George Steiner, un dels darrers savis

El prestigiós intel·lectual va morir el dilluns 3 de febrer a la seva casa de Cambridge, a Anglaterra, als noranta anys. S’apaga així la llum d’un dels fars més potents en l’estudi de la literatura i de la cultura contemporànies.  

Josep Gras

______________

Una equivocació més, o l’evidència d’una visió força limitada, dels senyors i senyores del comitè del premi Nobel de Literatura. Si algú se’l mereixia absolutament, i sense demora, aquest era i és (per què no pòstumament) George Steiner.

Deixant de banda, però, aquest breu apunt reivindicatiu, centrem-nos en el savi de mirada afable i el seu llegat. Són múltiples els àmbits des d’on Steiner ha fet al llarg del segle passat valuosíssimes aportacions. Amb la seva mort s’esvaeix una figura imprescindible com a intel·lectual, home culte i autodidacta fins al final,  amb una capacitat d’anàlisi immensa i una veu sempre crítica malgrat que pogués resultar incòmoda per a determinades institucions i ‘patums’ poderoses. En aquesta línia, el seu llibre La idea d’Europa (Arcàdia, 2004) –comentat en aquest blog, el 12 de novembre de 2017-, a més de ser una petita joia assagística, no hauria de mancar mai als prestatges dels funcionaris i polítics de torn de la controvertida Unió Europea.

Els estudis de qui exercí la docència com a Catedràtic de Literatura Comparada a les universitats de Ginebra, Harvard, Oxford o Cambridge en el món de la crítica literària són peces referencials, d’una gran erudició. No parlem de ressenyes merament informatives ni de simples exercicis de lloança o de desmèrit cap a un escriptor, intel·lectual, etc. o les seves obres; sinó de valoracions fonamentades en el coneixement del personatge en qüestió i en una aproximació des de diverses perspectives. Fet i fet, un treball rigorós de documentació i ponderació que no es limita a “veredictes” superficials. El seu pas per The Times Literary Supplement, The Guardian o The New Yorker (el suplement literari de The New York Times), entre altres, en són una bona mostra. Precisament, d’aquest últim hi ha el recull seleccionat d’articles que Steiner hi va publicar entre 1967 i 1997, George Steiner en ‘The New Yorker’ (Siruela, 2009), de recomanable lectura.

Steiner ens ha deixat no poques ensenyances en aquest àmbit. Cada un dels seus assaigs transmet la idea fonamental que llegir no és interpretar tan sols d’una manera uniforme, lineal; és també comparar, interrelacionar, vincular. L’acte de la lectura amb una certa intencionalitat crítica és, doncs, encara més plaent quan es pot dur a terme des d’una perspectiva àmplia, interdisciplinària, coneixedora dels antecedents contextuals i de l’anomenada influència –argument que també ha desenvolupat el mestre Harold Bloom- dels qui ens han precedit.  

La feina del crític, ens diu Steiner, no es pot confondre mai amb la primacia del treball del creador. A llibres com Gramàtiques de la creació (Proa, 2002) o Errata (Proa, 1999) –una mena de memòries intel·lectuals de l’escriptor-, Steiner dissecciona el concepte de ‘creació literària’ en els seus diferents vessants. Creació i invenció són dos termes íntimament relacionats, però amb matisos diferents que l’humanista estudia amb aquesta curiositat i alhora rigor acadèmic que caracteritza els seus escrits.

L’autor de Tolstoi o Dostoievski (Siruela, 2002) o La muerte de la tragedia (Siruela, 2011), ha mantingut inalterable al llarg dels anys la confiança en la pervivència de la literatura. Potser amb una mirada ràpida al nostre voltant en tenim prou per no ser precisament gaire optimistes al respecte; raó de més encara per no oblidar el guiatge diàfan d’un dels darrers savis.   

Fill de jueus austríacs emigrants (París, 1929), George Steiner ens deixa un llegat enorme, d’inqüestionable vigència, que avui i en el futur ens convida a llegir i a reflexionar-hi.                                                                  

         

ELS ANYS, ANNIE ERNAUX
Traducció de Valèria Gaillard
Barcelona: Angle, 2019 (1ª edició: setembre)
224 pàgs. 19,90 euros

Una gran i lloable ambició

Amb una prosa nítida, precisa, sense ornaments, Annie Érnaux va descabdellant el fil del temps, del seu que és singular i instranferible i que és, alhora, el dels seus coetanis, començant per la família i no podent, és clar, deslligar-se del país on ha crescut i de l’Europa tants cops esberlada i tornada a recosir però bressol encara d’unes aspiracions de progrés.

A Els anys l’escriptora normanda (Lillebonne, 1940) rememora els fets polítics, l’evolució dels costums, els canvis en les relacions socials, la influència dels nous paradigmes culturals o la transformació en la percepció de la realitat motivada per l’eclosió dels nous mitjans de comunicació. Totes aquestes manifestacions, i moltes altres tant o més significatives, que l’autora destaca d’una època que abasta sis dècades i que ara recorre amb una veu literària serena, desapassionada però mai exempta de vitalitat. Dotada d’aquella lucidesa que només atorga la  perspectiva des de la distància i que Érnaux sap convertir en paraules, les justes i necessàries, eloqüents en la seva essencialitat.

Fotografies personals i familiars, anotacions en el seu diari, imatges de premsa, fragments de cançons, anuncis publicitaris..., l’escriptora utilitza tots aquests recursos per elaborar unes particulars memòries. En efecte, Els anys –que nosaltres hem llegit amb un mica de retard; l’original francès és de 2008, a Gallimard- és una obra autobiogràfica amb un important component de crònica sociològica i cultural. En aquesta “auto-socio-biografia”, tal com l’anomena la mateixa autora, Érnaux ha volgut reconstruir un temps comú, no únicament des de la pròpia vivència tot i que sí, és clar, des de la seva visió subjectiva. Ha intentat harmonitzar el seu jo personal amb l’existència d’un jo més integrat en la història col·lectiva, al qual s’hi refereix emprant sovint l’”ella” o el “nosaltres” coral. L’objectiu no és el de narrar una vida, la seva, com s’acostuma a fer en les habituals obres autobiogràfiques, sinó el de deixar constància de l’empremta que la seva època i el món que ha conegut han imprès en l’escriptora: “El que compta per a ella és captar aquesta durada que constitueix el seu pas per la terra en una època concreta, el temps que l’ha travessada, el món que ella ha enregistrat només vivint”.

Érnaux recupera instantànies de la vida quotidiana, com els dinars a casa els dies de festa en plena postguerra, en què alguns temes eren encara un tabú. També ens dibuixa uns primers anys de bonança econòmica, quan el cotxe nou i les vacances a la platja eren els més alts exponents de benestar per a moltes famílies. I el maig del 68, és clar, uns dies de protesta permanent, uns ideals que havien de canviar la societat de socarrel i que, al final, van acabar diluïnt-se en el pragmatisme dels polítics de torn. Més endavant, la caiguda del mur de Berlín marcaria un punt d’inflexió en l’evolució de l’Europa contemporània, i molts altres esdeveniments que l’escriptora revisa amb la mirada escèptica d’ara.   

El veritable lloc

Per a tot això, i no és pas poca cosa, serveix l’escriptura. Per entomar la realitat, els records, i intentar fer-los perdurar. És la gran ambició i, alhora, la lloable quimera dels qui, com ella, s’hi aixopluguen. És, tal com confessa Érnaux al llibre Le vrai lieu. Entrétiens avec Michelle Porte (Gallimard, 2014), “el veritable lloc; l’escriptura és el veritable lloc, el permanent, no únicament aquells on s’ha viscut la infantesa, o s’hi ha estudiat, o hi han sorgit les primeres relacions sentimentals...”.       

Com Proust i la seva immensa À la recherche... –un referent important per a l’escriptora de Rouen, Cergy..., una sòlida font d’inspiració -, també Érnaux vol retenir certs moments, fixar la memòria de les coses; “salvar alguna cosa del temps en què ja no hi serem mai més”, sens dubte l’afany més poderós que batega a les pàgines d’aquest llibre.

Els anys ha obtingut un reconeixement unànime des que es va publicar per primer cop el 2008, aconseguint aleshores el premi Marguerite Duras; també el premi Strega italià el 2016 com a millor llibre europeu i aquest any passat 2019 quedà finalista en el Man Booker Internacional i tant l’obra com la seva autora van ser guardonades amb el premi Formentor de les Lletres, –nascut d’uns encontres literaris celebrats a l’illa de Mallorca als anys 60 del segle passat, i refundat el 2011 gràcies a un important mecenatge editorial i empresarial i que ha distingit escriptors de la talla d’Enrique Vila-Matas, el romanès Mircea Cartarescu o l’argentí-canadenc Alberto Manguel- “per l’implacable exercici de veracitat que penetra en els racons més íntims de la consciència”, segons el jurat, present a tota la seva obra narrativa.

Així és la vida, o si més no com la recorda i ens l’explica l’autora de títols tan representatius com Les armoires vides (1974), La place (1984), guanyadora del premi Renaudot, Écrire la vie (2011) –una reflexió sobre la necessitat d’escriure- o la més recent Mémoire de fille (2016), de propera publicació en català: uns cavallets continus d’emocions, sotracs, il·lusions, moments..., que desfilen davant nostre sense que gairebé tinguem temps de fruir-los en tota la seva intensitat. Sortosament, la literatura sempre hi és per reviure-ho, per tornar a descobrir-ho. 

Josep Gras 

FUGIR ERA EL MÉS BELL QUE TENÍEM, MARTA MARÍN-DÒMINE
Barcelona: Club Editor, 2019 (5ª edició: juny) 
224 pàgs. 16,50 euros

Unes brúixoles ben especials

El títol d’aquest llibre, enigmàtic i captivador com pocs,  ja ens situa de ple en el que ha estat al llarg dels anys un dels principals leitmotiv en la vida de la seva autora i de la seva família: la necessitat, no tan sols per motius de supervivència, de fugir; de deixar anar llast –un llast potser feixuc o simplement desproveït d’interès en certs moments- i recomençar de nou.

Fugir –millor així, en cursiva- no ha de tenir només aquesta connotació de mesura desesperada, de risc, de por. Ben lluny d’això, ens diu qui ho ha viscut i ara ens ho explica, rememorant una part important del seu passat, l’acte d’anar-se’n pot arribar a ser profundament bell, harmoniós tot i la seva provisionalitat, imprescindible al capdavall. És l’imperatiu que guia els camins de l’errant, els seus periples en geografies físiques constantment renovades.

A Fugir era el més bell que teníem, Marta Marín-Dòmine fa un elogi de l’errància com a manera de viure, del seu potencial sentimental i es pregunta fins i tot si s’hereta, si forma part del llegat familiar. No li falten raons per fer-se aquest interrogant, ja que el seu pare va haver de fugir –aquí sí, desesperadament, sense temps de pensar-ho- dos cops: el 1929, de la repressió obrera als carrers de Barcelona; i el 1939, de l’exèrcit franquista.

Uns exilis, segons l’autora, que són diferents del goig íntim d’errar, perquè són l’expressió d’una ruptura forçada, violenta, i que comporten sofriment i la condició permanent d’estranger per a la persona exiliada: “L’exili és una de les experiències més doloroses per a l’ésser humà”, ha dit Marín-Dòmine a les entrevistes que li han fet, sobretot arran de la menció especial del jurat en la darrera edició del Premi Llibreter. Quan es viu lluny de casa, no es pot evitar la influència de l’anomenat ‘dépaysement’, paraula que utilitza l’escriptora per referir-se a la mena d’existència que duu el que habita en terres forànies, durant molt de temps sentint-se fora de lloc, ancorat en un paisatge ara absent on hi té les arrels i, alhora, empès a passar pàgina de manera urgent.

Un exercici memorialístic peculiar

El llibre de Marín-Dòmine és un exercici memorialístic que s’aparta dels esquemes habituals d’aquest gènere. El relat no segueix, doncs, una estricta evolució cronològica dels fets, sinó que es va construint al voltant de l’evocació de la figura del pare, mort el 2017, i del diari autobiogràfic d’aquest, amb qui l’autora hi manté una llarga conversa.

Un soliloqui, per ser més precisos, en què la narradora reflexiona sobre qüestions tan viscudes personalment com els estralls de la guerra i la dificultat de representar literàriament les seves seqüeles; l’exigència de recuperar les traces dels absents, fent una crida a preservar-ne la memòria; l’elogi del testimoni i de la seva vàlua ètica i moral; la necessitat imperiosa de l’escriptura, que roman sempre lleial malgrat la discontinuïtat del trajecte biogràfic: “Jo soc la meva escriptura i no el lloc on visc”.

Per damunt de tot, però, a Fugir era el més bell que teníem Marín-Dòmine fa una autoafirmació vigorosa del seu bagatge existencial i de les ensenyances apreses; de la singularitat del seu recorregut que, finalment, sembla que ha arribat a port. Catalana de naixement, actualment viu a Toronto i treballa de professora a la Universitat Wilfrid Laurier d’Ontario, on està vinculada als estudis sobre la memòria històrica i el testimoni, essent també bona coneixedora de la literatura concentracionària.

El llibre de Marta Marín-Dòmine, un dels finalistes en el Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany, és bell, com el seu títol, i necessari. Hi ha una profunda humanitat a les seves pàgines que el fan diferent d’altres que no passen de ser cròniques històriques de caire autobiogràfic ben documentades. Potser perquè transmet aquesta mena de conciliació, tan gratificant quan s’aconsegueix, entre la nostra vida personal d’ara i la d’un passat punyent que hem après a escoltar i endreçar.

Per això, l’autora ens aconsella finalment que ens deixem guiar per unes “brúixoles” ben especials, les dels records dels nostres avantpassats, les de la seva empremta, “brúixoles per orientar-se pel món”.

Si errar, voltar, vol dir equivocar-se, refer, créixer al capdavall i esgarrapar una mica més de benestar interior, podem arribar a la conclusió que sens dubte Marín-Dòmine ho ha assolit amb escreix.

Josep Gras