31 de març 2019




CALLE ESTE-OESTE, PHILIPPE SANDS
Traducció de Francisco J. Ramos Mena
Barcelona: Anagrama editorial, 2017 (primera edició, setembre)
603 pàgs. 24,90 euros






Un llegat colossal

Lviv, ciutat actualment ucraïnesa –anomenada en el passat amb noms diferents, Lwów, Lemberg, Lvov..., segons els seus ocupants i sobretot els que hi van governar-, és segurament el principal personatge d’aquesta monumental i alhora apassionant obra, fruit de més de sis anys d’una feina d’investigació titànica duta a terme pel seu autor, Philippe Sands (Londres, 1960), professor de Dret Internacional al londinenc University College; prestigiós advocat dels drets humans que ha participat en destacats judicis al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i a la Cort Penal Internacional de La Haia.
Calle Este-Oeste no és només un document memorialístic i històric de primer ordre, elaborat amb una gran minuciositat i absolutament rigorós en l’ús i la citació de les fonts; l’estil narratiu amb què està escrit, enèrgic, gairebé intrigant en molts moments, ple de vitalitat, fa que es llegeixi com un reportatge periodístic i, fins i tot, com una novel·la.
Sands ha reconstruït la vida de la seva família, seguint les empremtes deixades gairebé al llarg de tot el segle passat, a partir sobretot del seu avi Leon Buchholz i de la mare de l’autor, Ruth. Remuntant-se com dèiem fins a les primeres dècades del segle XX, Sands ha anat entreteixint les relacions que s’hi establiren i traçant el tortuós periple d’una extensa nissaga que té les seves arrels principalment repartides entre les ciutats de Lviv i la veïna Zólkiew, avui anomenada Zhovkva.
Però l’interès de l’autor va més enllà d’aquesta indagació en els seus orígens personals i familiars i, paral·lelament, recupera de l’oblit les figures dels dos juristes probablement més influents en l’evolució del dret internacional contemporani, tots dos coetanis i havent-hi viscut i estudiat Dret de joves a la mateixa ciutat de Lviv sense conèixer-se: Hersch Lauterpacht (1897-1960) i Raphael Lemkin (1900-1959). Sands ha anat bastint el relat de les seves trajectòries centrat fonamentalment en les seves valuoses aportacions jurídiques.

El llarg camí contra la impunitat
Lauterpacht, advocat, catedràtic de dret internacional, professor a Cambridge i a Oxford, assessor del Tribunal Penal en el transcendental Judici de Nuremberg (1945), artífex del concepte jurídic ‘crims contra la humanitat’, aconseguí que aquest terme acabés tenint un protagonisme central en la sentència condemnatòria de l’alt tribunal contra els acusats, tots ells com se sap responsables directes o indirectes de les matances i deportacions massives de jueus centreeuropeus durant el règim nazi.
Els arguments que Lauterpacht defensà durant anys amb dedicació a nivell acadèmic, judicial i fins i tot polític van ser reconeguts i avalats, i el  delicte de ‘crims contra la humanitat’ fou incorporat des d’aquell moment al dret penal internacional. La seva obra An International Bill of the Rights of Man (1945) inspirà la Declaració Universal dels Drets Humans que adoptà l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Dos anys més tard, la Convenció Europea de Drets Humans destacaria el caràcter vinculant del concepte de Lauterpacht. El 1955 formaria part de la Cort Internacional de La Haia com a jutge representant del Regne Unit. “L’ésser humà és el principal destinatari del dret, i com a tal s’ha de protegir i centrar-se sobretot en aquest”, afirmava Lauterpacht. En l’altre extrem, sostenia el reputat jurista, hi havia la responsabilitat de tot individu que anava més enllà de l’Estat i, per tant, aquell no podia emparar-s’hi per intentar eludir la culpa d’haver comès un crim contra la humanitat.   
Raphael Lemkin, al seu torn, va dur a terme una llarga lluita –també en tots els fronts- per tal que el seu concepte de ‘genocidi’ obtingués el suport internacional i pogués ser tingut en compte en els càrrecs imputats als criminals nazis que s’asseien a Nuremberg.”El genocidi era el terme adequat”, argumentava Lemkin, “per descriure la intenció dels acusats d’exterminar nacions i grups racials i religiosos sencers”, i per això havia de ser incorporat a la causa.  
Els seus arguments no van tenir la mateixa sort que els de Lauterpacht, de manera que les sentències del judici de Nuremberg no van acabar recollint el genocidi com a l’altre gran delicte perpetrat per tots aquells criminals. Tanmateix, no gaire temps després de l’acabament del procés, l’11 de desembre de 1946 l’Assemblea General de les Nacions Unides faria un  pas més i i consideraria el genocidi com un crim d’igual magnitud que els comesos contra la humanitat, reconeixent així les tesis de Lemkin. Dos anys més tard, l’Assemblea adoptà la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi, la qual seria vigent a partir del 12 de gener de 1951.
Els mèrits d’aquest llibre són nombrosos; ressenyar-los tots allargaria sens dubte el marc i l’ambició d’aquest escrit. El treball d’investigació que ha realitzat Philippe Sands és enorme, excel·lent. No hauria estat possible, tal com ell mateix diu en els agraïments finals, sense la presència de Niklas Frank (fill d’un dels principals condemnats de Nuremberg, Hans Frank); la la companyia i el mestratge de sir Elihu Lauterpacht (1928-2017; fill de Hersch Lauterpacht, jurista eminent especialitzat en els drets humans, professor de Cambridge, personalitat reconeguda per la seva intervenció en litigis penals internacionals); la generositat de Saul Lemkin, el nebot del prestigiós advocat, i tants altres la llista dels quals és interminable.
Des d’aquella primera visita a Lviv el 2010, convidat a participar en una conferència sobre drets humans, Sands hi ha tornat –tal com confessa ell mateix- cada any. Ha recorregut la ciutat aturant-se en aquells llocs que constitueixen per a ell una arrelada geografia sentimental, que travessa els anys, els records, la història de moltes vides properes que hi han deixat la seva empremta inesborrable, tremendament reveladora. 

Josep Gras
 



EN BRAÇOS DEL PARE, ÀLVAR MASLLORENS
Pròleg de Martha Masllorens
Sabadell: La Temerària, 2018 (1a edició: agost)
160 pàgs. 16 euros







Eterna quimera

És l’amor cancel·lat de manera inesperada per l’altra part allò que empeny l’home sentimentalment devastat a cometre un acte extrem, reprovable en  la seva condició primigència, essencial? La línia que separa la cerca de la bondat i de la bellesa del territori fosc que cohabita dins nostre és potser més prima del que ens sembla a primera vista. Aparentment, una distància enorme separa aquests dos mons, però és un enigma. Com ho és una de les moltes digressions filosòfiques que conté En braços del pare, la primordial segurament: “La distància existent entre el misteri i el secret”, reflexiona el protagonista  davant l’imminent cataclisme sentimental,“és la mateixa que es dóna entre la curiositat i el dolor”.
No és la redempció a través d’un acte venjatiu, malgrat que just segurament des de la pròpia perspectiva moral, d’un mateix i dels errors que hagi pogut cometre en el passat, el que cerca l’individu d’aquesta novel·la. Deixant-se endur per un sentiment de dolor o de frustració, la seva és una acció que en el fons vol restaurar l’harmonia escapçada, sense preveure’n els efectes futurs. 
La història que el nostre home, pintor i també professor d’art, explica en aquesta nouvelle intensament poètica tant en l’estil com en el missatge de fons, amaga una càrrega dramàtica que no es tradueix en fets ben bé fins al darrer capítol, tot i que l’abast s’hi percep de manera progressiva.
L’enyor, tant per uns moments feliços viscuts com per tot allò que podria haver esdevingut i ara sembla de nou només una il·lusió, un vagareig inútil de la imaginació, defineix en gran mesura el que és al capdavall una llarga confessió autobiogràfica d’aquest personatge, atordit per la seva actuació final.        
El relat mesurat del narrador, marcadament introspectiu, impregnat com dèiem d’un to que intenta transcendir en tot moment la vivència concreta, el desencís de l’instant crucial, no fa preveure un desenllaç que acaba trasbalsant les expectatives del lector. Inquietant, eloqüent en les pàgines finals. “Com acceptar fins al darrer sospir les conseqüències dels nostres actes, pensaments, omissions”, es pregunta la persona en qüestió.
Els dos eixos que estructuren la narració són dedicats a les dues persones que nodreixen els records del nostre home: la Joana i la Maureen. Dues peces cabdals en el discurs evocador del protagonista. Bristol, la ciutat anglesa, n’és una altra: escenari breu però decisiu.            
Aquesta és la segona novel·la d’Àlvar Masllorens (Barcelona, 1962), després d’El so inaudible de les estrelles (Proa, 2002; guanyadora del premi Roc Boronat 2001). Escrita en una prosa narrativa que busca destil·lar el llenguatge i desprendre’l de bagatge superflu, i que deriva puntualment en un estil assagístic adaptat a les sinuositats de la ficció, En braços del pare no és una crònica més de desamor i de pèrdua. És una lloança de l’art i del procés creatiu que l’acompanya com a antídot contra la solitud i la lletjor del món; i també, alhora, el reconeixement que la plenitud personal potser només és una quimera, perquè el veritable amor –tot i el desig del protagonista- possiblement també ho és.
Finalment, no podem deixar d’elogiar, encara que aquest darrer apunt s’aparti una mica del nucli de la ressenya sobre aquesta novel·la, la bona feina de l’editorial que l’ha duta al món. Al món literari, que no sé si és ben bé el món real i tangible de cada dia, però que en tot cas l’embelleix, i de quina manera. Admirable el colofó, singularitzant l’obra i l’autor, fent-los una mica més perdurables. 

Josep Gras




ELS LLITS DELS ALTRES, ANNA PUNSODA
Barcelona: Amsterdam, 2018 (primera edició, octubre)
143 pàgs. 16,90 euros









Aprenent a dominar les regnes

La primera novel·la d’Anna Punsoda (Barcelona, 1985), dedicada professionalment al periodisme cultural, és una molt bona carta de presentació en el món literari de casa nostra: premi Roc Boronat en l’edició de 2018 i una bona crítica l’avalen en el seu debut.
Els llits dels altres està escrita amb una prosa força depurada, pulcra, precisa, encertada en la selecció del material que vol narrar i fent-ho amb pols segur. Hi ha un ús equilibrat de fets viscuts i ara recordats per la Claustre, amb la inclusió de detalls significatius, i de reflexió en la història que s’explica en primera persona.
No és poca cosa en una primerenca incursió com aquesta, que sorprèn per la cruesa i alhora naturalitat amb què Punsoda explica una vida no massa afalagadora, la de la Claustre, marcada per l’herència d’un pare alcoholitzat i una mare depressiva; també per la llosa de l’anorèxia en la protagonista i l’empremta d’uns abusos sexuals comesos en el nucli familiar. El resultat n’és una trajectòria erràtica, la que duu la Claustre, convulsa i inestable en el terreny afectiu, no exempta d’un cert sentiment de culpabilitat que la jove no abandona mai del tot.
No hi manca, però, en la veu de la narradora una tendresa que contribueix a “empatitzar” ben aviat, ja des de les primeres pàgines, amb el personatge  i les seves penúries. Alguns fragments ens recorden l’estil de la gran Mercè Rodoreda en la seva narrativa breu.
La història de la Claustre és dura, depriment, però sobretot versemblant de cap a cap. I realista: cada cop són menys aïllats els casos que coneixem de famílies aparentment “normals” amb situacions dramàtiques com les d’aquesta novel·la.
La protagonista s’hi encara, no sense amargor, potser perquè no hi té més remei, o potser perquè reconciliar-se tant com pugui amb el seu passat és una condició indispensable per continuar caminant. Tal com diu la Claustre en el capítol inicial, que esdevé un inquietant prefaci del que s’explicarà a continuació: “Tot pot amagar-se, però hi ha històries que són aguilots pessigant-te el fetge. Les espantes i et tapes com pots el forat que t’han obert. Aprens a caminar tort i foradat, amb un braç dedicat a espantar bèsties /.../. Fins al dia que vols viure i necessites les dues mans”.             
Decidida a governar les seves pròpies regnes, finalment la Claustre no defuig el que li no és plaent o fàcil. Així, Punsoda fa que l’inici i el final de la novel·la acabin trobant-se de manera encertada, es complementin, subratllant el que n’és essencial.
Magnífica conclusió en la seva brevetat.
Una gran revelació, sens dubte.

Josep Gras