, sense ornaments, possiblement massa mesurada, però eficaç al capdavall.
I un tercer flux narratiu ens arrossega en aquesta permanent exploració de les interioritats de la família Davidsen: l’Inga, que ha perdut el seu marit fa poc temps, descobreix ara que la vida compartida amb en Max els darrers anys apareix enfosquida per espesses ombres. En Max Blaustein, el cèlebre escriptor, el petit déu venerat per la seva muller, havia mantingut una relació intensa amb amb una actriu en declivi, de la qual va néixer un nen, avui ja adolescent, convertit en germà no conegut de la Sonia. La indagació obstinada de l’Inga per arribar al fons de l’assumpte no està exempta de sofriment. Un cop més, l’escriptora sotmet el seu personatge a un dur exercici d’introspecció, que no serà en va, i del qual en sortirà al final més reconstruït interiorment. Perquè si hi ha un repte prioritari en les vides actuals de tots ells, no explicitat verbalment però poderosament present, és el de voler cohesionar el passat, el més personal i també el familiar. Aquesta voluntat de no deixar caps solts, de revisar els forats de la memòria –com diu l’Erik al principi del relat- i d’intentar omplir les llacunes els manté vius i tensos fins al final.
Intens exercici d’exploració psicològica
Siri Hustvedt duu a terme un elaborat exercici d’exploració psicològica, servint-se de les tècniques i dels mètodes de la psicoanálisi –disciplina que ella coneix molt bé- i mostrant també un bon coneixement del món del subconscient i d’unes determinades teories filosòfiques (Kiekeergard, per exemple, és esmentat més d’una vegada). Les confessions dels pacients en les sessions de psicoteràpia, les seves particulars obsessions i tot un devessall de poderoses imatges oníriques que assetgen sovint la intimitat de l’Erik es barregen constantment al llarg de la novel·la: una contínua intromissió dels dominis més recòndits del ‘jo’ en el comportament extern de l’individu. Només al final, quan sembla que les coses recuperen relativament l’harmonia perduda, es produeix una certa treva. “... em va semblar un d’aquells moments en què la frontera entre el que és interior i el que és exterior es relaxa...”, diu l’Erik a les darreres pàgines mentre contempla els flocs de neu que cauen sobre l’asfalt il·luminat de la ciutat. Fent gala d’una admirable capacitat de síntesi, la prosa intel·ligent de l’escriptora ens mostra ara un Erik Davidsen més reflexiu i lúcid, reconciliat amb les seves pors, més predisposat a acceptar les imperfeccions de la seva vida. Sembla que tot encaixa, per fi, una mica més.
Siri Hustvedt, de qui se n’ha publicat recentment Allò que vaig estimar (Angle, 2009) –novel·la escrita amb anterioritat a la que aquí ens ocupa, publicada el 2004 per Circe i Anagrama- aconsegueix captivar-nos, perquè sap penetrar en aquells territoris íntims que semblen romandre en una profunda letargia i ella els desperta i hi passa comptes. La personalitat literària de Siri Husvedt és robusta, incisiva, com la seva mirada. Ens interroga. Ens sedueix.
