CALLE ESTE-OESTE, PHILIPPE SANDS
Traducció de Francisco J. Ramos Mena
Barcelona: Anagrama editorial, 2017 (primera edició, setembre)
603 pàgs. 24,90 euros

Un llegat colossal

Lviv, ciutat actualment ucraïnesa –anomenada en el passat amb noms diferents, Lwów, Lemberg, Lvov..., segons els seus ocupants i sobretot els que hi van governar-, és segurament el principal personatge d’aquesta monumental i alhora apassionant obra, fruit de més de sis anys d’una feina d’investigació titànica duta a terme pel seu autor, Philippe Sands (Londres, 1960), professor de Dret Internacional al londinenc University College; prestigiós advocat dels drets humans que ha participat en destacats judicis al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i a la Cort Penal Internacional de La Haia.

Calle Este-Oeste no és només un document memorialístic i històric de primer ordre, elaborat amb una gran minuciositat i absolutament rigorós en l’ús i la citació de les fonts; l’estil narratiu amb què està escrit, enèrgic, gairebé intrigant en molts moments, ple de vitalitat, fa que es llegeixi com un reportatge periodístic i, fins i tot, com una novel·la.

Sands ha reconstruït la vida de la seva família, seguint les empremtes deixades gairebé al llarg de tot el segle passat, a partir sobretot del seu avi Leon Buchholz i de la mare de l’autor, Ruth. Remuntant-se com dèiem fins a les primeres dècades del segle XX, Sands ha anat entreteixint les relacions que s’hi establiren i traçant el tortuós periple d’una extensa nissaga que té les seves arrels principalment repartides entre les ciutats de Lviv i la veïna Zólkiew, avui anomenada Zhovkva.

Però l’interès de l’autor va més enllà d’aquesta indagació en els seus orígens personals i familiars i, paral·lelament, recupera de l’oblit les figures dels dos juristes probablement més influents en l’evolució del dret internacional contemporani, tots dos coetanis i havent-hi viscut i estudiat Dret de joves a la mateixa ciutat de Lviv sense conèixer-se: Hersch Lauterpacht (1897-1960) i Raphael Lemkin (1900-1959). Sands ha anat bastint el relat de les seves trajectòries centrat fonamentalment en les seves valuoses aportacions jurídiques.

El llarg camí contra la impunitat

Lauterpacht, advocat, catedràtic de dret internacional, professor a Cambridge i a Oxford, assessor del Tribunal Penal en el transcendental Judici de Nuremberg (1945), artífex del concepte jurídic ‘crims contra la humanitat’, aconseguí que aquest terme acabés tenint un protagonisme central en la sentència condemnatòria de l’alt tribunal contra els acusats, tots ells com se sap responsables directes o indirectes de les matances i deportacions massives de jueus centreeuropeus durant el règim nazi.

Els arguments que Lauterpacht defensà durant anys amb dedicació a nivell acadèmic, judicial i fins i tot polític van ser reconeguts i avalats, i el  delicte de ‘crims contra la humanitat’ fou incorporat des d’aquell moment al dret penal internacional. La seva obra An International Bill of the Rights of Man (1945) inspirà la Declaració Universal dels Drets Humans que adoptà l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Dos anys més tard, la Convenció Europea de Drets Humans destacaria el caràcter vinculant del concepte de Lauterpacht. El 1955 formaria part de la Cort Internacional de La Haia com a jutge representant del Regne Unit. “L’ésser humà és el principal destinatari del dret, i com a tal s’ha de protegir i centrar-se sobretot en aquest”, afirmava Lauterpacht. En l’altre extrem, sostenia el reputat jurista, hi havia la responsabilitat de tot individu que anava més enllà de l’Estat i, per tant, aquell no podia emparar-s’hi per intentar eludir la culpa d’haver comès un crim contra la humanitat.   

Raphael Lemkin, al seu torn, va dur a terme una llarga lluita –també en tots els fronts- per tal que el seu concepte de ‘genocidi’ obtingués el suport internacional i pogués ser tingut en compte en els càrrecs imputats als criminals nazis que s’asseien a Nuremberg.”El genocidi era el terme adequat”, argumentava Lemkin, “per descriure la intenció dels acusats d’exterminar nacions i grups racials i religiosos sencers”, i per això havia de ser incorporat a la causa.  

Els seus arguments no van tenir la mateixa sort que els de Lauterpacht, de manera que les sentències del judici de Nuremberg no van acabar recollint el genocidi com a l’altre gran delicte perpetrat per tots aquells criminals. Tanmateix, no gaire temps després de l’acabament del procés, l’11 de desembre de 1946 l’Assemblea General de les Nacions Unides faria un  pas més i i consideraria el genocidi com un crim d’igual magnitud que els comesos contra la humanitat, reconeixent així les tesis de Lemkin. Dos anys més tard, l’Assemblea adoptà la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi, la qual seria vigent a partir del 12 de gener de 1951.

Els mèrits d’aquest llibre són nombrosos; ressenyar-los tots allargaria sens dubte el marc i l’ambició d’aquest escrit. El treball d’investigació que ha realitzat Philippe Sands és enorme, excel·lent. No hauria estat possible, tal com ell mateix diu en els agraïments finals, sense la presència de Niklas Frank (fill d’un dels principals condemnats de Nuremberg, Hans Frank); la la companyia i el mestratge de sir Elihu Lauterpacht (1928-2017; fill de Hersch Lauterpacht, jurista eminent especialitzat en els drets humans, professor de Cambridge, personalitat reconeguda per la seva intervenció en litigis penals internacionals); la generositat de Saul Lemkin, el nebot del prestigiós advocat, i tants altres la llista dels quals és interminable.

Des d’aquella primera visita a Lviv el 2010, convidat a participar en una conferència sobre drets humans, Sands hi ha tornat –tal com confessa ell mateix- cada any. Ha recorregut la ciutat aturant-se en aquells llocs que constitueixen per a ell una arrelada geografia sentimental, que travessa els anys, els records, la història de moltes vides properes que hi han deixat la seva empremta inesborrable, tremendament reveladora. 

Josep Gras