4 de maig 2019





CAP A LA BELLESA, DAVID FOENKINOS
Traducció de Pau Joan Hernández
Barcelona: Edicions 62, 2019 (primera edició, febrer)
220 pàgs. 18,90 euros






El recer més preuat

La bellesa estàtica, que no vol dir passiva ni encara menys buida, d’un quadre, d’una obra pictòrica destacada, elogiada com una autèntica obra mestra, pot transmetre pau, assossec, al cor adolorit. Gairebé pot arribar a fer-nos sentir provisionalment feliços, essencialment arrecerats.
És el cas de l’Antoine Duris, professor d’art, gran amant de la quietud dels museus (quan n’hi ha, tot s’ha de dir; segons quin, la sala o la secció en qüestió, l’atracció que genera en el públic visitant el pintor que hi habita), i de la seva gens estrident transcendència cultural i humanística. Però el seu comportament és inicialment enigmàtic, estrany als ulls de la cap de recursos humans del magnífic Orsay (imprescindible, si s’és a París; fins i tot potser més que el Louvre), quan entra a treballar de vigilant al conegut museu. El seu capteniment no és l’habitual en altres persones amb aquest tipus de feina; l’Antoine estableix una relació gairebé íntima amb un dels quadres exposats, pel qual sent una especial atracció: Retrat de Jeanne Hébuterne, pintat per Amedeo Modigliani el 1918.
El que ha dut a aquest home profundament reservat a l’estat actual de volgut aïllament ho descobrirem en els següents capítols, retrocedint unes setmanes, quan la quotidianitat del professor Duris es va veure trasbalsada per dos fets que serien decisius en la seva vida: la separació de la Louise i la incorporació d’una nova alumna, la Camille, al centre acadèmic de Lyon on impartia les classes.
Els designis de la Providència, tal com se sol dir, són imprevisibles i sovint sembla que segueixin capriciosos rumbs. Com en aquesta història, en què els camins de l’Antoine i la Camille s’encreuen de manera tan afortunada com, al capdavall, fatídica. Cadascun conviu com pot amb un dolor punyent, de diferent magnitud, que només l’art pot ajudar a apaivagar.
El de la Camille, incrustat dins seu després d’uns fets absolutament reprovables, només troba consol en aquesta bellesa serena i profunda de la que parlàvem al principi: “Va comprendre el poder cicatritzant de la bellesa. Davant un quadre, no som jutjats, l’intercanvi és pur, l’obra sembla comprendre el nostre dolor i ens consola a través del silenci, es manté en una eternitat fixa i tranquil·litzadora”. Aquest fragment, que descriu un moment molt especial en l’ànim de la Camille, resumeix  perfectament el missatge principal que ens transmet la novel·la.
L’autor traça un cert paral·lelisme entre la dissortada vida de la jove i la també tràgica relació que va haver-hi entre el pintor Modigliani (1884-1920) i Jeanne Hébuterne, que es va suicidar embarassada dos dies després de la mort del seu idolatrat amant. El seu aire melangiós va captivar l’artista que moriria alcoholitzat i en la pobresa, fins a convertir-la en la musa immortalitzada que l’Antoine Duris contempla fascinat a l’Orsay.       
David Foenkinos (París, 1974), l’autor de les celebrades La delicadesa (2009) i Charlotte (2014), ens parla aquí de la redempció de l’individu a través del gaudi immens de l’art, dels seus efectes terapèutics, del seu potencial estètic i cognitiu.
Cap a la bellesa, ja ho diu el mateix títol, ens convida a una cerca permanent d’allò que pot confortar-nos de manera plena i duradora, la necessitat de la qual és avui tant o més urgent del que ho era al segle passat.

Josep Gras 

31 de març 2019




CALLE ESTE-OESTE, PHILIPPE SANDS
Traducció de Francisco J. Ramos Mena
Barcelona: Anagrama editorial, 2017 (primera edició, setembre)
603 pàgs. 24,90 euros






Un llegat colossal

Lviv, ciutat actualment ucraïnesa –anomenada en el passat amb noms diferents, Lwów, Lemberg, Lvov..., segons els seus ocupants i sobretot els que hi van governar-, és segurament el principal personatge d’aquesta monumental i alhora apassionant obra, fruit de més de sis anys d’una feina d’investigació titànica duta a terme pel seu autor, Philippe Sands (Londres, 1960), professor de Dret Internacional al londinenc University College; prestigiós advocat dels drets humans que ha participat en destacats judicis al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i a la Cort Penal Internacional de La Haia.
Calle Este-Oeste no és només un document memorialístic i històric de primer ordre, elaborat amb una gran minuciositat i absolutament rigorós en l’ús i la citació de les fonts; l’estil narratiu amb què està escrit, enèrgic, gairebé intrigant en molts moments, ple de vitalitat, fa que es llegeixi com un reportatge periodístic i, fins i tot, com una novel·la.
Sands ha reconstruït la vida de la seva família, seguint les empremtes deixades gairebé al llarg de tot el segle passat, a partir sobretot del seu avi Leon Buchholz i de la mare de l’autor, Ruth. Remuntant-se com dèiem fins a les primeres dècades del segle XX, Sands ha anat entreteixint les relacions que s’hi establiren i traçant el tortuós periple d’una extensa nissaga que té les seves arrels principalment repartides entre les ciutats de Lviv i la veïna Zólkiew, avui anomenada Zhovkva.
Però l’interès de l’autor va més enllà d’aquesta indagació en els seus orígens personals i familiars i, paral·lelament, recupera de l’oblit les figures dels dos juristes probablement més influents en l’evolució del dret internacional contemporani, tots dos coetanis i havent-hi viscut i estudiat Dret de joves a la mateixa ciutat de Lviv sense conèixer-se: Hersch Lauterpacht (1897-1960) i Raphael Lemkin (1900-1959). Sands ha anat bastint el relat de les seves trajectòries centrat fonamentalment en les seves valuoses aportacions jurídiques.

El llarg camí contra la impunitat
Lauterpacht, advocat, catedràtic de dret internacional, professor a Cambridge i a Oxford, assessor del Tribunal Penal en el transcendental Judici de Nuremberg (1945), artífex del concepte jurídic ‘crims contra la humanitat’, aconseguí que aquest terme acabés tenint un protagonisme central en la sentència condemnatòria de l’alt tribunal contra els acusats, tots ells com se sap responsables directes o indirectes de les matances i deportacions massives de jueus centreeuropeus durant el règim nazi.
Els arguments que Lauterpacht defensà durant anys amb dedicació a nivell acadèmic, judicial i fins i tot polític van ser reconeguts i avalats, i el  delicte de ‘crims contra la humanitat’ fou incorporat des d’aquell moment al dret penal internacional. La seva obra An International Bill of the Rights of Man (1945) inspirà la Declaració Universal dels Drets Humans que adoptà l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Dos anys més tard, la Convenció Europea de Drets Humans destacaria el caràcter vinculant del concepte de Lauterpacht. El 1955 formaria part de la Cort Internacional de La Haia com a jutge representant del Regne Unit. “L’ésser humà és el principal destinatari del dret, i com a tal s’ha de protegir i centrar-se sobretot en aquest”, afirmava Lauterpacht. En l’altre extrem, sostenia el reputat jurista, hi havia la responsabilitat de tot individu que anava més enllà de l’Estat i, per tant, aquell no podia emparar-s’hi per intentar eludir la culpa d’haver comès un crim contra la humanitat.   
Raphael Lemkin, al seu torn, va dur a terme una llarga lluita –també en tots els fronts- per tal que el seu concepte de ‘genocidi’ obtingués el suport internacional i pogués ser tingut en compte en els càrrecs imputats als criminals nazis que s’asseien a Nuremberg.”El genocidi era el terme adequat”, argumentava Lemkin, “per descriure la intenció dels acusats d’exterminar nacions i grups racials i religiosos sencers”, i per això havia de ser incorporat a la causa.  
Els seus arguments no van tenir la mateixa sort que els de Lauterpacht, de manera que les sentències del judici de Nuremberg no van acabar recollint el genocidi com a l’altre gran delicte perpetrat per tots aquells criminals. Tanmateix, no gaire temps després de l’acabament del procés, l’11 de desembre de 1946 l’Assemblea General de les Nacions Unides faria un  pas més i i consideraria el genocidi com un crim d’igual magnitud que els comesos contra la humanitat, reconeixent així les tesis de Lemkin. Dos anys més tard, l’Assemblea adoptà la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi, la qual seria vigent a partir del 12 de gener de 1951.
Els mèrits d’aquest llibre són nombrosos; ressenyar-los tots allargaria sens dubte el marc i l’ambició d’aquest escrit. El treball d’investigació que ha realitzat Philippe Sands és enorme, excel·lent. No hauria estat possible, tal com ell mateix diu en els agraïments finals, sense la presència de Niklas Frank (fill d’un dels principals condemnats de Nuremberg, Hans Frank); la la companyia i el mestratge de sir Elihu Lauterpacht (1928-2017; fill de Hersch Lauterpacht, jurista eminent especialitzat en els drets humans, professor de Cambridge, personalitat reconeguda per la seva intervenció en litigis penals internacionals); la generositat de Saul Lemkin, el nebot del prestigiós advocat, i tants altres la llista dels quals és interminable.
Des d’aquella primera visita a Lviv el 2010, convidat a participar en una conferència sobre drets humans, Sands hi ha tornat –tal com confessa ell mateix- cada any. Ha recorregut la ciutat aturant-se en aquells llocs que constitueixen per a ell una arrelada geografia sentimental, que travessa els anys, els records, la història de moltes vides properes que hi han deixat la seva empremta inesborrable, tremendament reveladora. 

Josep Gras
 



EN BRAÇOS DEL PARE, ÀLVAR MASLLORENS
Pròleg de Martha Masllorens
Sabadell: La Temerària, 2018 (1a edició: agost)
160 pàgs. 16 euros







Eterna quimera

És l’amor cancel·lat de manera inesperada per l’altra part allò que empeny l’home sentimentalment devastat a cometre un acte extrem, reprovable en  la seva condició primigència, essencial? La línia que separa la cerca de la bondat i de la bellesa del territori fosc que cohabita dins nostre és potser més prima del que ens sembla a primera vista. Aparentment, una distància enorme separa aquests dos mons, però és un enigma. Com ho és una de les moltes digressions filosòfiques que conté En braços del pare, la primordial segurament: “La distància existent entre el misteri i el secret”, reflexiona el protagonista  davant l’imminent cataclisme sentimental,“és la mateixa que es dóna entre la curiositat i el dolor”.
No és la redempció a través d’un acte venjatiu, malgrat que just segurament des de la pròpia perspectiva moral, d’un mateix i dels errors que hagi pogut cometre en el passat, el que cerca l’individu d’aquesta novel·la. Deixant-se endur per un sentiment de dolor o de frustració, la seva és una acció que en el fons vol restaurar l’harmonia escapçada, sense preveure’n els efectes futurs. 
La història que el nostre home, pintor i també professor d’art, explica en aquesta nouvelle intensament poètica tant en l’estil com en el missatge de fons, amaga una càrrega dramàtica que no es tradueix en fets ben bé fins al darrer capítol, tot i que l’abast s’hi percep de manera progressiva.
L’enyor, tant per uns moments feliços viscuts com per tot allò que podria haver esdevingut i ara sembla de nou només una il·lusió, un vagareig inútil de la imaginació, defineix en gran mesura el que és al capdavall una llarga confessió autobiogràfica d’aquest personatge, atordit per la seva actuació final.        
El relat mesurat del narrador, marcadament introspectiu, impregnat com dèiem d’un to que intenta transcendir en tot moment la vivència concreta, el desencís de l’instant crucial, no fa preveure un desenllaç que acaba trasbalsant les expectatives del lector. Inquietant, eloqüent en les pàgines finals. “Com acceptar fins al darrer sospir les conseqüències dels nostres actes, pensaments, omissions”, es pregunta la persona en qüestió.
Els dos eixos que estructuren la narració són dedicats a les dues persones que nodreixen els records del nostre home: la Joana i la Maureen. Dues peces cabdals en el discurs evocador del protagonista. Bristol, la ciutat anglesa, n’és una altra: escenari breu però decisiu.            
Aquesta és la segona novel·la d’Àlvar Masllorens (Barcelona, 1962), després d’El so inaudible de les estrelles (Proa, 2002; guanyadora del premi Roc Boronat 2001). Escrita en una prosa narrativa que busca destil·lar el llenguatge i desprendre’l de bagatge superflu, i que deriva puntualment en un estil assagístic adaptat a les sinuositats de la ficció, En braços del pare no és una crònica més de desamor i de pèrdua. És una lloança de l’art i del procés creatiu que l’acompanya com a antídot contra la solitud i la lletjor del món; i també, alhora, el reconeixement que la plenitud personal potser només és una quimera, perquè el veritable amor –tot i el desig del protagonista- possiblement també ho és.
Finalment, no podem deixar d’elogiar, encara que aquest darrer apunt s’aparti una mica del nucli de la ressenya sobre aquesta novel·la, la bona feina de l’editorial que l’ha duta al món. Al món literari, que no sé si és ben bé el món real i tangible de cada dia, però que en tot cas l’embelleix, i de quina manera. Admirable el colofó, singularitzant l’obra i l’autor, fent-los una mica més perdurables. 

Josep Gras