UN LLOC ANOMENAT ANTANY, OLGA TOKARCZUK
Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirski.
Barcelona: Proa, 2020 (1a. edició: març).
320 pàgs. 19,90 euros.

El real i l’intangible

 

Aquesta voluntat narrativa de fer conviure dins d’un mateix text àmbits del coneixement tan diversos com la biologia, la filosofia o la botànica, i gèneres com el quadern de viatge, la divulgació científica, la crònica històrica i la ficció convencional, queda palesa en la seva darrera obra editada al nostre país, Cos (Räta, 2019; en castellà, Los errantes, Anagrama, 2019).

És un dels mèrits literaris que va destacar l’Acadèmia sueca a l’hora d’atorgar-li el Nobel de Literatura en l’edició de 2018, celebrada  juntament amb el de Peter Handke –Nobel 2019- aquest desembre passat. “Per una imaginació narrativa que amb passió enciclopèdica representa l’encreuament de fronteres com a forma de vida”, un enunciat enormement seductor que convida el lector a endinsar-se en l’univers d’aquesta escriptora polonesa.

El llibre que ara ens ocupa, publicat originàriament en polonès el 1996 i traduït per primer cop al català el 2001 abans de la present reedició, se situa en una línia diferent del títol que comentàvem, tot i que amb alguns dels trets característics de la seva literatura.

Un lloc anomenat Antany, que va fer créixer el prestigi de l’Olga Tokarczuk, és una novel·la sobre les vides dels habitants d’un poble imaginari, Prawiek; una comunitat rural amb uns personatges peculiars però alhora representatius d’una època convulsa, travessada en aquesta història per tres generacions. La Genowefa, el Michal, la Misia, l’hereu Popielshi, L’Espigueta..., tots ells i les seves vivències configuren un retaule humà impregnat d’un alè poètic que, tanmateix, no evita la cruesa dels esdeveniments tràgics.

A banda d’aquests éssers de carn i óssos, n’hi ha uns altres d’imaginaris als quals l’escriptora els atorga tanta o més importància: uns àngels que vetllen pel benestar dels vilatans, en contrapartida amb altres no ben bé humans i de presència amenaçadora com l’Home Dolent o el Negat Xipoll. També hi tenen una rellevància especial les coses, alguns objectes que han estat testimonis atents de les vicissituts per les que han passat cadascun dels habitants de l’Antany. Un molinet de cafè, per exemple, l’ànima del qual perdura entre les quatre parets de la casa de la Genowefa.

Una faula sobre el pas del temps

El món real, amb el dia a dia esquinçat per les penúries de la subsistència i de les guerres (tant la primera com la segona afectaran i molt la fràgil existència dels vilatans), i l’intangible en què el paisatge, les veus somortes però ben vives de la terra i de la vegetació i el ressò dels ancestres hi són ben presents, caminen de bracet en aquesta novel·la que és també una faula sobre el pas del temps.

Olga Tokarczuk ens explica la història de tots aquests personatges de manera fragmentària, a través de capítols curts amb moments i escenes de les seves vides. Es van alternant al llarg del relat, de primer com si el temps de cadascun fos únic, independent del dels altres veïns.

Un temps que transcorre de manera aparentment aliena al curs universal i simultani de l’existència de tots els homes i dones. Però a poc a poc els camins vitals dels pobladors de l’Antany s’encreuen, es perfilen mentre avancen, fent-se més curts o més llargs, més planers o més esquerps. L’escriptora fa encaixar les peces donant forma a un retrat col·lectiu que acaba reforçant la seva empremta llegendària i que és, alhora, la crònica d’una època i d’un indret que han existit més enllà de les fronteres físiques.

I de tota aquesta vitalitat natural i de la nostra curiositat se’n pot aprendre molt, ens diu Tokarczuk, adoptant un to didàctic en molts moments, a mig camí entre la digressió filosòfica, el conte tradicional i l’apunt sociològic: “Els esdeveniments són per als àngels com una mena de somnis o de pel·lícules sense començament ni fi. Els àngels no s’hi saben implicar /.../. L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements sobre les coses i sobre ell mateix, s’emmiralla en els esdeveniments, delimita fronteres, possibilitats, posa noms”.

Olga Tokarczuk, autora d’una desena de llibres entre els quals Els llibres de Jakob (2014, en polonès; sense traducció encara al nostre país) o Sobre los huesos de los muertos (Siruela, 2019; 2009, en polonès), a banda del ja esmentat Cos (premi Man Booker 2018; obra ambiciosa que travessa els límits habituals dels gèneres i dels registres literaris), es deixa impregnar de tot el que l’envolta per escriure les seves ficcions: “quan escric he de sentir-ho tot dins meu; he de deixar que passin a través meu tots els éssers vius i objectes que apareixen al llibre, tot el que és humà i el que és més enllà de l’ésser humà...”.

Aquestes paraules de l’escriptora al discurs d’acceptació del Nobel són prou rellevants. Un sentiment d’afecte, de tendresa cap a la vida en totes les seves manifestacions, per minúscules o inabastables que puguin semblar. I és aquesta tendresa, diu Tocarkzuk, el que li permet crear històries i compartir-les, “descobrir-ne interminables semblances i lligams”.

Josep Gras 

Retrobament 

Després d’aquest temps de confinament a casa, amb les relacions socials i les activitats a l’exterior fortament restringides, pot semblar poc oportuna la recomanació d’un llibre com el que ara ens ocupa. Més encara quan aquests darrers dies hem pogut comprovar amb quin desfici, en plena desescalada de la situació de forçada reclusió domèstica, les persones han ocupat l’espai públic, sobretot el proper a les platges i el de les terrasses dels bars i restaurants, autèntics “santuaris” on s’hi ha concentrat el fervor ciutadà.

Massa hores, pel que sembla, d’estar entre quatre parets –sort dels balcons, deuen exclamar molts-, que demanaven una altra manera de ser viscudes a la que estem acostumats: un canvi d’actitud, un replantejament de les nostres rutines habituals, una nova visió de les coses. Se’ns oferia temps per estar més amb nosaltres mateixos; potser per redescobrir espais interiors oblidats.

Temps per a una soledat productiva, si més no durant determinades franges horàries del dia.

       

Francesco Petrarca (1304-1374) és, en canvi, un dels grans exemples de confinament voluntari. El fundador -ens recorda el professor i escriptor Jordi Llovet a l’estudi introductori del llibre- de l’humanisme modern i contemporani. Paraules majors aquestes, que encara ressonen amb més força en una època com l’actual desproveïda de molts d’aquests valors, i amb poques figures del perfil de l’autor del cèlebre Canzoniere (1359, 1366).

Precisament, un dels últims savis de tarannà profundament humanista, George Steiner, ens va deixar fa poc més de tres mesos. No sembla que hi hagi, ara com ara, un relleu de la seva alçada en el món acadèmic i intel·lectual del moment.

Però tornem a Petrarca, “aquest expert a donar opinions”, tal com es qualifica ell mateix ja gairebé al final de l’obra, manllevant les sàvies paraules de Ciceró. Elogi de la vida solitària (de l’original De vita solitaria, 1346-1356), és un llibre ple d’ensenyances, la majoria de les quals útils en l’era digital, tan diferent del context renaixentista on van florir els postulats del gran humanista italià.

Compost de dues parts, dos llibres (dels quals se n’han extret els passatges més significatius per a la present edició), l’obra és una defensa aferrissada de la solitud com a estat de vida ideal. Les virtuts de dur una existència retirada, allunyada de les tribulacions de l’home ocupat, de les amenaces de la vida urbana, són inesgotables.

Al llarg del que és en realitat una carta llarga que Petrarca adreça a Philippe de Cabassoles, bisbe de Cavaillon –personatge a qui admira-, escrita des de la seva reclusió a Vaucluse (a la Provença francesa), l’estudiós nascut a Arezzo hi desenvolupa les idees principals que sustenten la seva elecció i les il·lustra amb exemples d’homes de l’antiguitat que es van lliurar al goig i a la llibertat de la soledat.

Francesco Petrarca, tal com ens explica Llovet en el seu completíssim prefaci, fou un home que viatjà molt, va estudiar encara més (gramàtica, dialèctica, retòrica, lleis...), i va deixar escrita una obra poètica i filosòfica important, en llengua llatina i també en llengua vulgar. Va ser llorejat com a poeta a Roma, el 1341. Fins i tot, sembla, s’enamorà de jove de qui després immortalitzaria en els poemes del seu Cançoner, Laura, “un amor ardentíssim i pur”, en paraules seves recollides a la Carta a la posteritat (1371).

Després d’una vida mundana prou agitada, Petrarca decideix recloure’s i escoltar els seus pensaments, aprofundir en la soledat tot aïllant-se de la fama, de la diversió i de tot allò que comporta la vida de l’home ocupat o compromès amb la societat. Només la solitud, diu l’humanista, pot propiciar la realització plena de l’activitat literària i de l’estudi, i també de la pràctica de l’experiència religiosa.  

Estimar la solitud

De vita solitaria, escrita en llengua llatina, està impregnada d’aquesta religiositat, de la visió mística del poeta, ja que Petrarca combina sempre les referències als grans autors del món clàssic (Sèneca, Horaci, Virgili,  sobretot Ciceró...) amb els personatges mítics del cristianisme com sant Antoni, sant Francesc, sant Agustí..., els quals destaca per la seva important contribució a l’exemplaritat de la vida contemplativa.

Petrarca ens diu que hem d’estimar la solitud – una solitud volguda per la persona, no imposada ni sobrevinguda a causa d’unes tràgiques circumstàncies, precisaríem nosaltres des d’una perspectiva actual- per la nostra dignitat, i sobretot per assolir una pau de l’esperit. El silenci, la concentració, la meditació i l’estudi en són activitats primordials.

“La solitud és un bé dolç i magnífic”, afirma Sèneca, paraules recollides també aquí per l’escriptor toscà. Poden semblar desfasades a un ciutadà que ha crescut amb la globalització, o a aquell altre que ara mateix el que més enyora són les celebracions festives i les trobades al voltant d’una taula a l’aire lliure, però són d’una vigència aclaparadora.

Fer una pausa en el ritme accelerat del dia a dia, i simplement atrevir-se a mirar cap endins, dins nostre. La dissortada situació d’excepcionalitat que hem viscut ens oferia aquesta possibilitat, sense deixar de vetllar en tot moment per la salut. Replantejar-se les prioritats, els propòsits, el sentit de la nostra vida al capdavall.

Com aquest, trobem a l’obra de Petrarca altres arguments que podem compartir des d’una sensibilitat moderna. Un, és més que oportú i necessari en aquests moments: la cultura com a part imprescindible en la vida de  l’individu, i concretament aquí, en l’existència que duu l’home en solitud. No es pot concebre el lleure d’una persona sense la seva presència. “Hi ha res més dolç que el lleure dedicat a la cultura?”, es pregunta Ciceró (un cop més, les seves reflexions sovintegen al llarg del llibre de Petrarca). També Sèneca, un altre dels grans mestres de la llatinitat clàssica (el llegat dels quals s’ha de preservar per a la posteritat, reclama l’humanista en aquestes pàgines) assevera: “El lleure sense cultura és com la mort, una sepultura per a l’home viu”. I, ja se sap, no hi ha cultura sense llibres. Aquests, diu Petrarca, són els grans companys per a la vida.

D’altra banda, i aquesta és també una de les opinions més aprofitables de l’autor italià, qui ha decidit dur una vida solitària no vol pas dir que renuncia al bé preuat de l’amistat. Ben al contrari, diu, aquesta –la veritable amistat- és un suport d’allò més valuós al lleure de la persona retirada, però d’una manera mesurada, tranquil·la.

No hi ha d’haver, doncs, incompatibilitat entre la solitud volguda i l’acte de compartir-la amb aquells qui l’enriqueixen des de l’afecte i la complicitat desinteressada.

Elogi de la vida solitària és una finestra que s’obre a la saviesa atemporal; de bat a bat, deixant-nos penetrar pel seu antic i dolç perfum.  

Un elogi, el de Petrarca, que té el do de travessar el seu temps i il·luminar els camins sovint extraviats d’aquesta existència d’ara cada cop més virtual.

Josep Gras

EL MONSTRE DE LA MEMÒRIA, YISHAI SARID

Traducció de Roser Lluch
Barcelona: Club Editor, 2020 (primera edició, gener)
192 pàgs. 16,95 euros

Escenaris de l’obscè 

Un dels principals problemes que pot corcar la memòria històrica amb el pas del temps és el de la banalització, paraula que inevitablement ens remet al controvertit concepte que va popularitzar Hannah Arendt (Eichmann in Jerusalem: a report on the banality of evil, 1963). La ‘banalitat del mal’ a la que aquesta filòsofa política es referia no s’escau al sentit que li volem donar aquí, perquè ara no és qüestió de bàndols sinó d’actitud per part de la societat actual.

Encara més si del que estem parlant és de la ‘xoà’ o també anomenat holocaust jueu durant el nazisme. És a dir, l’esclavatge i l’extermini de més de sis milions de jueus i no jueus, sobretot als camps però també als confinaments civils militaritzats, en els arrestaments injustificats, els escorcolls domiciliaris, els desterraments i els exilis massius, etc. Com és ben sabut, una tragèdia de dimensions col·losals, les conseqüències de la qual han transformat la història contemporània de manera irreversible.

Per més que se n’hagi parlat a bastament, Auschwitz encara avui colpeix –o hauria de colpir- les consciències, i el seu nom provoca un silenci feixuc i espès allí on es pronuncia. Aquest va ser un model de l’eficàcia industrial nazi, però no podem oblidar Belzec, Treblinka, Birkenau, Sorbibor... –una llarga llista macabra- com a veritables enclavaments del terror i de la mort.

El protagonista d’aquesta novel·la, jueu i israelià com l’autor, Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965), és historiador i decideix doctorar-se en el coneixement exhaustiu d’aquest tema. El títol de la seva tesi, Uniformitat i diversitat en els mètodes operatius dels camps d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, és prou reveladora del caràcter de la seva recerca.

Mentrestant, se li presenta l’oportunitat de treballar com a guia de les visites organitzades als camps polonesos per l’Iad va-Xem, una institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de preservar la memòria de l’extermini nazi. El nostre home combina la feina amb la seva recerca, fins que finalment assoleix el títol de doctor. Al mateix temps, però, la seva reputació com a expert creix i li encarreguen operacions més precises, fora dels estàndards habituals, com l’acompanyament divulgatiu d’una delegació diplomàtica per Auschwitz i Treblinka.

Un grup d’estudiants d’institut amb els seus corresponents professors i professores fent-se ‘selfies’ a l’entrada, davant la porta on hi diu Arbeit macht frei (“El treball us farà lliures”). Un acte de celebració de l’alliberament dels camps, amb els polítics al capdavant duent el ram, demostracions aèries del potencial militar i cançons en directe per a l’ocasió. Una empresa de video-jocs recreant virtualment els mecanismes de selecció i d’extermini de desenes de milers de persones a l’arribada en tren al seu destí sinistre.

Davant d’aquestes situacions, el guia –no es diu mai el nom a la novel·la- cada cop més conscienciat de la magnitud del tema, sent una tensió i una mena d’ira interior cap a aquesta parafernàlia buida. És tolerable, es pregunta ell com també nosaltres, la banalització d’una tragèdia com aquesta? Fins a quin punt alguns comportaments com el de grups de turistes jubilats que en tenen prou amb una visita ràpida, més interessats en la festa de la nit a l’hotel, poden arribar a ser “(in)suportablement” frívols? I per acabar-ho d’adobar, el poder polític també en treu una bona rendibilitat.  Veu com els governants, tant els locals com els d’institucions internacionals, instrumentalitzen aquest patrimoni de dolor incommensurable per guanyar l’empatia i el suport del seu potencial electorat: fotografies de premsa, declaracions pomposes, protocols perfectament mil·limetrats.

Al mateix temps, la línia que separa la dedicació professional de la implicació personal en la feina es dissipa, de manera que el nostre home travessa el món real de les grans extensions de camp, de les filferrades, dels barracots i de les sales ara buides per endinsar-se en el passat gairebé físicament: “Notava com es movien espantats al meu voltant /.../ Estava fart del mite, de les idees, d’aquella curiositat malsana. Intentava sentir què deien. Ocupa’t del nen. No, agafa’l tu. Està mort de set...”. Les veus de milions d’ànimes en pena reclamen el seu protagonisme.

Passen els anys, les generacions se succeeixen en un relleu imparable. La història avança sempre, però sovint fent recules, amb una curiosa crueltat. El monstre de la memòria, com diu el títol, continua nodrint-se dels grans mals que l’amenacen: l’oblit, el desconeixement que porta a la banalització de la que parlàvem abans, i fins i tot una tergiversació deguda a les conveniències polítiques dels partits.

Sorprenentment, també del món de la cultura pot sorgir-ne una determinada tendència a frivolitzar-ne l’abast, a distorsionar el veritable rostre de la catàstrofe per imperatius de pretesa índole artística. Per això, la reacció que acaba tenint el nostre home a la novel·la, tot i que no justificable, no sembla tan desproporcionada.

El monstre de la memòria, el segon títol de Yishai Sarid després de Limassol (2012), és una història intrigant, amb un ritme àgil, que es fa llegir com si es tractés d’una novel·la de gènere negre. Una trama lineal, amb ingredients de caràcter polític i històric, que avança sense canvis estilístics ni estructurals i conduïda pel protagonista a través del que és un llarg informe que aquest escriu al president de l’Iad va-Xem.

La darrera novel·la d’aquest advocat i escriptor és un exercici valent de denúncia d’unes actituds poc honestes, en relació a una ferida que avui dia, setanta-cinc anys després, continua sagnant.         

Josep Gras