L'HOME MANUSCRIT
MANUEL BAIXAULI
Barcelona, Proa.
2ª edició: març 2008.




Particular i fascinant homenatge a la literatura

No es pot negar que la darrera novel·la de Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és original –paraula del tot desprestigiada en els temps que corren- i audaç en el seu plantejament. Baixauli, al capdavall, ens ofereix un rotund homenatge a la literatura i al llegat dels clàssics. Però no tan sols això: l’escriptor ens convida a reflexionar sobre tota una sèrie d’aspectes que podríem qualificar –amb les oportunes reserves- de metaliteraris. Ja ho diem: “amb les oportunes reserves”, perquè tot en aquesta estranya però fascinant obra està impregnat de literatura. Baixauli hi construeix un joc de miralls que li permet a ell, com a escriptor, veure-s’hi i interrogar-se, i també a nosaltres els lectors a través d’un reflex polièdric i volgudament distorsionador. El que veiem a primera vista no es correspon a la veritable realitat de la història; les aparences, un cop més, ens enganyen i ens mostren només una part del complex entramat de la novel·la.

Per què diem que L’home manuscrit no és una proposta convencional i que conté una destacada reflexió metaliterària? En primer lloc, per l’alternança contínua entre ficció i realitat dins de la novel·la (que ja és, per sí mateixa, una ficció). El punt de vista narratiu es desplaça d’un personatge a un altre, però mantenint sempre aquesta coexistència dels dos àmbits: l’estrictament imaginari, és a dir, el que és producte de la creació de l’escriptor, i aquell altre que fa referència al propi escriptor i al seu particular procés creatiu. Així, no és fins a la segona meitat de la novel·la que el lector descobreix que qui fins aleshores havia guiat la narració és un personatge fictici inventat per l’home-escriptor frustrat (Ell, tal com és esmentat en el relat), que es revela d’aquesta manera com el protagonista principal de la història.

Assistim, doncs, a una doble constatació de gran interès metaliterari i que Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ens serveix aquí amb notable encert: el text literari, el relat com a ficció però inserida dins la vida real de la persona, poden arribar a influir en el curs normal d’aquesta i fins i tot a modificar-lo. I, en aquesta mateixa línia, se’ns convida a comprovar que tota ficció –o gairebé- està nodrida d’un important component autobiogràfic, extret de la pròpia existència del seu autor. L’obra literària i el seu creador es necessiten, doncs, mútuament, i l’un és indissoluble de l’altre.

Funció de catarsi del relat

Però a L’home manuscrit hi trobem també un altre element interessant: la literatura, o més concretament l’acte d’escriure, d’inventar una història i uns personatges, compleix una important funció de catarsi en el propi escriptor. El procés de l’escriptura esdevé així un fèrtil mecanisme de compensació psicològica i, en definitiva, existencial per a l’individu immers en la grisor de l’una vida personal poc gratificant. Baixauli ens ho recorda a través de la figura d’aquest empresari (escriptor frustrat i home infeliç) que ha imaginat una existència radicalment diferent de la seva real, donant vida a un alter ego literàriament promiscu i en qui ell (l’home de carn i óssos, per entendre’ns) hi projecta les seves expectatives. És a partir d’aquest punt de trobada entre els dos personatges que es produeix una inflexió destacada en el curs del relat, donant lloc a un acarament entre els dos mons (el real i el poblat pels personatges de ficció), que ens menen cap a un desenllaç de caire més realista però igualment suggerent i captivador. En la darrera part de la novel·la, l’autor accentua aquesta juxtaposició dels dos mons, de les dues esferes –que coexisteixen aparentment en harmonia- amb el propòsit de reforçar la seva idea: les grans obres literàries, els seus personatges, tenen vida pròpia, però aquesta només perdurarà en el temps si hi ha permanentment nous lectors que les llegeixin i que s’endinsin en els seus universos; en poques paraules, si no cauen en l’oblit.

I, finalment, no podem deixar d’esmentar un altre element interessant d’aquesta novel·la. Baixauli ha volgut completar aquest particular homenatge a la literatura fent un explícit reconeixement als gèneres, a les diverses formes de l’escriptura literària. Així, a les pàgines de L’home manuscrit hi trobem fragments de diari –o dietari-, de crònica de viatge; episodis on hi predomina l’estil de l’apunt biogràfic i documental, amb la inclusió de fotografies –aquí inevitablement hem de referir-nos a l’escriptor alemany W.G. Sebald (1944-2001) i la seva obra representativa d’aquest estil Austerlitz (2001)-, sense oblidar el gènere dramàtic i fins i tot l’entrevista.

Per tot això diem que L’home manuscrit és una novel·la poc corrent, capaç d'inquietar el lector des de les primeres pàgines. Amb uns girs argumentals que en un primer moment poden desconcertar-nos i fins i tot confondre’ns, però que aviat aconsegueixen atrapar-nos de nou en les seves xarxes. Amb algun fragment segurament prescindible, obscura en determinats passatges, però al capdavall enormement fascinant.

Josep Gras

Manuel BaixauliL'home manuscrit