23 de jul. 2017






EL SOROLL DEL TEMPS, JULIAN BARNES
Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau
Barcelona: Angle Editorial, 2016 (1ª edició, maig)
203 pàgs. 16,90 euros





Una tragèdia, i també una farsa

Dmitri Xostakòvitx ha estat un dels més grans compositors i pianistes contemporanis en l’àmbit de la música simfònica i de cambra. La seva carrera es desenvolupà sota el règim estanilista i ja en el darrer tram de la seva vida amb Khrushov com a cap suprem de l’estat, relleu que disminuí la por intensa que havia sentit sempre l’artista de les represàlies i purgues de la maquinària soviètica cap a la seva família.
Lluny, però, d’apaivagar el sofriment íntim de Xostakòvitx, la pressió del Poder capitanejat ara per Nikita el Panotxa (renom amb que es coneixia també el Primer Secretari) no va afluixar en els seus intents assimilacionistes  –manera elegant per referir-se a ‘sotmetre’ o ‘fer callar’ una veu dissident amb el sistema- de la figura del cèlebre músic. El 1960 s’afilià al Partit Comunista, acte que ell mateix va retreure’s sempre més i  que el feia veure’s com un covard: “Dedicaria a la seva música el valor que li quedava, i la covardia, a la vida”, pensava Xostakóvitx segons Barnes, l’autor d’aquesta novel·la.
La seva música ja no era menyspreada públicament com a l’època de Stalin, en què se la qualificava de ‘desgavell immens’ o de “desviar-se del curs principal de l’art soviètic”, entre altres acusacions importants. La seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk va ser repudiada després de la seva estrena al Bolshoi i prohibida durant els anys de l’anomenat Culte a la Personalitat (en referència a Stalin) fins a ben bé els anys de la primera obertura del règim durant el mandat primer de Khrushov (1953-1964) i després de Bréznev (1964-1982). Xostakóvitx va morir el 1975 a Moscou, després d’uns darrers anys amb molt poca il·lusió per la vida.
El terror profund que havia sentit al principi ara quedava enrera. A finals dels anys 30 (1937,1938...), en plena política repressora del règim estalinista (purgues, execucions, detencions arbritàries, desterrament...), un home amb la maleta al costat espera al replà de casa seva, prop de l’ascensor, fumant. És de matinada. A dins la muller i la filla petita aparentment dormen tranquil·les. Aquell fou un dels moments en què el compositor va sentir-se més amenaçat en el seu particular duel amb l’estat soviètic.

Un poderós dilema
Julian Barnes (Leicester, 1946) identifica a El soroll del temps, a més d’aquest, dos altres moments especialment difícils a la vida de Xostakóvitx i a partir d’aquí reconstrueix de manera fragmentària la seva trajectòria existencial. Ho fa narrant els fets més destacats del seu conflictiu periple, així com mostrant-nos les claus del seu pensament, amb una prosa que novel·la magistralment tota la informació que l’escriptor anglès té després d’un treball de documentació intens sobre el músic rus i el seu entorn.
Tres moments, tres Converses amb el Poder –així ens ho presenta l’autor-, en què el principal objectiu per a Xostakóvitx continuava essent sobreviure a un règim hostil i intimidatori i mantenir la calma enmig d’un soroll cada cop més agressiu: “Què es podia esgrimir contra el soroll del temps?”, es preguntava el compositor. “Únicament la música que duem a dins (la música del nostre ésser) que alguns transformen en música real”.        
Barnes ens ofereix el retrat rigorós d’un home obsessiu i perfeccionista, que va viure sempre en lluita amb ell mateix: sense el coratge suficient per prendre una decisió dràstica i rebel·lar-se contra un estat de coses injust i alhora intentant mantenir la dignitat personal i artística.
Un dilema difícil de resoldre que Xostakóvitx va patir fins al final i que havia convertit la seva vida, es deia sovint, en una mena de tragèdia amb                          
ell com a protagonista, però sense arribar a ser shakespearians: ni ell s’havia comportat com ho faria un heroi o antiheroi del gran dramaturg, ni els tirans actuals no tenien una consciència que en algun moment els turmentés. Vista en el temps, la seva tragèdia –com moltes altres, assegurava-, acabava semblant una farsa.    
No és la primera novel·la en què Barnes se sent atret per un personatge conegut (Flaubert, Arthur Conan Doyle, Xostakóvitx) i a partir d’un treball d’investigació profund construeix un relat en què realitat i ficció transcorren junts i ben cohesionats.    
Julian Barnes, indubtablement un dels més importants escriptors actuals, amb una trajectòria que es remunta al darrer terç del segle passat i guanyador dels més prestigiosos premis literaris (diversos cops el Man Booker; el Somerset Maugham; el Médicis francès; el David Cohen pel conjunt de la seva obra, etc.), ens ha ofert títols magnífics com El lloro de Flaubert (1984), Anglaterra, Anglaterra (1998), Arthur i George (2005), o El sentit d’un final (2012), per citar-ne només alguns dels més significatius.
Llegir-lo ens allunya del soroll cada cop més eixordador de la mediocritat i banalització cultural imperants. Un exercici serè, reflexiu i enormement plaent.       
Josep Gras



L'AJUDANT, ROBERT WALSER
Traducció de Ramon Monton
Barcelona: Edicions de 1984, 2015 (1ª edició, desembre)
254 pàgs. 18 euros



EL PASEO, ROBERT WALSER
Traducció de Carlos Fortea
Madrid: Siruela, 2016
88 pàgs. 13,95 euros





El plaer de la contenció

El dia de Nadal de 1956 uns nens van trobar estès a la neu el cos sense vida d’un home gran, amb abric llarg i botes, els ulls oberts, en estat de congelació. Walser havia mort practicant la seva afició preferida: fer llargs passeigs contemplatius, descobrint la “grandesa” de la quotidianitat de les persones i les coses. Passejar, deia l’escriptor, li era enormement plaent i li suposava un estímul per créixer professionalment i com a ésser humà. “Sense passejar estaria mort i la meva professió, la qual estimo amb passió, quedaria anihilada”, afirmava amb convicció a El Paseo (Der Spazierbang, 1917), reeditada ara per Siruela als cent anys de la seva primera publicació. Una adhesió entusiasta la de Walser, gairebé romàntica en molts moments, a la felicitat que dona aquesta actitud d’observació de la petitesa i l’aparent insignificança de molts actes quotidians, que Joseph Marti també fa seva a L’ajudant (Der Gehülfe, 1908).   
La novel·la que també recuperem per a aquesta ressenya conté en molts aspectes l’essencial de Walser, encarnat aquí en la figura de l’ajudant del comptable Tobler, que es recrea en l’assumpció del propi fracàs i en una manca d’expectatives futures com a principal tret configurador de la seva personalitat i que genera en ell sentiments ambivalents (joia però també  tristesa en molts moments; sensació de seguretat i alhora angoixa pel comportament del seu patró, etc.).
Joseph es mostra agraït de la vida que duu a casa dels Tobler, com a secretari permanent sempre en segon pla i també com un membre més de la família que se sent acollit i ben tractat, malgrat les freqüents reaccions irades de l’empresari i la fallida progressiva dels seus negocis.
De vegades ell mateix qüestiona la seva manera d’actuar i fins i tot censura l’actitud covarda que adopta, però finalment acaba reconeixent en l’obediència i la humilitat el camí per mantenir no únicament la bona relació amb els seus amfitrions, sinó un estat de benestar personal que li és cada cop més necessari, com al mateix Walser. “Que bonic que era pertànyer a algú en l’odi i la impaciència, en la submissió o el desànim, en l’amor o la melangia!”, diu Joseph en una d’aquestes ocasions, penedit del seu comportament.

L’art i la necessitat de passejar
El pensament d’aquest personatge és desconcertant i fascinant alhora, com el del seu autor. Robert Walser (1878-1956), considerat sempre un escriptor estrany i singular però d’una vàlua extraordinària, va fer de la falta d’ambició i d’un accentuat sentit de la modèstia el seu ideari vital. Res no li era més aliè, deia el Nobel en llengua alemanya Elias Canetti (1905-1994), que la grandesa o la notorietat pública.
L'escriptor suïs Robert Walser
Per a l’autor de Jakob von Gunten (1909) –possiblement la seva obra més coneguda- són aquestes qualitats les que fan que l’escriptor se senti lliure a l’hora de crear i de viure de manera més plena. Una plenitud que se li va resistir a Walser durant bona part de la seva vida i que només trobà, fins i tot més que en l’escriptura,  en el contacte amb la natura –els seus continus passeigs així ho corroboren-, que no abandonà mai. “Sense el passeig i sense la contemplació de la Natura a ell vinculada, sense aquesta indagació agradable i al mateix temps rica en advertències, em sento perdut i de fet ho estic”, diu en un fragment d’El Paseo, títol autobiogràfic que posa de manifest en poques pàgines el que fou la gran passió d’aquest escriptor dotat d’una estranya sensibilitat i que ha captivat poderosament escriptors d’arreu, com per exemple aquí Enrique Vila-Matas.            
L’obra de Walser, aturada en un punt mort irreversible quan ingressa a l’hospital psiquiàtric d’Herisau el 1933 a causa de les seves cada cop més freqüents crisis nervioses i depressives, ha tingut una influència determinant en escriptors com Kafka o Musil, per esmentar només dos noms significatius.
Des d’aquella data no hi ha cap manuscrit que es conegui o que es pugui atribuir a l’escriptor suís. Probablement va continuar escrivint en estones robades a la rutina hospitalària, atapeïnt fulls o trossos de paper amb una lletra minúscula traçada amb llapis (el seu anomenat ‘mètode llapis’ és prou conegut), però sembla que no en va transcendir per a la posteritat cap mena de document literari.
Walser va triar la contenció, un mutisme volgut i conscient que l’acompanyés en el camí cap a la seva fi. En un dels seus darrers poemes (recollit en el magnífic assaig de J. M. Coetzee sobre l’escriptor suís, a Mecanismos internos, De Bolsillo 2010), Walser ens commou amb aquestes paraules: “No desitjo a ningú ser jo / Només jo sóc capaç de suportar-me / Saber tant, haver vist tant i no dir res, absolutament res”.  
Josep Gras

16 d’abr. 2017






SORTIR A ROBAR CAVALLS, PER PETTERSON
Traducció de Carolina Moreno
Barcelona: Club Editor, 2016 (1ª edició, octubre)
242 pàgs. 18,95 euros






Una fèrtil solitud

L’estiu de 1948 fou molt especial per a Trond T., que aleshores tenia quinze anys, fins al punt que l’empremta que hi deixà ha estat present al llarg de tota la seva vida posterior. Ell mateix ho reconeix amb una certa perplexitat, al tram final de la novel·la, quan el temps compartit amb qui més estimava arriba al final: “Era com si hagués caigut un teló i tot el que jo havia vist i conegut hagués quedat colgat. Era com començar la vida de cap i de nou”. Un adéu en aquells moments inexplicable per a l’adolescent que havia descobert la força de la natura i la mena de vida lliure i salvatge que s’hi podia dur prop d’ella, guiat per l’expertesa del seu pare. Instal·lats en una cabana en ple bosc, van aprendre a tractar-la amb respecte però alhora amb una obstinada valentia.
Trond, avui amb gairebé setanta anys i vivint sol en una casa situada als mateixos paratges naturals d’aquell estiu idíl·lic, a l’est de Noruega, rememora un estat ja llunyà de felicitat intensa i fugissera que probablement no ha tornat a sentir.
Ha triat aquesta soledat, només interrompuda de tant en tant pels lladrucs de la Lyra i amb la companyia de Dickens, plenament conscient dels riscs. Melancòlic, introspectiu en excés però també content de l’elecció, Trond intenta ara reconciliar-se amb un passat no exempt de dolor, poder endreçar uns records incòmodes i traumàtics, amb la complicitat del paisatge proper i la presència d’un veí, Lars, vestigi inesperat d’aquest seu temps pretèrit: “Quan algú diu que el passat és una terra ignota, que les coses allà són i es fan d’una manera diferent, puc dir que he tingut aquesta sensació la major part de la meva vida perquè no tenia més remei, però ara ja no”.
El paisatge amb el seu llenguatge singular i l’entorn boscós de la cabana són, precisament, l’altre gran protagonista d’aquesta novel·la. Trond hi estableix en tot moment una relació íntima, compartint-hi pensaments i neguits. Els silencis amb què la natura dialoga amb el seu hoste tossut són enormement reveladors i l’autor els descriu amb un lirisme profund i eloqüent. No sempre hi troba acolliment; també poden arribar a ser infranquejables barreres comunicatives entre l’un i l’altre.
Petterson dóna una gran importància als detalls, als sons, als canvis cromàtics que es produeixen en l’evolució paisatgística. Per a ell és essencial que el lector sigui capaç d’identificar plenament el lloc on transcorre la història, que el pugui conèixer amb la màxima precisió a través de les pàgines que té al davant.
Cada gest i cada peripècia quotidiana de Trond, per irrissoris que puguin semblar a primera vista, esdevenen significatius en el desenvolupament del relat. No tan sols el seu estat anímic, sinó també les reaccions físiques del seu cos determinen el curs de la vida que duu aquí. “La memòria física dels personatges és molt important a l’hora de recordar o reconstruir el passat, i es tracta de deixar que aquesta flueixi, seguint una mica també el ‘camí dels sentits’ proustià”, diu Petterson en una entrevista que li van fer arran de la presentació a Barcelona de la versió catalana de Sortir a robar cavalls (Montserrat Serra, publicada al portal digital Vilaweb l’1 de novembre de 2016).   

Una escriptura sòbria i precisa
Per Petterson (Oslo, 1952) ha escrit una història dramàtica, sense escarafalls ni estridències. Aquest és un dels mèrits de la seva escriptura: és sòbria, meticulosa, precisa, de ritme estable i mesurat, d’una serena bellesa. Potser se li pot retreure una certa fredor estilística, que de vegades es nota en el tractament de situacions amb un fort potencial emotiu, però el lector aviat s’adona que la intensitat dels sentiments també pot transmetre’s a través d’una contenció narrativa, com la de Petterson, realment magnífica.
El mateix autor ha dit sovint, en entrevistes i presentacions dels seus llibres a la premsa, que “actualment la paraula està sobrevalorada”i que el que pensem o el que sentim és més important que el que acabem dient amb les paraules. I així ho posen de manifest els seus personatges, com Trond, de qui ens anem fent una idea força exacta de la seva personalitat a mesura que coneixem el seu univers interior: emocions evocades des d’una tristesa essencial però al capdavall fèrtil i una assumpció dels errors comesos no desproveïda d’un cert ressentiment.         
Sortir a robar cavalls (2003; la darrera de l’autor publicada al nostre país) és considerada la seva novel·la més poderosa i la que ha consolidat el prestigi de Petterson a nivell mundial. Anteriorment, el lector d’aquí havia pogut llegir Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), amb la qual l’autor va guanyar el Nordic Council’s Literature Prize i Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009).
L’escriptor noruec ha estat sempre vinculat al món dels llibres (traductor, llibreter) i sent devoció per aquests i per la literatura. Diu que des dels divuit anys ja volia ser escriptor. Dos grans autors l’han influït, reconeix ell mateix, en la seva escriptura: Knut Hamsun (1859-1952, també noruec guardonat amb el Nobel l’any 1920) i el nord-americà Raymond Carver (1938-1988, mestre del relat curt).
Llegir Petterson és sens dubte un intens plaer, que provoca enyorança de l’altra obra seva que encara no hem pogut descobrir. Com a Trond, ens fa ser una mica més indulgents i amables amb nosaltres mateixos. 
Josep Gras