LOS INOCENTES, HERMANN BROCH
Traducció de María Angeles Grau.
De Bolsillo, Random House Mondadori.
Barcelona. 1ª edició: febrer 2007.

Depravació i impunitat

Sota aquest títol genèric s’apleguen la sèrie de relats que componen el present llibre, escrits i publicats tots ells entre el 1930 i el 1949, i no disposats aquí segons un ordre cronològic estricte. Estructurats dins de tres grans apartats, i encapçalat cada un dels tres per un poema llarg del mateix autor, el cert és que totes aquestes narracions –exloent-ne un parell o tres- mantenen un vincle temàtic i argumental comú que les cohesiona inequívocament, i que fa que poguem afirmar perfectament que el que tenim a les mans és, ras i curt, una novel·la. Una novel·la fragmentada i que no segueix una progressió espacial ni temporal convencional, però que compta amb uns personatges i unes situacions tractats amb coherència i profunditat de visió.
Els personatges que l’autor ens presenta en aquesta peculiar, hermètica aproximació a la societat alemanya dels anys d’entreguerres, en un moment de forta crisi econòmica i social en què es va covant l’adveniment del nazisme, no responen a estereotipus fàcils d’identificar, d’aquells que de seguida desperten complicitat o rebuig en el lector. En absolut, i aquesta és una de les virtuts de la novel·la de Broch: les contradiccions, punyents i enormement reveladores de l’amenaça de l’abisme que s’acosta, que governen els comportaments de la baronessa W., o de la seva filla Hildegard (torbadora criatura femenina que encarna amb encert el clima de creixent depravació moral que impera), les contradiccions de tots aquests estrafolaris personatges subratllen el caràcter “anòmal” i malsà de les situacions i dels ambients que Broch ens descriu. En el cas de Zeline, la vella criada que sempre ha treballat al servei de la família, la seva natural perversitat no és pas més inofensiva que la de la filla gran de la baronessa: veiem que amb les seves maneres maternals és capaç d’acabar d’empènyer Andreas, l’enigmàtic nou hoste de la casa, daltabaix del precipici i no mostrar, en acabat, ni el més lleuger remordiment. Andreas esdevé així, finalment, víctima d’una situació hostil i degenerada que ell mateix ha contribuït a crear, i que ara l'arrossega cap a una imperiosa necessitat d’expiar la seva aparentment inofensiva culpabilitat.
Al costat d’aquests inquietants personatges hi trobem també Melitta, la jove que representa, ella sí, la innocència i la vulnerabilitat que els altres, en un entorn cada cop més inhòspit, desaproven i castiguen, convençuts que la feblesa sentimental o moral no té cabuda en el nou ordre social. Justament és aquest humanisme que els innocents de Broch consideren caduc i innoble, i que encara perviu en la figura del pare de la desafortunada Melitta, el que actua com a veu de la consciència en el darrer moment, precipitant un desenllaç marcat per la tragèdia i pel triomf final de la impunitat.
L’autor és clar en el seu missatge final: no hi ha lloc per a falses il·lusions ni cap camí planer per a una desitjada redempció. El mateix Hermann Broch (Viena 1886–1951), d’origen familiar jueu, va estar a punt de caure en els abismes del nazisme, però se’n va salvar gràcies a la intermediació de celebritats com ara James Joyce. El dimoni té molts rostres, com se sol dir, i no tots pas tètrics a primera vista: aquesta és una de les lliçons que ens vol ensenyar Broch. Tot i la complexitat de la seva prosa, carregada de contínues digressions d’ordre filosòfic i fins i tot metafísic -la qual cosa entorpeix la fluïdesa de la narració-, l'escriptor aconsegueix transmetre'ns el seu profund pessimisme.
L’autor vienès en llengua alemanya, també destacat per la seva obra assagística, ens ofereix aquí una novel·la de tesi més que no pas una novel·la en el sentit convencional del terme. Això sí: inquietant i estranyament persuasiva.

Josep Gras