3 de set. 2017





L'ART DE LA FICCIÓ, JAMES SALTER
Pròleg d'Eduard Márquez. Traducció d'Albert Torrescasana
Barcelona: L'Altra editorial, 2017 (1ª edició, febrer)
127 pàgs. 16 euros






Un obsequi que perdura

Aquest llibre conté les tres conferències que James Salter (Nova York, 1925-2015) va escriure i llegir als vuitanta-nou anys en el marc de la Fundació Kapnick de la Universitat de Virgínia, de la qual ell n’era en aquells moments escriptor resident.
En elles s’hi reflexiona sobre l’ofici d’escriptor d’obres de ficció. Salter –de qui se n’ha editat en aquest mateix segell editorial el recull de narracions L’última nit (2014) i Joc i distracció (2015), i a Empúries Això és tot (2014)- parla del que ell considera que són qualitats primordials que cal treballar per arribar a fer d’aquesta vocació una professió fèrtil i sòlida.
La dedicació, la constància: lliurar-s’hi, sense por a la decepció o al fracàs. Moltes hores de feina, diu l’escriptor nord-americà, per aprendre’n i per acabar aconseguint un resultat satisfactori. Al llarg d’aquest aprenentatge s’ha de mantenir una actitud d’humilitat, assegura, alhora que no perdre mai la confiança en un mateix ni en l’esforç per superar-se. 
Trobar un estil, una veu pròpia. Per a Salter són dos conceptes complementaris, absolutament fonamentals, i no es refereixen només a la manera d’escriure: “L’estil és l’escriptor en el seu conjunt”. Són trets distintius que subratllen la singularitat de l’autor, perquè mostren “una manera determinada d’observar les coses i una manera determinada d’expressar-les”.
No és un camí fàcil, en el recorregut del qual l’escriptor ha d’exercitar constantment habilitats tan importants com llegir, rellegir (els autors canònics, o aquells altres que són un referent per a nosaltres); corregir, tant com calgui, a diferents nivells (estilístic, lèxic, argumental...) i, en conseqüència, reescriure. Salter esmenta grans mestres com Flaubert, Virginia Woolf o Isaak Bàbel per il·lustrar la seva opinió.      
James Salter era un escriptor que es prenia el seu temps per escriure. No era partidari d’imposar-se un determinat ritme de publicació, i sí en canvi de complir una rutina diària de treball. La seva última novel·la, Això és tot (All That Is, 2013; traduïda al català, 2014), va aparèixer després de trenta-cinc anys de silenci voluntari i de seguida va esdevenir el títol que despertaria el reconeixement entusiasta de la crítica, equiparant Salter amb escriptors nord-americans de la categoria de Norman Mailer o Saul Bellow. L’èxit li va arribar en uns moments de la seva vida, deia ell mateix a les entrevistes, en què ja no necessitava tot aquest rebombori del món literari.
Una desena d’obres, entre novel·la i conte sobretot i també el llibre de memòries Quemar los días (Burning the days, 1997; Salamandra, 1997), componen el seu llegat, del qual ara se’ns presenta l’oportunitat de conèixer-ne una mica més els seus mecanismes interns.    

Un procés llarg i difícil
“Escriure novel·les”, diu Salter en un fragment de la segona conferència, “és difícil”, és un procés llarg que exigeix tenir algunes qüestions bàsiques ben controlades: una idea, uns personatges, la història que els albergui, l’argument. Però també hi ha altres aspectes, sosté l’autor d’Anys llum (1975, de propera publicació en català), igualment importants com la forma que tindrà la novel·la (l’organització dels capítols, l’estructuració del text, l’enfocament narratiu...), els escenaris de la ficció i la sempre difícil però necessària feina del que Salter anomena “seleccionar”: què escollim o què destaquem de tot el material potencialment narrable que tenim a l’abast, provingui de la nostra experiència real o sigui inventat; quin to ha de predominar, l’ordre prevalent dels fets, etc.
L’escriptura, diu aquest autor de prosa diàfana, és un do, una força interior que acaba imposant-se i que no pots desoir. Escriure una novel·la o un conte és una experiència immensament enriquidora. És molt més que un llibre el que ofereixes al lector; “és el miraculós obsequi d’un món complet”, diu Salter referint-se a Flaubert, un dels seus mestres destacats.
Al llarg d’aquestes pàgines que ens brinden l’oportunitat de conèixer una mica més el que fou “la caixa d’eines” d’un dels grans escriptors de la narrativa moderna nord-americana, Salter ens explica anècdotes de trobades, coneixences o simplement  impressions de lectura relacionades amb altres escriptors contemporanis seus com Saul Bellow, Nabokov, Faulkner, O’Hara, etc., als quals va admirar i de qui, assegura, va aprendre’n força.               
No trobo paraules més encertades per acabar aquesta petita ressenya que les seves pròpies, que el mateix Salter va fer servir per tancar l’última conferència i que són extretes de la seva novel·la Això és tot (comentada també en aquest blog): “Arriba un moment que t’adones que tot és un somni i que només el que es preserva en l’escriptura té alguna possibilitat de ser real”.
                                                                                                                          Josep Gras

27 d’ag. 2017

 
    




EL CARRETER, SELMA LAGERLÖF
Traducció del suec de Carolina Moreno Tena
 Martorell: Adesiara, 2017 (1ª edició, gener)
138 pàgs. 15 euros


Una darrera oportunitat

Selma Lagerlöf (Marbacka, Suècia, 1858-1940) va ser la primera escriptora guardonada amb el Nobel de Literatura l’any 1909, “pel seu elevat idealisme, una vívida imaginació i la percepció espiritual que caracteritza els seus escrits”, en paraules de l’Acadèmia sueca.
Una bona mostra d’aquestes virtuts premiades la tenim en el llibre que ara ens ocupa, El carreter (1912), novel·la que no havia estat traduïda abans al català i que va ser adaptada al cinema per Victor Sjöström el 1921.
La història que s’hi explica està impregnada d’una forta espiritualitat religiosa i conté referents bíblics clarament identificables, els quals en certs moments hi donen un marcat to proselitista i posen de manifest una voluntat moralitzadora darrera del que aparentment pot veure’s com un conte fantàstic més.
Tanmateix, aquesta novel·la és més que tot això i la gran diferència respecte a altres obres d’aquesta temàtica rau en la innegable qualitat literària de les seves pàgines: descripcions acurades dels llocs i dels ambients on es mouen els personatges, diàlegs vigorosos i un poderós desplegament imaginatiu al servei d’un enfocament realista del relat. El carreter atrapa el lector des de les primeres línies i l’atrau cap a un espai fronterer entre el món d’aquí i el d’un més enllà més present i proper que mai.
Una vida malbaratada pot redreçar-se en el darrer moment? Els éssers humans, tot i haver dut una existència esgarriada i plena de malvestats que han provocat sofriment en els altres, tenim dret a una segona oportunitat si ens penedim realment i estem disposats a canviar-ne el rumb? Hi ha un estat després de la mort on ens espera una autèntica felicitat o el pitjor dels infortunis segons el nostre comportament terrenal? Aquestes són algunes de les qüestions principals que planteja aquesta història i que al final troben una resposta que potser esdevingui insuficient per al lector, però coherent al capdavall amb el pensament de l’autora: “És l’amor, l’amor de les ànimes, l’amor que els éssers terrenals només poden imitar difusament, i que ara, un cop més, igual que fa un moment, a la vora del llit de mort, l’aclapara”, diu la narradora referint-se al canvi profund que ja ha començat a experimentar el protagonista.

Expiació    
David Holm no pot evitar allò que més tem i mor precisament la nit de Cap d’Any, estès a les fredes llambordes del carrer adjacent a la plaça major, sense que cap dels transeünts li dediqui la mínima atenció. Segons la llegenda que pocs minuts abans justament ell estava explicant a uns amics bevedors, qui mor en una data com aquesta es veu condemnat a menar el carro de la Mort i anar visitant les cases on hi ha moribunds tot un any sencer.
Holm ha viscut sempre fent la seva, no important-li el patiment de la dona i dels fills, arribant borratxo a casa nit rera nit, sense feina ni motivació per la vida. Insensible a la desgràcia que impera al seu voltant, no accepta ni tan sols l’ajuda de les germanetes dels pobres, una entitat benèfica que atén els sense sostre i els desvalguts escampats per la ciutat. Tot i això, la germana Edit –que agonitza també aquesta nit especial a casa seva- sent per aquest home una estimació inexplicable i creu en la seva redempció. El camí per a David Holm serà llarg i tortuós, però no impossible d’assolir: “Déu, fes que la meva ànima arribi a la maduresa abans no sigui segada!”, exclamarà l’home desesperat. Des del seu jaç mortuori, la jove religiosa només demana una última cosa als que la vetllen.

Selma Lagerlöf
Novel·la amb ressò dickensià (Conte de Nadal, 1843), El carreter esdevé una història versemblant que, tot i el seu caràcter argumental de conte llegendari i l’alè moralista que hi traspua –trets fortament arrelats en la formació i l’obra de Selma Lagerlöf, que coneixia bé la tradició de rondalles, relats fantàstics i llegendes del seu territori natal, el comtat suec de Värmland-, ens mostra de manera realista una situació de degradació personal i social i de rehabilitació a través de la fe, prou il·lustrativa del ressorgiment religiós que es va viure al segle XIX i que l’escriptora va plasmar als seus llibres.
D’aquesta capacitat fabuladora tan present en l’obra de Selma Lagerlöf en destaca també La saga de Gösta Berling (1891) o El meravellós viatge de Nils Holgersson a través de Suècia (1906-1907), però la seva producció abasta una trentena llarga de llibres. La concessió del Nobel li va permetre deixar de banda la feina de professora que havia exercit fins aleshores i consolidar la seva gran vocació, l’escriptura.
Magnífica oportunitat la que ens brinda El carreter per descobrir literatura d’altres latituds probablement no tan habituals en el nostre mercat, però d’una qualitat indubtable. 

Josep Gras

23 de jul. 2017






EL SOROLL DEL TEMPS, JULIAN BARNES
Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau
Barcelona: Angle Editorial, 2016 (1ª edició, maig)
203 pàgs. 16,90 euros





Una tragèdia, i també una farsa

Dmitri Xostakòvitx ha estat un dels més grans compositors i pianistes contemporanis en l’àmbit de la música simfònica i de cambra. La seva carrera es desenvolupà sota el règim estanilista i ja en el darrer tram de la seva vida amb Khrushov com a cap suprem de l’estat, relleu que disminuí la por intensa que havia sentit sempre l’artista de les represàlies i purgues de la maquinària soviètica cap a la seva família.
Lluny, però, d’apaivagar el sofriment íntim de Xostakòvitx, la pressió del Poder capitanejat ara per Nikita el Panotxa (renom amb que es coneixia també el Primer Secretari) no va afluixar en els seus intents assimilacionistes  –manera elegant per referir-se a ‘sotmetre’ o ‘fer callar’ una veu dissident amb el sistema- de la figura del cèlebre músic. El 1960 s’afilià al Partit Comunista, acte que ell mateix va retreure’s sempre més i  que el feia veure’s com un covard: “Dedicaria a la seva música el valor que li quedava, i la covardia, a la vida”, pensava Xostakóvitx segons Barnes, l’autor d’aquesta novel·la.
La seva música ja no era menyspreada públicament com a l’època de Stalin, en què se la qualificava de ‘desgavell immens’ o de “desviar-se del curs principal de l’art soviètic”, entre altres acusacions importants. La seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk va ser repudiada després de la seva estrena al Bolshoi i prohibida durant els anys de l’anomenat Culte a la Personalitat (en referència a Stalin) fins a ben bé els anys de la primera obertura del règim durant el mandat primer de Khrushov (1953-1964) i després de Bréznev (1964-1982). Xostakóvitx va morir el 1975 a Moscou, després d’uns darrers anys amb molt poca il·lusió per la vida.
El terror profund que havia sentit al principi ara quedava enrera. A finals dels anys 30 (1937,1938...), en plena política repressora del règim estalinista (purgues, execucions, detencions arbritàries, desterrament...), un home amb la maleta al costat espera al replà de casa seva, prop de l’ascensor, fumant. És de matinada. A dins la muller i la filla petita aparentment dormen tranquil·les. Aquell fou un dels moments en què el compositor va sentir-se més amenaçat en el seu particular duel amb l’estat soviètic.

Un poderós dilema
Julian Barnes (Leicester, 1946) identifica a El soroll del temps, a més d’aquest, dos altres moments especialment difícils a la vida de Xostakóvitx i a partir d’aquí reconstrueix de manera fragmentària la seva trajectòria existencial. Ho fa narrant els fets més destacats del seu conflictiu periple, així com mostrant-nos les claus del seu pensament, amb una prosa que novel·la magistralment tota la informació que l’escriptor anglès té després d’un treball de documentació intens sobre el músic rus i el seu entorn.
Tres moments, tres Converses amb el Poder –així ens ho presenta l’autor-, en què el principal objectiu per a Xostakóvitx continuava essent sobreviure a un règim hostil i intimidatori i mantenir la calma enmig d’un soroll cada cop més agressiu: “Què es podia esgrimir contra el soroll del temps?”, es preguntava el compositor. “Únicament la música que duem a dins (la música del nostre ésser) que alguns transformen en música real”.        
Barnes ens ofereix el retrat rigorós d’un home obsessiu i perfeccionista, que va viure sempre en lluita amb ell mateix: sense el coratge suficient per prendre una decisió dràstica i rebel·lar-se contra un estat de coses injust i alhora intentant mantenir la dignitat personal i artística.
Un dilema difícil de resoldre que Xostakóvitx va patir fins al final i que havia convertit la seva vida, es deia sovint, en una mena de tragèdia amb                          
ell com a protagonista, però sense arribar a ser shakespearians: ni ell s’havia comportat com ho faria un heroi o antiheroi del gran dramaturg, ni els tirans actuals no tenien una consciència que en algun moment els turmentés. Vista en el temps, la seva tragèdia –com moltes altres, assegurava-, acabava semblant una farsa.    
No és la primera novel·la en què Barnes se sent atret per un personatge conegut (Flaubert, Arthur Conan Doyle, Xostakóvitx) i a partir d’un treball d’investigació profund construeix un relat en què realitat i ficció transcorren junts i ben cohesionats.    
Julian Barnes, indubtablement un dels més importants escriptors actuals, amb una trajectòria que es remunta al darrer terç del segle passat i guanyador dels més prestigiosos premis literaris (diversos cops el Man Booker; el Somerset Maugham; el Médicis francès; el David Cohen pel conjunt de la seva obra, etc.), ens ha ofert títols magnífics com El lloro de Flaubert (1984), Anglaterra, Anglaterra (1998), Arthur i George (2005), o El sentit d’un final (2012), per citar-ne només alguns dels més significatius.
Llegir-lo ens allunya del soroll cada cop més eixordador de la mediocritat i banalització cultural imperants. Un exercici serè, reflexiu i enormement plaent.       
Josep Gras