Amarga faula moral

“Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica” : amb aquesta frase certament premonitòria l’autor de La llegenda del sant bevedor (1939) posa el punt i final a les desventures d’Andreas Kartak, l’entranyable captaire i bevedor empedreït que vivia sota els ponts del Sena i que, finalment, cau desplomat al terra d’una de les tavernes que sovint freqüentava. El mateix any en què es publicava aquesta petita meravella de novel·la (gairebé una faula moral), precisa i diàfana com la prosa de l’escriptor vienès, Joseph Roth (Brody, antiga Galítzia austríaca, avui territori ucraïnès, 1894) moria també alcoholitzat i pobre en un hospital parisenc.

La llegenda del sant bevedor és una novel·la breu, sense grans ambicions temàtiques, amb un desplegament argumental simple i lineal i amb una estructura senzilla i eficaç. El traç dels diferents personatges que en un moment o altre del relat es creuen amb l’Andreas –llevat d’aquest- és elemental, i l’escriptor no s’entreté en perfilar-ne matisos; els atorga un rol merament funcional. Però, tanmateix, la seva presència oportunament inserida dins de la narració confereix a la peculiar odissea del nostre ebri protagonista una destacada dimensió moral. L’Andreas, que viu sumit en la pobresa, sol, sense sostre, gairebé sempre borratxo, no és, però, un trinxeraire més: les adversitats d’una vida malenguanyada, marcada per la fatalitat, no han aconseguit que l’home ara vençut hagi perdut el sentit de l’honor o que estigui disposat a incomplir la paraula donada. Resignat a la vida miserable que duu, brut i espellifat en el seu aspecte extern, però conservant interiorment la humanitat d’antany, l’Andreas tornarà a recuperar la fe (no únicament divina) després de tenir un encontre decissiu amb un extravagant senyor.

Els miracles potser no existeixen, però Roth ens hi fa creure. Amb la naturalitat impregnada d’ironia també present en el Roth periodista, l’autor de La marxa Radetzky (1932) –una de les seves obres cabdals- ens diu que la vida, malgrat les desil·lusions que sovint genera, bé es mereix una segona oportunitat, un recomençar de nou, encara que aquest molts cops no meni enlloc. La felicitat, ens diu Roth per mitjà de l’Andreas, és un estat de l’ànim, una sensació de plenitud tan intensa com fugissera, una actitud que perd força si es projecta més enllà del moment present i que acaba adulterant-se irremissiblement. L’autor sap de què parla perquè el seu declivi personal, durant els darrers anys viscuts a París (entre 1934 i 1939), després de fugir del Berlín nazi (Roth era d’origen jueu), fou imparable, malmetent-se així una brillant trajectòria literària i periodística.

Ànima d’escriptor, l’afany del periodista

Els personatges de Roth, com ara l’Andreas Kartak d’aquesta novel·la o l’Anselm Eibenschütz, l’inspector de pesos i mesures de El pes fals (1937) – magnífic conte moral clarament emparentable amb La llegenda...- intenten mantenir, malgrat totes les adversitats, unes conviccions ètiques i un sentit de l’equitat inalterables que sovint els enfronten amb l’entorn. Potser al final acabaran claudicant, o es mostraran incapaços de redreçar el rumb equivocat de les seves vides, però hauran estat fidels als seus principis i a la seva particular visió de la societat i de les relacions humanes.

El llegat periodístic de Roth ens descobreix l’ànima de l’escriptor majúscul que batega en els seus articles i en les cròniques del moment polític que li ha tocat viure. Entre 1920 i 1933, Roth viu a Berlín; observador perspicaç i incisiu dels ambients, dels teixits socials i culturals de la ciutat, la ploma del columnista en fa un retrat viu i enèrgic, amarat de la sensibilitat i de la ironia culta del periodista mundà. I justament aquest mateix afany per transcriure la realitat en carn de rotatiu, maldant per copsar-ne sempre l’essencial sense descuidar, però, l’anècdota significativa, és present en tot moment en la creació literària de l’escriptor. Per això mateix, no passen inadvertits els ressons autobiogràfics que conté la seva obra de ficció, i La llegenda del sant bevedor n’és un bon exemple.

Joseph Roth, a qui el reconeixement li arribà més tard que a compatriotes seus com Musil o Zweig, posseïa el do innat (que no s’aprèn en tallers d’escriptura creativa) de narrar. Amb la mateixa minuciositat i tossuderia de l’home bandejat però immensament lliure.

Josep Gras

Joseph RothLa llegenda del sant bevedor

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA
PATRICK MODIANO
Traduc. de Joan Casas
Proa, Barcelona
1ª edició: setembre 2008

“Bonjour tristesse ...”

Breu, suggerent, enormement significatiu: no hi pot haver pòrtic més eloqüent per a una ressenya com aquesta que el títol de la cèlebre novel·la de Françoise Sagan (1935-2004), publicada el 1954, i que ara manllevem amb el respecte més escrupulós per endinsar-nos en les pàgines d’un altre escriptor francès també llegendari.

Una de les virtuts que conté la darrera novel·la de Patrick Modiano (Boulonge-Billancourt, 1945) rau en la rotunda declaració d’amor que l’escriptor fa a la ciutat de París. Modiano, que aquí es converteix gairebé en cronista d’aquesta urbs que perdura, més enllà dels temps canviants i per sobre de les modes o de les tendències, on passat i present conviuen en una estranya però immarcescible harmonia, sap entrellaçar magistralment els periples existencials d’uns personatges peculiars i irrepetibles amb el testimoniatge aparentment imparcial d’una geografia sentimental amarada de vida. Els carrers, les avingudes, els boulevards, els pendents costeruts caps als barris més apartats del centre, el Sena i les seves dues ribes (que generen adhesions intel·lectuals i emotives diferents) ... París es mostra als nostres ulls, guiats per la ploma de Modiano, més fascinant que mai: al costat dels sers singulars i fràgils d’aquesta novel·la, el lector descobreix el París íntim i immortal però també impertorbable que descrivia L.F.Céline a Voyage au bout de la nuit (1932).

Els personatges de En el cafè de la joventut perduda, al capdavant dels quals hi ha la Louki (la protagonista principal d’aquesta història), esdevenen també del tot parisencs: característiques tradicionalment atribuïdes a un cert caràcter o manera de ser franceses, com ara el cèlebre flanêur a que es referia Baudelaire, apareixen en el comportament d’alguns personatges. Una tendra i significativa indolència mou els fils d’unes vides tan erràtiques i mancades de futur com intenses i intel·lectualment febrils. I aquest és un altre dels encerts d’aquesta novel·la: Modiano, com un observador atent i perspicaç de la societat parisenca d’aquells convulsos i fascinants anys 60, transmet l’esperit bohemi i atemporal que domina els itineraris quotidians de la Louki o el Roland, aquest últim el seu amant clandestí.

Però no estem parlant de cap crònica a l’ús, ni tan sols d’una novel·la estructurada en base a l’acceptada convenció canònica dels tres estadis de desenvolupament narratiu. Modiano no ens explica la història d’una joventut estroncada o en cerca permanent d’un sentit a la vida (que encarna el personatge de la Louki); si més no, no ho fa des de la perspectiva del narrador omniscient. És a través del relat de quatre testimonis –entre ells el de la pròpia Louki- que el lector pot reconstruir la història d’aquesta jove en una època decissiva de la seva vida. I, de fet, no és solament la peripècia de la Louki el que ens interessa –i així ens ho fa saber l’autor ja des de les primeres pàgines- sinó també i de manera molt especial l’existència de l’emblemàtic cafè Condé, punt neuràlgic de trobada d’una més que pintoresca fauna humana per a qui el curs del temps transcorria de manera diferent a la resta de mortals. Individus alguns d’ells (segons la interessant teoria de Roland) que havien ancorat en zones neutres de la gran ciutat, situant-se així voluntàriament al marge. El mateix Roland, en la seva evocació de la relació que va mantenir amb la Louki, ho explica: “hi havia a París zones intermediàries, ‘no man’s lands’ on et trobaves al límit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S’hi gaudia d’una certa immunitat”. Immunitat potser als agents externs, però no pas a la pròpia infelicitat, com acaba demostrant-nos la Louki.

Retrat d’uns anys tenyits de tristesa i malenconia

En el cafè de la joventut perduda és una novel·la curta però densa, en el sentit que posseeix un cos narratiu farcit de múltiples suggerències i reflexions. L’autor hi concentra presumiblement bona part del seu saber com a escriptor veterà i amb una llarga trajectòria -més de vint títols de narrativa, entre ells Rue des boutiques obscures (1978), que fou distingit amb el premi Goncourt-, i ens presenta una petita joia que destil·la sensibilitat i una dolça, malgrat tot, melangia. Patrick Modiano va viure una infància poc idíl·lica (els seus pares eren sovint fora de la llar per motius de negocis, i el seu únic germà va morir als deu anys), que el condicionà indubtablement en la seva vida adulta. Per això l’autor de Un pedigrí (Anagrama, 2007) sap de què parla quan ens ofereix aquest peculiar retrat d’uns anys i d’una joventut certament tenyits de tristesa i d’una omnipresent malenconia que, tanmateix, esdevé fèrtil i productiva.

La darrera novel·la de Modiano confirma de nou el mestratge d’aquest escriptor que, gràcies a l’apadrinament literari de Raymond Queneau (Le Havre, 1903-1976) –un dels grans de les lletres franceses- quan Modiano era només un estudiant de liceu, avui és un referent indiscutible de la narrativa en llengua francesa, hereu d’un dels moviments culturals més importants de la segona meitat del segle XX, l’encara fascinant en molts aspectes Nouvelle vague (una de les incursions més significatives de Modiano en el cinema la constitueix la seva participació en l’escriptura del guió de la pel·lícula Lacombe Lucien , de Louis Malle). Però n’hi ha prou amb deixar-se endur per la lassitud gairebé poètica dels clients del Condé per gaudir plenament d’aquesta novel·la.

Josep Gras

Patrick ModianoEn el cafe de la joventut perduda

J. M. G. Le Clézio: elogi del desarrelament

JOSEP GRAS

______________

El passat 9 d’octubre es feia pública la notícia de la concessió del Nobel de Literatura a l’escriptor en llengua francesa Jean Marie Gustave Le Clézio. Nascut a Niça el 1940, però cosmopolita de vocació i al llarg de tota la seva trajectòria, aquest escriptor féu ben aviat de l’illa de l’índic Maurici la seva segona pàtria. Als vuit anys es va haver de traslladar a Nigèria amb la seva família i des de llavors Clézio ha viscut en indrets tan diferents com Mèxic o Tailàndia, o fins i tot a Bristol, Londres i Aix-le-Provence, on hi impartí classes de literatura. Niça, Alburquerque –Nou Mèxic- i illa Maurici completen en l’actualitat la topografia existencial de l’escriptor.

L’Acadèmia Sueca justificava l’elecció de Clézio dient que aquest representa “l’escriptor de la ruptura, de l’aventura poètica i de la sensibilitat extasiada”. Clézio encarna, en paraules del comitè d’experts que l’han premiat, la figura de “l’explorador d’una humanitat més enllà i per sobre de la civilització dominant”. El conjunt de la seva obra –no exempta d’una notòria empremta autobiogràfica- emfasitza aquest caràcter evocador de cultures i de mons llunyans i aliens, sense deixar mai d’enaltir els valors del viatge ni de reivindicar la dignificació del concepte d’estrangeria.

Des de Le Procès-verbal (1963), que aconseguí el prestigiós Prix Renaudot –traduïda aquí amb el nom de El atestado (Seix-Barral, 1964)-, l’obra de J. M. G. Le Clézio no ha parat de créixer: quaranta títols de ficció, entre novel·les, contes, narracions, a banda d’algunes peces d’assaig.

A l’espera de la propera publicació al nostre país de la seva última obra, Ritournelle de la faim (Gallimard, París, 2008), les declaracions de Clézio sobre la conveniència de continuar llegint novel·les per comprendre millor el complex món actual, constitueixen una immillorable carta de presentació per al futur lector. L’escriptor francès, que pren així el relleu del seu compatriota Claude Simon (que obtingué el preuat guardó el 1985), no ha deixat de subratllar aquests últims dies en infinitat de compareixences públiques el caràcter personal i autobiogràfic de la seva escriptura: “Escric novel·les”, ha dit, “perquè no em veig capaç d’escriure les meves memòries” ; o bé en aquesta entrevista al diari xilè El Mercurio –en la seva edició ‘on-line’-: “Els meus llibres són el que més s’assemblen a mí”.

En el moment de cloure la redacció d’aquesta notícia, és possible que L’Àfricain (2004) sigui ja a les llibreries en la que seria la seva primera traducció al català.

J.M.G. Le Clézio

L'HOME MANUSCRIT
MANUEL BAIXAULI
Barcelona, Proa.
2ª edició: març 2008.




Particular i fascinant homenatge a la literatura

No es pot negar que la darrera novel·la de Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és original –paraula del tot desprestigiada en els temps que corren- i audaç en el seu plantejament. Baixauli, al capdavall, ens ofereix un rotund homenatge a la literatura i al llegat dels clàssics. Però no tan sols això: l’escriptor ens convida a reflexionar sobre tota una sèrie d’aspectes que podríem qualificar –amb les oportunes reserves- de metaliteraris. Ja ho diem: “amb les oportunes reserves”, perquè tot en aquesta estranya però fascinant obra està impregnat de literatura. Baixauli hi construeix un joc de miralls que li permet a ell, com a escriptor, veure-s’hi i interrogar-se, i també a nosaltres els lectors a través d’un reflex polièdric i volgudament distorsionador. El que veiem a primera vista no es correspon a la veritable realitat de la història; les aparences, un cop més, ens enganyen i ens mostren només una part del complex entramat de la novel·la.

Per què diem que L’home manuscrit no és una proposta convencional i que conté una destacada reflexió metaliterària? En primer lloc, per l’alternança contínua entre ficció i realitat dins de la novel·la (que ja és, per sí mateixa, una ficció). El punt de vista narratiu es desplaça d’un personatge a un altre, però mantenint sempre aquesta coexistència dels dos àmbits: l’estrictament imaginari, és a dir, el que és producte de la creació de l’escriptor, i aquell altre que fa referència al propi escriptor i al seu particular procés creatiu. Així, no és fins a la segona meitat de la novel·la que el lector descobreix que qui fins aleshores havia guiat la narració és un personatge fictici inventat per l’home-escriptor frustrat (Ell, tal com és esmentat en el relat), que es revela d’aquesta manera com el protagonista principal de la història.

Assistim, doncs, a una doble constatació de gran interès metaliterari i que Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ens serveix aquí amb notable encert: el text literari, el relat com a ficció però inserida dins la vida real de la persona, poden arribar a influir en el curs normal d’aquesta i fins i tot a modificar-lo. I, en aquesta mateixa línia, se’ns convida a comprovar que tota ficció –o gairebé- està nodrida d’un important component autobiogràfic, extret de la pròpia existència del seu autor. L’obra literària i el seu creador es necessiten, doncs, mútuament, i l’un és indissoluble de l’altre.

Funció de catarsi del relat

Però a L’home manuscrit hi trobem també un altre element interessant: la literatura, o més concretament l’acte d’escriure, d’inventar una història i uns personatges, compleix una important funció de catarsi en el propi escriptor. El procés de l’escriptura esdevé així un fèrtil mecanisme de compensació psicològica i, en definitiva, existencial per a l’individu immers en la grisor de l’una vida personal poc gratificant. Baixauli ens ho recorda a través de la figura d’aquest empresari (escriptor frustrat i home infeliç) que ha imaginat una existència radicalment diferent de la seva real, donant vida a un alter ego literàriament promiscu i en qui ell (l’home de carn i óssos, per entendre’ns) hi projecta les seves expectatives. És a partir d’aquest punt de trobada entre els dos personatges que es produeix una inflexió destacada en el curs del relat, donant lloc a un acarament entre els dos mons (el real i el poblat pels personatges de ficció), que ens menen cap a un desenllaç de caire més realista però igualment suggerent i captivador. En la darrera part de la novel·la, l’autor accentua aquesta juxtaposició dels dos mons, de les dues esferes –que coexisteixen aparentment en harmonia- amb el propòsit de reforçar la seva idea: les grans obres literàries, els seus personatges, tenen vida pròpia, però aquesta només perdurarà en el temps si hi ha permanentment nous lectors que les llegeixin i que s’endinsin en els seus universos; en poques paraules, si no cauen en l’oblit.

I, finalment, no podem deixar d’esmentar un altre element interessant d’aquesta novel·la. Baixauli ha volgut completar aquest particular homenatge a la literatura fent un explícit reconeixement als gèneres, a les diverses formes de l’escriptura literària. Així, a les pàgines de L’home manuscrit hi trobem fragments de diari –o dietari-, de crònica de viatge; episodis on hi predomina l’estil de l’apunt biogràfic i documental, amb la inclusió de fotografies –aquí inevitablement hem de referir-nos a l’escriptor alemany W.G. Sebald (1944-2001) i la seva obra representativa d’aquest estil Austerlitz (2001)-, sense oblidar el gènere dramàtic i fins i tot l’entrevista.

Per tot això diem que L’home manuscrit és una novel·la poc corrent, capaç d'inquietar el lector des de les primeres pàgines. Amb uns girs argumentals que en un primer moment poden desconcertar-nos i fins i tot confondre’ns, però que aviat aconsegueixen atrapar-nos de nou en les seves xarxes. Amb algun fragment segurament prescindible, obscura en determinats passatges, però al capdavall enormement fascinant.

Josep Gras

Manuel BaixauliL'home manuscrit

LA ISLA
GIANI STUPARICH
Traducció de J.Á.González Sáinz.
Barcelona, Minúscula.
1ª edició: març 2008.




Mirada lúcida a la mort

Publicada per primer cop el 1942, La isla és una narració independent que, tanmateix, per la seva estructura i també pel ritme que el seu autor hi imprimeix, bé podria constituir el darrer capítol d’una novel·la, com una mena de teló final a un entramat més ambiciós i complex.

Ara bé, el relat de Stuparich posseeix una arquitectura interna harmònica, cohesionada, de mesura justa, que avança amb precisió gràcies a una prosa nítida i dominant en tot moment les regnes de la contenció dramàtica. Perquè el retrobament del pare ara greument malalt i el seu fill –en la plenitud de la vida- en l’illa natal que el va veure créixer, podria adoptar en més d’un moment un to llastimós o excessivament sentimental i, en canvi, és narrat aquí amb una sobrietat admirable. L’alè tràgic i alhora decadent que impregna la relació entre els dos personatges esdevé l’eix vertebrador del relat, i Stuparich el sap copsar i transcriure amb una senzillesa exemplar.

Però l’escriptor triestí (Trieste, 1981 – Roma, 1961) recorre al paisatge de l’illa, a l’entorn geogràfic i humà dels protagonistes, com a escenari dotat d’una poderosa influència dramàtica. I aquest element acaba revelant-se com a cabdal i del tot imprescindible per a la identitat del relat. Stuparich descriu la força atàvica d’uns paratges agrestos (que podrien semblar inhòspits per al visitant ocasional però no per als qui s’hi han criat) amb un to que barreja la malenconia i la inexorabilitat del destí. Ara més que mai, en aquest tram final de l’existència del pare, l’illa es converteix en un marc més real i palpable, que penetra en els dos éssers adolorits amb les seves canviants lluminositats i amb l’omnipresent fortor del salobre.

L’illa, que és ara punt de trobada i també de comiat, esdevé també en el relat de Stuparich una clara metàfora del declivi de la joventut i de la vida, sotmès a l’arbitri implacable de la mort. Claudio Magris, prestigiós escriptor i intel·lectual també triestí com Stuparich, defineix La isla en el postfaci d’aquesta edició com “un relat admirable de vida i de mort, no conjurada sinó mirada sense pietat cara a cara i resumida èpicament en el fluir de la vida”. Aquesta mirada lúcida i valenta a la mort que s’acosta –tal com ens la descriu l’autor de El Danubi o de la més recent El viatjar infinit- imprimeix més valor i transcendència a les coses petites, als records, al sentit de la felicitat, i fa el temps d’ara entre pare i fill més tangible, més intens que mai. I en el fluir estrany de les hores que s’escolen cap a l’esperat desenllaç, l’essencial de tota una vida es revela ara amb rotunda simplicitat.

En aquest sentit, l’escenari bell i alhora decrèpit de l’illa ens pot fer pensar en la Venècia esclatant de vida però també mortuòria de la magnífica novel·la de Thomas Mann, malgrat les diferències entre ambdues obres. Els horitzons literaris de Stuparich no són tan ambiciosos com els de l’escriptor alemany, però hi ha una voluntat de reflexió encoratjada i profunda al voltant de la mort i de la inexorable decadència que acompanya el ser humà que tots dos escriptors comparteixen.

Josep Gras

Giani StuparichLa isla

L'ESTRANYA
SÁNDOR MÁRAI
Traducció de Sabina Galí.
Barcelona, Empúries / Salamandra.
1ª edició: abril 2008.

Apartar-se del bon camí

Fins al 1999, any de la publicació de L’ultima trobada (1942), Sándor Márai era gairebé un desconegut al nostre país. La crítica, i també el públic lector, hi respongueren amb una admiració unànime. Els elogis generalitzats van situar el nom d’aquest escriptor hongarès a les primeres pàgines de la secció de llibres de tots els diaris i revistes especialitzades, i la novel·la va meréixer el reconeixement dels llibreters catalans que el van destacar com a millor llibre editat aquell any. Des de llavors, l’obra narrativa de Márai ha tingut una presència regular al nostre mercat editorial: sis novel·les –en els dos idiomes- i dos volums autobiogràfics –aquests només en castellà-, tots ells editats pels segells Empúries i Salamandra.

L’últim títol aparegut és L’estranya (abril 2008, per les mateixes editorials esmentades), una novel·la que conté interessants vincles comuns amb La germana (1946), publicada aquí l’any passat, i de fet també amb les altres obres de Márai que ja hem pogut llegir. Els protagonistes acostumen a ser individus que, malgrat la primera impressió d’harmonia i d’estabilitat en què semblen instal·lades les seves vides, aviat descobrim que viuen trasbalsats, angoixats a causa d’alguna raó que encara no coneixem. Es pot dir que ni ells mateixos, aquests éssers profundament insatisfets amb l’existència que duen i amb el seu entorn més proper, saben identificar amb certesa els motius del seu desconsòl i del seu estat d’ara notòriament anòmal i fins i tot malaltís. Viktor Askenasi, el professor universitari de L’estranya que emprèn un intens i peculiar viatge interior en el decurs d’una travessia en vaixell cap a paratges més exòtics, un bon dia s’adona que no és feliç i que a a la seva vida actual hi manca, doncs, l’essencial. Immers en una crisi personal –els valors que sempre havien governat el seu comportament ara ja no li serveixen- cada cop més profunda, Askenasi abandona la família, la feina a la universitat i, en definitiva, tot el que configura la seva posició social i s’embarca en un trajecte d’incert retorn. És a través d’aquesta exploració en els territoris més recòndits del jo que el personatge en qüestió assoleix nivells de lucidesa més alts. I, paradoxalment, a mesura que la introspecció del subjecte en les seves pors i en els seus desigs creix, també es desdibuixa el fràgil llindar que separa el seny de la follia en la ment humana. Askenasi travessa aquest llindar, pel que sembla de manera irreversible. A La germana, Z. - inicial amb què l’autor identifica en tot moment el pianista que protagonitza el relat-, també duu a terme aquesta mena d’autoconeixement però aquí propiciat per la irrupció de la malaltia –amb tots els seus efectes físics i somàtics- i el despotisme del dolor. Tant en un cas com en l’altre l’autor senyala la infelicitat que subjau sota les màscares socials d’ambdós personatges com a principal causa dels seus respectius declivis.

La incapacitat de ser feliç

Però convé no oblidar un altre element fonamental present gairebé a totes les novel·les de Márai: el fracàs en les relacions sentimentals i la constatació, no mancada de ressentiment, que els protagonistes en fan per mitjà de llargues i exhaustives confessions, narrades generalment en primera persona. Aquesta no és precisament la fòrmula que trobem a L’estranya (el narrador omniscient es manté al llarg de tot el relat), però al capdavall es tracta d’un dens monòleg, servit des de la volguda distància de l’escriptor, a través del qual assistim a la inexorable davallada de Victor Askenasi.

Com aquest professor universitari i bon burgès fins fa poc, altres personatges de l’univers de Márai proclamen en la seva nuesa la incapacitat d’estimar o de ser feliços. La dona abandonada de L’herència d’Eszter (1939), o el doctor Imre Greiner de Divorci a Buda, que se sent traït per un antic amic, o els tres protagonistes del triangle amorós de La dona justa (1941): tres exemples representatius, no pas els únics, de les preocupacions literàries d’aquest escriptor hongarès a qui la posteritat ha rescabalat dels honors que no se li van dispensar en vida.

En les històries de Sándor Márai (Kassa -avui població eslovaca- 1900, Califòrnia 1989) hi trobem també una crítica als valors i al sistema de vida burgès que el mateix autor va conéixer en la seva infància i, de manera més conscient, en la seva joventut i el que en podríem dir primera maduresa, fins a finals dels anys trenta. Després vindria l’esclat de la segona gran guerra del segle i, posteriorment, el 1948 el definitiu exili de la família Márai. De fet, el primer dels seus dos volums autobiogràfics, Confesiones de un burgués (1934), narra extensament aquells anys d’aprenentatge i d’adquisició d’unllegat familiar sustentat en els principis i conviccions morals de la burgesia hongaresa de l’època. Amb la mirada penetrant i una lucidesa amarga que no abandona mai, Márai evoca els seus origens no pas penedint-se’n ni abaixant el cap, però sí des d’un cert distanciament que el fa qüestionar tota una colla de convencionalismes estrictes que van influir en el seu comportament social i fins i tot en la seva vida privada. Els mateixos antiherois de les novel·les de Márai són un bon reflex de les cavil·lacions de l’escriptor. Askenasi, sense anar més lluny, reconeix en més d’un moment al llarg de la història que l’antic ordre moral i intel·lectual sobre el que ha bastit la seva existència ara s’enfonsa irremisiblement. “A poc a poc va comprendre... –el narrador parla en tercera persona d’Askenasi- que el seu entorn –la família, els parents i amics- i també les il·lustres figures a les quals la seva professió el vinculava /.../, en realitat no el defensaven a ell, ni la seva esposa, ni la seva felicitat conjugal /.../, sinó un conveni tàcit acceptat i assumit per tothom, que no havia de ser violat, i encara menys per aquells que pertanyien a l’estirp dels fundadors i custodis de la cultura”. El sentit de pertinença a un estament social, o de caire ideològic, o a través de l’afiliació política, exigeix fidelitat i aquesta és, precisament, la condició que aquest professor universitari i filòleg ha incomplert de manera clara i rotunda.

Anys enormement productius

L’estranya, publicada per primer cop el 1934, s’inscriu en la que va ser l’etapa més fèrtil de Sándor Márai com a creador literari. Havent tornat del seu primer exili –aquest voluntari- que el duu a Praga, Viena, també a diferents ciutats alemanyes i finalment a París –on hi viurà el darrer període més intens-, l’escriptor torna a Budapest el 1928. Els anys següents Márai desenvolupa una activitat enormement productiva tant en el vessant literari com en el periodístic (com a columnista en la publicació més destacada de la ciutat, Pesti Hirlap). Curiosament, tot i el bon moment pel que passava el Márai escriptor i també l’home feliçment casat en aquells moments, L’estranya és una novel·la que conté considerables dosis de nihilisme que, en més d’un moment, ens fan pensar en part dels postulats narratius d’Albert Camus (1913-1960) –un referent que pot semblar certament llunyà al de l’escriptor hongarès, però que ofereix punts de contacte realment interessants-. Hem de veure en aquesta novel·la una eloqüent premonició dels vents convulsos que s’acosten i que acabaran estroncant inexorablement en un futur pròxim –el 1948 Márai abandona definitivament Hongria en el seu segon i obligat exili- una obra i una trajectòria literàries indubtablement prometedores.

L’estranya, tot i ser una bona novel·la, escrita amb la prosa singularment pulcra i diàfana que ja és habitual trobar-hi en les pàgines de Márai,no és una obra tan rodona i ben travada com altres títols de l’autor, sobretot aquests dos: L’última trobada (1942) –probablement la millor novel·la de l’escriptor, de les editades al nostre país- i La dona justa (1941). La primera d’aquestes dues obres ementades és simplement un exercici magistral d’escriptura literària: la narració d’un reencontre llargament esperat d’una densitat tan abassegadora i plaent que deixa una empremta inesborrable en el lector. I en el cas de la segona, La dona justa, Márai se’ns mostra com un veritable mestre en el domini del punt de vista com a valuós recurs no tan sols formal en l’art de la novel·la; un relat prodigiosament cohesionat, incisiu i penetrant com la punta d’un bisturí.
Tanmateix, hem de celebrar la publicació d’una altra novel·la de Sándor Márai com una nova oportunitat per acostar-nos i conèixer una mica més el fascinant univers literari d’aquest escriptor centreeuropeu, cada cop més restituït de l’oblit injust que va patir durant bona part de la segona meitat del segle passat.

Josep Gras

Sándor MáraiL'estranya

Vida i miracles de l’erudit Martí de Riquer

JOSEP GRAS
___________

El passat 26 de març es va celebrar al Palau de la Música Catalana un emotiu acte públic d’homenatge a un dels pocs erudits encara vius que hi ha a Catalunya: Martí de Riquer. Als seus noranta-tres anys, aquest eminent filòleg i historiador de la literatura, reconegut expert en l’obra de Cervantes i estudiós del Quixot, fou l’indiscutible protagonista al llarg d’una cerimònia centrada en la presentació del llibre Martí de Riquer. Viure la literatura (La Magrana), un completíssim recorregut biogràfic per la figura d’aquest prestigiós medievalista que ha significat per a les seves autores, Cristina Gatell i Glòria Soler, la concessió del Premi Gaziel de Biografies i Memòries en l’edició d’enguany.

De la vasta producció bibliogràfica de Riquer, sempre ha destacat la seva contribució a l’estudi i difusió de la literatura cavalleresca: els amplis coneixements sobre el Tirant lo Blanc i sobre l’obra cabdal de Cervantes, que segons ell inaugura la modernitat en la literatura, han estat reconeguts internacionalment en multitud d’ocasions.

El 2003, amb motiu de la publicació del seu llibre Para leer a Cervantes (Acantilado), Riquer ens va concedir una entrevista que, pocs dies després, apareixia publicada a les pàgines del suplement “Idees” del diari Regió-7 i que ara ens ha semblat oportú de tornar a reproduir aquí.

feu 'clic' a la imatge per llegir l'entrevista

A LA PLATJA DE CHESIL
IAN McEWAN
Traducció d'Albert Torrescasana
Anagrama / Empúries, Barcelona
1ª edició: febrer 2008

La fràgil placidesa dels estranys

Manllevant el títol d’una de les seves primeres novel·les, El confort dels estranys (1981), podem dir que també els dos protagonistes d’aquest relat semblen instal·lats a l’inici de la narració, abans que la tempesta es desfermi definitivament, en una mena de confort plàcid, certament enganyós i de futurs efectes devastadors, tal com es veurà en el desenvolupament –minuciós, com no podria ser d’altra manera tractant-se de McEwan- de la història. Edward i Florence, acabats de casar, compartint el sopar-preàmbul de la tan esperada nit de noces –anys 60: aleshores encara ho era per a moltes parelles-, a l’hotel situat al costat de l’anglesa platja de Chesil, ignoren en aquests moments que l’un per l’altre són dos estranys i que sota la màscara de felicitat que tots dos exhibeixen s’hi amaga un recel profund que, en les properes hores, acabarà provocant l’inevitable conflicte.

Ian McEwan (Aldershot, Anglaterra, 1948), sens dubte un dels valors més sòlids de la narrativa anglosaxona actual –un dels bastions destacats de la que es va anomenar durant les dècades dels vuitanta i noranta l’Armada Invencible, composta també d’escriptors de la talla de Julian Barnes, Martin Amis, Kazuo Ishiguro...-, és un mestre absolut en l’exploració dels sentiments ocults que subjauen sovint en les relacions humanes, i que acaben enterbolint-les i abocant-les a extrems de ruptura irreversible.

McEwan sap quin és el punt final d’arribada, i a tal fi s’hi encamina ja des de les primeres pàgines però, això sí, sense presses ni cops d’efecte innecessaris al llarg del camí. I, vistos els resultats, el lector no pot fer altra cosa que acabar agraïnt rotundament l’actitud de l’escriptor britànic. L’autor de la celebrada Expiació (2002) –recentment adaptada al cinema, com ja se sap-, dilata el temps de la narració al seu gust, però no obeïnt un mer caprici esteticista, sinó en funció de la densitat que vol aconseguir. McEwan descriu meticulosament, sempre al servei de l'evolució dels fets, l’inexorable viatge interior que emprenen els seus personatges novel·lescs. I prop de les vides d’aquests éssers que han estat desposseïts d’una placidesa si més no fràgil, hi plana sempre un alè més aviat tràgic, que predisposa al desassossec i que mena a un refugi final de solitud amarga. Potser és el preu que aquests homes i dones valents han de pagar per haver recuperat la individualitat i una dolorosa llibertat emocional.

Una prosa intel·ligent, atenta al detall

A A la platja de Chesil, la mà del narrador omniscient guia les evolucions dels dos amants ara immersos en un despit mutu cap a un desenllaç que es preveu incert, però fent incursions retrospectives en el passat d’ambdós personatges, que contribueixen a perfilar-ne un retrat sòlid i a comprendre amb més precisió les motivacions dels seus comportaments. I, en aquest sentit, resulta prou determinant la ubicació temporal en què l’autor ha situat aquest desencontre amorós: els anys 60. Una època en què les relacions sentimentals i aquells aspectes més específicament d’índole sexual en el món de la parella estaven regits per uns patrons certament diferents als actuals. Aquest element contextual esdevé rellevant perquè el lector acabi comprenent les reaccions dels dos protagonistes, no podent evitar sentir per ells una lleugera compassió.

La història, estroncada prematurament, entre l’Edward i la Florence podria acabar essent una més de tantes, si no fos per la saviesa i la sensibilitat amb què Ian McEwan duu les regnes del relat, fent gala en tot moment d’una prosa intel·ligent, atenta al detall, experta en la recreació d’atmosferes que embolcallen els personatges, no exempta d’una subtil ironia. L’escriptor anglès s’ha revelat, amb els anys, com un mestre en la difícil habilitat de centrar la mirada en un moment determinat de la vida d’algú i ser capaç de sublimar-lo, de dotar-lo d’una importància singular que acaba convertint-lo en emblemàtic i perdurable per a existències alienes.

S’ha dit que A la platja de Chesil no té l’ambició de mires que s’hi troba en altres títols de l’autor com ara l’abans citada Expiació, o fins i tot Dissabte (2007), però de cap manera no hauríem de qualificar-la d’obra menor dins del conjunt de la trajectòria de Ian McEwan. Aquest ha tornat a demostrar que el bon ofici no ha d’anar necessàriament lligat a plantejaments novel·lístics de, aparentement, més alta volada conceptual.

A la platja de Chesil constitueix un encert més a afegir a una narrativa ja plenament consolidada i madura, però que de segur encara ens pot obsequiar en el futur amb altres petites joies com aquesta.

Josep Gras

Ian McEwanA la platja de Chesil