Retorn d’El baluard Després d’un llarg període d’inactivitat, El baluard torna amb il·lusió renovada però amb el mateix esperit intacte de devoció a la literatura i a les altres arts amb les que hi manté una relació fèrtil i enriquidora: el periodisme cultural en el seu vessant més literari, el teatre i el cinema d’autoria o de font literària. Els qui duem a dins aquest dolç i absorvent verí sabem que no hi ha remei per pal·liar els seus irreversibles efectes. Ella, la gran dama de mil cares, l’amant inesgotable i eterna, no t’abandona mai, no et deixa a la intempèrie, no accepta l’oblit ni la claudicació. La literatura dóna vida i escalf permanents al nostre particular baluard. Infinitat de pàgines escrites que són testimoni de vides, de moments i d’indrets que no moren mai, habiten entre aquestes sòlides i ancestrals parets mestres. El seu ressò ens acompanya en tot moment, ens manté sorprenentment vius i amatents. L’objectiu d’El baluard és ben humil i alhora  ambiciós, i així procurarem servir-lo: acostar al nostre lector i seguidor el món dels llibres, dels escriptors, de les obres escrites, audiovisuals o escenificades que duen aquella empremta que ens captiva. No és la immediatesa ni la darrera actualitat el que ens mou, malgrat que aquesta no es pot descuidar, sinó el criteri de qualitat o d’interès atemporal que El baluard entèn i adopta com a guia per al llarg i apassionant camí que ens espera.■

  


AIXÒ ÉS TOT, JAMES SALTER
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Barcelona: Empúries, 2014 (1ª edició, març)
378 pàgs. 19 euros

Invitació serena a la vida

El 19 de juny va morir a Nova York James Salter, pocs dies després d’haver complert els noranta anys. Un dels grans escriptors de l’estirp de Roth, Cheever, Bellow...., a qui el reconeixement li arribà tard, en uns moments –tal com ell mateix havia dit en més d’una ocasió- en què ja no el necessitava. El 2013 publicà All That Is, la seva darrera novel·la en gairebé trenta-cinc anys, traduïda al català i al castellà l’any passat: Això és tot, Empúries; Todo lo que hay, Salamandra.

Salter, fent cas de les seves pròpies paraules: “...només el que es preserva en l’escriptura té la possibilitat de ser real” i veient que, efectivament, el temps s’escola cada cop més de pressa, ens oferia així aquesta rotunda joia narrativa, destinada a convertir-se en el seu darrer testament literari.

El lector d’aquí, però, està d’enhorabona per partida doble: el febrer de 2014 una editorial petita però amb alçada de mires, L’Altra (amb seu barcelonina, comandada per Eugènia Broggi, ex-responsable d’Empúries) treia a la llum L’última nit, un recull de contes publicat originàriament el 2005, en què el veterà escriptor mostra el seu saber fer en la peça curta.

Abans d’això, al nostre país editorials com L’Aleph primer i Salamandra després han tingut cura de l’obra d’aquest no precisament prolífic escriptor nord-americà (sis novel·les en cinquanta-cinc anys, comptant l’actual, a banda de dos reculls de contes i unes memòries).

“Llançar-se” a la vida

A Això és tot seguim la trajectòria de Philip Bowman, un oficial de la marina nord-americana que de jove participa en el conflicte bèlic contra els japonesos al Pacífic, durant la Segona Guerra Mundial. Després torna a casa, estudia a Harvard i es converteix en un editor enèrgic i ambiciós. Són els anys cinquanta i seixanta, i no se’ns fa estrany imaginar-nos en Bowman i els seus col·legues lluïnt amb desimboltura vestits lleugers i elegants, amb l’aspecte de triomfadors precoços, en interiors sobris i de colors vius a l’estil dels publicistes de l’exitosa sèrie Mad Men. Indrets d’una Nova York afavoridora del ‘fer-se un mateix’, del “prosperar des de baix”, són l’escenari versàtil del particular camí a la maduresa que emprèn el nostre home.

Bowman progressa professionalment, però no li és fàcil trobar una estabilitat sentimental; s’enamora d’algunes dones i les estima, i gairebé es podria dir que no sap viure sense una presència femenina prop seu, però la compenetració acaba sempre esquerdant-se.

Bowman i el seu creador literari tenen molt en comú: tots dos vénen d’una experiència bèlica prou trasbalsadora; no estan disposats a renunciar a l’amor ni al joc sexual, encara que sigui amb la dona equivocada. Es “llancen” a la vida amb tota la força de l’esperit i amb el cos altiu (com el saltador de la portada de l’edició en català), sense xarxes que en puguin esmorteir l’impacte.

I com Bowman, de segur que l’Eddins, la Vivian, en Baum o la reconfortant Ann també duen part del bagatge de Salter. El mateix escriptor ha reconegut sovint que no és un autor que acostumi a inventar massa; molts dels seus personatges, diu, estan basats en persones que ell coneix personalment.

Una prosa sòbria i depurada

Més que no pas la història de les peripècies de Bowman, el que captiva  sobretot d’aquesta novel·la és la manera d’explicar-la, l’estil poderós i sòlid de l’escriptura de Salter, la seva visió experimentada de les sinuositats de la vida i dels canvis que afecten les relacions humanes. La seva prosa, i en això coincideixen crítics i lectors, és sòbria i depurada, entrenada a prescindir d’informació secundària que podria arribar a ser un destorb en el ritme fluït de la narració. En aquest sentit, destaca la contenció, la sensació de serenitat que acompanya el curs del relat, fins i tot quan es descriuen episodis dramàtics tals com ruptures sentimentals, absències sobtades o la immoralitat de certs comportaments. Salter administra l’amenaça del que és perniciós en la quotidianitat dels seus personatges amb intel·ligència, i evita emfasitzar precisament la descripció d’aquests fets. No s’hi recrea més del compte, però no per això deixa de donar-hi la importància que té.

Salter és un d’aquests escriptors que han viscut intensament la vida, i després han escrit, sense pressa. Potser per això cada títol seu que apareix duu implícita la garantia d’haver estat curat minuciosament. En ells hi ha el pòsit i l’aplom de qui n’ha vistes de tots colors, no abandonant mai la primera línia, i finalment se n’ha sortit amb la lliçó apresa; amb cicatrius i amb la cara solcada de profundes arrugues, però satisfet i tranquil: “Ella havia anat a veure els seus pares. Era el mes d’octubre, i en Bowman estava sol. Aquella nit els núvols eren d’un blau fosc, un blau d’aquells que poques vegades es veuen, i recobrien una lluna oculta, i com feia sovint, ell va pensar en les nits al mar, o esperant per navegar”.

Hi ha un moment a la vida, ens demostra Salter, en què extreure l’essencial, el que realment importa d’una relació o de qualsevol altra vivència no costa tant com anys enrera. Destil·les i et quedes amb el que t’interessa, potser per comoditat, potser perquè t’has tornat més savi. James Salter n’és un mestre, en aquestes arts.

Qui fou amic i admirador de l’immens Saul Bellow (1915-2005) té molt per ensenyar-nos i aquesta és una bona oportunitat per descobrir-lo si és el cas, o simplement per continuar admirant-lo. El per què alguns escriptors realment grandiosos passen dècades sumits en una mena de desconeixença plàcida i altres, en canvi, són objecte de contínua promoció mediàtica, és en certa manera un misteri mai no resolt. Salter n’és un bon exemple, i no pas l’últim. Llegim-lo, aquest és el millor reconeixement que els lectors podem oferir-li. Acceptem sense recel aquesta seva vigorosa (i serena) invitació a la vida, que és sens dubte la seva escriptura.

    Josep Gras

VÉRTIGO, W.G SEBALD
Traducció de Carmen Gómez García
Barcelona: Anagrama, 2010 (1ª edició, gener)
228 pàgs. 17 euros.

Burxant entre les fissures de la memòria

W. G. Sebald (Wertach, 1944- Norwich, 2001), mort de manera prematura en accident de cotxe, va consolidar un segell propi, inequívoc i enormement fascinant amb no gaires títols, un dels quals el que comentem en aquesta ressenya: Vértigo (de l’original alemany Schwindel. Gefühle, 1990).

Les quatre narracions que el componen ens recorden de seguida aquell altre llibre seu, Els emigrats (2001), tant per la semblança estructural que mantenen com per l’organització interna dels diferents elements argumentals i, el que encara és més significatiu, pel seu inconfusible estil prosístic.

Sebald desenvolupa el tema principal de cada història per mitjà d’un llarg i complex exercici memorialístic, no traçant un únic camí lineal o ordenat cronològicament, sinó enfilant múltiples viaranys que només aparentment ens aparten del rumb principal. En el decurs d’aquests sinuosos trajectes, el guiatge narratiu també s’alterna, donant provisionalment el relleu a altres veus latents. Així, l’autor convertit inicialment en narrador anònim del relat cedeix el seu rol en el personatge que és ara el protagonista momentani d’un fet o d’un simple record, encara que molt puntualment i de manera sobretot il·lustrativa.

Barreja de gèneres

En les obres de Sebald hi ha una barreja de gèneres que s’interrelacionen amb una naturalitat prodigiosa: la crònica de viatge (sempre farcida de reflexions i d’impressions personals, meticulosa i un punt tortuosa en moltes ocasions); la referència històrica utilitzada sovint només com a nucli primigeni del relat, però que ben aviat evoluciona cap a nous i successius itineraris narrratius (ben documentada, movent-se sempre en el territori de la ficció); el dietari, o diari de viatge, el quadern d’anotacions literàries i artístiques, a través dels quals l’autor no tan sols recrea moments viscuts per ell mateix, sinó que també evoca episodis aparentment intranscendents de la vida de persones d’altres èpoques i llocs per mostrar-los des d’una nova perspectiva, possiblement més introspectiva, més heterodoxa, burxant entre les fissures dels records; l’apunt biogràfic, la ressenya o el comentari crític d’una obra a partir de l’observació i del descobriment personal que n’ha experimentat l’autor.

Sebald viu altres existències que ell probablement admira o que li provoquen una intensa curiositat, i les integra en el seu particular periple vital i literari. El mateix autor diu, en paraules que el crític i professor universitari Javier Aparicio cita en un article seu a la revista Letras Libres (gener de 2002): “Escriure és pelegrinar per les paraules i viure els autors que un s’estima”. Per això mateix, segons l’opinió d’Aparicio –que compartim plenament- no és estrany sentir el ressò d’escriptors com Mann, Broch o Musil en les pàgines de l’escriptor bavarès.

Un exemple d’això el tenim en la narració tercera d’aquest llibre, Viaje del doctor K a un sanatorio de Riva, en què Sebald segueix les passes a un Kafka malalt i turmentat per la relació amb Felice Bauer fins al sanatori suís de Riva. El que interessa, però, realment a l’autor és mostrar l’itinerari anímic i sentimental –en el més ampli sentit de la paraula- del cèlebre escriptor de Praga en el decurs del seu viatge i de les successives estades breus en diferents ciutats com Viena, Trieste, Venècia o Verona fins a arribar al seu destí.

Si és absolutament fidel a la veritat biogràfica o no tot el que ens explica Sebald sobre l’aquí més conegut com a doctor K, destacat funcionari de l’Institut d’Assegurances d’Accidents de Treball de Praga, no ens ha de preocupar gaire. És aquesta capacitat per revisitar personatges, vivències, indrets o èpoques ja extingides i d’integrar-les en un present allunyat de la voràgine de la modernitat més banal, el que resulta enormement captivador del món literari de W. G. Sebald.

Una singular bellesa  

Amb una prosa amatent al detall, plena de contínues però justificades digressions que reforcen el caràcter documental de la ficció (característic de tota l’obra de Sebald), cisellada per esporàdics tocs d’erudició, Vértigo posseeix una singular bellesa sovint gairebé intangible, però capaç de perdurar en el lector.

Hi contribueix de manera decissiva l’ús que fa l’escriptor de tota una sèrie de recursos iconogràfics i de la seva inclusió dins el text: fotografies antigues, bitllets de viatge o d’entrada a museus, extractes de factures d’hotels, plànols antics de ciutats, fragments d’obres pictòriques, etc. La seva presència no hi és només per il·lustrar la narració o com a recordatori d’aquesta, sinó amb la intenció de desproveir del seu caràcter efímer tots aquests objectes a priori banals i dotar-los d’una destacada significació simbòlica i atemporal, fent així que la vivència o el record a què van associats adquireixi també una major transcendència. All’estero, la segona narració del llibre, n’és possiblement l’exemple més representatiu.

El temps es detura o s’esfilagarsa de manera sorprenent en la narrativa de Sebald. D’aquí potser el vertigen que sent l’autor davant l’allau imparable de fets, persones i llocs que s’entremesclen per mitjà de vincles en molts casos força rocambolescos.▪ 

   Josep Gras