L'ORDRE DEL DIA, ÉRIC VUILLARD
Traducció de Jordi Martín Lloret
Barcelona: Edicions 62, 2018 (2a. edició, abril)
144 pàgs. 17 euros

La perversió

El poder polític, a través dels seus complexos entramats organitzatius i d’inacabables influències soterrades, sempre escenifica els acords i les grans decisions que es prenen, encara que la majoria de cops només es veu allò que es vol ensenyar. Entre bambolines, per entendre’ns, és on bateguen els motius i les intencions ocultes que desembocaran després en l’esclat dramatúrgic.

Tramoistes conscients de l’indispensable de la seva feina, mouen les bastides amb gairebé mi·limètrica precisió seguint les instruccions dels caps. Gràcies a aquest zel abnegat, el pervers vodevil en què personatges volgudament histriònics governen els destins de milions de persones està servit, sempre vertiginós i imprevisible.

Éric Vuillard (Lyon, 1968) s’ha endinsat en aquests escenaris ocults on es van covar algunes de les més nefastes accions polítiques els anys previs a la generalització de la segona guerra mundial, impulsades pel règim de Hitler en col·laboració o amb el vist-i-plau de mandataris europeus del moment: el canceller austríac Kurt von Schuschnigg, després substituït pel ministre de l’Interior Arthur Seyss-Inquart, tots dos humiliats pel führer abans i durant l’annexió d’Àustria per l’Alemanya nazi; els mesells primers ministres britànic i francès, Chamberlain i Daladier respectivament, doblegant-se a les exigències expansionistes de Hitler cap a Txecoslovàquia sota el solemne salamó del gran vestíbul a Munic (1938), i tants altres.

Benvinguts al grand guignol

L’ordre del dia, que ha merescut el darrer premi Goncourt de les lletres franceses, és una obra breu però trepidant, excel·lentment escrita, que captura la voràgine d’uns episodis transcendentals en la història d’Europa i la mostra a través d’instantànies eloqüents i vigoroses, en una síntesi superba d’allò essencial i de detalls significatius com gestos, mirades extraviades, posats tensos o acotacions de posada en escena, “de sobte les portes grinyolen, la fusta del terra cruix; a l’avantcambra enraonen”.

Vuillard ha fet un treball de documentació important, basant-se en notes biogràfiques o extretes d’obres memorialístiques dels mateixos protagonistes, cròniques de la premsa escrita i cinematogràfica de l’època, etc., i amb aquesta matèria sensible ha reconstruït de manera novel·lada instants crucials.

Magnific és, en aquest sentit, el que descriu la reunió que van celebrar amb Hitler i l’aleshores president del Reichstag Hermann Goering destacats empresaris i homes de finances alemanys, com Gustav Krupp, Wilhem von Opel, Georg von Schnitzler, Wolfgang Reuter i fins a un total de vint-i-quatre homes que, al final de la trobada, van fer donació de grans quantitats de marcs al partit amb la vista posada en les properes eleccions.

Un únic punt a l’ordre del dia, si més no el que coneixen els convidats a aquest grand guignol de l’alta política i dels seus lacais adinerats, que es repeteix un cop i un altre al llarg dels anys enmig de sumptuoses escenificacions i d’inacabables jocs de màscares.

Però tard o d’hora, ens diu Vuillard, les farses s’acaben – i en algun altre lloc i temps en comencen de noves- i arriba el moment de retre comptes. Per això, abans de caure el teló d’una de les pitjors tragèdies que ha conegut el món contemporani, hi ha un altre escenari més auster: Nuremberg. També hi és en aquestes pàgines, breu, esperpèntic, terrible. Alguns dels grans botxins ara hi desfilen, i amb ells l’alè dels milions de morts que els acompanyen nit i dia.          

Com els que esmenta l’autor ja als capítols finals del llibre: “Però qui és tota aquesta gent”, es pregunta esglaiat un Gustav Krupp ja ancià, pressentint-los en l’ombra del racó.

Voraç, demolidora, poderosa, la prosa d’Èric Vuillard (també cineasta) a L’ordre del dia ens ha recordat un altre gran escriptor, Pierre Michon (La Creuse, 1945) i la seva també extraordinària novel·la Els Onze (2010).

Cronistes tots dos dels profunds abismes de la Història, el seu missatge és inquietant. Com aquestes darreres paraules de Vuillard: “L’abisme està vorejat d’alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable /.../, amb tot de rams de peònies seques com a tribut un cop l’any i, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells”.  

Josep Gras

PERQUÈ NO ET PERDIS PEL BARRI, PATRICK MODIANO
Traducció de Mercè Ubach
Barcelona: Proa, 2015
156 pàgs. 16,90 euros

Clarobscurs del passat

La proximitat d’un viatge breu a París em va fer pensar immediatament en Patrick Modiano, escriptor del qual n’havíem ressenyat en aquest mateix espai dos llibres ja una mica llunyans com són L’horitzó (2010) i En el cafè de la joventut perduda (2008), i a qui teníem certament abandonat des que li concediren el màxim guardó literari –sorprenentment per a molts, entre els que s’hi comptava ell mateix- l’any 2014.

Quan l’Acadèmia sueca va fer pública la decisió d’atorgar el Nobel a l’escriptor francès, “pel seu art de la memòria, amb el qual ha evocat els destins humans més intangibles i ha revelat el que va ser la vida quotidiana en el temps de l’Ocupació”, la seva darrera novel·la ja corria per les llibreries franceses: Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier (publicada l’any següent per Proa).

Perquè no et perdis pel barri, l’últim títol narratiu en català a casa nostra de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945), per pocs dies més –molt propera la publicació de Records dorments, que promet barreja de ficció i autobiografia- no s’allunya gaire dels paràmetres habituals que trobem a les seves novel·les de l’etapa més recent: Carrer de les botigues fosques (2009) o L’herba de les nits (2014), a més de les dues ja esmentades a l’inici d’aquest article. Hi ha, al meu entendre, dues excepcions en aquesta trajectòria temàtica que són Trilogía de la Ocupación  i Tres mujeres, totes dues publicades per Anagrama el 2011 i el 2016 respectivament.

Modiano no es pot comprendre sense París. No es pot gaudir plenament sense interessar-se per l’embruix, el poderós embruix que la ciutat exerceix en la seva escriptura. És un element sempre present en el conjunt de la seva obra, i no únicament com a escenari testimonial d’unes vides literàries peculiars. La seducció parisenca de la que parlem perdura, més enllà de la ville dels grans monuments arquitectònics o dels principals reclams turístics, en el temps il·lustrat dels seus fills naturals i adoptius.

A les novel·les de Modiano hi descobrim la singular geografia sentimental de l’escriptor, que recorre una gran diversitat d’indrets urbans sempre associats a vivències del passat, descrits a través d’una mirada generalment melancònica i alhora intrigant.

Cada un d’aquests carrers i places que s’hi esmenten tenen una significació en l’exercici memorialístic que fa Modiano; tocats per una pàtina decadent que els embolcalla amb una especial barreja de tendresa i misteri, esdevenen un personatge més de la història, insubstituïble, permanentment presents en els avatars quotidians dels seus habitants.

Un retorn inesperat

A Perquè no et perdis pel barri Daragane –el protagonista, l’alter ego aquí de Modiano- torna, un cop i un altre, a aquesta topografia aparentment oblidada per reconstruir uns records que li són incòmodes i que remeten a fets tèrbols ocorreguts en el passat; no pas per voluntat pròpia, sinó induït a fer-ho per agents externs. La indagació que emprèn en uns orígens personals, desdibuixats ara a causa del pas dels anys, es desenvolupa com si es tractés d’una investigació detectivesca, però en un to d’evocació i d’introspecció autobiogràfica més que no pas al servei d’una trama negra o policíaca.

Hi ha també aquí una necessitat de fugida del personatge; fugida d’ell mateix, sobretot del seu passat, intentant arrecerar-se en un present més aviat indolent, vivint si es pot dir així una mica al marge. Daragane, com Bosmans a L’horitzó i també en certa manera la Louki d’En el cafè de la joventut perduda, ha volgut desvincular-se anímicament d’uns fets ocorreguts durant la seva infància i que ara, de manera inesperada, retornen d’aquell espai aparentment inhabitat i erm que conté les evanescències dels records.

Tanmateix, hi ha una ambigüitat o manca de direcció clara en el rumb que segueix el relat a mesura que es va acostant al final. La novel·la es mou tothora en un territori poc definit que barreja el gènere negre –una trama introduïda per l’aparició de dos personatges enigmàtics, Gilles Ottolini i la Chantal Grippay- i la ficció autobiogràfica, sense acabar de veure amb claredat quina és la intenció primordial de l’autor. Fa l’efecte que el desenllaç és volgudament molt obert, fins al punt que bé es podria prendre com l’inici d’una nova novel·la.

Un (bon) exemple més de l’univers literari de Modiano, sense la força narrativa d’altres títols seus anteriors, mentre esperem gairebé ansiosos els propers Records dorments d’aquest escriptor parisenc de soca-rel.    

                

Josep Gras