L'ORDRE DEL DIA, ÉRIC VUILLARD
Traducció de Jordi Martín Lloret
Barcelona: Edicions 62, 2018 (2a. edició, abril)
144 pàgs. 17 euros
La perversió
El poder
polític, a través dels seus complexos entramats organitzatius i d’inacabables influències
soterrades, sempre escenifica els
acords i les grans decisions que es prenen, encara que la majoria de cops només
es veu allò que es vol ensenyar. Entre bambolines, per entendre’ns, és on
bateguen els motius i les intencions ocultes que desembocaran després en l’esclat
dramatúrgic.
Tramoistes
conscients de l’indispensable de la seva feina, mouen les bastides amb gairebé
mi·limètrica precisió seguint les instruccions dels caps. Gràcies a aquest zel
abnegat, el pervers vodevil en què personatges volgudament histriònics governen els destins de milions de persones està servit, sempre vertiginós i
imprevisible.
Éric
Vuillard (Lyon, 1968) s’ha endinsat en aquests escenaris ocults on es van covar
algunes de les més nefastes accions polítiques els anys previs a la generalització
de la segona guerra mundial, impulsades pel règim de Hitler en col·laboració o
amb el vist-i-plau de mandataris europeus del moment: el canceller austríac Kurt
von Schuschnigg, després substituït pel ministre de l’Interior Arthur
Seyss-Inquart, tots dos humiliats pel führer abans i durant l’annexió d’Àustria
per l’Alemanya nazi; els mesells primers ministres britànic i francès,
Chamberlain i Daladier respectivament, doblegant-se a les exigències
expansionistes de Hitler cap a Txecoslovàquia sota el solemne salamó del gran
vestíbul a Munic (1938), i tants altres.
Benvinguts al grand guignol
L’ordre del dia, que ha
merescut el darrer premi Goncourt de les lletres franceses, és una obra breu
però trepidant, excel·lentment escrita, que captura la voràgine d’uns episodis
transcendentals en la història d’Europa i la mostra a través d’instantànies
eloqüents i vigoroses, en una síntesi superba d’allò essencial i de detalls
significatius com gestos, mirades extraviades, posats tensos o acotacions de
posada en escena, “de sobte les portes grinyolen, la fusta del terra cruix; a
l’avantcambra enraonen”.
Vuillard ha
fet un treball de documentació important, basant-se en notes biogràfiques o
extretes d’obres memorialístiques dels mateixos protagonistes, cròniques de la
premsa escrita i cinematogràfica de l’època, etc., i amb aquesta matèria sensible
ha reconstruït de manera novel·lada instants crucials.
Magnific és,
en aquest sentit, el que descriu la reunió que van celebrar amb Hitler i
l’aleshores president del Reichstag Hermann Goering destacats empresaris i
homes de finances alemanys, com Gustav Krupp, Wilhem von Opel, Georg von
Schnitzler, Wolfgang Reuter i fins a un total de vint-i-quatre homes que, al
final de la trobada, van fer donació de grans quantitats de marcs al partit amb
la vista posada en les properes eleccions.
Un únic punt
a l’ordre del dia, si més no el que coneixen els convidats a aquest grand guignol de l’alta política i dels
seus lacais adinerats, que es repeteix un cop i un altre al llarg dels anys enmig
de sumptuoses escenificacions i d’inacabables jocs de màscares.
Però tard o
d’hora, ens diu Vuillard, les farses s’acaben
– i en algun altre lloc i temps en comencen de noves- i arriba el moment de
retre comptes. Per això, abans de caure el teló d’una de les pitjors tragèdies
que ha conegut el món contemporani, hi ha un altre escenari més auster:
Nuremberg. També hi és en aquestes pàgines, breu, esperpèntic, terrible. Alguns
dels grans botxins ara hi desfilen, i amb ells l’alè dels milions de morts que els
acompanyen nit i dia.
Com els que
esmenta l’autor ja als capítols finals del llibre: “Però qui és tota aquesta
gent”, es pregunta esglaiat un Gustav Krupp ja ancià, pressentint-los en
l’ombra del racó.
Voraç, demolidora,
poderosa, la prosa d’Èric Vuillard (també cineasta) a L’ordre del dia ens ha recordat un altre gran escriptor, Pierre
Michon (La Creuse, 1945) i la seva també extraordinària novel·la Els Onze (2010).
Cronistes
tots dos dels profunds abismes de la Història, el seu missatge és inquietant.
Com aquestes darreres paraules de Vuillard: “L’abisme està vorejat d’alts
estatges. I la Història és allà, deessa raonable /.../, amb tot de rams de
peònies seques com a tribut un cop l’any i, a tall de propina, cada dia, pa per
als ocells”.
Josep Gras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada