FUGIR ERA EL MÉS BELL QUE TENÍEM, MARTA MARÍN-DÒMINE
Barcelona: Club Editor, 2019 (5ª edició: juny) 
224 pàgs. 16,50 euros

Unes brúixoles ben especials

El títol d’aquest llibre, enigmàtic i captivador com pocs,  ja ens situa de ple en el que ha estat al llarg dels anys un dels principals leitmotiv en la vida de la seva autora i de la seva família: la necessitat, no tan sols per motius de supervivència, de fugir; de deixar anar llast –un llast potser feixuc o simplement desproveït d’interès en certs moments- i recomençar de nou.

Fugir –millor així, en cursiva- no ha de tenir només aquesta connotació de mesura desesperada, de risc, de por. Ben lluny d’això, ens diu qui ho ha viscut i ara ens ho explica, rememorant una part important del seu passat, l’acte d’anar-se’n pot arribar a ser profundament bell, harmoniós tot i la seva provisionalitat, imprescindible al capdavall. És l’imperatiu que guia els camins de l’errant, els seus periples en geografies físiques constantment renovades.

A Fugir era el més bell que teníem, Marta Marín-Dòmine fa un elogi de l’errància com a manera de viure, del seu potencial sentimental i es pregunta fins i tot si s’hereta, si forma part del llegat familiar. No li falten raons per fer-se aquest interrogant, ja que el seu pare va haver de fugir –aquí sí, desesperadament, sense temps de pensar-ho- dos cops: el 1929, de la repressió obrera als carrers de Barcelona; i el 1939, de l’exèrcit franquista.

Uns exilis, segons l’autora, que són diferents del goig íntim d’errar, perquè són l’expressió d’una ruptura forçada, violenta, i que comporten sofriment i la condició permanent d’estranger per a la persona exiliada: “L’exili és una de les experiències més doloroses per a l’ésser humà”, ha dit Marín-Dòmine a les entrevistes que li han fet, sobretot arran de la menció especial del jurat en la darrera edició del Premi Llibreter. Quan es viu lluny de casa, no es pot evitar la influència de l’anomenat ‘dépaysement’, paraula que utilitza l’escriptora per referir-se a la mena d’existència que duu el que habita en terres forànies, durant molt de temps sentint-se fora de lloc, ancorat en un paisatge ara absent on hi té les arrels i, alhora, empès a passar pàgina de manera urgent.

Un exercici memorialístic peculiar

El llibre de Marín-Dòmine és un exercici memorialístic que s’aparta dels esquemes habituals d’aquest gènere. El relat no segueix, doncs, una estricta evolució cronològica dels fets, sinó que es va construint al voltant de l’evocació de la figura del pare, mort el 2017, i del diari autobiogràfic d’aquest, amb qui l’autora hi manté una llarga conversa.

Un soliloqui, per ser més precisos, en què la narradora reflexiona sobre qüestions tan viscudes personalment com els estralls de la guerra i la dificultat de representar literàriament les seves seqüeles; l’exigència de recuperar les traces dels absents, fent una crida a preservar-ne la memòria; l’elogi del testimoni i de la seva vàlua ètica i moral; la necessitat imperiosa de l’escriptura, que roman sempre lleial malgrat la discontinuïtat del trajecte biogràfic: “Jo soc la meva escriptura i no el lloc on visc”.

Per damunt de tot, però, a Fugir era el més bell que teníem Marín-Dòmine fa una autoafirmació vigorosa del seu bagatge existencial i de les ensenyances apreses; de la singularitat del seu recorregut que, finalment, sembla que ha arribat a port. Catalana de naixement, actualment viu a Toronto i treballa de professora a la Universitat Wilfrid Laurier d’Ontario, on està vinculada als estudis sobre la memòria històrica i el testimoni, essent també bona coneixedora de la literatura concentracionària.

El llibre de Marta Marín-Dòmine, un dels finalistes en el Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany, és bell, com el seu títol, i necessari. Hi ha una profunda humanitat a les seves pàgines que el fan diferent d’altres que no passen de ser cròniques històriques de caire autobiogràfic ben documentades. Potser perquè transmet aquesta mena de conciliació, tan gratificant quan s’aconsegueix, entre la nostra vida personal d’ara i la d’un passat punyent que hem après a escoltar i endreçar.

Per això, l’autora ens aconsella finalment que ens deixem guiar per unes “brúixoles” ben especials, les dels records dels nostres avantpassats, les de la seva empremta, “brúixoles per orientar-se pel món”.

Si errar, voltar, vol dir equivocar-se, refer, créixer al capdavall i esgarrapar una mica més de benestar interior, podem arribar a la conclusió que sens dubte Marín-Dòmine ho ha assolit amb escreix.

Josep Gras

LA VIDA PLENA, MICHAEL HAMPE
Traducció de Carles Andreu Saburit i Maria Riera Velasco
Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2010
280 pàgs. 22,30 euros

Un vigent 'carpe diem'

El títol ens pot fer pensar a primera vista que es tracta d’un llibre més d’autoajuda –gènere que ha anat experimentant un desprestigi creixent els darrers anys, potser degut a una proliferació excessiva en poc temps i també a un caràcter híbrid que presenten molts dels seus continguts-, però en realitat som davant d’un assaig filosòfic absolutament rigorós.

Michael Hampe ens ofereix, com diu el subtítol, quatre meditacions, quatre textos escrits des de diferents punts de vista teòrics, sobre un tema tan difícil d’acotar aparentment com és el de la felicitat. Una fita aquesta, i un objectiu de recerca prou ambiciós, que demanen ser compartits per les reflexions elaborades des d’àmbits ben diversos del pensament.

Michael Hampe (Hannover, 1961) té una llarga trajectòria dedicada a la investigació, l’ensenyament i la divulgació de la filosofia, que podem resumir en els següents breus apunts. Entre 1980 i 1989 estudià Filosofia, Psicologia, Història de la literatura alemanya i Biologia a les universitats de Heildeberg i Cambridge: una formació pluridisciplinària que ha orientat després cap a l’aprofundiment en l’anàlisi dels grans interrogants filosòfics, fent-se ressò de mestres tan rellevants com Plató, Aristòtil, Spinoza o Wittgenstein, per citar només alguns exemples. Des de 2003, després d’exercir de catedràtic a a Dublín, Kassel i Bemberg, Hampe és professor titular de Filosofia al Departament d’Humanitats, Ciències Socials i Polítiques de l’ETH (Escola Politècnica Federal de Zuric). Autor d’un gran nombre de publicacions entre articles acadèmics, llibres (propis i a manera de contribució en altres de col·lectius), conferències, etc.

Una visió polièdrica

La vida plena (editat per primer cop el 2009, Das vollkommen Leben: Vier Meditationen über das Glück, Verlag) planteja aquest enunciat central, que és l’eix vertebrador de tot el contingut del llibre: “L’ésser humà pot assolir en aquesta vida la plenitud?”, o bé “les persones poden arribar a trobar la felicitat i, en aquest cas, quin camí han de seguir?”. Una mateixa pregunta, en realitat, que es ramifica en múltiples matisos i interpretacions que Hampe ha mirat aquí de concretar en quatre dissertacions filosòfiques, volgudament seleccionades per la diferència de perspectives que representen.

L’acadèmic alemany remarca, en aquest sentit, el valor afegit que suposa la pluralitat de veus a l’hora de donar resposta a un tema d’aquesta magnitud. Per això els textos que conformen els capítols centrals de l’obra estan signats per noms diversos i parteixen de presupòsits teòrics i conceptuals diferents. Però en realitat, i aquí rau l’originalitat del plantejament d’aquest llibre, les argumentacions que es desenvolupen en els quatre assaigs que integren La vida plena responen a una sola autoria, la del mateix Michael Hampe.   

Amb indubtable astúcia i enginy, Hampe ha creat un marc narratiu fictici per encabir-hi la seva visió intencionadament polièdrica d’un assumpte tan complex: la felicitat i les seves intricades reminiscències ètiques i socials. Els quatre suposats autors dels textos són, per tant, un de sol: el filòsof i professor alemany que signa l’obra que tenim a les mans.

Amb aquest peculiar mètode expositiu (el remarcat en cursiva és del mateix autor) Hampe ha volgut mostrar “tant els modes de vides de les persones com el model de pensament i d’investigació de les ciències al voltant d’aquesta qüestió”. Seguint aquesta mateixa línia, dos personatges també imaginats per l’autor, Kolk i Low, són els encarregats d’interpretar i “aplicar” a la seva relació personal les conclusions principals que podem extreure dels textos.

Precisament, una d’aquestes idees bàsiques sosté que la felicitat no ha de ser un estat ideal que cal cercar permanentment  i que hagi de figurar a la nostra agenda com una fita futura per assolir. És el present el que cal dotar d’una rellevància significativa; cada experiència de felicitat, de joia, que la persona viu en contextos vitals no amenaçadors, sustentats en les pròpies afinitats afectives i en una identificació dels nostres desitjos i de les possibilitats reals de materialitzar-los, conté un enorme potencial que ens fa cada cop més propers a aquest benestar tan anhelat.

D’altra banda, i tenint en compte que la conciliació entre les expectatives personals de felicitat i les exigències del model actual de civilització  sovint és molt difícil d’aconseguir, l’individu –ens diu un dels heterònims de Hampe- ha de construir una ètica personal basada en uns valors de bellesa, veritat i cerca d’harmonia.

Hampe acaba dient-nos que una excessiva teorització sobre la felicitat és, justament, del tot contraindicada per poder experimentar-la. Intentar ser present en el món, a través dels nostres actes quotidians, dotant-los de sentit per a nosaltres, és el camí més encertat per acostar-nos a aquest estat de benestar ideal que planteja el llibre. És potser allò de carpe diem, sàvies paraules dels clàssics i que equivalen a tota una declaració d’intencions.

Josep Gras