EL SOROLL DEL TEMPS, JULIAN BARNES
Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau
Barcelona: Angle Editorial, 2016 (1ª edició, maig)
203 pàgs. 16,90 euros

Una tragèdia, i també una farsa

Dmitri Xostakòvitx ha estat un dels més grans compositors i pianistes contemporanis en l’àmbit de la música simfònica i de cambra. La seva carrera es desenvolupà sota el règim estanilista i ja en el darrer tram de la seva vida amb Khrushov com a cap suprem de l’estat, relleu que disminuí la por intensa que havia sentit sempre l’artista de les represàlies i purgues de la maquinària soviètica cap a la seva família.

Lluny, però, d’apaivagar el sofriment íntim de Xostakòvitx, la pressió del Poder capitanejat ara per Nikita el Panotxa (renom amb que es coneixia també el Primer Secretari) no va afluixar en els seus intents assimilacionistes  –manera elegant per referir-se a ‘sotmetre’ o ‘fer callar’ una veu dissident amb el sistema- de la figura del cèlebre músic. El 1960 s’afilià al Partit Comunista, acte que ell mateix va retreure’s sempre més i  que el feia veure’s com un covard: “Dedicaria a la seva música el valor que li quedava, i la covardia, a la vida”, pensava Xostakóvitx segons Barnes, l’autor d’aquesta novel·la.

La seva música ja no era menyspreada públicament com a l’època de Stalin, en què se la qualificava de ‘desgavell immens’ o de “desviar-se del curs principal de l’art soviètic”, entre altres acusacions importants. La seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk va ser repudiada després de la seva estrena al Bolshoi i prohibida durant els anys de l’anomenat Culte a la Personalitat (en referència a Stalin) fins a ben bé els anys de la primera obertura del règim durant el mandat primer de Khrushov (1953-1964) i després de Bréznev (1964-1982). Xostakóvitx va morir el 1975 a Moscou, després d’uns darrers anys amb molt poca il·lusió per la vida.

El terror profund que havia sentit al principi ara quedava enrera. A finals dels anys 30 (1937,1938...), en plena política repressora del règim estalinista (purgues, execucions, detencions arbritàries, desterrament...), un home amb la maleta al costat espera al replà de casa seva, prop de l’ascensor, fumant. És de matinada. A dins la muller i la filla petita aparentment dormen tranquil·les. Aquell fou un dels moments en què el compositor va sentir-se més amenaçat en el seu particular duel amb l’estat soviètic.

Un poderós dilema

Julian Barnes (Leicester, 1946) identifica a El soroll del temps, a més d’aquest, dos altres moments especialment difícils a la vida de Xostakóvitx i a partir d’aquí reconstrueix de manera fragmentària la seva trajectòria existencial. Ho fa narrant els fets més destacats del seu conflictiu periple, així com mostrant-nos les claus del seu pensament, amb una prosa que novel·la magistralment tota la informació que l’escriptor anglès té després d’un treball de documentació intens sobre el músic rus i el seu entorn.

Tres moments, tres Converses amb el Poder –així ens ho presenta l’autor-, en què el principal objectiu per a Xostakóvitx continuava essent sobreviure a un règim hostil i intimidatori i mantenir la calma enmig d’un soroll cada cop més agressiu: “Què es podia esgrimir contra el soroll del temps?”, es preguntava el compositor. “Únicament la música que duem a dins (la música del nostre ésser) que alguns transformen en música real”.        

Barnes ens ofereix el retrat rigorós d’un home obsessiu i perfeccionista, que va viure sempre en lluita amb ell mateix: sense el coratge suficient per prendre una decisió dràstica i rebel·lar-se contra un estat de coses injust i alhora intentant mantenir la dignitat personal i artística.

Un dilema difícil de resoldre que Xostakóvitx va patir fins al final i que havia convertit la seva vida, es deia sovint, en una mena de tragèdia amb                          

ell com a protagonista, però sense arribar a ser shakespearians: ni ell s’havia comportat com ho faria un heroi o antiheroi del gran dramaturg, ni els tirans actuals no tenien una consciència que en algun moment els turmentés. Vista en el temps, la seva tragèdia –com moltes altres, assegurava-, acabava semblant una farsa.    

No és la primera novel·la en què Barnes se sent atret per un personatge conegut (Flaubert, Arthur Conan Doyle, Xostakóvitx) i a partir d’un treball d’investigació profund construeix un relat en què realitat i ficció transcorren junts i ben cohesionats.    

Julian Barnes, indubtablement un dels més importants escriptors actuals, amb una trajectòria que es remunta al darrer terç del segle passat i guanyador dels més prestigiosos premis literaris (diversos cops el Man Booker; el Somerset Maugham; el Médicis francès; el David Cohen pel conjunt de la seva obra, etc.), ens ha ofert títols magnífics com El lloro de Flaubert (1984), Anglaterra, Anglaterra (1998), Arthur i George (2005), o El sentit d’un final (2012), per citar-ne només alguns dels més significatius.

Llegir-lo ens allunya del soroll cada cop més eixordador de la mediocritat i banalització cultural imperants. Un exercici serè, reflexiu i enormement plaent.       

Josep Gras