LES BENAURANCES, JOAN CAVALLÉ

Barcelona: Angle editorial, 2019 (1a. edició: octubre).
216 pàgs. 16,90 euros.

La reparació del greuge

El títol d’aquest recull de tretze contes de Joan Cavallé (Alcover, 1958), narrador, dramaturg i traductor amb una dilatada trajectòria, té unes reminiscències religioses ben evidents, el sentit del qual se’ns fa més idoni a mesura que anem llegint les peculiars històries del lllibre. 

Les Benaurances són un capítol de l’Evangeli de Mateu (5, 1-11), i forma part de l’anomenat “Sermó de la Muntanya” que va pronunciar Jesús a Galilea  davant els seus deixebles i una gran multitud de persones que s’hi van congregar per escoltar-lo.

Segons el text bíblic, els benaurats no són aquelles persones que viuen absolutament felices, contentes i eufòriques del que són o del que tenen, vorejant gairebé la ximpleria; sinó les que es troben en el camí que els farà abastable la felicitat, si més no un bon bocí. Els qui pateixen una situació que els angunieja, que viuen mancats de l’afecte més primordial o, en definitiva, que se senten profundament dissortats, seran rescabalats d’aquest greuge en una nova vida divina que els espera.

Els personatges que ens presenta aquí Cavallé no viuen en plena harmonia, sovint a causa d’un desgraciat incident o d’una estranya peculiaritat que afecta de ple la seva existència quotidiana. No es resignen a acceptar el present de manera estoica, malgrat les promeses evangèliques, i s’esforcen a canviar-lo o a veure’l d’una altra manera. És el cas, per exemple, de l’Angelina Pia de Dona amb una sola cama, o del protagonista de La intrusa, acostumat a dur una vida tranquil·la i ordenada.

Però en la majoria dels contes aquests homes i dones singulars, tot i que són conscients de l’anomalia que ha trasbalsat la seva rutina i el seu equilibri emocional, romanen una mica atordits, atrapats en la constatació que la resolució satisfactòria encara no s’ha produït. Testimoni d’un crim, Darreres paraules o Autobiografia en són uns bons exemples, sense oblidar-ne els matisos diferents que hi ha entre ells.

D’altra banda, hi ha un tret que trobem en un bon grapat d’aquestes històries que és la presència de fets que travessen el món real i s’endinsen en l’àmbit del fantàstic. Es mouen tothora entre els dos territoris i ho fan –i aquest és un dels encerts de l’autor- amb naturalitat, tot i el to llegendari i enigmàtic de la narració.

És com si allò prodigiós, insòlit, pogués irrompre en la nostra previsible quotidianitat en qualsevol moment i instal·lar-s’hi indefinidament. Ho sap prou bé la dona de Les aparicions, l’heroi a desgrat seu de Ningú no controlava el temps o els habitants d’una meitat del poble a Un mur negre.

Cavallé ens mostra uns individus que no es comporten en la linealitat més convencional, sinó que se n’aparten precisament perquè se senten insatisfets, vulnerables, enyoren les oportunitats perdudes, com la María de Descripció d’una casa o l’home famós d’Olívia. 

Els personatges de Les benaurances estan perfilats amb precisió, però deixant que siguin els seus pensaments, l’evocació de moments viscuts que encara couen, els que descriguin la seva personalitat. I al mateix temps els podem arribar a percebre desdibuixats, en l’evolució del seu relat, per la influència de les circumstàncies que els atenallen.

Aspirants, com tots nosaltres al capdavall, a assolir un estat de joia superior a l’actual, s’adonen que la felicitat, sovint massa idealitzada i ambígua, és fugissera i voler retenir-la per sempre és una utopia. “Per això /.../ el més assenyat seria combinar la felicitat que a cadascú li pertoqui per dret de naixença amb una mica de desgràcia, una desgràcia suportable, modelable, però necessària...”, segons l’opinió de la senyora Edelmira Clols al conte que encapçala aquest recull.

     

Després d’Els arbres no es podien moure (Angle, 2015), la seva anterior novel·la molt ben valorada per la crítica, Joan Cavallé ens parla en aquesta mostra de la seva narrativa breu de la fràgil normalitat que impera al nostre voltant i de les maneres d’encarar-s’hi quan aquesta es desgavella.

Les benaurances està escrit amb una prosa dotada d’una gran versatilitat, que canvia de registre segons el personatge i diversificant el punt de vista del narrador, tot i que en la majoria dels contes correspon al del protagonista de la història, que l’explica a un interlocutor invisible. Una confessió, la necessitat de desfogar-se o la voluntat de deixar-ne constància. Tant és perquè el veritable desgreuge moral, segons les profecies cristianes, no arribarà fins a un estadi més elevat de vida. 

   Josep Gras  

UNA CASA AMB RODES, IVAN JABLONKA

Traducció de Marta Marfany Simó
Barcelona: llibres Anagrama, 2019 (1a. edició: març)
184 pàgs. 16,90 euros.

La llibertat

Quan era un nen i fins a gairebé entrada l’adolescència, l’autor d’aquest llibre va gaudir de continus viatges de vacances amb la seva família en autocaravana. El record d’aquells anys, de les travessies per molts països –del sud d’Europa sobretot, Grècia, Roma,  Sicília...- sentint-se lliure i ple de vida en l’espai rectangular que era casa seva arreu on anessin i s’aturessin, és l’element principal d’aquest quadern de ruta, que és també un diari personal farcit d’observacions i de comentaris filosòfics i literaris.

Jablonka construeix un emotiu autoretrat a partir de l’evocació de la seva infantesa, en què va ser plenament feliç gràcies a les virtuts del ‘caravanning’ com a estil de vida i com a manera de pensar i de relacionar-se amb el món. Cada indret on acampaven, cada visita que feien pels voltants –arqueològics, naturals, urbanístics...,- eren únics i irrepetibles, i la fascinació d’aquells moments ha perdurat a través dels anys en l’historiador adult que és avui dia.

La sensació de llibertat, de domini sobre el propi temps de lleure, l’ha acompanyat sempre més i ha contribuït a estructurar el seu pensament. La itinerància suposava un desarrelament provisional volgudament assumit, i era una font inacabable de descobriments, d’experiències noves tant de caire lúdic com culturals, de “modèstia”–diu l’autor- per a la vida: “... Vinc del país dels sense país. Estic amb els que arrosseguen el seu passat com una caravana. Estic al costat dels caminants, dels somiadors, dels ambulants i dels baladrers. Al costat de l’autocaravana”.

Una casa amb rodes és un breu però intens exercici autobiogràfic, centrat com hem dit en els estiueigs que l’autor realitzà amb els pares i el seu germà, juntament amb dues famílies amigues més, parapetat a dins d’una d’aquestes cases ambulants que esdevenien màgiques als ulls d’un infant. Allò va ser, tal com diu Jablonka, una veritable epopeia: de descoberta del món, de l’amistat, fins i tot de la personalitat dels seus progenitors. Un pare gairebé obsessionat amb la idea de ser feliç a cada moment, sobretot pensant en els fills; i la mare, fervent admiradora del món antic i de la saviesa grega i llatina. Tots dos van estimular la curiositat intel·lectual i exploradora del petit “rodamón de l’estiu”, que era com es coneixia la família en el seu entorn quotidià parisenc.

Tot el llibre és un elogi rotund de la infantesa viscuda, de la immensa “sort” que havia tingut, de tot el que ha après. Però també és, com diu l’autor, un acte de restitució, de reconeixement cap a tots aquells nens i nenes que no van tenir les mateixes oportunitats. Com el cas del pare, sense anar més lluny, que va passar-ne una bona part en un centre d’acollida.

Ivan Jablonka (París, 1973), professor d’història a més d’escriptor –autor de la celebrada Laëtitia o la fi dels homes (2017)-, ressenya aquí una part sensible de la seva pròpia historicitat, vinculada en tot moment amb les lectures dels canònics com Proust, Victor Hugo, Rimbaud o Jules Verne, que va transmetre-li el gust per l’aventura, la descoberta de “nous móns” i la sensació de llibertat que aquesta implicava.

Hi ha alguns fragments especialment bells, instantànies recuperades dels antics àlbums familiars, que tenen l’estrany do de retenir l’essencial d’uns moments, d’uns anys i fins i tot d’una vida. Jablonka tradueix aquests records d’imatges granuloses en paraules intensament poètiques, destinades a perdurar més enllà del que seria una simple evocació carregada de nostàlgia: “Quan a mi m’arribi l’hora, m’agradaria reposar al seient de l’autocaravana rabent a tota velocitat per l’autopista, i la mort serà una llarga vetllada admirant les llums d’una barriada europea –esl rius d’or fos, visibles des de l’espai on les nostres vides s’igualen”.

Josep Gras 

ATRAPA LA LLEBRE, LANA BASTASIC

Traducció de Pau Sanchís Ferrer
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020 (1a. edició: març).
280 pàgs. 19 euros.

Una identitat esmunyedissa

A la cèlebre obra de Lewis Carroll, publicada per primer cop el 1865, l’Alícia decideix empaitar el conill blanc que acaba d’aparéixer a través d’un cau profund, segurament molt més del que ella mateixa es podia imaginar. Més enllà d’una simple caiguda accidental, l’aventura de qui ha estat el personatge més reescrit i reinterpretat de la literatura universal té una significació complexa i plena de matisos que s’obren a múltiples perspectives.

I a Atrapa la llebre en tenim una. La seva autora, Lana Bastašić (Zagreb, 1986), ha construït una novel·la que és també un viatge estrany –una road trip fosca- aparentment amb un objectiu més o menys tangible, però del qual se’n van difuminant cada cop més els contorns i la incertesa acaba imposant-se. O, dit altrament, la certesa que no hi ha un final alliberador i que, per tant, estem sempre condemnats a recomençar una i una altra vegada a l’espera de respostes.

Després de molts anys de no veure’s, la travessia que emprenen juntes la Sara i la Lejla pel territori de l’antiga Iugoslàvia –ciutats bosnianes i croates com Mostar, Banja Luka, Zagreb...- en direcció a Viena, transcendeix l’experiència merament física i acaba convertint-se en un laberíntic periple de cerca de la pròpia identitat.

Absurda, contradictòria, també cruel –com el món que coneix l’Alícia-, la relació entre les dues amigues es mou constantment entre el passat i un present que avança a la deriva a mesura que s’apropa la destinació final, mantinguda com un enigma al llarg de tota la novel·la.

Els efectes de la guerra en aquest paisatge fantasmagòric i desolat que travessen les noies hi són sempre presents, en un segon pla però ben perceptible, influent des de la seva fonda empremta malgrat els anys transcorreguts (entre 1991 i 2001, una dècada de conflictes bèlics als Balcans amb desenes de milers de morts i milions de refugiats i desplaçats). Impossible d’oblidar el genocidi bosnià, fins i tot per a les generacions actuals, tal com reconeix Bastašić a les entrevistes, que ha volgut que Bòsnia fos un personatge més en aquesta història.

Hi ha un moment, quan ja n’han travessat la frontera i ara circulen per territori eslovè, que la Sara diu: “Alguna cosa seva, trossets de terra, partícules de foscor, que portàvem sota les cendres. Sempre som a Bòsnia. Ara havíem començat a escampar-la per Europa. La nostra terra de fronteres irreconciliables en realitat no tenia fronteres”.

Com la trasbalsada heroïna de Carroll, la Sara s’endinsa cada cop més en un pou ple de preguntes sense resposta, desorientada enmig d’un joc de miratges tan absurd com desconcertant. Qui o què busca, en realitat,  incapaç de veure-hi més enllà? Es pot atrapar una llebre, i fer-la estar quieta, fidel, al teu costat, si és esmunyedissa de mena?

Potser la clau és al quadre Llebre jove (1502) de Dürer, exposat a l’Albertina Museu de Viena, que també té un protagonisme aquí. El pintor alemany va immortalitzar l’animal tenint-lo com a model al seu estudi o des d’uns esbossos presos del natural? Què ens revela, la seva contemplació atenta?    

Tot plegat podria ser  una construcció mental i literària de la mateixa Sara, la narradora omniscient d’aquest relat circular sense un desenllaç clarament delimitat.

Escrita amb una prosa vigorosa i penetrant, Atrapa la llebre (en serbocroat, 2018) ha causat una molt bona impressió a la crítica i ha estat finalista del premi NIN, el més prestigiós de les lletres ex-iugoslaves.

La seva autora, Lana Bastašić (Zagreb, 1986) ha obtingut diversos reconeixements a la seva obra –contes, poesia i teatre-, abans d’aquesta seva primera incursió en la novel·la.
Una reescriptura d’Alícia al País de les meravelles”, tal com diu la jove escriptora, però amb una singular personalitat literària que la converteix en una de les novel·les més inquietants del moment actual. 

Josep Gras