VÉRTIGO, W.G SEBALD
Traducció de Carmen Gómez García
Barcelona: Anagrama, 2010 (1ª edició, gener)
228 pàgs. 17 euros.

Burxant entre les fissures de la memòria

W. G. Sebald (Wertach, 1944- Norwich, 2001), mort de manera prematura en accident de cotxe, va consolidar un segell propi, inequívoc i enormement fascinant amb no gaires títols, un dels quals el que comentem en aquesta ressenya: Vértigo (de l’original alemany Schwindel. Gefühle, 1990).

Les quatre narracions que el componen ens recorden de seguida aquell altre llibre seu, Els emigrats (2001), tant per la semblança estructural que mantenen com per l’organització interna dels diferents elements argumentals i, el que encara és més significatiu, pel seu inconfusible estil prosístic.

Sebald desenvolupa el tema principal de cada història per mitjà d’un llarg i complex exercici memorialístic, no traçant un únic camí lineal o ordenat cronològicament, sinó enfilant múltiples viaranys que només aparentment ens aparten del rumb principal. En el decurs d’aquests sinuosos trajectes, el guiatge narratiu també s’alterna, donant provisionalment el relleu a altres veus latents. Així, l’autor convertit inicialment en narrador anònim del relat cedeix el seu rol en el personatge que és ara el protagonista momentani d’un fet o d’un simple record, encara que molt puntualment i de manera sobretot il·lustrativa.

Barreja de gèneres

En les obres de Sebald hi ha una barreja de gèneres que s’interrelacionen amb una naturalitat prodigiosa: la crònica de viatge (sempre farcida de reflexions i d’impressions personals, meticulosa i un punt tortuosa en moltes ocasions); la referència històrica utilitzada sovint només com a nucli primigeni del relat, però que ben aviat evoluciona cap a nous i successius itineraris narrratius (ben documentada, movent-se sempre en el territori de la ficció); el dietari, o diari de viatge, el quadern d’anotacions literàries i artístiques, a través dels quals l’autor no tan sols recrea moments viscuts per ell mateix, sinó que també evoca episodis aparentment intranscendents de la vida de persones d’altres èpoques i llocs per mostrar-los des d’una nova perspectiva, possiblement més introspectiva, més heterodoxa, burxant entre les fissures dels records; l’apunt biogràfic, la ressenya o el comentari crític d’una obra a partir de l’observació i del descobriment personal que n’ha experimentat l’autor.

Sebald viu altres existències que ell probablement admira o que li provoquen una intensa curiositat, i les integra en el seu particular periple vital i literari. El mateix autor diu, en paraules que el crític i professor universitari Javier Aparicio cita en un article seu a la revista Letras Libres (gener de 2002): “Escriure és pelegrinar per les paraules i viure els autors que un s’estima”. Per això mateix, segons l’opinió d’Aparicio –que compartim plenament- no és estrany sentir el ressò d’escriptors com Mann, Broch o Musil en les pàgines de l’escriptor bavarès.

Un exemple d’això el tenim en la narració tercera d’aquest llibre, Viaje del doctor K a un sanatorio de Riva, en què Sebald segueix les passes a un Kafka malalt i turmentat per la relació amb Felice Bauer fins al sanatori suís de Riva. El que interessa, però, realment a l’autor és mostrar l’itinerari anímic i sentimental –en el més ampli sentit de la paraula- del cèlebre escriptor de Praga en el decurs del seu viatge i de les successives estades breus en diferents ciutats com Viena, Trieste, Venècia o Verona fins a arribar al seu destí.

Si és absolutament fidel a la veritat biogràfica o no tot el que ens explica Sebald sobre l’aquí més conegut com a doctor K, destacat funcionari de l’Institut d’Assegurances d’Accidents de Treball de Praga, no ens ha de preocupar gaire. És aquesta capacitat per revisitar personatges, vivències, indrets o èpoques ja extingides i d’integrar-les en un present allunyat de la voràgine de la modernitat més banal, el que resulta enormement captivador del món literari de W. G. Sebald.

Una singular bellesa  

Amb una prosa amatent al detall, plena de contínues però justificades digressions que reforcen el caràcter documental de la ficció (característic de tota l’obra de Sebald), cisellada per esporàdics tocs d’erudició, Vértigo posseeix una singular bellesa sovint gairebé intangible, però capaç de perdurar en el lector.

Hi contribueix de manera decissiva l’ús que fa l’escriptor de tota una sèrie de recursos iconogràfics i de la seva inclusió dins el text: fotografies antigues, bitllets de viatge o d’entrada a museus, extractes de factures d’hotels, plànols antics de ciutats, fragments d’obres pictòriques, etc. La seva presència no hi és només per il·lustrar la narració o com a recordatori d’aquesta, sinó amb la intenció de desproveir del seu caràcter efímer tots aquests objectes a priori banals i dotar-los d’una destacada significació simbòlica i atemporal, fent així que la vivència o el record a què van associats adquireixi també una major transcendència. All’estero, la segona narració del llibre, n’és possiblement l’exemple més representatiu.

El temps es detura o s’esfilagarsa de manera sorprenent en la narrativa de Sebald. D’aquí potser el vertigen que sent l’autor davant l’allau imparable de fets, persones i llocs que s’entremesclen per mitjà de vincles en molts casos força rocambolescos.▪ 

   Josep Gras