Dickens: el gran teatre de la vida

Josep Gras

Dickens dream, de Robert William Buss

Charles Dickens (Landport, Hampshire, 1812 – Gadshill Place, Kent, 1870) continua essent avui dia un dels escriptors cabdals de la literatura. Que sigui conegut el seu nom no significa que ho sigui també la seva obra: gairebé tothom coneix alguns dels seus títols més populars com David Copperfield (1849-1850) o Oliver Twist (1837-1839) –potser els més adaptats al cinema-, però segurament pocs han llegit senceres aquestes i altres novel·les absolutament magistrals de l’escriptor anglès. Per això i per altres raons de pes, sempre és un bon moment per reivindicar la seva obra i la seva contribució a una merescuda entronització de la novel·la com a gènere suprem.
Abans que escriptor, Dickens fou un periodista tenaç. Els seus primers articles publicats als diaris de l’època, signats amb el pseudònim de Boz, donen fe de l’agudesa d’observació del jove reporter. Sketches by Boz, Illlustrative of Every-day Life and Every-day People, publicats entre 1833 i 1836, descriuen amb minuciositat i una exquisida ironia escenes de la vida quotidiana en el Londres victorià. L’activitat febril als carrers, les discussions a les tavernes o la visita habitual de ciutadans a alguns establiments característics com les licoreries o les cases d’empenyorament, són alguns dels aspectes que Dickens hi retrata amb una ja prodigiosa capacitat fabuladora. Hi ha d’aquesta mateixa obra una edició en castellà, Escenas de la vida de Londres por “Boz”, a càrrec del professor Miguel Ángel Martínez-Cabeza (Madrid, Abada editores, 2009) del tot recomanable, amb les extraordinàries il·lustracions de George Cruikshank (1792-1878) que aquest ja havia realitzat per a l’edició original: gravats que reprodueixen amb fidelitat la sordidesa en les condicions de vida de la gent més desvalguda.

Inesgotable creador de personatges
Un dels llocs que Dickens va conèixer de primera mà van ser els tribunals de justícia, com a reporter taquígraf entre 1829 i 1831 i més endavant com a cronista parlamentari per als diaris True Sun i Morning Chronicle. La desolació pel mal funcionament de les institucions judicials va ser tractada amb tota la seva cruesa i un esmolat sarcasme en novel·les com Bleak House (1852-1853), en català El Casalot, en una magnífica traducció de Xavier Pàmies el 2008 a Destino: una experiència, la lectura d’aquesta novel·la d’un miler de pàgines, del tot beneficiosa per a l’ànima ultratjada per la crisi actual.
Dickens va ser un gran creador de personatges: tots ells perduren encara avui en l’imaginari individual i col·lectiu. No són fruit només de la genialitat de l’escriptor, de la seva formidable imaginació i talent narratiu, sinó que en bona part responen –tal com el mateix autor de la inacabada El misteri d’Edwin Drood digué en persona en més d’una ocasió- a un treball d’observació exhaustiu del natural: la societat londinenca que ell va conèixer n’estava plena, dels individus (homes i dones al llindar de la misèria, nens orfes abandonats i malalts, usurers sense escrúpols...) que poblen les seves novel·les. Un prolífic catàleg que configurava el gran teatre de la vida, l’espectacle on totes les misèries i grandeses humanes hi tenen cabuda.

El teló que dóna pas a la tragicomèdia humana
La teatralitat és, sens dubte, un dels elements presents en la vida i en l’obra de Dickens. Fervent admirador de Shakespeare, en qui hi tenia una font contínua d’inspiració, l’escriptor féu esporàdiques incursions en la interpretació teatral i també fou amic i conseller, entre altres, de l’actor William Charles Macready. El professor universitari Paul Schlicke, també president de la Dickens Society of America, cita en el seu llibre Conversaciones con Charles Dickens (una documentada entrevista imaginària a l’escriptor anglès, editada per Oniro el 2008 )les paraules del crític d’art John Ruskin (1819-1900) quan deia que tot el que Dickens escrivia estava il·luminat per un “cercle de foc escènic”: les llums de gas del prosceni del teatre victorià.
Als dos-cents anys del naixement del gran novel·lista, el teló dels actes de celebració i d’homenatge ja és del tot obert i ens convida més que mai al coneixement de la seva obra. El plaer hi està garantit, només cal lliurar-s’hi.
Llegir-lo és, sens dubte, el més just reconeixement que li podem fer. Però també és, manllevant les paraules autobiogràfiques de David Copperfield, “el nostre constant i únic consol”.■