UNA CARA CONEGUDA, ALFRED HAYES
Traducció d'Albert Torrescasana
Barcelona: Edicions 62, 2015 (1ª edició, maig)
143 pàgs. 17 euros.

Un guió malaguanyat  

Un home madur coneix una noia després de salvar-la del que sembla un suicidi i inicien una relació com a amants, no exempta d’incertesa i retrets freqüents. Malgrat el recel i la desconfiança que sorgeix al principi entre ells, propiciats en bona part pel comportament enigmàtic i turmentat d’ella, l’idil·li progressa fins assolir una certa estabilitat. No gaire més tard, però, la crisi acabarà esclatant de manera imparable.

Vet aquí els elements justos per a un bon guió dramàtic –o melodramàtic, a l’estil dels que es feien a Hollywood els anys cinquanta i seixanta-, quan l’autor d’aquesta novel·la treballava de guionista en sèries de culte com Alfred Hitchock’s hour (emesa entre el 1955 i el 1965 per les cadenes CBS i NBC) o The Twilight zone (aquí coneguda com La dimensió desconeguda, que arribà a les cinc temporades en antena entre 1959 i 1964). Però la manera en què aquest escriptor desemmascara aquí el somni tan hollywoodià d’aquells anys en què el que comptava era triomfar a qualsevol preu i fer-se un lloc a l’star system del moment, no entronca amb el gust més ortodox dels productors de la mítica indústria cinematogràfica. Al capdavall, ens diu, tots som perdedors davant les coses importants de la vida, quan aquestes ens interpel·len de manera directa i indefugible. No hi ha massa diferència entre el guionista reputat  que viu amb placidesa i és admirat públicament i la noia solitària aspirant a actriu.       

Alfred Hayes (Londres, 1911 – Nova York, 1985) va destacar també com a narrador i Una cara coneguda (My face for the world to see, 1958), juntament amb l’anterior Enamorats (In love, 1953), totes dues publicades per Edicions 62 aquest 2015 i l’any passat respectivament, en són una bona mostra. A l’acabament de la Segona Guerra Mundial Hayes –que havia treballat per als Serveis Especials de l’exèrcit nord-americà- va viure uns anys a Roma, on va escriure el guió de pel·lícules tan celebrades pels cinèfils com Ladri di biciclette (Lladre de bicicletes, 1948), de Vittorio de Sica i Paisà (1946), de Roberto Rossellini. Posteriorment, ja al seu país adoptiu, va continuar fent de guionista per a directors com Fritz Lang o Fred Zinnemann.

L’home que veu com acaba degradant-se el seu esporàdic niuet d’amor, impotent i alhora enutjat per l’imprevist d’una situació extrema, podria ser el mateix Hayes transfigurat aquí en el personatge-guionista que pensava que ho tenia tot controlat. O simplement es tracta d’una ficció, inspirada en records personals o d’algú del seu entorn. El cas és que el que  havia de ser una aventura amorosa més deriva en un malson amb final no se sap ben bé si “feliç”. La radicalització dels sentiments de la noia, desbocats per una nova allau de frustració que accentua la seva precarietat existencial, capgira el que havia de ser un desenllaç més convencional: ell tornaria al tedi familiar al costat de la dona que ja no desitja i ella continuaria alimentant il·lusions poc realistes. Un engranatge literari o simplement fictici que grinyola, un guió malaguanyat.

Una profunda infelicitat

Hayes mostra el rostre d’una profunda infelicitat, malgrat la bellesa física que comunica a primera vista, convertida al final en desesperació, i ho fa amb una sobrietat i fins i tot distanciament que captiva. Explica des d’una actitud no exempta de mordacitat però sempre sensible el progressiu deteriorament en aquesta peculiar relació de parella, fent gala d’una lucidesa íntima que es mou amb comoditat i decisió entre la novel·la psicològica, el relat amb espurnes de gènere negre i un to subjectiu amb reminiscències de  diari personal que en ocasions li confereix al narrador un rol ambigu però perceptible de testimoni més que no pas de protagonista en els fets.

La prosa de Hayes és elegant i precisa, i defuig l’excés i l’ornamentació. Un bon exemple el tenim en l’episodi de la festa taurina que se celebra a Tijuana, a la que ella assisteix acompanyada del nostre home i d’un amic. El que en principi havia de ser divertit acaba convertint-se en mera repugnància i una bona estona de patiment: “Si t’hi fixaves, veies que la sang s’estenia cada vegada més per la pell fosca de l’animal, sota les ferides de les banderilles llampants. Quan van començar les passades de capa, ella va intentar somriure. Li vaig agafar la mà; estava rígida i suada”. Tota la descripció de les diferents etapes de l’acte és magnífica, per la intensitat que l’escriptor sap capturar de cada moment i de l’ambient existent.

Una cara coneguda mostra l’anonimat en què acaba ofegant-se una noia que aspira al reconeixement efímer del Hollywood dels anys cinquanta, encara que realment l’únic que buscava era tenir una vida i una identitat pròpies no manllevades de cap passat aliè. El títol ja s’hi refereix, en un registre clarament irònic que Hayes dominava a la perfecció.  

Josep Gras