SOL A BERLÍN
HANS FALLADA

Traducció de Ramon Monton.
Barcelona: Edicions de 1984.
1ª edició: març 2011. 695 pàgs.
22.50 euros.

L’elefant i el ratolí

La història que s’explica en aquesta novel·la està basada en fets reals. De fet, es tracta de la recreació ficcionada d’un cas sorprenent que va ocórrer a Berlín entre 1940 i 1942. Un episodi heroic que dóna fe un cop més de la resistència interna anti-nazi que hi va haver en aquells anys de foscor i d’absoluta misèria moral.
Un matrimoni berlinès, Otto i Anna Quangel, duen una existència tranquil·la i sense problemes econòmics, aparentment ben integrats socialment i fins i tot amb uns modestos càrrecs de responsabilitat dins l’aparell organitzatiu del Partit, fins que un dia reben la notícia per correu de la mort del seu fill al front; sense més explicacions i amb una breu nota de condol i d’elogi de les virtuts patriòtiques del jove soldat.
La consternació lògica del primer moment es transforma, amb el pas dels dies, en ràbia continguda i en un dolor devastador que trasbalsa completament la vida familiar. El sentiment d'impotència deriva en una actitud cada cop més forta que els empeny a voler denunciar els fets i, alhora, a manifestar-se hostils al Reich i a la figura del Führer, a qui consideren els causants d'injustícies com aquesta.

Crides a la rebel·lió
Otto Quangel decideix posar-se a escriure a casa seva postals i cartes amb proclames contra el règim i contra els màxims representants polítics, cridant els ciutadans a la rebel·lió. Un cop escrits, Otto i la seva muller aniran distribuïnt tots aquests pamflets en diferents llocs públics de la ciutat; sobretot, edificis grans amb oficines d’empreses i d’organismes estatals, bufets d’advocats, consultoris, etc., a fi d’aconseguir-ne la més àmplia difusió. Cada cop que un ciutadà troba casualment una d’aquelles notes, endut pel pànic la lliura a les autoritats policials. És així com tothom intenta desesperadament desvincular-se d'aquella mena d'actes.
La Gestapo es fa càrrec del cas i immediatament la maquinària intimidatòria es posa en marxa: investigacions, confessions falses obtingudes per mitjà de tortures i vexacions, inducció al suicidi de persones sospitoses, etc. Finalment, després de no poques dificultats per identificar el responsable d’aquelles accions, els Quangel seran detinguts i empresonats en centres penals diferents a l’espera del futur judici. Aquesta és sens dubte una de les parts de la novel·la (la que relata el calvari penitenciari que patiran Otto i Anna, aïlladament un de l’altre) més commovedores i d’una innegable qualitat literària. Contundent, precisa, atenyent-se primordialment a l’evolució dels fets, però capaç de mostrar amb un vigorós pols narratiu el pou de desolació en què han caigut els dos captius.
De ben segur que el desenllaç de tot plegat no resulta difícil d’imaginar pel lector. En la narració, Fallada hi deixa la pell; no és per a ell una història més.

Un escenari tenebrós i fascinant alhora
Aquest és el principal eix argumental de la novel·la, però Sol a Berlín (traduït així del títol original Jeder stirbt für sich allein, que literalment vol dir Tothom mor sol) és molt més: Fallada ens ofereix un retaule humà –fragmentari i una mica esquemàtic si es vol, però enormement revelador- del Berlín d’’aquells anys, un escenari tenebrós i fascinant alhora on la delació, la por i la crueltat s’han convertit en el pa de cada dia. La família Persicke (abanderats fanàtics de les consignes nazis i veïns d’escala dels Quangel), la vella jueva Rosenthal, la cartera Eva Kluge, l’Enno Kluge (un pobre home que serà un cap de turc més), Barkausen, un mercenari urbà a sou de la Gestapo..., i tants d’altres que poblen aquestes pàgines. Són personatges ficticis però extrets de la realitat de l’època que Fallada coneix molt bé. Els camins narratius de tots ells es troben i, en molts casos, l’autor no els deixa fins que s’extingeixen o acaben desapareixent enmig de la voràgine històrica que els atrapa, encara que això últim no és el que interessa més aquí a l’escriptor alemany.

Hans Fallada (pseudònim de Rudolf Ditzen, nascut a Greifswald el 1893 i mort a Berlín el 1947) va decidir que el cas dels Quangel (de nom real Otto I Elise Hampel) era bon material per a una novel·la quan va tenir l’oportunitat de revisar els arxius de la Gestapo, que contenien diversos expedients inculpatoris de ciutadans contraris al règim.
Gràcies a la mediació del poeta Johannes R. Becher, coetani seu, i del Kulturbund zur demokratischen Erneuerung Deutschlands (Associació cultural per a la renovació democràtica d’Alemanya), Fallada va poder conèixer aquesta història colpidora.
Era l’any 1945; la guerra s’havia acabat i entitats com l’esmentada lluitaven aferrissadament per la reconstrucció del país i per la recuperació de l’exili interior, a les files del qual s’hi trobava Fallada. L’editorial Aufbau, juntament amb el Kulturbund, van propiciar que l’escriptor tingués accés a les actes del procés que es va seguir contra el matrimoni Hampel. Fallada s’hi va sentir de seguida interessat i hi va veure l’alt potencial novel·lístic. En paraules de l’autor, escrites en un article seu a la revista Aufbau i recollides a l’epíleg d’aquest llibre: “Aquest matrimoni Quangel , aquestes dues persones insignificants del nord de Berlín [...], van iniciar l’any 1940 la seva lluita contra la monstruosa maquinària de l’estat nazi, i es va esdevenir una cosa grotesca: l’elefant es va sentir amenaçat pel ratolí”.
Després de superar diversos problemes d’ordre polític i de salut, si més no momentàniament, la determinació de Fallada d’escriure la novel·la va ser ara més ferma que mai. El 24 de novembre de 1945 l’escriptor lliurava a l’editorial Aufbau un total de 866 pàgines, que havien estat mecanografiades en només quatre setmanes. Un esforç titànic que veuria la llum pública el 1947, però no en canvi els ulls de Rudolf Hitzen / Hans Fallada, que es tancarien per sempre el febrer d’aquell mateix any després d’una greu recaiguda.

L’edició que ara publica Edicions de 1984 –que ja havia recuperat també de Fallada la novel·la I ara què, homenet?- vol restituir l’original de l’autor que, en la seva primera aparició, va patir importants correccions i modificacions promogudes pel lector Paul Wiegler per a l’editorial (sobretot per criteris polítics d’aquells primers anys de postguerra) i oferir així la versió íntegra i, per tant, políticament menys correcta de l’escriptor alemany.
Novel·les com aquesta contribueixen a preservar la memòria del passat i n’ennobleixen el seu testimoniatge humà i literari. ■

Josep Gras