SORTIR A ROBAR CAVALLS, PER PETTERSON
Traducció de Carolina Moreno
Barcelona: Club Editor, 2016 (1ª edició, octubre)
242 pàgs. 18,95 euros

Una fèrtil solitud

L’estiu de 1948 fou molt especial per a Trond T., que aleshores tenia quinze anys, fins al punt que l’empremta que hi deixà ha estat present al llarg de tota la seva vida posterior. Ell mateix ho reconeix amb una certa perplexitat, al tram final de la novel·la, quan el temps compartit amb qui més estimava arriba al final: “Era com si hagués caigut un teló i tot el que jo havia vist i conegut hagués quedat colgat. Era com començar la vida de cap i de nou”. Un adéu en aquells moments inexplicable per a l’adolescent que havia descobert la força de la natura i la mena de vida lliure i salvatge que s’hi podia dur prop d’ella, guiat per l’expertesa del seu pare. Instal·lats en una cabana en ple bosc, van aprendre a tractar-la amb respecte però alhora amb una obstinada valentia.

Trond, avui amb gairebé setanta anys i vivint sol en una casa situada als mateixos paratges naturals d’aquell estiu idíl·lic, a l’est de Noruega, rememora un estat ja llunyà de felicitat intensa i fugissera que probablement no ha tornat a sentir.

Ha triat aquesta soledat, només interrompuda de tant en tant pels lladrucs de la Lyra i amb la companyia de Dickens, plenament conscient dels riscs. Melancòlic, introspectiu en excés però també content de l’elecció, Trond intenta ara reconciliar-se amb un passat no exempt de dolor, poder endreçar uns records incòmodes i traumàtics, amb la complicitat del paisatge proper i la presència d’un veí, Lars, vestigi inesperat d’aquest seu temps pretèrit: “Quan algú diu que el passat és una terra ignota, que les coses allà són i es fan d’una manera diferent, puc dir que he tingut aquesta sensació la major part de la meva vida perquè no tenia més remei, però ara ja no”.

El paisatge amb el seu llenguatge singular i l’entorn boscós de la cabana són, precisament, l’altre gran protagonista d’aquesta novel·la. Trond hi estableix en tot moment una relació íntima, compartint-hi pensaments i neguits. Els silencis amb què la natura dialoga amb el seu hoste tossut són enormement reveladors i l’autor els descriu amb un lirisme profund i eloqüent. No sempre hi troba acolliment; també poden arribar a ser infranquejables barreres comunicatives entre l’un i l’altre.

Petterson dóna una gran importància als detalls, als sons, als canvis cromàtics que es produeixen en l’evolució paisatgística. Per a ell és essencial que el lector sigui capaç d’identificar plenament el lloc on transcorre la història, que el pugui conèixer amb la màxima precisió a través de les pàgines que té al davant.

Cada gest i cada peripècia quotidiana de Trond, per irrissoris que puguin semblar a primera vista, esdevenen significatius en el desenvolupament del relat. No tan sols el seu estat anímic, sinó també les reaccions físiques del seu cos determinen el curs de la vida que duu aquí. “La memòria física dels personatges és molt important a l’hora de recordar o reconstruir el passat, i es tracta de deixar que aquesta flueixi, seguint una mica també el ‘camí dels sentits’ proustià”, diu Petterson en una entrevista que li van fer arran de la presentació a Barcelona de la versió catalana de Sortir a robar cavalls (Montserrat Serra, publicada al portal digital Vilaweb l’1 de novembre de 2016).   

Una escriptura sòbria i precisa

Per Petterson (Oslo, 1952) ha escrit una història dramàtica, sense escarafalls ni estridències. Aquest és un dels mèrits de la seva escriptura: és sòbria, meticulosa, precisa, de ritme estable i mesurat, d’una serena bellesa. Potser se li pot retreure una certa fredor estilística, que de vegades es nota en el tractament de situacions amb un fort potencial emotiu, però el lector aviat s’adona que la intensitat dels sentiments també pot transmetre’s a través d’una contenció narrativa, com la de Petterson, realment magnífica.

El mateix autor ha dit sovint, en entrevistes i presentacions dels seus llibres a la premsa, que “actualment la paraula està sobrevalorada”i que el que pensem o el que sentim és més important que el que acabem dient amb les paraules. I així ho posen de manifest els seus personatges, com Trond, de qui ens anem fent una idea força exacta de la seva personalitat a mesura que coneixem el seu univers interior: emocions evocades des d’una tristesa essencial però al capdavall fèrtil i una assumpció dels errors comesos no desproveïda d’un cert ressentiment.         

Sortir a robar cavalls (2003; la darrera de l’autor publicada al nostre país) és considerada la seva novel·la més poderosa i la que ha consolidat el prestigi de Petterson a nivell mundial. Anteriorment, el lector d’aquí havia pogut llegir Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), amb la qual l’autor va guanyar el Nordic Council’s Literature Prize i Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009).

L’escriptor noruec ha estat sempre vinculat al món dels llibres (traductor, llibreter) i sent devoció per aquests i per la literatura. Diu que des dels divuit anys ja volia ser escriptor. Dos grans autors l’han influït, reconeix ell mateix, en la seva escriptura: Knut Hamsun (1859-1952, també noruec guardonat amb el Nobel l’any 1920) i el nord-americà Raymond Carver (1938-1988, mestre del relat curt).

Llegir Petterson és sens dubte un intens plaer, que provoca enyorança de l’altra obra seva que encara no hem pogut descobrir. Com a Trond, ens fa ser una mica més indulgents i amables amb nosaltres mateixos. 

Josep Gras

                                                                                                         

Un clam més viu i necessari que mai

El CLAM Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya inicia la seva singladura enmig de grans crisis socials i humanitàries cada cop més perllongades

Josep Gras

El proper 27 d’abril obre el teló el Festival CLAM de Cinema Social de Catalunya en la seva 14a edició i primera en oferir tres seus simultànies de celebració: Navarcles, Manresa i Navàs. Fins ara el certàmen s’havia desenvolupat només a Navarcles, lloc matriu d’aquesta iniciativa que el 2004 va posar en marxa l’entitat FICNA (Festival Internacional de Cinema de Navarcles), constituïda un any abans, amb la doble finalitat de promoure valors universals com els drets humans i la solidaritat a través del cinema i, alhora, dotar Navarcles d’un major contingut cultural. 

Aquesta ampliació en el territori forma part del nou impuls que s’ha volgut donar al festival, amb la decidida implicació de l’Ajuntament de Manresa i la col·laboració  també de l’associació cultural FotoFilm Navàs, que acollirà part de la programació d’enguany. “Hi ha la voluntat de materialitzar un canvi de dimensió i de posicionar-se paulatinament com un referent entre els festivals més importants del país, especialment en cinema social”, diu al respecte Serafí Vallecillos, nou director de CLAM en substitució del fins ara Valentí Oliveras.

Amb el nom també renovat, el festival inicia una nova etapa amb la mirada posada en el futur i amb ambiciosos reptes plantejats. Sense perdre els trets essencials que l’han definit al llarg de la seva ja important trajectòria, el CLAM aspira a consolidar la seva presència més enllà de l’àmbit local i a fer créixer el prestigi que actualment ja és marca de la casa. “La incorporació a la Catalunya Film Festivals per a nosaltres ja és molt significativa, però hem de treballar per continuar incrementant l’interès cinematogràfic del festival, mantenint els criteris de qualitat i de novetat en la programació i enriquint-la amb la presència de directors, productors, actors…”, assegura Vallecillos, que també hi veu una importància decisiva en la potenciació del seu vessant educatiu.
Enguany l’aposta del consistori manresà en aquest nou periple del festival és important i el nivell de compromís organitzatiu i econòmic que ha contret així ho demostra. Segons Anna Crespo, regidora de Cultura de l’Ajuntament, la voluntat de suport és inequívoca: “La implicació de la regidoria amb CLAM és total; s’han aconseguit 20.000 euros de pressupost ordinari i s’ha presentat el projecte d’ampliació i millora del certàmen a les institucions pertinents: Generalitat, Diputació…”. Es vol així, tant des de la regidoria com per part de l’entitat organitzadora, posicionar el festival en un lloc destacat dins el panorama d’esdeveniments cinematogràfics català i extendre la seva àrea d’influència a un major territori. L’objectiu és, en aquest sentit, prou ambiciós: “Esperem que un públic potencial més gran pugui beneficiar-se de la projecció de totes aquestes pel·lícules, xerrades i tots els altres actes paral·lels que s’hi duen a terme i, alhora, que Manresa recuperi així al seu territori un festival de cinema de la qualitat que té sens dubte el CLAM”, diu Crespo.  

                      

Qualitat cinematogràfica i missatge social

El CLAM Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya 2017, que se celebrarà entre el 27 d’abril i el 7 de maig, té com a tema aglutinador d’aquesta edició “Herois de la Salut”. L’any passat, “Llibertat” cloïa un cicle de tres anys dedicats als principis que va propagar la Revolució Francesa com a grans valors universals en què s’havien de sustentar els drets humans i les societats democràtiques del futur.

Coherent amb el caràcter de compromís i de reflexió al voltant de les grans problemàtiques socials i humanitàries que l’ha guiat sempre, el CLAM continua focalitzant la seva mirada en les persones o col·lectius que pateixen situacions diverses de vulnerabilitat i d’exclusió  i, alhora, en aquells que dediquen el seu temps a intentar alleujar el dolor de tots aquests éssers humans. 

Les pel·lícules que es presenten al certamen contenen, doncs, aquest missatge de denúncia o de difusió d’una realitat sovint oblidada per les polítiques governamentals, però també tenen en comú una alta qualitat cinematogràfica que només per aquesta raó ja són mereixedores de ser visionades. Per a Jordi Bordas, crític de cinema i membre del jurat del festival, no hi ha cap dubte: “El nivell qualitatiu de les pel·lícules del CLAM sempre ha estat alt. Obres que es mouen entre la ficció i el documental, tot i que en el cinema actual els límits entre aquests registres és cada cop més difús, però al capdavall productes artístics que el jurat valora en el resultat creatiu que assoleixen, sense perdre de vista el seu vessant social”. Dues ‘delicatessen’, en paraules de Bordas, com Sparrows (2016) de Rúnar Rúnarsson o Corazón gigante (2015) de Dagur Kári o el llargmetratge danès Land of Mine (2015, però estrenat recentment a les sales comercials), de M.P.Zandvliet sobre algunes de les conseqüències tràgiques de les guerres a llarg termini, són una mostra prou eloqüent del cine que es projecta al festival.

“Herois de la salut”, el lema d’enguany, pren el relleu deixat pel documental australià The surgery ship (2015), de Madeleine Hetherton, premiat l’any passat tant pel jurat com pel públic en la secció oficial de llargmetratges, que mostra el dia a dia del treball que es duu a terme en un vaixell hospital de l’organització humanitària Mercy Ships (Naus de l’Esperança). El reconeixement i l’interès unànimes que va generar han influït en la tria del tema actual.

Amb la paraula ‘herois’ els promotors del CLAM volen retre homenatge a totes aquestes persones que, individualment o com a membres d’organitzacions no governamentals i sense interessos lucratius, dediquen els seus coneixements i professionalitat a l’atenció sanitària de milers de víctimes de catàstrofes humanitàries. El seu és un exemple de gran valor ètic, remarca el CLAM, però no ho és menys el de tots aquells altres que treballen prop de casa per garantir la dignitat de molts ciutadans actualment en condicions d’extrema precarietat. 

Una perspectiva polièdrica      

148 curts i 39 llargmetratges procedents d’una quarantena de països truquen a la porta d’un certamen que, més enllà del palmarès competitiu, vol oferir una perspectiva polièdrica de problemàtiques socials sovint poc conegudes o distorsionades a través de la celebració d’actes paral·lels a la projecció de pel·lícules. “En la selecció de les pel·lícules hi pesen criteris tant cinematogràfics com de contingut social. Ens agrada presentar també una mostra internacional, perquè això ens permet mirar de tenir una visió global tant de les tendències cinematogràfiques com de les realitats socials que aquesta filmografia recull”, explica Serafí Vallecillos. Un dels plats forts és sens dubte la concessió del Premi Pere Casaldàliga a la Solidaritat, que en l’edició anterior va anar a parar a l’ONG nascuda a Catalunya Proactiva Open Arms.

El CLAM, amb tretze edicions ja complertes, és un festival consolidat. Així ho creu Valentí Oliveras, anterior director: “El fet de celebrar la 14a edició ja és un èxit, i situa el festival com a referent a Catalunya. Un aspecte també molt positiu és el d’haver posat al mapa un poble de la Catalunya interior de poc més de 6000 habitants”. A punt d’inaugurar-se aquest important aparador cinematogràfic dels grans drames socials i humanitaris actuals, el Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya propaga de nou el seu clam de denúncia i de sensibilització per a tothom qui el vulgui escoltar.