ELS REBELS
SÁNDOR MÁRAI
Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó
Empúries, Barcelona.
1ª edició: abril 2009.
234 pàgs.

L’ocàs de la innocència

Tal i com s’explica en el pròleg d’aquesta edició, Els rebels (Zendülök, en hongarès) publicada per primer cop el 1930, forma part d’un cicle novel·lístic de cinc volums (concebut originàriament així per l’autor), que van aparéixer a Budapest entre 1930 i 1948, el primer dels quals és aquest que aquí comentem. No fa gaire que ens ocupàvem també d’un altre títol de Sándor Márai (L’estranya, Salamandra / Empúries 2008, en castellà i català respectivament / originàriament del 1934), cosa que sembla confirmar l’existència al nostre país d’un públic lector fidel a l’obra de l’escriptor hongarès, descobert aquí per primer cop arran de l’aparició de L’última trobada (Empúries, 1999 / versió original del 1942). Amb aquest són set ja els títols publicats de Sándor Márai (Kassa, antiga Kaschau hongaresa, avui localitat eslovaca, 1900 – Califòrnia, 1989) entre nosaltres.

Els rebels és probablement la que conté més elements autobiogràfics de les novel·les que coneixem fins ara editades al nostre país. Molts dels fets que s’hi narren estan inspirats, si més no, en els anys d’adolescència del jove Márai, en els records de la vida d’estudiant i en els problemes que va tenir als diferents centres escolars on va assistir. Les impressions d’un jove burgès, o d’un jove que havia crescut al sí d’una família burgesa i segons els preceptes i els ideals d’aquesta, han estat també traslladades a la ficció convenientment abillades per a l’ocasió. Resulta sorprenent la destresa amb què el jove escriptor Márai, que encara no ha complert els trenta anys i que ha vist com s’esfondrava un món fet a la mida de les seves ambicions (culte, civilitzat, cridat a ser pioner i emprenedor) i ara en pateix els efectes devastadors (ens referim al final de la primera guerra mundial), és capaç de convertir en matèria literària de primer ordre el seu lògic desconcert. I el resultat d’una escriptura encara precoç i massa tendra però ja enormement captivadora no podia ser altra cosa que desconcertant. Ja en el tram final de la novel·la (que creix en intensitat i ens mostra el Sándor Márai de les properes novel·les que vindran) el desconcert deixa lloc al dessassossec i aquest, al seu torn, ens avisa de la desesperança que inevitablement presideix el present i que perdurarà en el futur més immediat.

Un món volgudament transgressor

El peculiar món que aquesta colla de joves s’ha esforçat a bastir, tancat, regit per unes normes estranyes i rígides dictades per ells mateixos, acaba esdevenint grotesc, inhabitable, com el cap de la trepa acaba reconeixent. La transgressió de certs límits que són vigents en el món de fora dels adults era un dels principals senyals d’identitat del grup. Així doncs, el furt, l’apropiació de béns aliens de manera il·lícita o l’empenyorament del patrimoni familiar d’amagat dels progenitors eren pràctiques habituals entre els seus membres. En Tibor, l’Àbel (podria molt ben ser l’alter ego del mateix Márai), l’Erno o els germans Prockauer, es rebel·len d’aquesta manera contra una societat i un sistema de valors imposats per aquells mateixos que han provocat la catàstrofe de la guerra i que han enviat els seus pares al front (la novel·la transcorre a Kaschau en l’apogeu de la primera guerra mundial). La farsa fins a extrems patètics i l’embriaguesa compulsiva són els detonants d’una profunda i malaltissa frustració crònica que els rosega a tots ells per dins. Aquest sentiment d’infelicitat que obsessiona i turmenta l’individu però que alhora el fa més lúcid, serà present en bona part de les novel·les posteriors de Sándor Márai: L’estranya (1934), un bon exemple, i també La germana (1946), o la magnífica La dona justa (1941) donen fe de la presència d’aquest tret d’identitat a la seva escriptura. La vida de tots aquests joves sembla condemnada abans de projectar-se cap a un hipotètic futur. Els abismes a què es veuen abocats, envoltats com estan de solitud, són inescrutables, com un destí ja traçat d’avantmà i irrevocable i només fan presagiar el pitjor. Tant és així que en la darrera part de la novel·la (magnífica la caracterització de l’usurer Havas, com també resulta senzillament magistral, al més genuí estil Márai, el dens monòleg d’aquest davant els joves Tibor i Àbel), assistim a la claudicació de la colla escenificada en un estrany però bell ritual d’expiació i de mort.

La rebel·lió d’aquests joves utòpics acaba, doncs, fracassant i deixant pas al realisme brut de l’edat adulta que inexorablement s’acosta. La constatació del fracàs que l’Àbel i en Tíbor fan en el relat la podem considerar, en certa manera, com l’ocàs de la innocència que el jove Márai va experimentar en uns anys que serien l’avantsala de l’exili. El seu ideal de vida burgès, un més que prometedor futur com a escriptor, tot plegat s’estronca com també ho fa el món il·lús d’uns adolescents ressentits.

Tot i que no posseeix encara la cohesió interna ni el pols narratiu de les novel·les posteriors de Sándor Márai –no ens cansarem de recomanar L’última trobada per a aquells qui encara no l’hagin llegida-, ni la intensitat dramàtica amb què es despullen els seus personatges, el cert és que Els rebels és una obra absolutament necessària per endinsar-se i comprendre el particular univers d’aquest gran escriptor centreeuropeu descobert i valorat tardanament, però a qui la posteritat finalment ha fet justícia.■

Josep Gras

Sándor MáraiEls Rebels

LA LITERATURA EN PERILL
TZVETAN TODOROV
Traducció d'Isabel Margelí Bailo.
Cercle de Lectors, Galàxia Gütenberg. Barcelona, 2007.
101 pàgs.

Vigència de la literatura

Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) és un d’aquells intel·lectuals reconeguts a bastament a qui el “rang” o l’status que acabem d’esmentar no li va balder ni necessita gaires justificacions. El seu prestigi és internacional, corroborat en el món universitari (encara que les seves opinions no siguin sempre compartides) i també per part de les institucions de signe honorífic en l’àmbit del coneixement. El juny del 2008, sense anar més lluny, fou guardonat amb el Príncep d’Astúries de Ciències Socials perquè Todorov, en paraules del comitè, “representa en aquest moment l’esperit de la unitat d’Europa, de l’est i de l’oest, i el compromís amb els ideals de llibertat, igualtat, integració i justícia”.

Francès d’adopció des del 1973, Todorov arriba a París deu anys abans de la seva nacionalització amb la intenció d’ampliar els seus estudis de filosofia del llenguatge. Aviat col·laborarà amb Gérard Genette –una figura clau de la semiòtica- i el 1968 inicia la seva activitat de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), emblemàtica institució francesa de la que es farà càrrec com a director a partir del 1987.

L’abast de l’activitat de Todorov és enorme i clarament multidisciplinari: historiador, filòsof, semiòleg –sobretot en els seus orígens-, però també amb notòries incursions en el camp dels estudis literaris i l’assaig sociològic. És difícil circumscriure algunes de les seves obres a un àmbit estricte del saber, com ara Memoria del mal, tentación del bien (Península, 2002), on hi fa la seva particular aportació al tema de l’experiència concentracionària des de la reflexió filosòfica; o, per posar un altre exemple, la més recent El espíritu de la Ilustración (Galàxia Gütenberg, 2006), en què combina aproximació històrica i filosofia política.

Però ens fixem ara en aquest darrer treball de Tzvetan Todorov, La literatura en perill (2007), que malgrat el to pamfletari del títol, constitueix un interessant assaig digne de ser tingut en compte i de ser examinat de prop. Todorov hi aboca les seves reflexions, fruit de no pocs anys d’experiència acadèmica i d’investigació, sobre la situació d’empobriment i de desídia a què es veu sotmesa la literatura en la societat actual. No tan sols la societat francesa –a la que ell es refereix primordialment, perquè és la que coneix més bé, quan exposa les seves tesis-, sinó per extensió –afegiríem nosaltres- les dels països veïns i, és clar, la nostra mateixa. A nivell acadèmic, la postergació que han anat patint els estudis de literatura (programes, ensenyaments, crèdits, com els vulguem anomenar) en els ensenyaments secundari i universitari és preocupant. Segons l’autor, impera entre un sector considerable del professorat encarregat d’impartir-ne els continguts una concepció alarmantment reduccionista de la literatura i de tot el que aquesta representa, actitud que relega a un segon pla allò que hauria de ser (Todorov ho ha tingut sempre molt clar) l’objectiu primordial de qualsevol aproximació a l’estudi i al coneixement d’aquesta disciplina: el de comprendre el sentit d’una obra en tota la seva plenitud contextualitzant-la degudament i, per tant, coneixent l’autor i el seu món i també el moment històric en què ha existit; no dedicant-se exclusivament a l’estudi dels elements interns de l’obra. Només així, continua dient Todorov, és possible transmetre a les noves generacions el gust per la literatura i el seu immens llegat.

Revaloritzar la literatura

Però l’estat de depauperació a què es veu sotmesa aquesta branca del saber humà no es limita al món acadèmic. Segons l’intel·lectual francès, en àmbits com el de la crítica especialitzada i en el món editorial també hi és present aquesta línia de pensament, reforçada per corrents de caire nihilista i solipsista cada cop més influents que hi donen suport. El missatge d’alerta de Todorov, respecte a aquesta situació, és ben clar. L’autor argumenta al llarg d’un centenar de pàgines la necessitat de revaloritzar la literatura com a modalitat imprescindible del coneixement i com a eina valuosíssima per regenerar les actuals societats, massa sotmeses al jou de l’economia i del progrés tecnològic. Todorov emplaça els governs i les institucions pertinents a què potenciïn decididament el seu status dins del món de l’ensenyament, remarcant-ne la importància i l’obligarietat del seu estudi i el necessari coneixement del seu llegat històric.

El discurs de Todorov és coherent de cap a cap, articulat sobre la base del propi convenciment i d’una meritòria trajectòria personal, però no conté –potser perquè no era aquesta la intenció- propostes concretes d’actuació. Hem d’interpretar el seu breu assaig com una contribució a la reflexió; fins i tot com una confessió lúcida i apassionada, no per això mancada de rigor, més que no pas com un estudi amb noves recomanacions. Venint de qui vénen, les opinions de Todorov constitueixen per sí mateixes un salconduit indiscutible d’honestedat moral, d’exigència intel·lectual. La seva és una defensa, gairebé amb connotacions preceptives, de les propietats terapèutiques de la literatura, de la poderosa contribució que aquesta fa al coneixement de l’existència humana. Les grans obres literàries, els escriptors, ens ajuden a comprendre el món en què vivim.

Estimar la literatura: potser és aquest, al capdavall, el missatge essencial de Todorov en aquest llibre. Ell mateix diu en un fragment del pròleg: “Si avui dia em pregunto per què estimo la literatura, la resposta que em ve al cap de manera espontània és: perquè m’ajuda a viure”. I encara, en un altre tram de la seva argumentació, hi afegeix que gràcies a la literatura el món real esdevé més bell i carregat de sentit. Una mostra d’eloqüència que no ens pot passar per alt. ■

Josep Gras

Tzvetan TodorovLa literatura en perill

Baltasar Porcel

Amb la mort de Baltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009) el passat dia 1 de juliol, les lletres catalanes perden un dels seus representants més destacats dels últims cinquanta anys. Deixeble avantatjat de dos grans mestres, Llorenç Villalonga i Josep Pla, el seu llegat literari és sòlid i enormement productiu. En la trajectòria de Porcel periodisme i narrativa han esdevingut companys inseparables de viatge. Un dels molts valors que conté la seva obra és la capacitat de recrear mons locals, geografies humanes tancades i dotar-los d’una universalitat que transcendeix el seu àmbit estricte.

Des d’El baluard hem volgut afegir-nos al reconeixement unànime d’aquests dies cap a la figura de Baltasar Porcel recordant les seves opinions, el seu tarannà dialogant i reflexiu, el seu cosmopolitisme vocacional. El 2003, arran de la publicació de Les maniobres de l’amor (Destino, 2002), una acurada mostra de la seva narrativa breu, l’escriptor va concedir-nos aquesta entrevista, que va ser publicada a les pàgines del suplement idees del diari Regió7 i que avui volem recuperar per al públic lector.

feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista

LA MÚSICA DE LA FAM
J.M.G LE CLÉZIO
Traducció d'Anna Torcal i Salvador Company.
Edicions 62, Barcelona.
1ª edició Abril 2009.
197 pàgs.

El silenci després de la fúria

Després de la publicació l’any passat de L’Africà (Edic.62) –la primera obra traduïda al català de J.M.G. Le Clézio (Niça, 1940) d’ençà la concessió del Nobel-, era molt esperada pel públic lector del nostre país l’aparició de la seva darrera novel·la (Ritournelle de la faim, Gallimard, 2008). Certament, les expectatives que genera un autor que ha estat distingit amb el màxim guardó literari són enormes; circumstància aquesta que, en ocasions, pot anar a la contra dels mèrits i de les virtuts que posseeix la seva obra més enllà del reconeixement institucional. I aquest és el cas, en certa manera, que ateny la novel·la que ara tenim entre mans.

Tot i això, La música de la fam és una obra notòria, ben acabada, sòbria. Coherent de cap a cap amb el pensament de l’autor, es tracta d’una novel·la autobiogràfica, en què es narra la infància i primera joventut de l’Ethel, la mare de J.M.G. Le Clézio, durant els anys previs a l’esclat de la segona guerra mundial en una ciutat de París ja convulsionada socialment i amb brots significatius d’antisemitisme. Le Clézio explica les “heroïcitats” de la mare en una època difícil, el temps de prosperitat de la seva família i l’imparable declivi posterior d’aquesta quan s’inicia el gran conflicte bèlic. En un ambient de penúria i de desolació extrema, l’Ethel s’enfrontarà als desgraciats avatars de l’exili amb determinació, convertint la profunda tristesa que l’envaeix en coratge i fermesa per sobreviure.

Una novel·la amb un fort caràcter autobiogràfic

La darrera part de la novel·la, en què es descriu la cruesa de la postguerra i les dificultats per sortir-se’n de la família de l’Ethel, és sens dubte la més interessant i posseeix un innegable vigor poètic en alguns fragments, que confirmen l’estil de Le Clézio. Un estil mesurat, contingut, que no emfasitza especialment cap d’aquests episodis més fortament dramàtics, però conscient en tot moment de la seva implicació en el curs del relat. Per això diem que, en aquest sentit, La música de la fam és, o millor encara, vol ser una novel·la; l’autor expressa clarament aquesta voluntat en fer que la narració sigui conduïda en tercera persona. Però, així mateix, també és evident que el mateix Le Clézio reconeix des de les primeres línies el caràcter autobiogràfic dels fets que s’explicaran a continuació. L’escriptor ho ha dit en nombroses entrevistes: “Escric novel·les perquè no em veig capaç d’escriure les meves memòries”. El cert és que, més enllà d’aquest posicionament probablement massa humil, Le Clézio és un defensor infrangible de la novel·la com a gènere majúscul, del tot necessari i absolutament vigent avui dia. Cal continuar llegint novel·les, segons el Nobel francès de vocació cosmopolita, per tal de comprendre millor la complexitat del món actual. La música de la fam acompleix aquest propòsit, però com tantes altres –o potser hauríem de dir com la majoria- és una ficció que sorgeix de la memòria personal viscuda.

L’autor en parla a la introducció. El record de la fam –diu Le Clézio en un moment determinat-, de la fam diguem-ne més bàsica, la fisiològica, quan se n’ha patit és impossible d’esborrar; passen els anys i ell (el record) ha sabut instal·lar-se en un racó de la memòria de manera permanent. Però la fam del títol de la novel·la no es refereix a aquesta necessitat primària de tot ésser humà, sinó a una altra mena de “fam” tant o més imperiosa que la primera: aquella que brama incessantment dins l’interior de la persona a la cerca d’una pau i d’una felicitat íntimes que el món exterior li nega. Una fam profunda, arrelada en l’ànima, impregnada de por, acostumada a l’infortuni. L’Ethel va conèixer aquesta tenalla insadollable i, per això mateix, va lluitar per encarar la seva vida futura amb el coratge suficient per vèncer-la.

La infelicitat creixent que va viure la família de l’Ethel un cop començada la guerra i que seria ja irreversible és comparable a la progressió que experimenta el Bolero, la cèlebre composició de Ravel (almenys per a la jove heroïna d’aquesta novel·la): els darrers compassos són tensos, d’una peculiar violència que creix, arravatadora, arribant a la culminació de manera gairebé insuportable. Tan insuportable i horrible –diu el mateix Le Clézio en les pàgines finals- com el que després s’esdevé: “El silenci que en resulta, després del seu final, és terrible per als supervivents atordits”. Una música feridora, difícil d’oblidar, i que ara la paraula de J.M.G. Le Clézio ha provat de reproduir sobre el paper.

Josep Gras

J.M.G. Le ClézioLa música de la fam