MALEEIXO EL RIU DEL TEMPS, PER PETTERSON
Traduït del noruec per Carolina Moreno
Barcelona: Club Editor, 2009 (primera edició, desembre)
246 pàgs. 18,50 euros

Desconcert

Recuperem aquesta novel·la de Per Petterson, publicada per primer cop el 2008 i posteriorment traduïda al català (Club Editor, 2009), després de l’experiència enormement plaent que va ser llegir Sortir a robar cavalls (que va veure la llum nòrdica el 2003, però no la d’aquí fins al 2016, també de la mà de la mateixa editorial) i que vam comentar en aquest espai fa  poc més de dos anys.

Som a l’estiu. L’estiu és una època que sembla ràpidament associada a la diversió, a la pràctica d’activitats d’immediata fruïció, alliberadores –allò que es diu “desconnectar”-, trencadores amb la rutina de tot l’any. No hi ha marge per a la reflexió més assossegada, i encara menys per a la malenconia. Però aquesta, convenientment disfressada de records, sempre aprofita el moment oportú per fer-se present: l’enyor de situacions viscudes en el passat, de persones que ara no són aquí o, simplement, la revisió de la nostra manera de viure potser motivada per l’aparició d’algun fet extraordinari.

Els estius, però, donen pas a les tardors i als hiverns en una successió imparable. Petterson ens parla de tot això a Maleeixo el riu del temps, amb la precisió i el gust pel detall característics en la seva prosa. El protagonista, assabentat d’una notícia greu relacionada amb la salut de la seva mare, evoca fragments de la seva vida, els nodreix des d’un estat present de malestar, d’enuig fins i tot cap al món, de desconcert, que el té en certa manera paralitzat. Es rebel·la contra la impunitat del riu del temps, tal com diu ell mateix; de la seva actitud implacable.

És un moment especialment greu, el d’ara; un punt d’inflexió, de no retorn. L’Arvid vol refer una relació que no ha estat mai còmoda amb la mare: una dona forta, lluitadora, però també esquiva i fins a cert punt inaccessible en alguns moments. Hi va a l’encontre, a la casa d’estiueig, retrobant la complicitat antiga de la natura propera, dels indrets que retenen les vivències de la infància i de la joventut. Fent-se visible entre els veïns, sobretot amb en Hansen, més que un simple amic per a la mare.

Aquest és el nucli de la història, l’eix principal que justifica –o pretesament vertebra- el seu desenvolupament argumental. Dic pretesament perquè el resultat no ho corrobora. L’alternança entre els records d’anys passats i el relat del moment present en què l’Arvid intenta estar al costat de la mare, conduïda en primera persona pel mateix Arvid, no cohesiona el contingut de la idea fonamental. Dilueix la intensitat d’una situació amb un gran potencial dramàtic; perllonga innecessàriament l’arribada d’un punt àlgid que, finalment, hi és: contingut, com era d’esperar, però contundent i pertorbador amb la seva habitual austeritat narrativa.

El que Petterson no explica és el que realment pot arribar a sacsejar-nos. Maleeixo el riu del temps és, indubtablement, una novel·la magníficament escrita, que demana assaborir-se sense massa pressa i retornar a alguns passatges més d’un cop, mirant de capturar-ne sensacions i ressons. Una mica dispersa i monòtona en algun capítol però posseïdora de la bellesa especial que hi imprimeix l’escriptor noruec.

Josep Gras