Notes de cine


A Quiet Passion (Historia de una pasión)

                                         Imatge del film amb Emily Dickinson al centre de l'escena                               
L’èxtasi i el turment

La passió silenciosa a què es refereix el títol no és altra que la d’escriure, a la qual la poeta Emily Dickinson (Massachussets, 1830-1886) s’hi va lliurar en cos i ànima i que li aportà una felicitat gairebé invulnerable, en contraposició a una vida turmentada i, tal com deia ella mateixa, incompleta en molts aspectes. “Per cada moment d’èxtasi pagarem amb turment, en aguda i sentida proporció; per cada hora gaudida, esmolats i miserables anys, monedes disputades amb amargor i baguls curulls de llàgrimes”, premonitòries paraules que ressonen mentre la jove Dickinson contempla el món exterior des de l’ampli finestral de l’internat.
Els versos de Dickinson recullen les frustracions i el malestar que sentí la poeta cap a un món, el seu, dominat per un rígid puritanisme religiós i per la hipocresia social i cultural que menyspreava la competència i el talent de les dones. Com a escriptora ho va viure en pròpia pell i, de fet, la seva obra no va tenir reconeixement fins després de la seva mort.
La pel·lícula de Terence Davies aprofundeix en el complex univers interior de Dickinson, mostrant-nos-en les contradiccions tant d’ordre sentimental com espiritual, la seva rebel·lia contra una religiositat repressora i omnipotent, no oblidant mai l’íntim i lleial plaer de l’escriptura que l’ajudà a alleujar el dolor de les ferides.
Veiem la vida diària de Dickinson en el seu entorn familiar, amb els seus pares, el seu germà Austin i Vinnie, la germana petita amb qui la poeta va mantenir sempre una relació plena de complicitat i de sincera estimació. És un món tancat, d’atmosferes denses i carregades de malenconia, on el capteniment dels diferents membres de la família és de vegades tan intens que gairebé es pot palpar físicament.
Davies descriu aquests moments amb un moviment lent i elegant de la càmera que mostra els personatges en comunió perfecta amb els mobles i els objectes que els acompanyen i amb un tractament exquisit de la fotografia i de la llum, que atrapa les evolucions cromàtiques d’aquesta en relació al pas de les hores (mestres com Max Ophüls o Carl Theodor Dreyer ens vénen immediatament a la memòria). Així, la lluminositat en el rostre o d’altra banda el progressiu enfosquiment de les faccions, defineixen amb subtilesa el grau de benestar d’uns éssers que, tanmateix, es mouen amb desimboltura entre uns interiors que foren alhora niu d’inspiració per a Dikinson i també una autoimposada presó.

Una mirada bella i profunda
A Quiet Passion és sens dubte una obra mestra rotunda, d’una bellesa colpidora fins al darrer segon. No sabríem dir si millor que les anteriors Sunset Song (2015), The Deep Blue Sea (2011) o la ja més llunyana La casa de la alegría (The House of Mirth, 2000), però en tot cas posa el llistó molt amunt, en un nivell difícil de superar.
Aquesta excepcional biopic de Terence Davies (Liverpool, 1945) és plena d’encerts i de grans moments cinematogràfics, d’entre els quals en destacarem només alguns que contribueixin a justificar l’excel·lència de l’obra que ens ocupa.
Davies, el cinema del qual és considerat per part de la crítica proper a l’anomenat heritage film (traduït habitualment com a ‘films o cine de patrimoni’, gènere o subgènere associat en els seus orígens a pel·lícules britàniques de finals del segle passat i que es caracteritza sobretot per adaptar clàssics literaris dels segles XIX i XX), pren decisions de posada en escena magnífiques, com l’ús i la plasmació en imatges del pas del temps: en una ocasió, quan es mostren els canvis en els rostres dels personatges de la família fent que envelleixin progressivament en el moment de ser capturats en una placa fotogràfica de l’època; i ja al final de la pel·lícula, quan la fesomia d’Emily Dickinson encarnada per l’actriu es va transformant fins a adquirir els trets reals que va tenir en vida la poeta abans de morir. Dues el·lipsis subtils i gairebé estàtiques però d’una remarcable originalitat estètica.
Un altre dels elements meritoris és la presència de la veu en off de la poeta recitant versos seus al llarg del film, la musicalitat dels quals incideix en el desenvolupament del relat amb una funció no narrativa, sinó més aviat marcant-ne el ritme i complementant les accions de Dickinson. Se’n fa un ús mesurat que, juntament amb l’acompanyament puntual de la música, aconsegueixen dotar d’un dramatisme auster però contundent l’evolució de la història i dels personatges.
Tots ells interpretats amb convicció i realisme, però d’entre els quals no podem deixar de subratllar l’extraordinària composició de la poeta que en fa Cynthia Nixon (aquí en un sorprenent canvi de registre als que ens té acostumats, absolutament magistral), sense descuidar el treball de Jennifer Ehle en el paper de la seva germana Vinnie o el dels altres membres de la família. Personatges que han estat construïts des d’una mirada profunda i crítica, defugint patrons conductuals estereotipats o massa previsibles.
Amb pel·lícules d’aquesta factura l’apel·latiu tradicional per referir-se al cinema de ‘setè art’pren més valor que mai. En efecte: veure-la, llegir-la, gaudir-la al compàs de les seves imatges, deixant-nos arrossegar pels versos de Dickinson. Extraordinària, de cap a cap.
Josep Gras
 
 A QUIET PASSION
(HISTORIA DE UNA PASIÓN)

Gran Bretanya, Bèlgica,  2016

Direcció i guió: Terence Davies     
Producció: Roy Boulter i Solon Papadopoulos   
Productors: Hurricane Films, Potemkino 
Fotografia: Florian Hoffmeister
Disseny de producció: Merijn Sep 
Música: Ian Neil 
Muntatge: Pia Di Ciaula    
Durada: 125 minuts
Intèrprets: Cynthia Nixon (Emily Dickinson); Jennifer Ehle (Vinnie Dickinson); Duncan Duff (Austin Dickinson); Keith Carradine (Edward Dickinson); Jodhi May (Susan Gilbert); Joanna Bacon (Emily Norcross); Catherine Bailey (Vryling Buffam); Emma Bell (Emily Dickinson jove); Annette Badland (tia Elizabeth).     

Estrena al cinema: 7 d’octubre de 2016
Estrena en format DVD: gener 2017    



Winter Sleep


                                                             Haluk Bilginer com a Aydin, en un escena del film


Una aparent letargia

Cannes i Nuri Bilge Ceylan (Istanbul, 1959) són dos noms inseparables en el panorama cinematogràfic actual. El realitzador turc ha triat habitualment aquest aparador, gairebé sempre sinònim de qualitat i d’autoria, per presentar les seves pel·lícules. Cada nova obra seva ha merescut el reconeixement explícit del jurat i ha fet créixer l’admiració per aquest cineasta dotat d’una poderosíssima mirada cinematogràfica. Va debutar-hi amb Uzak (Llunyà) el 2002 i li han seguit Els climes (2006), Tres micos (2008) i Temps era temps a Anatòlia (2013). 
Winter sleep (Son d’hivern), que va guanyar la Palma d’Or en el Festival de Cannes de 2014, és d’una bellesa estremidora de cap a cap durant els 196 minuts de metratge. Bilge Ceylan teixeix un drama intens, que a mesura que transcorre penetra lentament en l’espectador i el reté, sense deixar lloc al tedi i, encara menys, a la indiferència. Els darrers trenta minuts acaben colpint de manera inevitable i deixen una profunda empremta. Aydin, actor en el passat i reconvertit ara en gerent del seu propi hotel, admet de manera gairebé humiliant que ha fracassat també a l’hora d’estimar, i demana a Nihal –la seva muller, amb qui només comparteix ja un sostre i records plens de ressentiment- que el deixi continuar vivint a prop seu, en estances diferents, encara que sigui en condició d’hoste o de servent: “Potser perquè sóc vell o estic boig, o potser perquè m’he tornat un home diferent…, pensa el que vulguis…”. En unes imatges conduïdes per la veu en off d’Aydin, magníficament subratllades per la música i per mitjà d’una comunicació només gestual entre els dos amants derrotats, Aydin fa explícita la seva claudicació irreversible.
El món de Thèkhov, en els contes del qual s’inspira la pel·lícula, hi és ben present, més lúcid que mai. Thèkhov en estat pur enmig del vast i esquerp paisatge de la Capadòcia (Anatòlia Central), en ple hivern. Els personatges, començant pels esmentats Aydin i Nihal però també Necla, la seva germana o l’empleat i escarràs Hidayet, són conscients de la seva infelicitat i que haurien de fer alguna cosa al respecte, però es mostren incapaços. Hi ha un immobilisme en les seves vides quotidianes, en consonància amb l’immobilisme de la peculiar topografia de l’entorn, que els domina i els aboca a aquest isolament aclaparador, aparentment tranquil però carregat de tensió i d’amargor. Bilge Ceylan tradueix en imatges memorables aquest lirisme turmentat d’uns éssers que refusen la compassió o el perdó per por de veure’s tal com són. Algunes escenes, com la llarga conversa entre Aydin i Nihal a l’habitació d’ella, o la que precedeix la ruptura entre el mateix Aydin i Necla, posseeixen una tal intensitat dramàtica que per uns moments podríem creure que som davant d’un escenari teatral, atrapats per unes interpretacions simplement magistrals, enormes. La paraula i el diàleg assoleixen així una importància cabdal en aquesta pel·lícula.

Una posada en escena sòbria
Però la narrativa fílmica de Bilge Ceylan destaca també per altres qualitats. Durant la primera meitat de Son d’hivern, l’espectador percep de manera progressiva aquesta aparent letargia en la que semblen instal·lats uns individus refugiats en la seva solitud, contenint en silenci i pacientment la furiosa tempesta que es congria dins seu. Hi contribueixen en gran mesura els plans en què sovint veiem els personatges vinculats al paisatge exterior, de morfologia estranyament inhòspita. El director turc captura la contínua transformació d’quest hàbitat i el converteix en un personatge més, emfasitzat per un ús de la llum ple de matisos i tonalitats gairebé pictòriques.
La sobrietat de la posada en escena i en el desenvolupament de la trama fa que un rostre, una mirada erràtica o la nuesa d’un espai sense figures humanes puguin ser puntualment d’una gran importància i revesteixin un insòlit protagonisme.
Potser per això els crítics hi veuen en el cine de Bilge Ceylan la influència de l’Antonioni de La notte (1961) o L’avventura (1960); també es parla de Dreyer i de l’Ingmar Bergman de Secrets d’un matrimoni (1974). Probablement, tots ells hi són d’una o altra manera presents com també hi són Txèkhov i Shakeaspeare, però en tot cas som davant d’un cineasta majúscul, que sobresurt rotundament i s’aparta dels stàndards cinematogràfics actuals i que en cada nova pel·lícula frega el sublim o, si més no, ho intenta.
Després d’haver vist Son d’hivern no podem deixar de reflexionar sobre aspectes diversos de la vida. La seva petjada perdurarà els propers dies i fins i tot les properes setmanes. Conscients, com Aydin o Nihal, de la nostra fragilitat, de la vulnerabilitat de la naturalesa humana i de les seves profundes contradiccions, no per això, però, estem disposats a renunciar a una tan desitjada felicitat que sempre se’ns acaba escapolint. Com diu el company de taula a Aydin, citant Shakespeare, ja en el tram final de la pel·lícula: “La compassió –i encara més, l’autocompassió- és el refugi, l’excusa dels covards”.

Josep Gras

WINTER SLEEP
(« KIS UYKUSU », SON D’HIVERN, 2014)

Turquia, 2014

Direcció: Nuri Bilge Ceylan 
Producció: Zeynofilm, Bredok Filmproduction, Memento Film Production 
Productors: Zeynep Ozbatur Atakan
Guió:  Ebru Ceylan i Nuri Bilge Ceylan, basat en contes d’Anton Txèkhov 
Fotografia: Gökhan Tiryaki, color
Direcció artística: Gamze Kus  
Muntatge: Nuri Bilge Ceylan i Bora Göksingöl
Durada: 195 minuts
Intèrprets: Haluk Bilginer (Aydin), Melisa Sözen (Nihal), Demet Akbag (Necla), Ayberk Pekcan (Hidayet), Serhat Mustafa Kiliç (Hamdi), Nejat Isler (Ismail), Tamer Levent (Suavi)

Estrena al cinema:  10 d’octubre de 2014
Aparició en DVD: maig 2015   



La grande bellezza

                                                  Toni Servillo com a Jeff Gambardella. Photo: Gianni Fiorito


El gran amfitrió

La darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino (Nàpols 1970), autor entre altres de la també elogiada Il Divo (2008) -amb un Toni Servillo més contingut i mesurat que en aquesta seva darrera interpretació però igualment magnífic-, és molt ambiciosa en el pla temàtic, tant que algunes de les seves idees realment interessants només han pogut ser esbossades quan arribem al final de la cinta.
Un esbós vigorós, això sí, traçat amb pols ferm i creatiu. El resultat és un relat cinematogràfic fascinant i hipnòtic, i sorprenentment cohesionat malgrat el risc de dispersió i d’excés que podia haver malmès el film en qualsevol moment.
Per davant de tot, La grande bellezza és un homenatge inequívoc al món de Federico Fellini, un reconeixement del seu immens llegat que Sorrentino demostra que admira i que, en certa manera, reivindica per ser tingut en compte en uns moments actuals d’aclaparadora mediocritat cultural i artística. El referent més clar el tenim en la mítica La dolce vita (1960), l’esperit de la qual és present en la pel·lícula de Sorrentino i n’impregna el nucli argumental. Però també són reconeixibles ressons de Fellini 8 e mezzo (1963) –l'estil oníric amb que es dóna pas a l'evocació de records- i de Roma (1972), sobretot en aquelles escenes en què predomina el to grotesc i alguns personatges són caracteritzats amb un marcat caire caricaturesc: recordem la recepció de la monja aspirant a santa que s’ofereix als alts jerarques eclesiàstics, o fins i tot qualsevol de les festes celebrades entre els amics i coneguts de Gambardella.
Com el personatge prinicipal de La dolce vita -el paparazzi interpretat per Mastroianni-, també aquí Jeff Gambardella no tan sols participa d’aquesta vida frívola que batega en les nits romanes, sinó que n’és el guia, el gran amfitrió. Però alhora, gràcies a la seva situació professional (escriptor en hores baixes, autor en la joventut d’un sol llibre, reciclat ara a famós periodista de la tafaneria social i dels esdeveniments més esnobs), n’és també un observador privilegiat i, per tant, el perfecte crític vers un món tan enlluernador com vacu i absolutament efímer.
Gambardella es converteix així en el cronista d’aquesta mundanitat, de la Roma nocturna i desenfrenada que resplandeix, encara que de manera fugaç, a l’ombra dels decadents palaus, sota la mirada impertèrrita dels busts immortals. Tot aquest “remolí de la mundanitat”, com ell mateix l’anomena, fet de festes extravagants, d’exhibicions artístiques presumptament avantguardistes, de cerimònies socials i religioses centrades sobretot  en la popularitat i el manteniment de l’status, no és més que un circ, una gran i voluptuosa fira de vanitats que amaga les veritables preocupacions, la identitat real d’una societat sumida en una inestabilitat política i econòmica, i fins i tot existencial. El personatge de Romano n’és un bon exemple o, per què no, el del mateix Gambardella malgrat el seu posat de satisfacció gairebé permanent.

La bellesa perduda
Però La grande bellezza no és només aquesta mirada mordaç i impúdica, personificada en un home sensible i alhora cínic com és Gambardella, sobre la decadència actual de la ciutat eterna i, per extensió, de tota la Itàlia post-Berlusconi.
La pel·lícula de Sorrentino, feta de contrastos en contínua alternança (de la interpretació coral a la Fontana dell’Acqua Paola, durant la primera seqüència, a la voràgine d’una de les festes de Gambardella), ens parla de la bellesa, de la bellesa perduda, de la que roman massa amagada i que només en comptades ocasions es deixa veure o que nosaltres som capaços de percebre. I aquesta, la gran bellesa que proclama el títol, la que finalment ens commou i dóna sentit a una vida viscuda de manera potser massa displicent, es mou sempre entre l’efímer, allò més trivial i frívol (la mundanitat, els plaers dels instints més bàsics, el luxe i l’opulència, el poder) i el que és transcendent, perdurable, essencial. Veiem, en aquest sentit, que tota la disbauxa i el ritme trepidant i festiu en el dia a dia de Gambardella no aconsegueixen esborrar la malenconia per l’amor perdut de joventut. El mateix Gambardella diu gairebé al final, en un dels moments més colpidors del film: “Tot és a recer sota el xivarri i el soroll: el silenci i el sentiment, l’emoció i la por, les demacrades i inconstants espurnes de bellesa, la decadència, la desgràcia i l’home miserable”.
Sorrentino ens mostra aquesta contraposició entre allò passatger i el que pot arribar a sedimentar dins nostre amb un estil abrupte però profundament poètic: constants travellings per capturar el diàleg entre acció intensa i reflexió, extroversió i gaudi il·limitat versus introspecció i recolliment (fragments fugaços de vida reclosa en convents serveixen de contrapunt als plaers i satisfaccions de la vida exterior), i un singular ús de la llum en la fotografia, sobretot per emfasitzar el rostre del personatge principal segons el seu estat d’ànim i la particularitat de l’entorn.
Hipnòtica, addictiva, La grande bellezza convé ser vista, viscuda, assumint-ne un cert risc: el de fer-nos sentir, a la seva conclusió, una mica més nostàlgics (encara) que abans, però també més feliços.
                                                                                                                     Josep Gras


LA GRAN BELLEZA
(LA GRANDE BELLEZZA, 2014)

Itàlia, 2013

Direcció: Paolo Sorrentino  
Producció: Indigo Film, Medusa Film, Babe Film, Pathé, France 2 Cinéma 
Productors: Nicola Giuliano i Francesca Cima
Guió: Paolo Sorrentino i Umberto Contarello, a partir d’un argument de Paolo Sorrentino 
Fotografia: Luca Bigazzi, color
Direcció artística: Stefania Cella  
Música: Lele Marchitelli
Muntatge: Cristiano Travaglioli
Durada: 142 minuts
Intèrprets: Toni Servillo (Jeff Gambardella), Carlo Verdone (Romano), Sabrina Ferilli (Ramona), Carlo Buccirosso (Lello Cava), Iaia Forte (Trumeau), Pamela Villoresi (Viola), Galatea Ranzi (Stefania), Franco Graziosi (comte Colonna), Giorgio Pasotti (Stefano), Serena Grandi (Lorena), Isabella Ferrari (Orietta)

Estrena al cinema:  5 de desembre de 2013   




Anna Karenina

                      Keira Knigthley com a Anna Karenina. Photo: Laurie Sparham


Passió entre bambalines

S’alça el teló: els personatges que la ploma de Tólstoi immortalitzà el 1877 prenen vida de nou en aquest gran teatre de l’ostentació i de l’artifici que és la Rússia tsarista de finals del segle XIX. Com en un carrussel desbocat, els seus destins dansen sense treva enmig de la voràgine històrica. Saben que són efímers, però la voluptuositat i el fervor els arrossega sempre endavant.
El britànic Joe Wright ha vessat tot aquest material d’alt voltatge en la seva última pel·lícula, aconseguint un prodigi audiovisual indiscutible. L’adaptació d’Anna Karenina (2012, estrenada al nostre país el 15 de març d’enguany) que n’ha fet és poderosa, plena de força arravatadora com la mateixa història d’amor entre la jove aristòcrata i l’oficial de cavalleria Vronsky.
Wright presenta una posada en escena valenta, que defuig els plantejaments més academicistes i opta decididament per capturar i mostrar l’essencial d’uns personatges, tan vigents i atemporals avui com el primer dia en què foren creats. Una aposta certament arriscada, però resolta amb eficàcia i inspiració.
Joe Wright (Orgull i Prejudici, 2005; Expiació, 2007), a partir del magnífic guió de Tom Sttopard (dramaturg anglès d’origen txec, director de la skakespeariana i poc coneguda Rosencratz and Guildenstern are dead de 1990), ha situat l’acció dins d’un antic teatre (decadent, escrostonat, amb petxines de llum al prosceni), de manera que el curs del relat fílmic transcorre entre els seus diferents espais. Els personatges van i vénen i es realacionen entre ells a l’escenari central, però també a la platea o entre bambalines. Els decorats es transformen en funció de l’escena, contribuint a acotar cada nou espai dramàtic amb admirable fluïdesa. Aquests canvis de localització en les escenes, així com les evolucions en el comportament dels personatges, es produeixen a través de continus desplaçaments d’aquests pels espais adjacents a l’escenari o per l’interior de la maquinària tramoística, i fins i tot a la platea convertida quan cal en una fastuosa sala de ball o en un immens camp ple de vegetació.

Un intens alè tràgic
Però el tàndem Wright – Sttopard va encara més enllà en el seu plantejament volgudament no naturalista i estableix una encertada diferenciació en l’ús dels espais. Així, els interiors del teatre són testimoni de la tensió creixent entre la Karenina i el seu marit, l’alt funcionari Alexei Karenin (excel·lent un cop més Jude Law, aquí en el seu capteniment i contenció), o d’aquells altres moments en què l’Anna vetlla el seu fill al llit. També serveixen per emmarcar la sumptuositat i la vacuïtat a parts iguals de les festes i celebracions de l’aristocràcia, on sovint les pulsions latents es manifesten amb l’aprovació tàcita dels participants. Especialment memorable resulta l’escena del ball: un joc de mirades, de flirteigs elegants i sensuals en què l’atracció amb prou feines continguda fins a aquell moment de Karenina per Vronsky comença a desfermar-se.
En contraposició a aquestes atmosferes carregades hi ha els emplaçaments exteriors (com la casa pairal i els camps del terratinent Levine, les andanes ferroviàries plenes de gent o fins i tot alguns paratges bucòlics on els dos amants es lliuren a la concupiscència de la carn), que volen encarnar un aire d’autenticitat en les relacions humanes enfront de l’artificiositat d’un món opulent abocat al seu propi declivi.
Un intens alè tràgic recorre la pel·lícula de Joe Wright de cap a cap i n’impregna cada escena, cada un dels recers íntims de la Karenina, subratllant la seva angoixa creixent davant la precipitació dels esdeveniments. El desenllaç fatídic gairebé es pot palpar físicament des del primer moment, intuïnt l’abisme final de claudicació i de renúncia en què cau l’adúltera dama (una Kneira Knightley magistral, plena de vigor i de sensualitat). Claudicació davant el sofriment per l’amor traït, no pas vers la societat que la condemna per haver-se atrevit a a viure i sentir amb llibertat.
El preu que la Karenina ha de pagar per no haver representat el seu paper ha de ser necessàriament alt. Tots els seus coetanis de classe alta viuen assumint el caràcter teatral de les seves vides, havent d’actuar en tot moment segons el rol que se’ls ha assignat i executant al peu de la lletra les acotacions establertes.
Teatre dins del teatre, teatre dins del cinema, i fins i tot teatre i cinema a partir de la novel·la: tot un brillant i captivador exercici metacinematogràfic, el que fan en aquesta adaptació Joe Wright i Tom Sttopard, a l’alçada de dues joies com són Vània al carrer 42 (1994), sobre la cèlebre peça d’AntonTxèkhov L’oncle Vània (1899) que Louis Malle (1932-1995) situa en un teatre novaiorquès, i la indispensable Looking for Richard, dirigida per Al Pacino el 1996.
Molt a prop de l’obra mestra. Fascinant.

Josep Gras

ANNA KARENINA
(«ANNA KARENINA »)   (2012)

Gran Bretanya, 2012
Direcció: Joe Wright
Producció: Working Title Films, Focus Features per a Universal Pictures
Productors: Tim Bevan i Paul Webster
Guió: Tom Stoppard, a partir de la novel·la homònima de Lev Tólstoi, de 1877
Fotografia: Seamus McGarvey. Color
Música: Mario Marianelli
Muntatge: Melanie Oliver
Durada: 129 minuts
Intèrprets: Kneira Knightley (Anna Karenina), Jude Law (Alexei Karenin), Aaron Taylor-Johnson (comte Vronsky), Kelly Mcdonald (Dolly), Matthew Mcdadyen (Oblonsky), Olivia Williams (comtessa Vronskaya), Domhnall Gleeson (Levin), Emily Watson (Lydia Ivanovna), Alicia Vikander (Kitty), Ruth Wilson (princesa Betsy Tverskoy), Pip Torrens (príncep Scherbatzky)

Estrena al cinema: 15 de març de 2013    


2 comentaris:

josep maria solà ha dit...

Josep, que m'ha agradat moltíssim la teva crítica de l'Anna Karenina. En saps moltíssim: coincideixo en tot gairebé. L'analogia que estableixes entre les 3 grans adaptacions (el Vània de Malle i el Ricard d'Al Pacino, meravellosa, com ho són les 3 pel·lis (Karenina, la pel·li ressenyada, és una obra mestra, sense dissimulacions!!). Per molts anys.
Josep Maria Solà

Josep Gras Carmona ha dit...

Josep Mª:

Gràcies pel teu comentari. Celebro que coincidim en la valoració de la pel·lícula i que t'hagi agradat la ressenya.
Per molts anys que poguem compartir aficions pel cinema i la literatura!
Josep