LA SENYORA OSMOND, JOHN BANVILLE
Traducció d'Eduard Castanyo
Alzira: Bromera, 2018
360 pàgs. 20,90 euros

Rebel·lia

John Banville (1945) és un dels millors escriptors actuals -encara que la paraula que s’hi escau més bé és potser ‘contemporani’, si tenim en compte l’abast i la significació de la seva obra-, i per al parer de qui signa aquesta ressenya mereixedor indiscutible del Nobel –en franc desprestigi actualment-, abans fins i tot que Ishiguro, sens dubte digne premiat.

L’escriptor irlandès ha estat ambiciós en la seva trajectòria, tot i que sempre l’ha defensada amb un sentit de la humilitat i una prudència envejables. Bon conversador a les entrevistes, afable, desprèn l’aureola d’escriptor rigorós i lliurat en cos i ànima a l’ofici, qualitat que es fa més que palesa a les seves novel·les.

Un exemple d’aquesta capacitat creativa el tenim en la seva doble personalitat com a autor: Banville és també Benjamin Black quan escriu novel·la negra o policíaca (El secret de Christine Falls, A la recerca de l’April, El Lèmur..., tots ells editats també per Bromera, són només alguns dels seus treballs en aquest gènere).

L’altre Banville, l’autèntic com si diguéssim, el que ha donat vida a l’heterònim immers en trames fosques, autor d’obres magnífiques com El mar (2006, premi Man Booker 2005, ressenyada en aquest blog), Llum antiga (2012), La guitarra blava (2016) i tantes altres, ens ha sorprès ara enfrontant-se a un repte majúscul i sortint-ne sa i estalvi, i de manera prou reeixida: entrar dins de l’univers particularment complex d’Henry James (Nova York, 1843- Londres, 1916) i donar continuïtat al que és un dels grans títols de l’escriptor cosmopolita, Retrat d’una dama (1881).

A La senyora Osmond Banville recupera la figura protagonista de la Isabel Archer –personatge femení que James dotà d’una forta personalitat, intel·ligent, valenta i perseverant més enllà de l’estretor de moviments que li ofereix la vida de matrimoni, i rebel al rol de subordinació vers el marit que li és assignat-. Per si això no fos suficient, la determinació de la Isabel a esmenar o capgirar una vida de fracàs i d’engany que ha suportat fins ara serà poderosa i de conseqüències previsiblement irreversibles.

Un cop descobert l’adulteri del seu marit, Gilbert Osmond, la Isabel Archer necessita allunyar-se també físicament –el distanciament sentimental ja fa temps que és ben palpable- d’un entorn viciat i hostil que ja no reconeix com a seu. L’empeny un sentiment urgent de “fugida”, però alhora la voluntat d’encarar-se a una situació a la qual s’hi havia en certa manera acomodat perquè s’hi sentia enganyosament feliç, però que ara és del tot insostenible.

Un procés dificultós

El periple d’aquesta dama coratjosa –el personatge creat per James i, segons sembla, inspirat en la seva cosina Minnie Temple morta prematurament, encarna les qualitats de la dona actual emancipada o de la que lluita per uns valors d’igualtat i llibertat reals- per les grans ciutats del moment com Londres, París, Roma... esdevé també un procés d’introspecció i de depuració internes enormement dificultós, al capdavall del qual la Isabel hi espera trobar una merescuda pau que l’ajudi a recomençar.

La novel·la de Banville és, diguem-ho sense cap dubte, d’una intel·ligència narrativa enorme. Escrita amb una prosa bellíssima, tot i que sovint recargolada i densa –a l’estil del mestre- que fa que la lectura sigui en alguns passatges lenta i feixuga, l’autor dissecciona minuciosament els comportaments i la manera de pensar dels personatges principals, sobretot la Isabel Archer, i en descobreix els seus ressorts més íntims. La capacitat descriptiva del seu estil aconsegueix extreure fins els matisos més ocults o aparentment insignificants del material narrat. James, probablement, aprovaria amb escreix el treball de l’escriptor irlandès.

O no. Perquè potser ens hem de fer un plantejament de base, i preguntar-nos si és realment viable, fins i tot desitjable, “imitar” –no és una bona paraula, però- o, dit de manera més generosa, voler “recuperar” un estil d’escriptura i un món novel·lesc que ja va assolir un cim en el seu moment i que actualment no està clar que pugui encaixar amb comoditat en un context literari absolutament diferent, enormement distant del que imperava al segle XIX.

Una opinió al respecte, segurament no prou madurada encara, és que de Henry James –com també seria el cas d’altres escriptors immortals- només n’hi ha hagut un; per una qüestió de confluències històriques, d’evolució del pensament i de la literatura, de les arts, etc. Acostar-s’hi volent entomar un cert relleu a la ficció primigènia tal vegada és massa agosarat.

Comptat i debatut, però, estem convençuts que La senyora Osmond és una de les grans novel·les dels darrers anys. John Banville és un pas més a prop de l’olimp dels escollits.  

Josep Gras