27 d’oct. 2019





RECORDS DEL FUTUR, SIRI HUSTVEDT
Traducció de Ferran Ràfols
Barcelona: Edicions 62, 2019 (1ª edició: maig)
405 pàgs. 21 euros






Els recorreguts de la memòria

Al seu pas pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 21 d’octubre passat, Siri Husvedt (Minnesota, 1955) va referir-se al seu darrer llibre com una novel·la en què la protagonista, tot i que és ella mateixa, no deixa de ser un personatge inventat i que algunes –o bona part, no recordem exactament la gradació- de les situacions descrites són també fictícies. “La memòria, la nostra memòria està farcida també de ficció, no tot el que recordem es correspon fidelment amb la realitat dels fets viscuts”, deia l’escriptora novaiorquesa. Un plantejament enormement revelador i potent, que reposa en el moll de l’os d’aquesta ambiciosa proposta literària.      
El títol no podia ser més encertat, ja que la narració oscil·la en tot moment entre el passat –l’època que l’autora va arribar a Nova York, als vint-i tants, focalitzant sobretot els records en l’any 1979 i enregistrats meticulosament en el seu diari personal d’aleshores- i el present en què escriu aquest llibre des de la perspectiva de l’escriptora amb una llarga trajectòria i una visió més mesurada que és la Siri Husvedt de l’actualitat. Mesurada –potser no és la paraula més escaient- però ferma com sempre en les seves conviccions feministes.
Records del futur és un elaborat exercici de metaficció en què l’escriptora-autora d’aquesta obra explica unes vivències seves enganyosament reals  des d’una posició subjectiva, però alhora mostrant-se ella mateixa com un personatge –el principal en aquest cas- de la novel·la que vol ser el conjunt d’aquestes més de quatre-centes pàgines. La Minnesota, la jove graduada d’aleshores amb el cap ple d’idees per escriure, és revisada ara, creada per l’adulta ja triomfadora amb una certa indulgència no mancada d’ironia. Una aproximació als orígens d’un tarannà sempre crític i combatiu: cap als governants de torn del seu país i, sobretot, denunciant els abusos d’una societat patriarcal fortament discriminatòria, segons l’escriptora, en tots els àmbits.    
Hi ha, doncs, una complicitat lògica entre les dues dones des d’un pretès distanciament que no sempre reeixeix, però amb fragments d’una captivadora lucidesa: “Recordeu que abans d’arribar a la ciutat la Minnesota ja s’havia omplert la imaginació amb tot el que havia llegit, els encanteris, les batalles, els reptes, les ferides, les històries d’amor i dels seus turments i també un bon gruix de filosofia i història”. Aquest to agredolç s’accentua quan es rememoren alguns episodis trasbalsadors d’aquella etapa d’aprenentatge.

El procés creatiu
Records del futur va més enllà, però, d’aquest exercici de memòria i d’exploració de la pròpia identitat i s’erigeix en una reflexió al voltant de l’acte d’escriure i del procés creatiu que l’acompanya; de les virtuts no sempre reconegudes de la literatura, així com també de les seves importants limitacions. Hi ha digressions sobre noms de pes de la filosofia i de les lletres universals en qui la també poeta i assagista de Brooklyn hi reconeix una poderosa influència.     
En aquesta línia, el que fa Husvedt és intercalar al llarg de l’obra fragments d’una encara precària novel·la que la Minnesota d’aleshores vol escriure. Aquests esbossos serveixen per il·lustrar la idea que els recorreguts de la memòria s’assenten sobre diversos estrats, i tant es nodreixen d’informació verídica com de matèria totalment inventada.
Com a Records del futur, en què tres nivells narratius diferents s’alternen en la conducció del que és al capdavall una mateixa història.       
Siri Husvedt (Allò que vaig estimar, 2003; Elegia per un americà, 2008; La dona que mira els homes que miren a les dones, 2014, entre altres) ha escrit una novel·la especial, atípica: autobiogràfica en la forma i en el contingut, més com a pretext que amb la intenció de presentar un retrat seu i real; la fidelitat a allò viscut en pròpia pell és difícil de discernir, perquè no és ni de bon tros l’objectiu de la novel·la.
Poderosa i lliure, al cap i a la fi, amb una invocació al coratge de lluitar per una dignitat de gènere i humana poc reconeguda encara en les societats actuals.  

Josep Gras 

9 de set. 2019





NOCTURN DE PORTBOU, JAUME BENAVENTE
Sabadell: La Temerària editorial, 2014 (primera edició, novembre)
295 pàgs. 19,50 euros







Ferralla

Portbou és segurament la principal protagonista d’aquesta novel·la, la vila que no ha perdut mai el seu caràcter llegendari de lloc de confluències, de finals de trajecte o de començament d’altres, també refugi deseperat per a persones empeses a un exili interminable com Walter Benjamin, que acabà aquí el seu tortuós periple.
Portbou és l’escenari enigmàtic i alhora acollidor que el Daniel Gispert, pintor vocacional, va triar en el seu moment per viure-hi i on ara, a punt de concloure una llarga etapa de la seva existència, s’hi aixopluga de nou per recapitular, per acomiadar-se’n.
Des de la mítica estació ferroviària d’aquest enclavament fronterer, el Daniel anirà rememorant al llarg d’una nit els fets del que són en realitat dos relats que, a mesura que avança la narració, s’encreuen i es complementen revelant fragments nous que ajuden a encaixar les peces, donant pas finalment a una tercera història que havia romàs oculta fins a aquell moment i que esdevé fonamental per comprendre el sentit de tot plegat, la raó d’unes vides que van a la deriva.
La relació entre ell i el metge Marcel Bosom que viu a Portbou i l’existència erràtica que duu el Daniel –entre Barcelona, Portbou i Súria, el poble dels seus pares- constitueixen el nucli principal de la novel·la. Propiciada per aquesta amistat, sorgeix la coneixença de la Sofia i la seva filla adol·lescent Alma, totes dues d’origen hongarès, i d’un individu inquietant com el Paul. La vida d’aquestes dues dones, però, amaga un passat dramàtic que el lector no coneixerà plenament fins a les darreres pàgines.
L’evocació del Daniel és discontínua, ja que no segueix estrictament l’ordre cronològic de les vivències que explica, adaptant-les en tot moment al seu recorregut personal. Ell és, a més del narrador, el fil conductor que manipula com a testimoni privilegiat els diversos blocs argumentals de la història.

Una peculiar malenconia
Tot plegat esdevé finalment passat, un passat ara conegut –en l’últim tram d’aquesta narració impregnada d’una perceptible malenconia- i, precisament per això, encara més trist del que hem anat veient al llarg de la història. És, en un sentit metafòric, com el Maritza, el vaixell mercant de la portada del llibre i que atrau l’atenció del Daniel i de la Sofia des del primer moment, cadascun per motivacions diferents: un enorme artefacte ara inútil, devastat pel foc, a punt de ser desballestat.
Així ha estat en certa manera la vida passada de la Sofia i de la seva família al Budapest encara comunista dels anys setanta (l’Alma, en János, en Férenc...): què se’n pot aprofitar, per a un futur nou? La resposta implica valentia, determinació per deixar enrere un llast feixuc. 
I dels caus i de les feines per on transitaven els dies del Daniel (vigilant de pàrquing, encarregat d’un càmping costaner, jugador d’escacs, pintor...)? Del seu gran amor, l’Elsa? D’en Marcel, el seu amic? Les vivències configuren la nostra identitat, però potser tal com les recordem més que no pas com realment han succeït: “Així construïm la realitat, fragmentària, discontínua, vàlida per al nostre ús personal”, diu el Daniel.  
Portbou, silenciosa, discreta, lleial, continuarà acollint vides i persones esgarriades, albergant qui sap quants futurs esperançadors, independentment dels capricis del destí o de la història.
Nocturn de Portbou, la darrera novel·la de Jaume Benavente (Barcelona, 1958), és una obra ben travada, escrita amb un pols narratiu ferm, d’estil sobri, mantenint en tot moment un to de melangia i misteri que alguns crítics qualifiquen de proper a territoris literaris com el centreeuropeu o el portuguès (Masurca de Praia, premi Roc Boronat 2000; Llums a la costa, premi Pin i Soler, 2006 o Dietari de Porto, premi Benvingut Oliver de Narrativa 2011, entre altres).
Qui és citat més d’un cop a la novel·la de Benavente és l’escriptor Joseph Conrad (Ucraïna, 1857 – Londres, 1924), potser a causa de l’admiració personal de l’escriptor català per l’autor d’obres com El cor de les tenebres (1899) o La línia d’ombra (1917).
Benavente, com Conrad, ens recorda la fragilitat de les nostres aparentment sòlides existències i com n’és de difícil mantenir un preuat però quimèric equilibri al llarg de la canviant travessia de la vida.
 
Josep Gras