Imre Kértesz: una valenta lucidesa fins al final

Josep Gras

______________

Aquest passat 31 de març va morir Imre Kértesz, nascut a Budapest feia vuitanta-sis anys. Premi Nobel de Literatura el 2002, Kértesz va sobreviure als camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald i va dedicar tota la vida a convertir en literatura el record de la seva terrible experiència.

El reconeixement de l’Acadèmia Sueca destacava la capacitat de denúncia i de reflexió constant en l’escriptor hongarès sobre la tragèdia de l’holocaust nazi, i la seva actitud  d’exploració en les arrels dels  totalitarismes, especialment el de l’estalinisme patit pel seu propi país després de la Segona Guerra Mundial.

Tota l’obra de Kértesz és plena de la seva enorme i valenta lucidesa. Els seus llibres constitueixen  un valuós testimoniatge literari sobre uns fets que ja són “un símbol universal del sofriment més atroç que l’ésser humà pot infringir a un altre ésser humà”. Començant per Sense destí (1975; Acantilado, 2001; Quaderns Crema, 2003), la novel·la autobiogràfica del seu pas per l’infern concentracionari, i continuant amb títols com Un instante de silencio en el paredón (Herder, 2002), Yo, otro. Crónica del cambio (1997) o Liquidació (Edicions 62, 2004), fins arribar al que és el seu darrer testament literari, La última posada (Acantilado, abril 2016) i considerada per la crítica com un document demolidor en què Kértesz proclama de nou el seu esperit insubornable de defensa de la dignitat humana.
Escrita sota el jou del Parkinson que ja patia, La última posada sempre fou per a l’escriptor “un novel·la”, malgrat el seu caràcter autobiogràfic. Aquests últims mesos, explica el seu traductor Adan Kovacsisc, la malaltia el postrà al llit però no impedí que Kértesz continués escrivint fins al final.            
Com Primo Levi, Jean Améry, Paul Celan i tants altres, un cert sentiment de culpabilitat no va abandonar mai del tot Kértesz, però tal com ell mateix havia dit moltes vegades: “Després d’Auschwitz viure no és que sigui només possible, sinó que és realment un deure, per tot el que representa i pel que representarà en el futur” (entrevista realitzada per Juan Cruz a Berlín i publicada a El País el 23 de desembre de 2007).

El baluard prepara un ampli reportatge sobre aquest escriptor i el seu imprescindible llegat, que apareixerà properament.