RIUS PARAL·LELS

JORDI ESTRADA

Berga: L'Albí, 2010 (1ª edició, novembre)

167 pàgs. 19 euros.

Elogi de la desharmonia

Entre 1935 i 1942 el poeta lleidatà Màrius Torres es pot dir que tingué la seva residència fixa al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja, on finalment hi morí el 30 de desembre d’aquest darrer any. Els tres últims dies –o nits, per ser més precisos- en la vida del jove literat al sanatori, acompanyat de les persones que més estimà al llarg de la seva reclusió, són el punt de partida d’aquesta novel·la.

Però Rius paral·lels -guardonada amb el premi Amat Piniella en la seva darrera edició-, tal com deixa ben clar ja el seu autor a la coberta del llibre, no vol ser en cap moment una reconstrucció biogràfica del darrer periple vital del poeta, sinó una ficció; això sí, ben documentada i  indubtablement fidel a l’esperit i al llegat de Màrius Torres, per qui el novel·lista sent –i això és més que evident- una profunda admiració en els dos vessants, humà i literari. Sense aquesta estima és obvi que no hauria sorgit una novel·la com aquesta, que esdevé en sí mateixa –més enllà de les qualitats literàries que pugui contenir- un acte d’elogi i de reconeixement vers la figura del malanguanyat escriptor.

Un poeta majúscul

Màrius Torres havia contret la tuberculosi a l’edat de vint-i-cinc anys; els imperatius de la malaltia el van retirar, doncs, ben aviat de la vida civil. ¿Fou aquesta desgraciada circumstància la que empenyé el jove lleidatà a escriure poesia de manera cada cop més intensa? N’hauria escrit igualment? Si fem cas a les paraules del doctor Obac –nom fictici que respon, segons sembla, a un altre doctor Saló aquest real- no en podem dubtar gaire. Parlant amb la Maria Valls (la gerent del sanatori) la nit abans del fatídic desenllaç, l’amic íntim d’en Màrius que fou, a més del seu metge particular, diu: “En Màrius sempre diu que, tot i haver escrit alguns versos quan tenia disset anys, mai no s’hauria dedicat a la poesia si no hagués estat per la malaltia”. Per al doctor Obac, tan sols aquells qui s’han allitat amb la mort, com en Màrius o un altre gran poeta, l’Alcover, són capaços d’escriure versos que enalteixen la vida amb un entusiasme tan contagiós.        

Metge de professió, tot i que gairebé no va arribar a exercir-ne, Torres acabà convertint-se en un poeta majúscul. De fet, amb el pas dels anys han estat diverses les veus, tant procedents de l’àmbit literari com del món acadèmic, que han considerat Màrius Torres un dels poetes més influents en la poesia catalana del segle XX; gràcies en bona part, tot s’ha de dir, a l’esforç que s’ha realitzat per recuperar-lo d’un oblit que ja ve essent habitual i endèmic en la història de les nostres lletres. És ben sabut que Joan Sales, amic seu que el visità sovint al sanatori, fou probablement qui més féu en aquest sentit. Així, el 1947, Sales publica a Mèxic (on hi estava exiliat) Poesies, un primer recull de poemes de Màrius Torres inèdits fins a aquell moment. Més endavant, vindrien noves edicions ja en territori català, immers el país en plena postguerra.

Presència del personatge

Però aquest no és el tema que més ens interessa destacar en aquesta ressenya. És el personatge i, encara més, la manera com l’autor ens el mostra aquí allò que reclama sobretot  la nostra atenció.

Jordi Estrada (Manresa, 1958) ha estat plenament encertat en el plantejament estructural de la novel·la i coherent amb la idea bàsica que defensa quan explica la seva intenció de no convertir aquesta obra en una reconstrucció biogràfica del personatge.

En Màrius, el poeta Màrius Torres és, evidentment, el principal protagonista d’aquesta ficció però d’una manera que no és exloent i que, per tant, possibilita que altres veus, altres personatges, esdevinguin rellevants i indispensables en l’evolució de la història. Tant és així que l’absència del Màrius, quan aquest mor al final de la que podem considerar la primera de les tres parts de la novel·la –un dels fragments més colpidors i ben escrits per a qui signa aquestes línies- continua exercint la influència motora en el relat posterior. Però és gràcies, justament, al doctor Obac, a la Mercè, i fins i tot a la Maria Valls o a l’excèntric Quirze Delofeu, entre altres, que la presència d’en Màrius continua més viva que mai.

La condició efímera de l’existència

Al llarg del primer tram de la novel·la coneixem com va començar la relació entre el doctor Obac i en Màrius, quan aquest va ingressar al sanatori, per mitjà de l’evocació fragmentària que en fa el metge en les hores prèvies a la mort del jove poeta.

El punt de vista narratiu es desplaça a continuació, en una segona part dedicada al diari d’en Màrius, el quadern blau, on aquest hi va anotar tota mena de pensaments i impressions sobre l’estada al centre i els moments viscuts amb les persones més properes. També hi ha reflexions sobre la vida, que veu com a poc a poc se li escapa de les mans, i l’arribada inexorable de la mort. Sense oblidar en cap moment el rerafons de la guerra civil i de la derrota. Un sentiment d’esperança, malgrat tot, encara recorre algunes d’aquestes pàgines sinceres.

Després del traspàs d’en Màrius, els preparatius i la celebració posterior de la nit de Cap d’Any a Puig d’Olena serveixen de pretext a l’autor per fer ara  tangibles alguns conflictes –fins ara en estat latent o, en tot cas, no emfasitzats volgudament abans- que subjauen amenaçadors en l’aparent harmonia que semblava haver-hi entre les persones properes al poeta. L’idíl·lic és ara desemmascarat en una part final que creix sense estridències i que fa un gran bé al conjunt de la història: ni els blancs del paisatge eren tan purs ni els afectes tan immaculats i innocents.

Jordi Estrada, filòleg de formació acadèmica, també traductor de l’italià, bon coneixedor de l’obra de Cesare Pavese (1908-1950), posa l’accent en la vulnerabilitat dels sentiments, en la condició efímera i, tanmateix, perdurable de les vivències més íntimes i de les paraules que fem servir per descriure-les. L’existència discorre a través d’infinitat de camins paral·lels predestinats, diu l’autor, a no convergir harmoniosament. Potser, i Màrius Torres ho sabia molt bé, només la poesia serveix de consol. “Transformar el crit del dolor en un cant poètic de primer ordre”, en paraules del metge i amic: vet aquí el seu gran triomf.■

Josep Gras