Retrobament 

Després d’aquest temps de confinament a casa, amb les relacions socials i les activitats a l’exterior fortament restringides, pot semblar poc oportuna la recomanació d’un llibre com el que ara ens ocupa. Més encara quan aquests darrers dies hem pogut comprovar amb quin desfici, en plena desescalada de la situació de forçada reclusió domèstica, les persones han ocupat l’espai públic, sobretot el proper a les platges i el de les terrasses dels bars i restaurants, autèntics “santuaris” on s’hi ha concentrat el fervor ciutadà.

Massa hores, pel que sembla, d’estar entre quatre parets –sort dels balcons, deuen exclamar molts-, que demanaven una altra manera de ser viscudes a la que estem acostumats: un canvi d’actitud, un replantejament de les nostres rutines habituals, una nova visió de les coses. Se’ns oferia temps per estar més amb nosaltres mateixos; potser per redescobrir espais interiors oblidats.

Temps per a una soledat productiva, si més no durant determinades franges horàries del dia.

       

Francesco Petrarca (1304-1374) és, en canvi, un dels grans exemples de confinament voluntari. El fundador -ens recorda el professor i escriptor Jordi Llovet a l’estudi introductori del llibre- de l’humanisme modern i contemporani. Paraules majors aquestes, que encara ressonen amb més força en una època com l’actual desproveïda de molts d’aquests valors, i amb poques figures del perfil de l’autor del cèlebre Canzoniere (1359, 1366).

Precisament, un dels últims savis de tarannà profundament humanista, George Steiner, ens va deixar fa poc més de tres mesos. No sembla que hi hagi, ara com ara, un relleu de la seva alçada en el món acadèmic i intel·lectual del moment.

Però tornem a Petrarca, “aquest expert a donar opinions”, tal com es qualifica ell mateix ja gairebé al final de l’obra, manllevant les sàvies paraules de Ciceró. Elogi de la vida solitària (de l’original De vita solitaria, 1346-1356), és un llibre ple d’ensenyances, la majoria de les quals útils en l’era digital, tan diferent del context renaixentista on van florir els postulats del gran humanista italià.

Compost de dues parts, dos llibres (dels quals se n’han extret els passatges més significatius per a la present edició), l’obra és una defensa aferrissada de la solitud com a estat de vida ideal. Les virtuts de dur una existència retirada, allunyada de les tribulacions de l’home ocupat, de les amenaces de la vida urbana, són inesgotables.

Al llarg del que és en realitat una carta llarga que Petrarca adreça a Philippe de Cabassoles, bisbe de Cavaillon –personatge a qui admira-, escrita des de la seva reclusió a Vaucluse (a la Provença francesa), l’estudiós nascut a Arezzo hi desenvolupa les idees principals que sustenten la seva elecció i les il·lustra amb exemples d’homes de l’antiguitat que es van lliurar al goig i a la llibertat de la soledat.

Francesco Petrarca, tal com ens explica Llovet en el seu completíssim prefaci, fou un home que viatjà molt, va estudiar encara més (gramàtica, dialèctica, retòrica, lleis...), i va deixar escrita una obra poètica i filosòfica important, en llengua llatina i també en llengua vulgar. Va ser llorejat com a poeta a Roma, el 1341. Fins i tot, sembla, s’enamorà de jove de qui després immortalitzaria en els poemes del seu Cançoner, Laura, “un amor ardentíssim i pur”, en paraules seves recollides a la Carta a la posteritat (1371).

Després d’una vida mundana prou agitada, Petrarca decideix recloure’s i escoltar els seus pensaments, aprofundir en la soledat tot aïllant-se de la fama, de la diversió i de tot allò que comporta la vida de l’home ocupat o compromès amb la societat. Només la solitud, diu l’humanista, pot propiciar la realització plena de l’activitat literària i de l’estudi, i també de la pràctica de l’experiència religiosa.  

Estimar la solitud

De vita solitaria, escrita en llengua llatina, està impregnada d’aquesta religiositat, de la visió mística del poeta, ja que Petrarca combina sempre les referències als grans autors del món clàssic (Sèneca, Horaci, Virgili,  sobretot Ciceró...) amb els personatges mítics del cristianisme com sant Antoni, sant Francesc, sant Agustí..., els quals destaca per la seva important contribució a l’exemplaritat de la vida contemplativa.

Petrarca ens diu que hem d’estimar la solitud – una solitud volguda per la persona, no imposada ni sobrevinguda a causa d’unes tràgiques circumstàncies, precisaríem nosaltres des d’una perspectiva actual- per la nostra dignitat, i sobretot per assolir una pau de l’esperit. El silenci, la concentració, la meditació i l’estudi en són activitats primordials.

“La solitud és un bé dolç i magnífic”, afirma Sèneca, paraules recollides també aquí per l’escriptor toscà. Poden semblar desfasades a un ciutadà que ha crescut amb la globalització, o a aquell altre que ara mateix el que més enyora són les celebracions festives i les trobades al voltant d’una taula a l’aire lliure, però són d’una vigència aclaparadora.

Fer una pausa en el ritme accelerat del dia a dia, i simplement atrevir-se a mirar cap endins, dins nostre. La dissortada situació d’excepcionalitat que hem viscut ens oferia aquesta possibilitat, sense deixar de vetllar en tot moment per la salut. Replantejar-se les prioritats, els propòsits, el sentit de la nostra vida al capdavall.

Com aquest, trobem a l’obra de Petrarca altres arguments que podem compartir des d’una sensibilitat moderna. Un, és més que oportú i necessari en aquests moments: la cultura com a part imprescindible en la vida de  l’individu, i concretament aquí, en l’existència que duu l’home en solitud. No es pot concebre el lleure d’una persona sense la seva presència. “Hi ha res més dolç que el lleure dedicat a la cultura?”, es pregunta Ciceró (un cop més, les seves reflexions sovintegen al llarg del llibre de Petrarca). També Sèneca, un altre dels grans mestres de la llatinitat clàssica (el llegat dels quals s’ha de preservar per a la posteritat, reclama l’humanista en aquestes pàgines) assevera: “El lleure sense cultura és com la mort, una sepultura per a l’home viu”. I, ja se sap, no hi ha cultura sense llibres. Aquests, diu Petrarca, són els grans companys per a la vida.

D’altra banda, i aquesta és també una de les opinions més aprofitables de l’autor italià, qui ha decidit dur una vida solitària no vol pas dir que renuncia al bé preuat de l’amistat. Ben al contrari, diu, aquesta –la veritable amistat- és un suport d’allò més valuós al lleure de la persona retirada, però d’una manera mesurada, tranquil·la.

No hi ha d’haver, doncs, incompatibilitat entre la solitud volguda i l’acte de compartir-la amb aquells qui l’enriqueixen des de l’afecte i la complicitat desinteressada.

Elogi de la vida solitària és una finestra que s’obre a la saviesa atemporal; de bat a bat, deixant-nos penetrar pel seu antic i dolç perfum.  

Un elogi, el de Petrarca, que té el do de travessar el seu temps i il·luminar els camins sovint extraviats d’aquesta existència d’ara cada cop més virtual.

Josep Gras