EL XAL

CYNTHIA OZICK

Traducció de Dolors Udina.

Viena, Barcelona.

1ª edició: febrer 2010.

89 pàgs.

La pervivència del trauma

El xal (1989) és una novel·la molt curta que està formada, en realitat, per dues narracions originàriament publicades com a dos contes independents al suplement literari i cultural The New Yorker: la primera, titulada precisament El xal, el 1980 i Rosa, la segona –en el mateix ordre que apareixen en aquesta edició- el 1983. Són dos relats diferents, cadascun dels quals amb una estructura i un desenvolupament argumental autònoms i diguem-ne conclosos al final de les seves pàgines. Però hi ha entre ambdós un lligam total, no només perquè els personatges principals són els mateixos, sinó per la continuïtat cronològica i argumental del segon conte respecte al primer. De fet, la capacitat de commoure’ns d’aquest segon relat seria inexistent si no coneguéssim abans la història inicial, el terrible fet que va marcar com una empremta de ferro roent la vida futura de la Rosa Lublin.

Han passat trenta anys des que la Rosa, una dona polonesa d’origen jueu va ser internada en un camp de concentració nazi juntament amb la seva filla de quinze mesos, la Magda i una neboda de catorze anys, l’Stella. El fatídic dia que va condemnar la Rosa a viure sempre més com una ànima turmentada, aquesta va presenciar com la seva filla, desprotegida del xal miraculós que la mantenia a recer del mal, moria esclafada contra aquelles tristament cèlebres filferrades.

La Rosa, i també la seva neboda, van sobreviure a l’infern concentracionari però no a a un fet tan horrible i impossible d’explicar amb paraules. Ara la Rosa viu a Florida, indiferent a la gent i a tot, sola en una habitació rònega d’una mena d’hotel senzill i rudimentari, ajudada pels diners que de tant en tant li envia l’Stella des de Nova York. Anys enrera havia tingut una botiga de mobles de segona mà a Brooklyn que ella mateixa, en un atac d’ira o rosegada per la desesperació, va destrossar intencionadament.

No hi ha cap alicient ni alegria en l’existència d’aquesta dona morta en vida, llevat de dues significatives excepcions. Una, el dia que la Rosa rep per correu un paquet – enviat per l’Stella- amb el xal olorós encara de canyella que la Magda havia xuclat un i altre cop entre els braços maternals. Aquesta troballa pren un valor absolutament transcendental i gairebé fetitxista en la fins llavors amarga i turmentada vida de la Rosa. L’altra, quan la Rosa, en el seu dolorós isolament, parla amb la seva filla com si aquesta encara estigués viva, li escriu cartes on li explica records de la infantesa de la Rosa a Varsòvia quan ella encara no havia nascut, de la vida que duien els jueus polonesos com ella abans de ser confinats al guetto, de la seva condició d’exclosos a partir d’aquell moment.

Res ni ningú no pot alterar la correspondència íntima que la Rosa manté amb la seva filla, aquesta mena de memòries epistolars fragmentàries on la Rosa hi aboca la seva desesperació més profunda. Ni tan sols la presència del senyor Persky, un jubilat amb idees positives i que vol treure la Rosa de la seva vida solitària. Però la solitud d’aquesta està massa arrelada i constitueix, de fet, un poderós últim reducte de supervivència per a ella. Hi ha un moment que la Rosa diu, quan el senyor Persky li retreu que si està tan sola corre el risc d’obsessionar-se amb els seus pensaments: “Sense vida la gent viu on pot. Si l’única cosa que té una persona són pensaments, és on viu”.

Dues històries colpidores

Cynthia Ozick (Nova York, 1928) és una reputada escriptora de la talla d’altres grans novel·listes nord-americans com John Updike i mestres del relat breu com John Cheever o Raymond Carver. Ozick va guanyar amb aquests dos contes inclosos a El xal el prestigiós premi O’Henry de narrativa breu dos cops, el 1981 i el 1984, i encara el tornaria a guanyar per tercer cop anys més tard. Les seves arrels familiars jueves són ben presents en la seva escriptura.

Aquestes dues històries són absolutament colpidores: la primera, crua, esquinçadora, contundent, deixa un nus a l’estómac i la segona, menada amb un pols narratiu diferent i sense la cruesa dels arguments narratius de l’anterior és, però, igualment desoladora.

A través del comportament de la Rosa Lublin, Ozick ens diu que el record de l’experiència del mal i del sofriment extrem viscut en pròpia pell es converteix en un poderós trauma impossible d’esborrar. Segons algunes teories sociològiques com les que se centren en l’anomenat ‘mètode biogràfic’, el qual concedeix molta importància als relats de vida i també a les històries de vida com a elements fonamentals d’investigació, el trauma que pateix un subjecte com la Rosa necessita ser explicat. La “narració” de l’experiència traumàtica és, en aquest sentit, doblement útil: com a eina subministradora d’abundant informació testimonial i, sobretot, per la seva funció terapèutica cap a la persona-víctima, que pot veure així alleujat el seu dolor.

Però el cas de la Rosa Lublin i, com ella, el de moltes altres persones que han sobreviscut a vivències tan devastadores, ens revel·la la crua realitat a què s’han hagut d’enfrontar, feta sovint de silencis, incomprensió i fins i tot indiferència. I una gran, incommensurable solitud, ancorada en el passat. No hi ha expectatives en la vida actual de la Rosa, només record, tristesa, obsessió. I no hi ha tampoc interlocutors adequats, tret del senyor Persky que amb el temps pot arribar a ser-ne un. Però aquest aspecte no interessa gaire l’autora, que deixa aquesta possibilitat totalment oberta i indefinida al final del relat. Ni l’Stella, la neboda, ni el dr.Tree (amb qui la Rosa ha de seguir un tractament de psicoteràpia) no són aquesta mena d’interlocutors; només un xal i qui un temps passat l’habità. ■

Josep Gras

Cynthia OzickEl xal