EL COMIENZO DE LA MADUREZ
HENRY JAMES

Traducció de Juan Sebastián Cárdenas
Cáceres: Periférica, 2014 (1ª edició, juliol)
110 pàgs. 14,50 euros

Una llum premonitòria

El 1870 Henry James (Nova York, 1843- Londres, 1916) arriba a Londres després de desembarcar a Liverpool i queda absolutament enlluernat per la perspectiva que s’obre al seu davant. La ciutat exerceix en l’escriptor nord-americà una fascinació que, tal com ell mateix dirà en diferents fragments del llibre, esdevindrà fèrtil i profitosa per a la seva obra literària. És “la força d’una revelació” el que sent James mentre descobreix l’embruix d’aquell Londres encara victorià, endut per una incontenible curiositat intel·lectual i mundana. Tot allò que abasta la mirada genera en el jove escriptor de vint-i-sis anys un enorme plaer estètic i cognitiu, un veritable “èxtasi de la comprensió” que no es limitarà a la majestuositat de la gran urbs o a la coneixença de persones d’alta reputació pertanyents als cercles aristocràtics i culturals elitistes, sinó que trobarà en la ciutat més obscura i perversa socialment un dels seus més forts incentius. James hi estableix un diàleg, segons diu, que donarà en el futur fruits literaris de gran consistència.

Henry James evoca a El comienzo de la madurez (The Middle Years, publicat pòstumament el 1917) aquells anys de transició de la joventut a la maduresa, tancant un volum dels nombrosos que componen l’enciclopèdia de la vida –seguint la metàfora que ell mateix fa servir- i oferint-se a un nou cicle que promet noves i apassionants experiències.

El 1870 la mort de Minnie Temple, cosina seva i model inspirador d’algunes de les heroïnes literàries de James, marca de manera decisiva aquest final de l’etapa americana. Fet que coincideix amb l’obertura cosmopolita de l’escriptor cap a Europa: París, Roma, Florència, Venècia i, sobretot, Londres.

Es tracta d’una obra autobiogràfica no acabada, en què l’autor de novel·les com Retrat d’una dama (1881) o Els papers d’Aspern (1888) recorda amb malenconia el sentiment d’intensa felicitat i d’admiració que l’acompanyava en els inicis de l’aventura londinenca; l’avidesa amb què s’impregnava dels constants estímuls que la ciutat li oferia: “Així era com sorgien tots els valors: d’alguna manera quedaven carregats d’utilitat a l’instant, amb urgència, i jo entenia que no descansaria fins que hagués fet alguna cosa amb aquests valors”. Tot plegat, diu James, brillava amb una poderosa “llum admonitòria” que ell no podia desaprofitar i que hauria d’acabar convertint-se en pàgines de gran literatura.

Intensa vida social

Eren anys d’una prodigiosa vida social, en què el jove escriptor no podia deixar de sentir una íntima torbació –confessa ara James- davant la presència de personatges “eminents” als seus ulls, o de reputació i influència evidents en els cercles elitistes londinencs. Cada un dels sopars o trobades als quals assistia deixaven en ell una empremta que el pas del temps reforçaria encara més.

Henry James

Una d’aquestes coneixences personals que van causar en James una admiració i gratitud infinites va ser la de l’escriptora George Eliot (1819-1880), de qui en fa un elogi rotund en aquestes pàgines viscudes. Per a l’escriptor nord-americà, l’autora d’obres emblemàtiques com Silas Marner (1861) o Middlemarch (1871-72) representava un “tresor de la bellesa i de la humanitat, de l’art aplicat i perfecte, un testimoni històric i estètic del profund interès pels aspectes més intricats de la vida anglesa”. James gaudí en nombroses ocasions de la companyia d’Eliot, podent apreciar-ne així la seva grandesa humana i literària.

Amenitat, placidesa o tracte exquisit són qualitats que esmenta sovint l’escriptor per referir-se a tots aquells actes de societat que li foren tan plaents, gràcies als quals va poder coneìxer –continua rememorant l’autor de complexes trames sentimentals com a La copa daurada (1904)- exponents d’una època a punt ja d’esfondrar-se definitivament. Però també una subtil perversió que l’atreia gairebé impúdicament, tal com reconeix ell mateix, i que va incorporar a la seva obra amb el segell singular que l’identifica. L’aristòcrata lady Waterford o el poeta llorejat pel règim Alfred Tennyson van encarnar aquest tarannà sofisticat i d’una “bellesa inusual” que James celebrava amb delit.

El comienzo de la madurez és un exercici memorialístic intimista, que mostra un Henry James enormement introspectiu i de difícil accés en molts moments. Com és habitual ja a les seves novel·les, la prosa de l’escriptor és densa i complexa, estructurada a través d’una sintaxi formada per llargues oracions que s’entrellacen unes amb altres, ramificant-se  a la vegada en frases més petites i amb múltiples matisos als quals cal estar amatent per no perdre de vista el sentit global.

Llegir James, com també podríem dir de Proust, no és gens fàcil però ens fa indubtablement lectors més intel·ligents. Un plaer, en aquest any del centenari de la seva mort, de degustació lenta però inesborrable.     

        Josep Gras

              

VIVA, PATRICK DEVILLE

Traducció de José Manuel Fajardo
Barcelona: Anagrama, 2016 (1a. edició, març)
254 pàgs. 19,90 euros.

Exilis  

Els anys 30 del segle passat van ser extraordinàriament convulsos, caòtics i tràgics a tot arreu, però especialment a l’anomenat ‘vell continent’que, havent sortit amb prou feines d’una guerra atroç, cau de nou en l’abisme d’una segona més horrorosa encara amb un cost en vides humanes simplement esfereïdor. Al mateix temps que el món civilitzat –o per ser més precisos, els aliats militars contra Alemanya-  intenta parar els peus a la barbàrie del nazisme, tenen lloc diversos esdeveniments d’àmbit nacional tant o més greus i de conseqüències en la història propera igualment devastadores. Parlem de la Guerra Civil espanyola (1936-39), i també de la purga estalinista a la URSS, en plena instauració del règim comunista.

Tots aquests terratrèmols polítics i socials comporten exilis i desbandades a gran escala –sense comptar les deportacions massives- i uns moviments migratoris de població que fan de mitja Europa i de part del món un mapa inestable i perillós en contínua transformació.

Ciutat de Mèxic és aquells anys un “refugi” per a ciutadans expulsats dels seus països naturals o simplements fugits per salvaguardar la pròpia vida. Cosmopolita gairebé sense voler-ho, revolucionària, intensa però també agitada i contradictòria, la ciutat bull de vida i d’idees que volen emancipar el món de tiranies (curiosa paradoxa, com se sap, perquè justament les ideologies que enarboren aquest alliberament acabaran alimentant sistemes d’extermini i de terror inimaginables poc temps abans).

Alguns d’aquests nous hostes són homes i dones destacats per la seva capacitat artística, literària, etc., o reconeguts per la seva activitat política o social. Trotsky i la seva muller Natàlia Sedova hi arriben el  9 de gener de 1937, i són acollits a casa dels pintors Frida Kahlo i Diego Rivera. Un misteriós escriptor, B. Traven, autor d’El tresor de Sierra Madre (adaptada al cine el 1948 per John Huston), també transita per territori mexicà; de vegades és confós amb un estrany personatge, Arthur Cravan, poeta i boxejador, de qui se n’acabarà perdent el rastre com molts d’altres. John Dos Passos i fins i tot Graham Greene, mentre prepara la seva novel·la ambientada a Mèxic El poder i la glòria (1940), coincideixen en aquest oasi provisional de llibertat. La llista seria interminable, però un altre nom pren un especial protagonisme en aquesta ambiciosa novel·la riu: Malcolm Lowry, l’autor de la magnífica Sota el volcà (1947), mort deu anys després de la publicació de la seva obra magna (reescrita fins a sis vegades, en el que va ser una vida turmentada i autodestructiva).

Un viatge apassionat i vertiginós

Viva, el més recent viatge literari de Patrick Deville (Saint-Brevin-les-Pins, 1957), es desenvolupa a partir d’aquests dos eixos principals: l’exili de Trotsky en terres mexicanes (no només la capital, també Cuernavaca, Coyoacán, Tampico...), que s’acaba amb el seu assassinat a mans de Ramon Mercader; i el procés d’escriptura de Sota el volcà de Malcolm Lowry i la seva posterior mort ofegada en alcohol.

Deville, tal com ja ho va fer a novel·les anteriors com la celebrada Peste & Cólera (Anagrama, 2014) o Ecuatoria (Anagrama, 2015), recrea una època i uns escenaris en plena ebullició no construint una trama i la seva evolució lineal, sinó amb un estil documental, dotat d’una extraordinària capacitat de síntesi, en què noms propis, fets, testimonis de la trajectòria seguida en l’escriptura d’obres literàries o en la composició de quadres, cites textuals d’autors, etc., desfilen davant el lector amb un ritme enèrgic i prodigiós, fent salts al passat i tornant al present, o fins i tot avançant flaixos d’un futur que ja coneixem o intuïm. No es tracta, doncs, d’una mera reconstrucció novel·lada sobre personatges reals ni d’un relat biogràfic convencional. Deville narra el periple vital d’uns personatges poderosos i singulars, després d’una feina exhaustiva de documentació i del seu propi treball d’investigació i d’escriptura sobre el terreny. L’escriptor francès ha recorregut físicament els escenaris (carrers, hotels, cases...) per on van transitar tots ells, resseguint-ne l’empremta dels seus destins moguts per l’atzar de la Història.

Potser per això Daville acaba coneixent i estimant els seus fills narratius i no es limita a la crònica o al retrat, sinó que captura l’esperit d’uns éssers extraviats que l’autor recupera d’un cert oblit: “Però en Lowry i en Trotski la qüestió és molt més àmplia: saber amb quina finalitat es ven l’ànima al Dimoni. Per a què aquesta bonica i terrible soledat i aquesta força interior que els fa abandonar la vida que els agradaria dur i a les persones que estimen, per anar sempre i cada cop més lluny a la cerca del fracàs que acabarà coronant els seus esforços”.

Un viatge apassionat i vertiginós el que emprèn aquí aquest escriptor, de l’estirp d’Emmanuel Carrère o Pierre Michon. Dolç vertigen, però, el de la literatura en companyia de Patrick Deville.    

Josep Gras

UN SALT AL BLAU, JOSEP MARIA SOLÀ
Berga: L'Albí, 2016 (1a. edició, febrer)
58 pàgs. 15 euros

Deixar anar llast

Bruegel el Vell i el seu quadre Paisatge amb la caiguda d’Ícar (1558) obren i tanquen aquest llibre, i aquesta elecció no obeeix només a un gust més o menys accentuat de l’autor pel conegut pintor flamenc, sinó que esdevé l’element fonamental i cohesionador dels tres relats que conformen Un salt al blau.

En l’esmentada obra pictòrica veiem un paisatge marí amb un vaixell navegant relativament a prop d’una carena on hi ha alguns bens pasturant, però no massa lluny de l’embarcació unes cames enlairades sobresurten de l’aigua, com d’algú que hi acabés de caure sobtadament. Aquesta és la perspectiva parcial que el lector té a la vista a la portada del llibre, però és clarament insuficient (i probablement així ho ha volgut també l’autor) per copsar la totalitat del sentit d’aquesta fascinant composició, que sí podem apreciar en la reproducció sencera del quadre a la contraportada.

Qui s’ofega a l’aigua, en aquest sorollós xipolleig de cames, és el personatge mitològic Ícar després d’haver caigut del cel mentre intentava volar. Les seves ales de cera, diu també la llegenda, es van fondre quan s’acostà massa al sol. Però aquesta no és la versió que defensa el guia del Museu de Belles Arts, el protagonista de la tercera narració del llibre, anomenada significativament “Salt”.

Segons aquest taciturn personatge, Ícar va decidir voluntàriament “saltar, deixar-se anar” vers la immensitat blava i inabastable. El seu acte és intencionat, és un “naufragi” –si ho podem dir així- volgut, que neix probablement d’una profunda motivació personal: la necessitat de trobar respostes –d’altra banda sempre provisionals i imperfectes-, d’alliberar-se de càrregues potser massa feixugues, de lliurar-se a la poderosa atracció d’una immensitat aliena que Ícar imagina plaent i redemptora.

En qualsevol cas la decisió d’Ícar, com la del nostre guia museístic al final de la narració, és valenta i comporta necessàriament dolor: personal, íntim, intransferible al capdavall, sovint no compartit pels altres. Els versos del gran poeta anglès W. H. Auden (1907-1973), extrets del poema Musée des Beaux Arts (1938), que Solà cita a través d’aquest personatge, esdevenen aquí enormement encertats: “Amb quina calma tot va allunyant-se del desastre...”.

Ho veiem en el quadre de Bruegel, ara complet: el fet tràgic que acaba de succeir no pertorba el pagès amb l’arada, ni el pastor que mira el cel potser estranyat ni l’home que està pescant no gaire lluny del lloc on s’ha produït la caiguda. Massa sovint el sofriment passa desapercebut davant nostre, sense alterar excessivament el curs habitual de les coses.

Immersió en la memòria

Un salt al blau és també, però, una immersió en les aigües profundes i obscures de la memòria; una exploració en un territori íntim i extremament sensible, que configura bona part de la nostra identitat personal. L’autor s’hi “capbussa” volgudament a “Carta”, el primer relat, on manté una conversa a una sola veu amb el seu pare ja mort fa anys.

La relació amb el pare n’és l’eix principal, al voltant del qual Solà articula una reflexió punyent i sincera sobre aspectes com l’amor paterno-filial, la família, el descobriment de la literatura com a eina terapèutica o la influència que exerceixen en la nostra manera de ser les pròpies arrels culturals i geogràfiques. Ben armat (Pla, Foix, Ferrater...), l’autor segarrenc   corrobora aquest ‘analfabetisme sentimental’ que patim molts dels homes d’aquest país nascuts abans de la transició, i que en les relacions familiars hi té un bon exponent.

El soliloqui de Solà, que evoca inevitablement la Carta al Pare que Franz Kafka va escriure el 1919 i que el seu pare, però, no va arribar a llegir mai, comença també amb uns greus retrets cap a la figura paterna i acaba convertint-se en una honesta confessió d’amor i d’enyorança, commovedora en la seva nuesa: “¿Poden servir aquestes meves paraules maldestres per substituir aquelles llàgrimes que no em van saber caure en el teu enterrament? Ho lamento moltíssim. Però encara, abans de dir-te adéu, volia donar-te les gràcies per les flors, les pel·lícules i el mar”.     

El fill que s’ha fet gran i necessita ara, potser més encara que quan el pare va marxar, encarar-se a les pors personals, als interrogants no resolts, i trobar així un alleujament a través d’aquesta mirada interior. És un exercici de catarsi, d’íntim alliberament deixant anar llast sobrer.

Aquesta voluntat catàrtica, d’obtenir una certa redempció, també és la que subjau en la conferència de la segona narració, “Tango”, però aquí des d’una perspectiva distant, aparentment neutra, acadèmica. Solà, o el seu jo fictici representat aquí en la figura d’aquest professor o conferenciant il·lustrat amb un agut sentit de l’humor, ens parla un cop més de la necessitat d’abandonar-se, de “desaparéixer” a través del gran salt, de “fondre’s” en la desmesura del plaer sexual, en l’altre. També aquí, ens diu l’autor, l’atracció que exerceix la immensitat desconeguda i alliberadora és tan poderosa. És un somni, al capdavall, com el que empaitava Ícar. 

Josep Maria Solà (Calaf, 1961), després de la seva participació en el volum col·lectiu Tot és possible (L’Albí, 2014) i autor també de Llibre de les quatre metamorfosis (Columna, 1997), 1r. Premi Pere Calders de literatura catalana; l’assaig El somni de Grècia (L’Albí, 2006) i el recull Històries de Calaf (L’Albí, 2008), fa amb aquest llibre un pas arriscat però enormement meritori en el territori de la ficció, perquè se serveix de tres formats o estils narratius diferents com són l’epistolar, l’assaig o el discurs didàctic a través d’una conferència i la narració tradicional (aquí estructurada a partir dels versos d’una cançó en anglès), sense que se’n ressenti la solidesa del tema que dóna coherència a les tres narracions.

Un encert rotund, obert i seductor com el blau incommensurable que tenim davant nostre.

Josep Gras