AIXÒ ÉS TOT, JAMES SALTER
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Barcelona: Empúries, 2014 (1ª edició, març)
378 pàgs. 19 euros

Invitació serena a la vida

El 19 de juny va morir a Nova York James Salter, pocs dies després d’haver complert els noranta anys. Un dels grans escriptors de l’estirp de Roth, Cheever, Bellow...., a qui el reconeixement li arribà tard, en uns moments –tal com ell mateix havia dit en més d’una ocasió- en què ja no el necessitava. El 2013 publicà All That Is, la seva darrera novel·la en gairebé trenta-cinc anys, traduïda al català i al castellà l’any passat: Això és tot, Empúries; Todo lo que hay, Salamandra.

Salter, fent cas de les seves pròpies paraules: “...només el que es preserva en l’escriptura té la possibilitat de ser real” i veient que, efectivament, el temps s’escola cada cop més de pressa, ens oferia així aquesta rotunda joia narrativa, destinada a convertir-se en el seu darrer testament literari.

El lector d’aquí, però, està d’enhorabona per partida doble: el febrer de 2014 una editorial petita però amb alçada de mires, L’Altra (amb seu barcelonina, comandada per Eugènia Broggi, ex-responsable d’Empúries) treia a la llum L’última nit, un recull de contes publicat originàriament el 2005, en què el veterà escriptor mostra el seu saber fer en la peça curta.

Abans d’això, al nostre país editorials com L’Aleph primer i Salamandra després han tingut cura de l’obra d’aquest no precisament prolífic escriptor nord-americà (sis novel·les en cinquanta-cinc anys, comptant l’actual, a banda de dos reculls de contes i unes memòries).

“Llançar-se” a la vida

A Això és tot seguim la trajectòria de Philip Bowman, un oficial de la marina nord-americana que de jove participa en el conflicte bèlic contra els japonesos al Pacífic, durant la Segona Guerra Mundial. Després torna a casa, estudia a Harvard i es converteix en un editor enèrgic i ambiciós. Són els anys cinquanta i seixanta, i no se’ns fa estrany imaginar-nos en Bowman i els seus col·legues lluïnt amb desimboltura vestits lleugers i elegants, amb l’aspecte de triomfadors precoços, en interiors sobris i de colors vius a l’estil dels publicistes de l’exitosa sèrie Mad Men. Indrets d’una Nova York afavoridora del ‘fer-se un mateix’, del “prosperar des de baix”, són l’escenari versàtil del particular camí a la maduresa que emprèn el nostre home.

Bowman progressa professionalment, però no li és fàcil trobar una estabilitat sentimental; s’enamora d’algunes dones i les estima, i gairebé es podria dir que no sap viure sense una presència femenina prop seu, però la compenetració acaba sempre esquerdant-se.

Bowman i el seu creador literari tenen molt en comú: tots dos vénen d’una experiència bèlica prou trasbalsadora; no estan disposats a renunciar a l’amor ni al joc sexual, encara que sigui amb la dona equivocada. Es “llancen” a la vida amb tota la força de l’esperit i amb el cos altiu (com el saltador de la portada de l’edició en català), sense xarxes que en puguin esmorteir l’impacte.

I com Bowman, de segur que l’Eddins, la Vivian, en Baum o la reconfortant Ann també duen part del bagatge de Salter. El mateix escriptor ha reconegut sovint que no és un autor que acostumi a inventar massa; molts dels seus personatges, diu, estan basats en persones que ell coneix personalment.

Una prosa sòbria i depurada

Més que no pas la història de les peripècies de Bowman, el que captiva  sobretot d’aquesta novel·la és la manera d’explicar-la, l’estil poderós i sòlid de l’escriptura de Salter, la seva visió experimentada de les sinuositats de la vida i dels canvis que afecten les relacions humanes. La seva prosa, i en això coincideixen crítics i lectors, és sòbria i depurada, entrenada a prescindir d’informació secundària que podria arribar a ser un destorb en el ritme fluït de la narració. En aquest sentit, destaca la contenció, la sensació de serenitat que acompanya el curs del relat, fins i tot quan es descriuen episodis dramàtics tals com ruptures sentimentals, absències sobtades o la immoralitat de certs comportaments. Salter administra l’amenaça del que és perniciós en la quotidianitat dels seus personatges amb intel·ligència, i evita emfasitzar precisament la descripció d’aquests fets. No s’hi recrea més del compte, però no per això deixa de donar-hi la importància que té.

Salter és un d’aquests escriptors que han viscut intensament la vida, i després han escrit, sense pressa. Potser per això cada títol seu que apareix duu implícita la garantia d’haver estat curat minuciosament. En ells hi ha el pòsit i l’aplom de qui n’ha vistes de tots colors, no abandonant mai la primera línia, i finalment se n’ha sortit amb la lliçó apresa; amb cicatrius i amb la cara solcada de profundes arrugues, però satisfet i tranquil: “Ella havia anat a veure els seus pares. Era el mes d’octubre, i en Bowman estava sol. Aquella nit els núvols eren d’un blau fosc, un blau d’aquells que poques vegades es veuen, i recobrien una lluna oculta, i com feia sovint, ell va pensar en les nits al mar, o esperant per navegar”.

Hi ha un moment a la vida, ens demostra Salter, en què extreure l’essencial, el que realment importa d’una relació o de qualsevol altra vivència no costa tant com anys enrera. Destil·les i et quedes amb el que t’interessa, potser per comoditat, potser perquè t’has tornat més savi. James Salter n’és un mestre, en aquestes arts.

Qui fou amic i admirador de l’immens Saul Bellow (1915-2005) té molt per ensenyar-nos i aquesta és una bona oportunitat per descobrir-lo si és el cas, o simplement per continuar admirant-lo. El per què alguns escriptors realment grandiosos passen dècades sumits en una mena de desconeixença plàcida i altres, en canvi, són objecte de contínua promoció mediàtica, és en certa manera un misteri mai no resolt. Salter n’és un bon exemple, i no pas l’últim. Llegim-lo, aquest és el millor reconeixement que els lectors podem oferir-li. Acceptem sense recel aquesta seva vigorosa (i serena) invitació a la vida, que és sens dubte la seva escriptura.

    Josep Gras