EL MONSTRE DE LA MEMÒRIA, YISHAI SARID

Traducció de Roser Lluch
Barcelona: Club Editor, 2020 (primera edició, gener)
192 pàgs. 16,95 euros

Escenaris de l’obscè 

Un dels principals problemes que pot corcar la memòria històrica amb el pas del temps és el de la banalització, paraula que inevitablement ens remet al controvertit concepte que va popularitzar Hannah Arendt (Eichmann in Jerusalem: a report on the banality of evil, 1963). La ‘banalitat del mal’ a la que aquesta filòsofa política es referia no s’escau al sentit que li volem donar aquí, perquè ara no és qüestió de bàndols sinó d’actitud per part de la societat actual.

Encara més si del que estem parlant és de la ‘xoà’ o també anomenat holocaust jueu durant el nazisme. És a dir, l’esclavatge i l’extermini de més de sis milions de jueus i no jueus, sobretot als camps però també als confinaments civils militaritzats, en els arrestaments injustificats, els escorcolls domiciliaris, els desterraments i els exilis massius, etc. Com és ben sabut, una tragèdia de dimensions col·losals, les conseqüències de la qual han transformat la història contemporània de manera irreversible.

Per més que se n’hagi parlat a bastament, Auschwitz encara avui colpeix –o hauria de colpir- les consciències, i el seu nom provoca un silenci feixuc i espès allí on es pronuncia. Aquest va ser un model de l’eficàcia industrial nazi, però no podem oblidar Belzec, Treblinka, Birkenau, Sorbibor... –una llarga llista macabra- com a veritables enclavaments del terror i de la mort.

El protagonista d’aquesta novel·la, jueu i israelià com l’autor, Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965), és historiador i decideix doctorar-se en el coneixement exhaustiu d’aquest tema. El títol de la seva tesi, Uniformitat i diversitat en els mètodes operatius dels camps d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, és prou reveladora del caràcter de la seva recerca.

Mentrestant, se li presenta l’oportunitat de treballar com a guia de les visites organitzades als camps polonesos per l’Iad va-Xem, una institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de preservar la memòria de l’extermini nazi. El nostre home combina la feina amb la seva recerca, fins que finalment assoleix el títol de doctor. Al mateix temps, però, la seva reputació com a expert creix i li encarreguen operacions més precises, fora dels estàndards habituals, com l’acompanyament divulgatiu d’una delegació diplomàtica per Auschwitz i Treblinka.

Un grup d’estudiants d’institut amb els seus corresponents professors i professores fent-se ‘selfies’ a l’entrada, davant la porta on hi diu Arbeit macht frei (“El treball us farà lliures”). Un acte de celebració de l’alliberament dels camps, amb els polítics al capdavant duent el ram, demostracions aèries del potencial militar i cançons en directe per a l’ocasió. Una empresa de video-jocs recreant virtualment els mecanismes de selecció i d’extermini de desenes de milers de persones a l’arribada en tren al seu destí sinistre.

Davant d’aquestes situacions, el guia –no es diu mai el nom a la novel·la- cada cop més conscienciat de la magnitud del tema, sent una tensió i una mena d’ira interior cap a aquesta parafernàlia buida. És tolerable, es pregunta ell com també nosaltres, la banalització d’una tragèdia com aquesta? Fins a quin punt alguns comportaments com el de grups de turistes jubilats que en tenen prou amb una visita ràpida, més interessats en la festa de la nit a l’hotel, poden arribar a ser “(in)suportablement” frívols? I per acabar-ho d’adobar, el poder polític també en treu una bona rendibilitat.  Veu com els governants, tant els locals com els d’institucions internacionals, instrumentalitzen aquest patrimoni de dolor incommensurable per guanyar l’empatia i el suport del seu potencial electorat: fotografies de premsa, declaracions pomposes, protocols perfectament mil·limetrats.

Al mateix temps, la línia que separa la dedicació professional de la implicació personal en la feina es dissipa, de manera que el nostre home travessa el món real de les grans extensions de camp, de les filferrades, dels barracots i de les sales ara buides per endinsar-se en el passat gairebé físicament: “Notava com es movien espantats al meu voltant /.../ Estava fart del mite, de les idees, d’aquella curiositat malsana. Intentava sentir què deien. Ocupa’t del nen. No, agafa’l tu. Està mort de set...”. Les veus de milions d’ànimes en pena reclamen el seu protagonisme.

Passen els anys, les generacions se succeeixen en un relleu imparable. La història avança sempre, però sovint fent recules, amb una curiosa crueltat. El monstre de la memòria, com diu el títol, continua nodrint-se dels grans mals que l’amenacen: l’oblit, el desconeixement que porta a la banalització de la que parlàvem abans, i fins i tot una tergiversació deguda a les conveniències polítiques dels partits.

Sorprenentment, també del món de la cultura pot sorgir-ne una determinada tendència a frivolitzar-ne l’abast, a distorsionar el veritable rostre de la catàstrofe per imperatius de pretesa índole artística. Per això, la reacció que acaba tenint el nostre home a la novel·la, tot i que no justificable, no sembla tan desproporcionada.

El monstre de la memòria, el segon títol de Yishai Sarid després de Limassol (2012), és una història intrigant, amb un ritme àgil, que es fa llegir com si es tractés d’una novel·la de gènere negre. Una trama lineal, amb ingredients de caràcter polític i històric, que avança sense canvis estilístics ni estructurals i conduïda pel protagonista a través del que és un llarg informe que aquest escriu al president de l’Iad va-Xem.

La darrera novel·la d’aquest advocat i escriptor és un exercici valent de denúncia d’unes actituds poc honestes, en relació a una ferida que avui dia, setanta-cinc anys després, continua sagnant.         

Josep Gras

MANUAL PER A DONES DE FER FEINES, LUCIA BERLIN
Traducció d'Albert Torrescasana
Barcelona: L'Altra editorial, 2016 (5ª edició: agost)
488 pàgs. 20,90 euros

UN VESPRE AL PARADÍS, LUCIA BERLIN
Traducció de Josefina Caball
Barcelona: L'Altra editorial, 2018 (1ª edició: novembre)
270 pàgs. 19,90 euros

BENVINGUDA A CASA, LUCIA BERLIN
Traducció d'Albert Torrescasana
Barcelona: L'Altra editorial, 2019 (1ª edició: novembre)
240 pàgs. 18,90 euros 

El colpidor “paradís” de la Berlin

“La història és el que compta”, deia la Lucia. Ho recorda el seu fill Mark   en el pròleg d’Un vespre al paradís (2018; Evening in Paradise, Farrar, Straus i Giroux, 2018), el segon recull de contes que va seguir al celebrat Manual per a dones de fer feines (2016; A Manual for Cleaning Women, F., S. i G, 2015), tot un descobriment literari que va enamorar la crítica i el públic lector, tant als Estats Units com al nostre país. D’on havia sortit aquella escriptora amb una capacitat prodigiosa per al conte, i com és que no n’havíem llegit res abans? Un record, per cert, pòstum el que el Mark dedica en aquestes línies plenes de tendresa a la mare que ja de ben petit els explicava històries, encara que de moment no els les deixés llegir (el Mark va morir un any després que la Lucia, el 2005). 

“El primer escriptor que vaig veure treballant va ser la meva mare”, recorda en Jeff, el seu segon fill, en el pòrtic de Benvinguda a casa (2019), les seves memòries inacabades. Tota una vida escrivint, no sempre amb la mateixa intensitat degut als continus daltabaixos que va patir, tant en les relacions sentimentals com en els aspectes materials més bàsics. Una bona prova d’això són els llocs on va viure: més de trenta, de les més diverses tipologies arquitectòniques i repartits entre Mèxic i els Estats Units, a banda de Santiago de Xile on la Lucia hi va estudiar d’adolescent.

“Sempre busco casa meva”, acostumava a dir. Una estabilitat física, d’arrelament, que no va tenir mai del tot i que van influir en el seu caràcter, sovint contradictori. Podia sentir-se feliç i plena de projectes un dia i l’endemà no trobar sentit a la seva existència quotidiana. Així ho explicava a l’Edward Dorn en moltes de les cartes que li va escriure. Ell i l’Helene, la seva muller, segurament van ser els millors amics de la Lucia. Una part d’aquesta correspondència està inclosa dins el llibre Benvinguda a casa, seleccionada i comentada pel seu fill Jeff i per l’editor i també amic personal Stephen Emerson.

Hi podem recórrer la seva infància, canviant de residència cada cop que el pare, enginyer de mines, havia de traslladar-se a treballar a un nou enclavament, al costat d’una mare que feia esforços per adaptar-s’hi. És d’agrair l’edició que se n’ha fet, amb una bona colla de fotografies que mostren els indrets on van viure, així com també la Lucia en els diferents períodes de creixement, jugant amb algun amic o rient amb les companyes d’institut més endavant. Un àlbum familiar que deixa constància també dels començaments de la seva vida adulta, els dos primers marits, els dos primers fills, les dificultats per mirar endavant, la coneixença d’en Buddy Berlin, les ganes de ser feliç. Aquest relat autobiogràfic queda interromput malauradament el 1965.                

Però tenim els seus contes, que donen fe de la sinuosa travessia d’aquesta dona valenta que sempre va tenir clar el seu potencial literari: “Crec que soc escriptora, no em considero una aficionada. Fins i tot crec que soc una bona escriptora”, deia en una de les seves cartes a l’Edward Dorn datada de 1960. Un total de setanta-sis peces, de les quals seixanta-cinc repartides en aquests dos reculls que ara tenim a les mans.

Tots ells havien aparegut ja en vida de la Berlin, aplegats per Black Sparrow en tres volums, Homesick (1991), So Long (1993) i Where I Live Now (1999), però no va ser fins al 2015 que van ser celebrats com cal,  quan es va publicar l’esmentat Manual… a Nova York, gràcies a l’interès del lleial Emerson. Un èxit fulgurant tant de públic com de crítica, que va fer que The New York Times el designés millor llibre de l’any, a més del ressò immediat que va generar en totes les altres capçaleres.

Uns contes autobiogràfics

Sorprèn que una escriptora de la vàlua de Lucia Berlin (1936-2004) no obtingués el reconeixement merescut fins a onze anys després de la seva mort. El descobriment de la Berlin es va convertir en un fenomen que va travessar les fronteres, donant lloc a traduccions en més de vint idiomes i propiciant l’edició de nou material literari de l’escriptora.

A Catalunya Manual per a dones de fer feines (2016) va ser rebut com una de les fites literàries més importants dels darrers anys. La revelació d’una mestra de la narrativa curta, amb una primera obra de títol desconcertant. Per sort per al lector o la lectora, el 2018 apareixia un nou recull d’històries, Un vespre al paradís, que permetria continuar gaudint d’una escriptura cisellada amb els embats de la vida.

El que captiva de seguida d’aquests contes és la vitalitat amb què estan escrits. Són en bona part, per no dir tots ells, autobiogràfics. No tot el que s’hi explica va passar a la Berlin exactament igual, ni els personatges que interactuen amb ella a la ficció corresponen a les mateixes persones amb qui va tractar a la vida real. Sol anar així, normalment. Però les situacions que hi trobem, els conflictes d’índole familiar o sentimental, les dificultats per capgirar un mal inici de dia, les mesquineses del món laboral i, sobretot, la presència d’un alcoholisme creixent, es nodreixen de la seva pròpia experiència, del que l’escriptora va viure en primera persona o va veure en el seu entorn més proper.

L’alcoholisme va ser el seu principal problema, a banda d’unes relacions de parella inestables. La Lucia havia vist no poques vegades com la mare plorava, bevia, i també llegia sovint: una combinació que pot esdevenir perillosa si se’n perden les regnes. Durant anys n’era conscient i hi lluitava, sense deixar de teclejar l’Olympia –tal com recorden els seus dos primers fills-, amb un got de whisky al costat. Pot semblar una d’aquelles escenes tan glamouroses, la de l’artista que aboca la seva inspiració ben remullada al paper en blanc, però l’idil·li acaba anant de mal borràs.   

Una bona colla dels seus contes es desenvolupen al voltant d’aquest tema, o el toquen en altres de manera aparentment secundària, però sempre ens adonem que és determinant en el comportament dels personatges. A “El primer centre de desintoxicació” (Manual…) la Carlota –un dels nombrosos ‘alter ego’ ficticis de l’escriptora- ha tornat fa poc d’un d’aquests centres i, després d’acompanyar els seus fills a dormir… “I en acabat un silenci que celebrava fent els frenètics tragos dobles i sense glaçons /…/ Si els seus fills es despertaven, ensopegaven amb la seva follia que, només de tant en tant, desembocava en el matí”.

L’escriptora desdramatitza amb la seva mirada situacions tristes com aquesta. Però, no tan sols això: també obre una escletxa prou gran perquè se n’albiri un horitzó d’esperança, una voluntat de redreçar el rumb de les coses. Malgrat la crueltat amb què de vegades s’acarnissa la vida o el destí de les persones, hi ha la bellesa que s’escola per on pot. La Berlin la captura i fa que sempre tregui el cap als seus contes. “Panteón de Dolores”, “Silenci” (Manual…), o “Lead Street, Alburquerque” (Un vespre al paradís) en són uns bons exemples.         

Aquesta és una altra marca de la casa. Lucia Berlin en sabia i ho feia d’una manera peculiar. La seva prosa mostra la fragilitat que s’amaga tant en molts moments quotidians com darrera dels actes més transcendents, i l’expressa a través de gestos, detalls que podrien semblar insignificants a primera vista, fragments reveladors de diàlegs. Els sentiments ocupen un lloc preeminent en els seus relats. “Per a la Lucia una bona història…”, tal com diu l’escriptora Lydia Davis, bona coneixedora de la seva obra, tot i que mai no va es van conèixer personalment, “…t’havia de commoure, havia de tenir una força emocional”.    

L’ésser humà és vulnerable, ens diu l’escriptora, però també capaç de sobreposar-se. No ens n’hem de compadir excessivament, però sí ser capaços de ser indulgents.

I ella en va ser. I perseverant fins al final. Entre 1971 i 1994 la Lucia va pujar sola els seus quatre fills, va tenir diverses ocupacions laborals –entre elles la de dona de fer feines, fins que va poder fer classes a la universitat- i va superar el seu alcoholisme. Sense deixar d’escriure en cap moment.

Lucia Berlin ens va deixar el seu “paradís” imperfecte i convuls però ple d’autenticitat en aquests contes escrits amb el cor esmicolat i el pols ferm. Ens recorden les incerteses de la vida, la dificultat per ser feliç quan tot sembla que s’esfondra prop nostre, però també la convicció que val la pena intentar-ho. Un cop i un altre.

Josep Gras