Apunts de teatre




ÈDIP
SOFOCLES
Versió de Jeroni Rubió Rodón
Direcció Oriol Broggi
Teatre Romea


La força de la paraula

El muntatge d’Oriol Broggi que podem veure aquests dies al Teatre Romea està basat en l’obra troncal Èdip rei de Sòfocles, però amb elements procedents d’Èdip a Colonos i Antígona, amb les quals formaria una trilogia de l’anomenat ‘cicle tebà’ [1]. Però el text que veiem representat en escena no pertany en la seva totalitat a l’escriptor grec, sinó que hi ha dos “annexos”: l’un a l’inici, a manera de preàmbul, en què una veu en off recita un fragment escrit per Jorge Luis Borges sobre Sòfocles; i l’altre a la part final, basat en el treball dramatúrgic de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban,1968) que donà lloc a l’obra Les larmes d’Edipe [2] , el punt de partida de la qual serveix aquí per tancar l’obra.
Encertada conclusió la que ha triat Broggi, des del nostre punt de vista, perquè significa un punt de “ruptura” amb el desenvolupament de la representació fins a aquell moment, que projecta els efectes de la gran tragèdia que ha anorreat la vida d’Èdip més enllà d’uns marcats límits temporals i d’espai. D’altra banda, el fet que el rei caigut en desgràcia, acompanyat de la seva filla Antígona (Clara de Ramon), arribin a un antic teatre en ruïnes, és d’una lloable inspiració dramàtica: un escenari ara en desús que és, alhora, record d’esplendoroses estrenes teatrals i signe tristament premonitori d’una decadència ja propera. Èdip, cec, desterrat per haver comès parricidi i incest, hi passarà les seves darreres hores al costat de l’única persona que el comprèn o que el perdona.
Més prescindible o prescindible del tot ens sembla la introducció amb les paraules de Borges, que no aporta res a la recreació de l’època de l’insigne escriptor ni del territori que serà escenari de la terrible dissort del monarca. Els breus monòlegs, pronunciats coralment, dels personatges de l’entorn d’Èdip són suficients per endinsar-nos en l’afer que aviat provocarà la crisi. Amb una gestualitat  bàsica i a través de desplaçaments mínims i calculats per l’espai, les seves declamacions transmeten una sensació de calma tensa, expectant, que aniran perfilant-se a mesura que les males notícies s’escamparan i la preocupació d’Èdip anirà en augment.

El pes de la fatalitat
La interacció que s’estableix a partir d’aquí entre els personatges assoleix  més intensitat dramàtica, destacant especialment la interpretació de Julio Manrique. L’actor encarna un Èdip que, ja des de l’inici, es veu angoixat, en un estat de torbació i d’ira creixent, que sembla que s’estimi més tancar els ulls a la terrible realitat que es va obrint pas davant seu. Desesperat, finalment abatut en descobrir la fatalitat i les irreversibles conseqüències dels seus actes, Èdip s’arrenca els ulls davant el cos sense vida de Iocasta, la seva mare i també esposa des de la mort del rei Lai, pare d’Èdip a qui aquest havia assassinat sense saber-ne la identitat.
D’una força arravatadora, magistral aquesta nova composició de Julio Manrique, que aconsegueix despertar la nostra compassió en un desenllaç d’encertat caràcter poètic. Iocasta (Mercè Pons), continguda i mesurada  fins al final malgrat la magnitud del que es va descobrint acaba, però, suïcidant-se: enèrgica i sòbria la caracterització de la dona que lluita per protegir el seu marit, a càrrec de la reconeguda actriu.
Igualment elogiable és la interpretació que fa Miquel Gelabert de l’inquietant i valent Tirèsies, l’oracle cec que tothom respecta; el duel dialèctic que manté amb Èdip és del millor de l’obra. Les profètiques paraules del savi són ressonen amb contundència entre els presents, provocant una atmosfera plena de malastrugança.
Tanmateix, aquest Èdip no acaba commovent l’espectador, no transmet en bona part del muntatge l’alè enormement tràgic de la història. Al nostre entendre, pel plantejament dramatúrgic que se n’ha fet –d’altra banda influït, tal com diu el mateix Oriol Broggi al pòrtic del programa, per les concepcions teatrals  de Peter Brook [3] - auster en la seva concepció de conjunt, però massa lineal en el desenvolupament de l’obra, amb un absolut protagonisme del text, necessitat de puntuals cops d’efecte que “trenquin” la dinàmica monòtona del muntatge.
Amb la presència de més elements rupturistes, com el de l’escena final, l’Èdip que ens presenta aquí l’aplaudit director d’Incendis (2012) i Boscos (2017) –ambdues de Wajdi Mouawad- o de Bodas de sangre de García Lorca –que es reposa el proper mes al teatre de la Biblioteca de Catalunya-, hauria estat més colpidor, tot i la seva força dramàtica innegable.
                        Josep Gras



[1] Carles Riba parla del ‘cicle tebà’ en l’obra de Sòfocles, a l’estudi introductori del llibre Les dones de Traquis i Antígona , dins la col·lecció de clàssics grecs Bernat Metge (reeditat el 2008). Segons Riba, aquests tres drames no formen realment una trilogia, perquè foren escrits en èpoques diferents i en una successió que no és la dels fets tal i com es presenten a les obres (p.23). 

[2] Les larmes d’Œdipe, que juntament amb Inflammation du verbe vivre forma part del díptic Des mourants, basat en l’obra de Sòfocles, va ser representada en el marc del Teatre Grec l’estiu de 2017, totes dues en el decurs d’una mateixa nit i dirigides i interpretades pel dramaturg líbano-canadenc actualment resident a París.

[3] Peter Brook (Londres, 1925) és un prestigiós dramaturg i estudiós del teatre. Les seves teories sobre l’ús de l’espai escènic i la funció que aquest ha de tenir en una obra, o el treball actoral en relació al text són només algunes de les seves aportacions més significatives.



Sòfocles

Versió: Jeroni Rubió Rodón

Direcció: Oriol Broggi

Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi
Escenografia: Roger Orra i Oriol Broggi
Il·luminació : Pep Barcons
Vestuari : Anna Ribera
Espai sonor : Damien Bazin
Ajudant de direcció : Marc Artigau 

Actors i actrius:
Julio Manrique     Èdip  
Carles Martínez   Sacerdot
Marc Rius            Creont
Mercè Pons          Iocasta
Ramon Vila          Missatger
Miquel Gelabert   Tirèsies i pastor
Clara de Ramon   Antígona

Producció: Teatre Romea

Durada: 1h 50 minuts, aprox. (sense entreacte)

Teatre Romea
Fins al 10 de juny de 2018
 





INTERIOR
Maurice Maeterlinck
Direcció Hermann Bonnín
La Seca Espai Brossa


Dilació

Maurice Maeterlinck (Gant, 1862 – Niça, 1949), fou un dels dramaturgs més destacats de l’anomenat teatre simbolista. El 1911 li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura, reconeixent-lo com a precursor del drama modern: “per la fantasia poètica de les seves obres dramàtiques que revela, de vegades sota l’aparença d’un conte de fades, una inspiració profunda amb moltes cares literàries”.
Són aquests primers anys del segle XX els que suposen el reconeixement de la qualitat de l’autor belga. El 1902 el compositor Débussy adapta a l’òpera Pelléas et Mélisande (1892) i el 1908 Stanislavsky estrena per primer cop al Teatre d’Art de Moscou L’ocell blau (1909), una de les obres més representades de Maeterlinck al llarg dels anys.
El simbolisme com a moviment literari i artístic neix a França a finals del segle XIX, amb Baudelaire (1821-1857) i Les fleurs du mal com un dels principals exponents. L’espiritualitat, la mort, el misteri de la pròpia vida, són temes que centren l’atenció dels seus promotors.
A banda de Maeterlinck, també poeta i assagista, altres autors com el francès Villiers de l’Isle-Adam, l’austríac Hofmannsthal o l’alemany Hauptmann s’inscriuen en aquest teatre simbolista, caracteritzat per una absència important del que s’entèn com a ‘acció dramàtica’, no seguint les pautes tradicionals del desenvolupament del drama segons la concepció aristotèlica. Hi ha una situació de conflicte o de crisi, però mostrada des d’una perspectiva sovint estàtica, contemplativa, no presentada de manera explícita ni físicament palpable, deixant un alt protagonisme a la imaginació del lector/espectador.

Una fràgil línia divisòria
És el cas de l’obra que ens ocupa, Interior, i de la versió que hem pogut veure els darrers dies a l’espai Brossa del Born barceloní, dirigida per Hermann Bonnín.
Interior (1894), juntament amb La intrusa i Els cecs, totes dues de 1892, componen un conjunt anomenat Trilogia de la ceguesa, que sovint han estat representades en un mateix muntatge, ja que es tracta de tres peces curtes i amb un tema comú que és la mort. El títol es refereix a l’existència d’una ceguesa en l’ésser humà, més metafòrica que física, que li impedeix poder veure el que és essencial a la vida.
Això mateix és el que veiem a Interior: una família gaudeix d’una plàcida vetllada dins de casa, ignorant que fora de la seva llar la tragèdia ha irromput amb tota la fúria i és a punt de trasbalsar completament les seves vides. Quatre persones, d’entre la gent del poble, han de comunicar-los la terrible notícia del suïcidi d’una de les filles, mentre el cadàver de la jove és de camí portat pels vilatans. La línia que separa la felicitat de l’infortuni és prima i extremadament fràgil, podem comprovar aquí un cop més.
L’obra transcorre, doncs, en l’espera tensa dels quatre personatges que no saben com encarar la difícil comesa que han de dur a terme. Diàlegs breus i reveladors s’alternen amb llargs silencis; aquests, emfasitzats per la gestualitat lenta, continguda però carregada d’expressivitat dels ara angoixats missatgers, es converteixen en un personatge més de la història. “Un malson, un enigma?”- es pregunta Hermann Bonnín en el programa de mà de l’obra.“Una mort. No hi ha res més implacable que una mort”.             
L’adaptació de Bonnín i de tot l’equip tècnic, al capdavant del qual Sabine Dufrenoy en el plantejament dramatúrgic, ens ofereix un muntatge auster, com era de preveure, intens i fugaç alhora, però que ha sabut captar la potencialitat poètica del text.
Els actors ocupen un espai escènic rectangular, despullat de qualsevol element escenogràfic estètic o decoratiu, accentuat per una il·luminació intimista i amb l’única presència d’unes imatges projectades en un lateral i una veu en off a l’inici que situa l’origen del conflicte. Aquest espai està concebut en tot moment com a espai real (un jardí exterior d’una casa o zona boscosa tocant a aquesta), però sobretot com a espai fortament interioritzat pels personatges i, fins i tot, com a territori oníric. Uns metres més enllà, l’interior de la casa és representat únicament per un punt de llum permanent, que és observat constantment per aquestes quatre persones paralitzades per la tragèdia.
Actuacions mesurades i contingudes, però capaces de transmetres només amb la mirada i el capteniment el profund dessassossec que els domina. Un repte d’interpretació no gens fàcil, resolt amb convicció per aquests quatre magnífics actors.                    
Els sons d’elements naturals com l’aigua, els cruixits del bosc o l’udol nocturn de les bèsties, juntament amb aquest ús de la llum per crear formes i espais emocionals, adquireixen en aquest muntatge un protagonisme decisiu.


Josep Gras
   

Interior
Maurice Maeterlinck

Traducció: Jordi Coca

Direcció: Hermann Bonnín 

Dramatúrgia i ajudanta de direcció: Sabine Dufrenoy
Moviment escènic:  Leo Castro
Espai sonor : Orestes Gas
Fotografia i video: Kiku Piñol 
Actors i actrius: Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla i Laia de Mendoza

Producció: La Seca Espai Brossa

Durada: 60 minuts

La Seca Espai Brossa.
Del 6 d’abril al 8 de maig